Arxivar per desembre, 2011

Tal com em va passar amb el post de nadal, en caure en cap de setmana no us puc desitjar bon any el dia que toca… Per tan, com que soc un home tirant a avançat en comptes de endarrerit, us desitjo per anticipat:

Feliç any nou!

Doncs ja està. Què espereu ara? un recull del millor del 2011? Ho sento, no es tracta d’aquest tipus de bloc… Simplement dir-vos que l’any vinent tot continuarà igual, 5 posts setmanals, tots entre setmana, puntualment programats a les 06:00 AM i amb un mínim de qualitat garantit pel certificat ISO 9001. O sigui que ens veiem el proper dia 02/01/2012 si es que la ressaca del nou any no ha estat mortal.

51 llocs que no es poden veure amb Google Maps

Virtual City 3D: Millor que Google Earth?

Street Slide: Com el Street View en 3D

Qui va matar la mare de Bambi? Un cotxe del Google Street.

Als ocells els hi agrada el Google Street? Doncs no…

Un os de peluix saludant als de Google Street?

Dos samurais?

Bussejadors prenent el sol?

Una noia morta?

Un home portant la seva companya de nit

Per fi l’hem trobat!

Falta civisme…

Hmmmm… què?

Bromes de càmera oculta pel dia dels innocents, què original, oi?

Ets un bon ciutadà i llences una ampolla a reciclar i…

L’assassí ballarí

El cap del maniquí

Mafia en el parking

Les noies transformables en vells

L’ocell de la revolta – Suzanne Collins

Després de: Els Jocs de la fam, i En flames arriba L’ocell de la revolta, el final de la trilogia dels jocs de la fam. Si em van agradar els dos primers llibres, per què no llegir el tercer i saber com acaba la història? Per què lo important del final es perfectament imaginables? Val, però igualment s’ha de llegir. D’acord que la protagonista es una adolescent que està amb les hormones a flor de pell i que en tot el llibre no para de portar els seus sentiments als extrems amb enfadades llampec, amb depressions constants, que venen ganes d’escanyar-la, però això es que li estàs agafant carinyo.

El següent paràgraf en cursiva està ple d’spoilers de la trama, avisats esteu.

Es nota que es un llibre per joves per què la protagonista es salva, tots els importants també es salven i moren un pilot de secundaris que tot i que algun et pogués caure bé, eren totalment prescindibles. A més a més la protagonista es queda amb el noi que l’estima de tota la vida en comptes de l’altre que era el meu preferit per què era una mica malparit, no gaire tampoc, recordem que es un llibre per joves influenciables. Evidentment no cal dir que tots els dolents la palmen sense excepció alguna.

Conclusió si ets un adolescent aquest llibre t’agradarà com si fos el nou Harry Potter del moment, si no ho ets, doncs tindràs una bona estona de distracció blanca i transparent sense gaires maldecaps en seguir una trama on es pot preveure tot lo important que passarà més endavant. Però com que està ben escrit i de cara a l’acció no el pots deixar pas.

Per cert, recordeu que el 23 de Març estrenen la peli del primer llibre, com a mínim als Estats Units, i la protagonista es mona, i un dels coprotagonistes es el Liam Hemsworth, el novio la Hanna Montana, digues-li tonta…

Nota: 7/10

Quan em comença a pesar massa el porta bitllets es que o bé cobro massa o bé tinc masses targetes del tren gastades…

 

Bàsicament són 50/30 de 2 zones les dos primeres files, les quatres files següents son T10 de 2 zones i en l’ultima fila el solitaris bitllets únics i l’estrany bitllet de la gimcana TMB. Que dius? Síndrome de Diògenes? Que va!! Ara si em dispenseu vaig a endreçar la meva col·lecció de diaris de l’any 1984.

Com que aquest bloc es incapaç de publicar en cap de setmana, i que consti que un durant un temps vaig intentar publicar en dissabte. Però l’experiment va ser un fracàs rotund, no em pregunteu per què, però el cas es que no va quallar.

Total, el que volia dir, que com que aquest any Nadal cau en diumenge, doncs us haig de desitjar el Nadal per anticipat. Preparats, llests?

Bon Nadal!!

Per cert, ja teniu el vostre abre de nadal il·luminat gràcies a la corrent d’una anguila elèctrica?

Hi ha un vell refrany popular dels quals els origens han estat perduts per culpa del pas dels segles que diu:

Quan no sàpigues sobre què fer el post posa vídeos de Scrubs

 

Arthur C.Clarke – El fin de la infancia

Amb tots vostès un clàssic de la ciència ficció: Arthur C.Clarke i el fin de la infancia.

La humanitat viu tranquila fent la seva, es a dir, fent les seves guerres, les desigualtats socials, etc etc. Fins que un dia arriben unes naus especials molt grans i es posen sobre les ciutats principals, rollo Independence Day, però en comptes de carregar-s’ho tot l’únic que  fan els extraterrestres es imposar respecte ja que les armes humanes no serveixen per res contra les naus. Gràcies a la seva super avançada tecnologia ho control·len tot, ho supervisen tot, i converteixen el planeta en un lloc més igualitari a canvi d’estar sota la vigilancia contiuada dels anomenats “Supersenyors”. Passa el temps i els extraterrestres no baixen de les naus i no se sap quin aspecte tenen. Passa el temps i no expliquen quin es el seu objectiu. Fins que un dia es mostren tal com son. Fins que un altre dia mostren el seu objectiu.

Està molt bé la part de l’arribada dels Supersenyors i està molt bé la intriga què hi ha al voltant d’aquesta raça misteriosa. El final potser falla una mica, però per mi, el 70% dels llibres de ciència ficció els hi sol fallar una mica el final o més d’una mica… Però el final d’aquest encara es tolerable.

Em sap una mica de greu per què rellegint el post veig que m’ha quedat una mica masa cutre pel que es mereix el llibre, que vulguis que no té un 6, que es prou bona nota, però ara mateix no estic més inspirat, ho sento senyor Clarke.

Nota: 6/10

Videojocs, videojocs i més videojocs.

  • Us heu preguntat mai com són els tallers dels jocs? Per exemple, d’on surten les peces del Tetris? I els blocs del Arkanoid? Els anells del Sonic? Tot això no surt del no res! Surt d’uns tallers altament especialitzats.
  • Últimament he estat provant un joc força interessant, es força realista, es diu: Mon Real. Està bé per què hi ha força llibertat de moviments, amb un gràfics molt ben aconseguits, amb una intel·ligència artificial força peculiar, tot i que a vegades es pot fer una mica repetitiu.
  • RetroGames: Portades retro de jocs d’avui en dia. Si més no, curiós.
  • A Derby, han decidit posar a un carrer amb el nom de la heroïna de videojocs més famosa: Lara Croft

Videojoc venjatiu

Master Chiefs ballant

Pixels atacant New York

I per acabar us enganxo una infografia la mar de interessant i visual.

Cita con Rama – Arthur C. Clarke

Recordeu a Arthur C. Clarke d’altres posts com … veig que no vaig arribar a fer el post, quant em vaig llegir el seu llibre només vaig apuntar en la pestanya de llibresEl martillo de dios – Arthur C. Clarke: 7/10.

Però bé, avui m’agradaria comentar Cita con Rama. En el segle XXII existeix un programa de control de meteorits per evitar que un d’aquests objectes s’estavelli contra la terra o qualsevol dels planetes o llunes del sistema solar ja colonitzades. Gràcies a aquest sistema es detecta el que sembla un meteorit més. Quant es detecta que la seva òrbita pot arribar a ser perillosa per la terra se li dona el nom de Rama. Al estudiar-lo amb més determinació s’arriba a la conclusió que allò es clarament artificial. Ràpidament es movilitza la nou més propera a la trajectòria de Rama per què s’acosti a investigar. A partir d’aquí Rama serà una sorpressa radera una altra.

Doncs està molt bé! Com a mínim segons el meus gustos… Són capítols força curts, gairebé al nivell de Dan Brown, on en cada capítol passa alguna cosa interessant que desvetlla alguna nova sorpresa. A més a més la història es veu des de dos punts de vista, primer el pas que fa l’equip de reconeixement en viu i en directe sobre Rama i després l’anàlisi de les conseqüències que fa el comitè designat al respecte per tractar l’assumpte de Rama. A més, el final suposo que no agradarà a molta gent, però jo el trobo molt encertat.

Se podía confiar en un mercuriano; si él prometía algo, seguro que lo cumpliría, aunque el precio exigido sería considerable. Ellos mimos solían bromear asegurando que si el Sol mostraba alguna vez señales de convertirse en una nova, se comprometrían a controlarlo…, una vez fijado el precio.

Nota: 8/10

Des de que estic per aquí que no paro de repetir mentalment “estic a espanya, estic a espanya” per què el meu subconcient encara no s’ho acaba de creure. Per exemple aquesta nit he anat a sopar a un típic restaurant de la zona, de debó que es el típic, evidentment es tracta d’un restaurant marroquí. Típic restaurant marroquí, amb els 6 clients habituals marroquins, amb els 3 cambrers marroquins parlant en marroquí amb el clients. La típica tele amb les noticies en marroquí, amb subtituls en marroquí, potser? Amb la gran varietat de plats marroquins per triar: 1) Pollastre 2) Tagine. I para de contar. Al veure piles i piles de gerres de cervesa m’he llançat a la piscina i he provat de demanar una birra.
- No cervesa amigo, no alcohol.
- Agua?
- Si, agua si, toda la que quiera.
Ara bé lo bo. Mentre esperava la tagine el cambrer em deixa un tovalló de paper a la taula. Suposo que portar el tovalló i els cuberts tot alhora seria massa eficient. El cas es que el deixa aprop meu, pero no massa. El cas es que s’acosta un client i tot i haver més del 65% de taules buides (es a dir 4 taules) seu a la meva taula i em diu:
- Va a comer?
- Eh… si.
- Yo también
I jo pensant: Vols dir que també menjaràs del meu plat o què? Pero el tio continua parlant.
- Ha visto la tele?
Després d’un cop d’ull a una tele d’unes 30 polzades on feien el telenoticies marroquí de torn dic:
- Si.
A partir d’aquest moment jo faig el que qualsevol persona amb grans aptituts socials faria en aquest cas. Treure el móvil i començar a jugar amb ell.
Al cap de poc el tio agafa el meu tovalló, es frega les mans. Mentrestant jo tranquilament jugant amb el mòbil com si el fet que un desconegut et robi el tovalló passés en 9 de cada 10 restaurants. Pero es que no content amb fregar-se les mans es moca! I lo millor de tot es que me’l torna a deixar aprop mentre diu:
- Es tuyo?
- No, gracias, cogelo.
Suposo que això era com una especie de prova o repte final, per què al veure com després d’aquest espectacle jo continuava jugant amb el mobil amb tota tranquil·litat, s’ha aixecat i ha anat a una de les taules lliures.
Coses com la del dimarts i com la d’avuí, son el motiu pel qual no paro de repetir mentalment “estic a espanya, estic a espanya”.

Primer unes dades experimentals:

  • El 90% dels gats que cauen des de 2 a 6 pisos d’alçada  sobreviuen
  • El 95% dels gats que cauen des de 7 a 32 pisos d’alçada  sobreviuen

El gat volador

Els gats i les capses

Com acariciar un gat (5 passos)

Gat & xilofon

El gat que no sabia saltar

Gat espia

Per acabar us recomano fervorosament que us llegiu la història de la gateta perduda Missy ^^

Avuí, que de fet, quan es publiqui, serà ahir, però parlaré en present com si avuí fos avuí, per què de fet avuí es avuí… tot clar, no? Total que estic viatge per feina que per mantenir l’anonimat no diré el nom de la ciutat, però diré que sembla que estigui fora del país, de fet sembla que sigui fora del continent, tot i que no ho està, però em costa recordar-ho…
El cas es que quan he arribat al hotel, m’han donat l’habitació, he posat la targeta a la porta i la porta s’ha obert. Fins aquí tot correcte. El problema ha sigut que abans que pogués entrar un home ha sortit i m’ha dit: “¿Si?” Posant la mateixa cara que un posaria quan obre la porta de casa seva i algú desconegut pica a la porta. Després d’un parell de segons en els que m’he quedat al·lucinant pepinillos, després he posat la mateixa cara que poses quan li dius a la iaia que se t’ha col·lat a la carnisseria “perdoni, em sembla que em tocava a mi” i ella invariablement contesta “ai, perdona nen, es que no t’havia vist” i et quedes pensant “senyora, que faig gairebé 1,80 no soc precisament transparent…“, però per respecte no li dius, simplement poses la cara de dir-ho.
Per on anavem? Ah si! pel diàleg amb l’home de la meva habitació:
- ¿Si?
– Creo que tengo esta habitación…
– No, está ocupada.
I em tanca la porta als nassos! la meva porta! de la meva habitació! que s’ha obert amb la targeta que m’han donat! Obviament no hem queda altre remei que tornar a entrar i llançar l’home per la finestra (nové pis). Però no, aquest cop he baixat a recepció i li he comentat a la recepcionista.
– Parece que la habitación 902 está ocupada…
- ¿Como? ¿La están limpiando?
– No, no, hay alguien dentro, un cliente supongo...
Fa un cop d’ull a l’ordinador
- En teoria no hay nadie… ¿se me habran colado?
Aixecament d’espatlles per part meva
- Vale, tome la 904. Ahora llamaré para ver quien es…
Així passaré la nit avui, a tan sols 2 parets de distància d’un okupa d’habitacions d’hotels. Inquietant.

Super Mario a cops de llapissos

Super Mario a l’escola

Super Mario amb guitarres elèctriques

Super Mario amb un cotxe teledirigit i ampolles

Super Mario amb postits

Super Mario amb violí