Cas típic 1935: noi li agrada noia, noi li agrada la cinquena de l’ala oest

Com aquell qui no vol la cosa ja estic en la cinquena temporada de l’ala oest. Es possible que després de quatre temporades l’ala oest ja hagi perdut el seu magnetisme que tenia la sèrie en un principi, però tot i així, es sentir la música del opening de la sèrie i sentir una sensació a l’estomac.
No us penseu, no tot son grans capítols, també n’hi ha d’avorrits, com per exemple el 5×06, però per avorrits que siguin sempre hi ha algun detall que salva la situació com la possible guerra entre albanesos i grecs per culpa d’una illa amb quatre cabres, recorda a cert conflicte en un illot amb nom d’espècie.
Suposo que portaven temps queixant-se que faltaven personatges femenins a la sèrie, per això, a la cinquena temporada han incorporat una ajudant nova d’en Toby. Això si, sempre li fan portar modelets ben suggerents. I què hi ha sobre el seu text? Doncs ni idea, sempre l’estic mirant a ella i no l’escolto, em sap greu ara. Però no passa res gaire greu, ja que com que normalment parla amb en Toby i aquest es un home madur, calb i no gaire agraciat, no em perdo detall del que diu. Parlant d’en Toby, us heu fixat que malgrat té un munt de feina encara té temps de pensar estratègies arriscades per millorar el país? Quina llàstima que fallin, eh? Però com a mínim ho intenta! Com voleu que no sigui el meu segon personatge preferit?!
Per cert, us he dit que en la cinquena temporada surten els personatges de Barrio Sesamo? L’escena de la gallina Caponata i la CJ es digne d’un premi xD Justament la CJ es un dels personatges que cada vegada m’ha anat agradant més i més, contràriament com em passa amb en Charlie, que cada vegada m’agrada menys, segurament per això cada vegada té menys protagonisme. Parlant de personatges que no cauen bé, el nou vicepresident es realment odiós. Què passa amb els vices que no agraden mai?
En la cinquena temporada hem perdut un ajudant de comunicacions però hem guanyat un ajudat del vicepresident, es el mateix, es tracta d’en Will que ara ja no fa de Sam. Parlant del vicepresident, haig de reconèixer que aquest cau més bé que l’altre, tot i que l’altre al final tampoc hem queia malament del tot.
En algun capítol de la quarta ja passava, però en la cinquena passa en algun capítol més, i aquesta sensació de repetició, que si bé no ha passat exactament aquesta situació ja ha passat una situació molt semblant. Però la sèrie m’agrada, eh? El que passa es que si només en digués coses positives semblaria que no tinc criteri.
Canviant totalment de tema, us heu fixat que les filles del president no s’assemblen en res? ni psicològicament ni encara menys físicament, potser les han escollit diferents expressament, així doncs perquè directament no van posar una asiàtica i una afroamericana? Bé, no passa res, no influeixen més enllà d’un grapat de capítols.
Per cert, que coi fa viu el peixet de colors de la CJ si li van regalar a la primera temporada? Ens volen fer creure que un peixet taronja viu 5 anys com si res? I més amb algú com la CJ que la meitat del dies deu anar tan estressada que ni li deu tirar menjar?! Bah! Sense dubte aquest es la part menys realista de tota la sèrie! Segur que deuen haver substituït el peix cada 3 capítols…

Odi i Toby, dos paraules sinònimes.

Voleu un capítol diferent? Doncs aquest es el capítol 18. Està estructurat com un reportatge independent sobre un dia seguint a la secretaria de premsa CJ Greg. Jo hagués preferit un dia seguint al Leo o al Toby, però no! Què hi farem! Com a detalls tècnics de enfocaments de càmera, canvis de qualitat de la cinta, càmeres en ma i totes aquestes coses segurament està bé, però com a argument en si mateix no té res d’extraordinari, es més, amb el tema del narrador lo únic que fa es llastar la dinàmica del capítol. En un capítol normal tot es molt dinàmic, tot son creuaments de personatges, converses de passadís ràpides, sempre algú entra o surt d’un despatx, en canvi, seguint única i exclusivament un personatge la història es més estàtica, que no vol dir que sigui lenta, perquè la secretària no para quieta en cap moment, però no es el moviment frenètic que ens té acostumats la sèrie per molt que el narrador del reportatge ens ho estigui dient.
Malgrat tot el que passa a la sèrie es ficció hi ha situacions basades en conflictes reals, com per exemple el tema del israelians i palestins. A partir d’aquí inventen incidents que afecten als americans òbviament, perquè estem veiem l’ala oest de la casa blanca, no estem veient l’ala oest del palau presidencial israelià. Estic avançant dades de la sisena temporada, però està relacionat, per tan se que hem permetreu l’atreviment. El cas es que es nota que es una sèrie de ficció perquè israelians i palestins seuen en la mateixa taula i parlen en comptes de matar-se! Us ho creieu? No, jo tampoc.
Si l’últim capítol no es el millor de la temporada, ara mateix en recordo cap altre que el superi. La combinació d’una crisis complexa amb el president preocupat i per l’altra banda llançant una pilota de baseball es impressionant, i lo millor de tot es en Toby tocant-li els collons més que ajudar-lo. Amb lo del Josh fent d’agent secret s’han flipat una mica, una mica bastant, però està bé per posar un toc diferent.

Charlie, President, CJ, Leo
– Sus respuestas en cuanto a temas econòmicos pueden ser muy…
– Extensas?
– Acadèmicas?
– Yo iba a decir incomprensibles…

[En Charlie truca al president de bon matí]
– Buenos dias señor presidente
– Que hora es?
– Las 5 de la mañana
– Voy a decir que te implanten un botón de apagado, te juro que no te dolerá.