Archive for the ‘TV’ Category

Red Shirts (Red)

Comandant: Per aquesta missió super-perillosa on hi ha un alt risc que algun dels membres del grup no sobrevisqui necessitaré la col·laboració del meu fidel primer oficial, del meu tinent de confiança, del sempre present doctor i també del noi becari que es la primera vegada que veig per aquí del qual ni tan sols puc llegir què hi posa en la placa del seu nom.
Becari: Oh no…

Hi ha un arquetipus de personatge que sempre apareix en tota pel·lícula o sèrie d’acció i molt sovint també en les de por. Es un personatge únicament dissenyat amb una sola finalitat: Morir. Els guionistes es valen d’aquests personatges per demostrar que una situació es realment perillosa però no es poden permetre que un dels protagonistes quedi greument incapacitat, així doncs aprofiten el recurs de matar un secundari del qual no en sabem res, moltes vegades ni tan sols el nom. Es opcional que l’espectador sàpiga que quan “tot això acabi” vulgui casar-se i muntar una granja a Oregon.
El nom de RedShirts o Camises Vermelles prové de la sèrie Star Trek. Segons la secció a la que pertany el membre de la tripulació de l’Enterprise porta un color d’uniforme o un altre. Així doncs per exemple els grocs son de operacions o oficials (depen de la generació), els blaus son doctors o ciència i els vermells son els de seguretat. En un capítol estàndard de Star Trek, els protagonistes solien baixar als planetes acompanyats amb dos o tres d’aquests membres de la tripulació, i inevitablement algun d’ells moria. Però no passa absolutament res perquè la quantitat de tripulants vestits amb Camises Vermelles es pràcticament infinita, per tan no hi ha problema en que mori algun en cada capítol. De fet, el 73% dels tripulants morts a la sèrie portaven l’uniforme vermell.

redshirts going to die

Aprofiteu per mirar-los abans no es morin per qualsevol cosa

Com detectar un Camisa Vermella?
És inútil: Es important remarcar que un Camisa Vermella no es qualsevol secundari que mor, per ser un autèntic Camisa Vermella es bàsic que no faci absolutament res per la trama. Per tan, si la seva mort es heroica i gràcies a ell es destrueix la amenaça no es un autèntic Camisa Vermella. Un autèntic Camisa Vermella ha de morir gratuïtament.
És nou: Si es tracta d’una sèrie i apareix un personatge nou el qual apareix sense que ningú hagués parlat abans d’ell té moltes possibilitats d’acabar mort com un bon Camisa Vermella, en especial si es tracta d’una sèrie d’acció. Si ni tan sols escoltem el nom del personatge la mort d’aquest Camisa Vermella es inevitable.
És menyspreat: S’ha mort un personatge i no estaves segur de si era un Camisa Vermella o simplement un secundari? La diferència es que a la mort del Camisa Vermella mai se li dediquen més de dos línies de diàleg. Es més, al cap de 3 minuts tothom actua com si ningú hagués mort.
És el més exposat: Els Camises Vermelles solen ser els primers del grup o bé els últims. Si a la sala hi una trampa, no ho dubteu, el Camisa Vermella serà el primer en entrar-hi i per tan l’encarregat d’accionar-la i patir-la. Per contra, si hi ha un monstre que persegueix al grup, el Camisa Vermella serà últim, per tan serà el primer objectiu que atraparà el monstre de torn.
És d’una minoria ètnica: Hi ha un tipus de Camisa Vermella que està discriminat pel seu gènere. Per ser políticament correcte direm que es tracta d’un personatge de color. Per si no queda clar, el color es el negre… De tot el grup de personatges secundaris sense importància el que té més possibilitats de ser el primer a morir serà el negre, i si aquest ja ha fet la brometa de rigor, els minuts de vida que li queden es poden comptar amb els dits d’una ma. En el cas que no hi hagi un secundari negre, la seva funció queda suplida perfectament per un secundari hispànic.
És del gènere equivocat: Es a dir, son homes. Siguem clars, quan mor una dona sap greu, en canvi si es mor un home no sap tan greu. Per què es així? Ni idea, però tots sabem què es així. Per tan els Camises Vermelles son principalment homes.
És de seguretat: Les feines d’un Camisa Vermella estan relacionades amb la seguretat. Des del més bàsic vigilant de seguretat fins al Navy Seal de Operacions Especials nivell 5. A excepció que siguis dels protagonistes, si estàs entrenat en tècniques de combat i armes tens moltes més possibilitats de morir el primer que no pas la doctora en física teòrica que únicament ha guanyat els reflexes que té jugant al Candy Crush. I si la doctora es de bon veure, per anar guanyant temps, ja pots anar ensenyant la foto dels teus fills perquè es la última escena en la que sortiràs.

Exemples
Descomptant per suposat les diferents generacions de Star Trek també hi ha altres pel·lícules i sèries on utilitzen clarament els Camises Vermelles, i quan dic “utilitzen” vull dir “maten”.
Stargate SG-1: Sempre que es veu un equip SG que no sigui el SG-1, algun dels seus components o tots d’ells acaben morint. Es el que sol passar quan vas a un planeta desconegut.
Herois: Des de que es descobreix en Zyler, Zylar, o com es digui el dolent que arregla rellotges, tot nou super-heroi que apareix es un Camisa Vermella, saps que la seva existència només servirà per morir i així els seus poders siguin absorbits pel Sylar, encara que el seu poder sigui el de pelar tubercles amb la ment.
Aliens (Alien 2): La Sigourney Weaver i un munt de marines super equipats i confiats entren en la pitjor trampa mortal mai imaginada. Només cal agafar la llista de marines i ordenar-los segons el nombre de línies de diàleg i anar taxant metòdicament durant tota la pel·lícula.
Jason i els argonautes: En els clàssics també es dona aquesta situació. Es podria haver dit perfectament “Jason i la resta de la tripulació que gradualment va minvant” però els productors van pensar que seria un títol massa llarg. Sirenes, ciclops, bruixes, esquelets, qualsevol enemic serveix per carregar-se dos o tres Camises Vermelles de la tripulació d’en Jason.
 
Aquesta entrada forma part del projecte de la Taula Periòdica proposat per en Sergi. Us convido a participar-hi! Per mi ja es la segona vegada ;)

Última temporada de l’Ala Oest, per tan espoilers des del principi a la fi del post sense cap mena de mirament. Avisats esteu.

En general no son gent gaire guapa, per tan queden millor en color sèpia.

En general no son gent gaire guapa, per tan queden millor en color sèpia.

En Leo pateix un infart en la temporada passada perquè anava molt estesat amb la seva feina de cap de gabinet i el volen com a vicepresident en plena campanya? Que el volen matar? Bé, de fet a la realitat l’actor va morir. Un minut de silenci per la mort de John Spencer si us plau.

Es veu que els interessos de la casa blanca no coincideixen amb els interessos del partit, i això que de moment el partit que hi ha a la casa blanca es demòcrata. Quines coses més rares que té la política, no? Una altra cosa curiosa es en Vinick, es a dir, es republicà i per tan es dels dolents, però es un republicà molt bo i molt coherent, i tel creus quan parla, de fet, amb el paper que ha fet en Vinick no m’estranya que s’hagi emportat l’Emmy al millor actor secundari, definitivament ha donat molt de caràcter a aquesta temporada tan intensa.

El capítol 6 es el que tothom esperava, un autèntic debat candidat contra candidat, deixant clares les postures de cada bàndol, el capítol es tan sols el debat, un contra l’altre, ja està, no apareix cap altre personatge. No cal dir que el Santos surt guanyador, perquè els guionistes de l’ala oest son demòcrates i es nota, però s’ha de reconèixer que en Vinick es salva prou bé. Fins el moment es el millor capítol de la temporada.

Un cop més EEUU ha de fer de pacificador del mon i ha de posar-se al mig d’una zona conflictiva, aquesta vegada toca una ex-república soviètica amb interessos petroliers de Rússia i Xina. Perquè s’hi han de posar? Per la democràcia? En serio? Al final si que li donaran el Nobel de la Pau al Barlett.

Com més s’acosta el final de campanya més estressants son els dies. Ningú dorm, tothom sobreviu a base de cafès. Com ho fa el Santos per estar despert i pensar lúcidament? Si jo quan dormo menys de 7 hores ja trec espuma per la boca, i ell en canvi dorm 6 hores en 3 dies i se l’entén quan parla! De fet, aquesta última temporada de l’ala oest es podria canviar de nom, perquè la casa blanca la veiem ben poc, en canvi veiem molt en Josh Lyman, per tan la setena temporada podria anomenar-se “Josh Lyman  l’estressat” o “Josh Lyman dels nervis” o “Josh Lyman explotarà?”. Bones propostes, no? Bah, no em feu cas, a mi també m’ha afectat tanta campanya política amb uns resultats tan ajustats.

En el capítol 10 en Martin Sheen (no pas com a president Barlett sinó com a persona) ens dona la mala noticia que l’actor que interpreta en Leo McGarry (John Spencer) ha mort, i que el millor homenatge que li podrien fer es continuar emetent els capítols on tan bé ha treballat, tal i com sempre ha fet. Però fins al capítol 16 la trama de la sèrie no es veu afectada per aquest fet. Per sort no fan un nyap de l’estil amagar-lo de la trama perquè no aparegui el personatge mai més o el que encara seria pitjor, substituir-lo per qualsevol altre actor i continuar com si no hagués passat res. També seria patètic dir alguna excusa cutre com ara que se’n va de viatge i que desapareix. Aquí se’l carreguen i punt, tal com ha de ser, directe i clar, si l’actor es mor, el personatge ha de patir la mateixa sort, no hi ha cap altra alternativa decent.

Es cosa meva o hi ha un parell de casualitats molt sospitoses en aquesta campanya política? Una central nuclear que casi explota a pocs dies de les eleccions? Un maletí perdut que el troba la competència? Un candidat a la vicepresidència que la palma el mateix dia de les eleccions…

Qualsevol sèrie per donar emoció faria que els protagonistes, es a dir els demòcrates, anessin perdent inicialment i quan semblés tot perdut fessis una increïble remuntada al últim moment. Això es el que faria una sèrie qualsevol, però l’Ala Oest no es una sèrie qualsevol, així doncs, durant el dia d’eleccions, els demòcrates van guanyant des del primer moment en els sondeigs. Però després les coses no estan clares, les coses no quadren, un estats que sempre han estat demòcrates de tota la vida passen a ser republicans i viceversa. Em començo a tornar boig pintant estats blaus i vermells! Començo a guixar sense voler el sofà amb els retoladors. Algú sap si son tòxics aquests retoladors?! Els he xuclat inconscientment per culpa dels nervis!! Estats que inicialment els havia pintat d’un color segons els sondeigs ara els canvio de color! Arg! No surten els números! I en mig de tot això en Leo la palma! Quin moment més inoportú! Ni fet expressament… Però qui coi guanya les eleccions? Van empatant tota la estona, un estat per cadascú. Dels nervis estic tremolant! Es dels nervis o es una hipoglucèmia? Ho comprovo, no es una hipoglucèmia, son els nervis per saber qui guanyarà el maleït estat de Nevada! L’estat decisiu! I Qui guanya? Quines preguntes… Els republicans! No home no! Els demòcrates guanyen! Si arriba a guanyar en Vinick llenço la tele per la finestra…

Es un vídeo la cinquena temporada, però fa gràcia, no?

Després de la emoció de les eleccions encara queden 5 capítols més, que coi falta? Primer de tot l’emotiu funeral d’en John Spencer, vull dir Leo McGarry. Després queda arreglar una mica el senat que tot i ser demòcrata no estan ben avinguts. Després de l’emoció de les eleccions s’ha de reconèixer que descomptant les parts de les anècdotes sobre en Leo, aquest capítol es una mica soso. També falta fer el traspàs de la actual administració a la nova, i assignar els nous càrrecs i realment hi ha molts càrrecs i tots semblen super importants, entre ells el càrrec de ocuparà la CJ, què farà? El penúltim capítol està pràcticament dedicat a ella.

El últim capítol es un no parar de moments emotius, comiats, mirades, música emotiva. Tothom recordant en Leo. El President acomiadant-se del seu personal, en especial d’en Charlie i la CJ. El nou president fent el jurament del càrrec. En Barlett tancant una època. Que maco i trist tot plegat. Es la fi d’una sèrie excel·lent.

[primera dama i president]
– ¿Los vicepresidentes no sirven para acudir a actos como estos?
– No, y menos los dos que he tenido yo.
– ¿Y para que sirven?
– No tengo ni idea.

El 99% de les sèries que miro son ficció. I que es el 1% restant? Es Cosmos, la versió renovada de la sèrie de divulgació científica de Carl Sagan presentada per Neil Tyson

neil-dg-tyson-cosmos

No em direu que no fa cara d’astrofísic

Es una sèrie d’uns 50 minuts per capítol de divulgació científica. No patiu, no es avorrida, no serveix per fer una migdiada perquè el que explica es interessant i no us adormireu pas. Les explicacions son força planeres i no cal cap coneixement científic avançat per entendre-ho tot. No cal que patiu per la falta d’acció perquè en la ciència hi ha acció per tot arreu, d’acord que no hi ha Jack Bauers que salvin EEUU en 24 hores, però hi ha supernoves, evolucions d’espècies, extincions massives, elements minúsculs, galàxies gegants, etc, etc. La primera temporada consta de 13 capítols i tot just ha estat acabada d’emetre fa pocs mesos. Cada capítol tracta d’un tema en concret, per tan, pots veure els capítols desordenats, i fins hi tot si hi ha algun tema que no t’interessa et pots saltar el capítol sense problema, tot i que jo no ho recomano perquè tots tenen el seu què. Us faig un breu apunt sobre el contingut de cada capítol:

  • El capítol primer va sobre astronomia general: La nostra posició en l’univers, el calendari còsmic, etc. No expliquen res que algú mínimament interessat en l’astronomia no sabés ja, però les imatges no deixen de ser impressionants. Primer fan un recorregut per la nostra adreça postal en el context de l’univers en l’espai i després la fan a través del temps. El resum es el mateix, no som pràcticament res comparats amb l’univers. Per acabar d’omplir el capítol ens parlen del primer que va defensar que la Terra no era el centre de l’univers, com que eren temps de la inquisició, ja us podeu imaginar com va acabar el pobre…
  • El capítol segon va sobre l’evolució i com la vida es capaç d’adaptar-se a qualsevol cosa. Podrien haver aprofitat el capítol per ficar-se amb el creacionistes i deixar-los com a imbècils, però s’han contingut bastant pel meu gust.
  • El capítol tercer va sobre els cometes, hi ha un moment molt divertit, en el que diu que Halley va fer moltes coses per la ciència, però irònicament lo únic que no va fer va ser descobrir un cometa. Son uns catxondos aquests cinetífics.
  • El capítol quart va sobre les galàxies. Per exemple, quan veiem la llum d’una estrella estem mirant en el passat, perquè la llum es mou molt ràpid, però les distàncies son molt grans. Estem parlant de l’espai-temps. Sí, ho tinc clar, es el meu capítol preferit.
  • El capítol cinquè va sobre la llum, ja sabem la dualitat entre ona-partícula, la longitud d’ona, etc.
  • El capítol sisè va sobre els àtoms: “Hi ha més estrelles en l’univers conegut que grans de sorra en totes les platges del mon. Hi ha més àtoms en el meu cos que estrelles en l’univers conegut”. Parla sobre els àtoms importants com el carboni. Sobre què els hi passa els àtoms a dins de les estrelles. I també toca el tema del neutrins.
  • El capítol setè va sobre l’edat de la terra i la relació que té amb el verinós plom. Per cert, casa nostra té 4.540 milions d’anys.
  • El capítol vuitè va sobre les estrelles. De què estan composades. A quina distància estan. De quin tipus son. En què es converteixen les estrelles quan han cremat el seu combustible tot depenent de la mida, noves, supernoves, hipernoves, forats negres, pulsars. Tots els capítols tenen imatges precioses però aquest s’emporta el primer premi.
  • El capítol novè va sobre els canvis que ha patit la terra, la proliferació d’una determinada espècie, els moviments de la terra, les extincions massives, edats de gel, canvis en l’eix de la terra, etc. En resum que no ha parat quieta si parlem en períodes de desenes de milers d’anys.
  • El capítol desè va sobre el electromagnetisme i el seu descobridor, en Faraday, aquest no, aquest. I perquè es important l’electromagnetisme? Doncs perquè ha fet possible transmetre les ones de so i imatge a la velocitat de la llum per tal de poder-nos communicar. Es a dir, en part, gràcies a Farday avui podeu llegir el meu bloc!
  • El capítol onzé va sobre el viatge de la vida i que els cometes que serveixen per transportar bacteris entre planetes quan aquests xoquen contra un planeta, fins hi tot entre sistemes solars diferents. Per tan la vida es va repartint. També ens parla de les maneres que es pot extingir la vida a la terra en “breu” i també del futur inevitable del sol amb el calendari còsmic dels propers 14.000 milions d’anys.
  • El dotzè capítol va sobre l’efecte hivernacle i fa servir l’infern inhabitable de Venus com a excusa per parlant-se del CO2 i l’escalfament global que estem provocant a la terra al cremar combustibles fòssils. Però es culpa nostra? No del tot… els volcans expulsen un munt de CO2 també, quan? un 2% del CO2 que va a l’atmosfera a l’any, nosaltres el 98% ups!
  • El tretzè capítol va sobre el que coneixem de l’univers o més aviat el que encara no coneixem. Per exemple, sabem que els raigs còsmics son en part provocats pels pulsars i les supernoves, però els més energètics de tots no son provocats per cap de les dos coses, qui es el fa? No ho sabem… encara! Els planetes propers al sol giren més ràpid al seu voltant que els llunyans perquè es veuen més afectats de la gravetat, passa el mateix amb les galàxies? les estrelles del centre giren més ràpid? Doncs no! Perquè hi ha una cosa que tenim ni idea de que coi es que fa girar les estrelles dels extrem de les galàxies igual que les del centre, com que es una cosa molt rara i misteriosa li donarem un nom igual de estrany i miseriós, “matèria obscura”, d’on surt? què és? i com es que n’hi tanta? (es 10 vegades més gran que l’univers observable)! no en tenim ni idea… encara! Però encara hi ha coses més misterioses que la “matèria obscura” i aquesta es “l’energia obscura” que ocupa encara més que la matèria obscura, i no pregunteu res més al respecte perquè d’aquesta si que no en sabem res. Com que es l’últim capítol hi ha una mica de recopilació final amb un toc una mica sentimental que ve a dir que la nostra vida individual no es res, però en conjunt la humanitat s’ha espavilat prou bé per entendre aquest complex univers i que hem de continuar fent-ho.

Sigui el capítol que sigui hi ha un comú denominador a part de la ciència, les imatges espectaculars. Sempre posen coses que brillen, amb molts colors i formes, animals, plantes, muntanyes, gel, planetes, estrelles, galàxies, àtoms, molècules, tot es maco!Si et preocupa que el nivell necessari per entendre la sèrie sigui més alt del que tens, no has de patir per res, es una sèrie de divulgació total, per tan, pràcticament assumeixen que no saps res, i en molts casos no s’equivoquen xD Això no vol dir que el que expliquin sigui trivial, sinó que simplifiquen els conceptes lleugerament perquè siguin fàcils d’entendre per tothom o pràcticament tothom. Es a dir, el lector promig d’aquest bloc pot assimilar els conceptes de la sèrie sense problemes.
Si hagués de criticar alguna cosa, seria que alguns capítols expliquen massa història. Es a dir, per explicar un tema van als inicis de tot, van al inventor o al descobridor en qüestió, i una mica em sembla bé, però continuen saltant d’un inventor a un altre i es queden en la història i encara que vagin fent salts en el temps, no parlen dels fets rellevants descoberts en la actualitat del coneixement en qüestió fins al final. Però bé, tampoc es mala idea del tot, perquè posar cares i noms als científics ajuda a que la teoria sigui més amigable. Es igual, no he dit res, no he criticat res, la sèrie es perfecte tal com és. La sèrie té un altre “punt problemàtic”, bé, el problema no es de la sèrie en si, el problema es de l’espectador, que li estan oferint un munt d’informació interessant en uns escassos 50 minuts, i el cervell no te temps d’assimilar les conseqüències del què acaba d’aprendre que ja immediatament en la següent frase ja li estan explicant un fet encara més extraordinari del nostre univers. Cosmos es una sèrie que l’has mirar amb el comandament a la ma i posar pausa i pensar en el que t’acaben de dir i flipar.

Es complicat qualificar una sèrie d’aquestes característiques ja que l’hauria de comparar amb sèries de ficció, per tan no ho faré. Simplement em limitaré a recomanar-la totalment, i el que sigui una mica aficionat a la ciència em farà cas i el que no ho sigui, doncs pitjor per ell…

Avui toca un post sobre la setena temporada de Big Bang Theory, traduida al castellà com a Big Bang, suposo que la paraula “teoria” espanta a un públic tan pràctic com l’espanyol i més encara tractant-se d’una comèdia. En fi, no crec que a aquestes alçades hi hagi algú que no hagi sentit a parlar d’aquesta comèdia protagonitzada per nerds/geeks/freaks/gent rara en general, per tan passo directament a la crítica de la temporada. Per començar em fot que intentin posar problemes de parella seriosos en una comèdia tan light com Big Bang, però el que més em fot es que posant una frase “graciosa” d’en Sheldon automàticament es converteixi aquest moment dramàtic en un divertit, ni de conya funciona. Per sort, no tots els capítols son així. Ja fa unes quantes temporades que la sèrie va més enfocada a les relacions que no pas a la part científico-geek-freak. Però en aquesta setena temporada encara es més descarat. Això li resta encara més punts. INCICI DELS ESPOILERS Voleu espoilers? D’acord. El Sheldon li fa un petó a la Amy després de sortir durant 3 anys. La Penny deixa la seva feina de cambrera per concentrar-se en ser actriu. El Leonard es promet amb la Penny. En Rash troba novia i es escandalosament atractiva. En Sheldon acaba la temporada marxant amb tren. Crec que no em deixo res. Per cert, us heu fixat en que l’últim capítol de Big Bang sempre marxa algú? Un cop en Wolowitz marxa al espai. Un altre cop en Leonard en un vaixell. Un altre cop en Howard i la Bernadet marxen de la vida de solters… Aquesta última referència està una mica pillada, ja ho se, però vull dir que no ho he trobat estrany que en aquesta temporada en Sheldon marxi a fer una volta. FI DELS ESPOILERS

No es de la setena temporada, però tan es, no?

No es de la setena temporada, però tan es, no?

En Sheldon no em fa massa gràcia, i en teoria aquest personatge es la principal font d’humor de la sèrie, per tan ja teniu aquí el principal motiu per el qual porto 7 temporades dient que aquesta serà la última temporada que miri de Big Bang. A veure si aquest cop ho compleixo. El motiu que l’hagi estat mirant fins ara es que hi ha altres personatges que estan prou bé. Per mi el personatge millor es la Bernadet, i mira que no es gens habitual que un personatge femení sigui el meu preferit en una sèrie còmica. Bé, si haig de ser sincer, en Howard m’agrada tan o més que la Bernadet. En Leonard es el següent en la llista de preferits, seguit de la Penny. Després vindria en Ratz que de tan en tan té els seus punts però en general no m’agrada especialment, i finalment la Amy que rarament m’agrada, de fet estaria pràcticament al mateix nivell que en Sheldon. Quin ordre de predilecció teniu vosaltres?
PD: Malgrat en Sheldon no em cau gaire bé ni em fa massa gràcia, a ell també li va saber greu la cancel·lació de Firefly. Sabia que alguna cosa en comú havíem de tenir.
Puntuació de la setena temporada 6/10

Acabo de veure la primera temporada de Sons of Anarchy. La sèrie va sobre el fill del fundador dels Sons of anarchy, una banda de motoristes d’un poblet de California que per enriquir-se es dediquen al tràfic d’armes.

Si els trobeu per la carretera intenteu no molestar-los gaire, son gent susceptible

Si els trobeu per la carretera intenteu no molestar-los gaire, son gent susceptible

Per començar, la intro no es ni bona ni dolenta, simplement es senzilla, es tot el que un es pot esperar: Motos, tatuatges, armes i tot condimentat amb rock. El que m’agrada es que es curta.
La sèrie comença guai, amb una explosió en un magatzem. Reconeixem-ho, les explosions molen, sempre i quan no les visquis de massa a prop es clar. Però a partir d’aquí sembla una telenovel·la. El protagonista té un fill amb una yonki, el pare està mort, el germà també està mort, la mare del noi està emparellada amb el co-fundador i cap de la banda, tot molt embolicadament familiar, es a dir culebró total. D’acord, hi ha baralles, hi motos, hi ha musica roquera, però i què? No us deixeu enganyar continua sent un culebró. A veure, no es ni molt menys un culebró tan descarat com Gossip Girls ni Anatomia de Grey, però té els seus tocs. Si agafes aquesta espècie de telenovel·la i afegeixes un protagonista ben guapo, d’uns 30 anys, ros, ulls blaus, amb un perilla mal afaitada, ja tens una sèrie que agrada a les noies, perquè serà tot lo tòpic que vulguis, però a les noies els hi agraden “los chicos malos”. Això si, nois dolents que plorin quan vegin el seu fill recent nascut.

La mare (la Gemma) del protagonista (en Jack) es la única mare del mon, que en comptes de preocupar-se perquè el seu fill no es porta bé i fa bondat, es preocupa perquè es comença a portar massa bé i vol deixar lo de traficar, robar i matar. Pensava que l’activació del “gen mare” era automàtic, era acabar de parir i voler que el teu fill sigui un home de profit, però es veu que no passa amb totes.

No em digueu que no es irònic que la banda es digui “Fills de la anarquia” i estigui tan ben jerarquitzada. Es a dir, hi ha un president (en Clay), un vicepresident (en Jack), els sergents, etc. Però no solament això sinó que fins hi tot porten una etiqueta a la armilla amb el nom i el càrrec! Hòstia! Quanta anarquia! Potser no volen govern, però a la seva banda que quedi ben clara la posició jeràrquica de cada un, només faltaria!

Quin problema té l’home del gorro? Fa tanta calor com per anar sense samarreta, però continua portant un gorro de llana al cap? Ah! Que realment no fa tanta calor! Que tot es una excusa per veure en Jack sense samarreta! Perquè després diguin que no es una sèrie per noies…

A PARTIR DE AQUÍ ESPOILERS

Si la mare del protagonista es vol carregar la yonki perquè li dona una xeringa amb una dosis de veritat? Per què no li dona una xeringa amb qualsevol verí? Vols dir que li farien la autòpsia a una yonki? No ho crec pas, la sanitat americana no està per gastar els calers dels contribuents en segons qui….

A veure si ho he entès. En el primer capítol en comptes d’amagar ràpidament els cadàvers de les treballadores del seu magatzem il·legal el primer que fan es planejar tranquil·lament una venjança, i l’endemà amb tota la calma arriba la poli (la que no està subornada) i troba els cadàvers. Quina sorpresa! A què esperaven per amagar els cadàvers? Que fos Halloween i fer que els cadàver semblessin una bona disfressa…? Crec que anar tan amb Harley no es bo, et toca massa aire al cap…

Capítol 4. La gent d’aquest poble es tot curiosa, quan tenen un problema no contacten amb la policia, contacten amb aquesta banda de criminals. Que s’han pensant que son? Els criminals ara son justiciers? Estàs de broma? Aquesta gent ha vist masses vegades el Equipo A…. Però el més fort de tot es que la banda accepta! Que serà lo següent? Què el jefe fumi purs i digui “Me encanta que los planes salgan bién”? Perquè el cabell blanc ja el té. Bahh, això no es serio…

En el capítol 5. Algú em pot explicar quina lògica segueix el tio que havia sigut de la banda i torna al poble? Per què torna? Si el van fer fora va ser per algo, no? A sobre torna encara portant el tatuatge, hola? Que no hi toca? L’excusa es per vendre’ls-hi una peces robades? En serio? No hi ha més gent que li interessi les peces? Es nota bastant que llevat dels dos primers capítols que serveixen per introduir-nos en situació, els capítols 3, 4 i 5 son per omplir la temporada.

Capítol 6. Una banda de traficants d’armes que es dedica a carregar-se els clients? No cal haver fet un master en ADE per saber que això no es bo pel negoci.

Del capítol 8 no en tinc cap queixa. De fet el capítol m’agrada, fa avançar la trama general. Bon capítol. Si del capítol 7 no en parlo es que no hi ha res a dir.

Deixant de banda que s’ha de ser molt malparit per deixar que matin el teu fill, la manera com plantegen l’assassinat del cap de la banda dels Mayans es estúpid. Estan uns quants de la banda dels mexicans en un parc, fent coses de mexicans com ara tocant la guitarra espanyola, prenent el sol i donant de menjar als ocells, de debò que no m’ho invento això es el que fa una perillosa banda de delinqüents. El cas es que el pare porta el seu fill cap al lloc on venen xurros (sí, una parada de xurros ambulant, en serio, no m’ho invento, si els americans mengen hot dogs, els mexicans han de menjar alguna altra cosa, no? A veure, algun guionista què sàpiga que mengen els mexicans? Algú? No? No? Ningú? Cap problema, posem xurros, a tothom li sembla bé? Doncs fet, una paradeta de xurros) . Allà el xurrer el mata clavant-li un ganivet. Què fan els mexicans de la banda mentrestant veuen com el fill del seu jefe mor apunyalat? Doncs continuen prenent el sol…

M’alegro molt que hagi tornat la dona de la ATF al poble. Es l’únic personatge de la policia que no es comporta com un idiota. Fins ara els únics personatges carismàtics que hi havia eren alguns membres de la banda, ja va bé que en l’altra bàndol hi hagi algú amb dos dits de front.

Les mares sempre volen el millor pels seus fills, i la Gemma, la mare del protagonista no es l’excepció. En concret vol que el seu fill esculli la yonki en comptes de la doctora. Quina mare voldria que el seu fill acabés amb una experta doctora amb una bona feina, un bon sou, una persona amb valors, una persona ètica, una persona responsable, en resum una persona de bé, totes, no? Totes menys la Gemma… Es que la yonki no té punts a favor? Bé… si… en comparació amb la doctora només hi surt guanyant en una cosa, té els pits més grossos… Difícil decisió sobre quina escollir, oi? Un incís, la yonki es la germana del Joey a la fracassada comèdia Joey. La yonki no es l’únic personatge que coneixereu, també descobrireu que la Gemma es la mare que sortia a Matrimonio con hijos, i que el cap de la banda es mig famós per haver sortir en algunes pelis, com ara fent del propi Hellboy.

Certament, Sons of anarchy molaria més si el cap de la banda fos un dimoni

Certament, Sons of anarchy molaria més si el cap de la banda fos un dimoni

L’acumulació d’errors del capítol 12 desemboca en una sèrie de danys col·laterals imprevists al començar al capítol i això m’agrada. M’agrada que res surti com estava planejat. Així es la vida. No exactament al revés de com un ho havia pensat, però amb un resultat que definitivament no es l’esperat. L’objectiu es matar un membre de la banda que t’ha delatat als federal quan realment no ha estat així però tu no ho saps? Doncs acaba morta la seva dona.

El final bé, tot i que no hi ha cliffhanger explícit queda pendent veure com el nano (en Jack) canviarà les coses perquè la banda sigui més bona. Si, heu llegit bé, he dit més bona. Serà com un espècie de breaking bad però al revés, un breaking good. Ja ho veurem si ho aconsegueix. Bé, es una manera de parlar, no estic segur de voler continuar la sèrie. De moment han fet 6 temporades i a final d’any emeten la setena, per tan fa una mica de mandra encara que només siguin 13 capítols per temporada. No em vull comprometre a res.

A PARTIR DE AQUÍ JA NO HI HA MÉS ESPOILERS

Com a nota després dels espoliers, dir que si no comento un capítol es que no en tinc cap queixa. Per tan heu vist que els primers capítols tenen bastantes queixes mentre que els últims no tantes, per tan la sèrie millora progressivament, això es bona senyal, m’agraden les sèries que milloren.

Una cosa que li sobra clarament a la sèrie son aquests moments de rock lent on veiem els personatges preocupats. Ja sabem que estan preocupats, no cal que ens ho recordin, en comtpes de perdre el temps en això podrien posar algun diàleg per fer avançar la trama, no? Però es clar, sempre es més senzill una escena buida que una escena amb una conversa, així no cal pagar-lis tan als guionistes.

Alguns crítics han comparat Sons of Anarchy amb els Soprano. Per començar en Sons hi ha més acció, i tot i que els dos tenen la mateixa edat, es a dir, son tirant a vells per la “feina” que fan. De fet, tota la primera temporada sembla que passi en un mes. En canvi els Soprano era més realista, deixava passar més el temps perquè sigués més versemblant. Cada personatge dels Soprano tenia el seu què, en canvi, de moment molts dels personatges secundaris de Sons son pràcticament una façana, un decorat, un alleujament còmic o un alleujament serio i dur i violent, els hi falta profunditat. Però s’ha de reconèixer que tot i alguna que altra incoherència la història té lo seu.

Com valoro la sèrie? Els primers dos capítols tipus telenovel·la son un 4 o un 5. Els següents 3 capítols que son per omplir son un 5 o un 6. Els següents capítols on la trama realment avançat son un 7 i potser alguns capítols com ara el 8, 11 i 12 es mereixen un 8. Per tan li queda un en part merescut i en part benevolent 7/10. Si voleu fer feliç a la vostra parella femenina dieu-li de mirar Sons of anarchy junts, si no en teniu, o si no la voleu fer feliç, tampoc es una sèrie imprescindible.

Nota de la primera temporada: 7/10

BCPP: Roselles

Suposo que no cal dir que si no heu vist les 6 primeres temporades de l’ala oest de la casa blanca i teniu intenció veure-la millor eviteu llegir aquest post que pràcticament conté més espoilers que frases.

Quina feina es més difícil? La de secretari de premsa o la de cap ganivet? Jo no ho se, pregunteu-li a la CJ. Quan tingueu una resposta després li feu la mateixa pregunta al Toby. Pobrets, al principi de temporada semblen peixos fora de l’aigua.

Per un moment vaig pensar que deixarien de banda en Leo, quin susto! Sort que no ha sigut així. Em cau bé aquell vell. Tot i que ha reduït molt la seva presència. Parlant de sustos, aquesta segona legislatura del president està sent bastant més dura que la primera, si es pogués presentar a una tercera segur que no en surt viu.

Tot i que la primera ajudant de comunicació d’en Toby era més… més… exuberant, si sense dubte exuberant es la paraula, la segona, la segona em cau millor, i no només perquè ja la tingués vista com a ajudant d’en Ned (el pastisser) a Criando Malvas sinó perqué és més alegre i “dicharachera” i això posa nerviós al Toby i m’agrada veure en Toby nerviós. A part que fa gràcia el contrast amb l’alçada de la CJ que fa 1.90, fins hi tot van mantenir una conversa tal que “oye, ¿cuanto mides?”, “1,47”, “Y pensar que somos de la misma espécie…”

A l’últim any de mandat sembla que tothom està més pendent de fer política que no pas de governar, sort que en Leo està al cas per fer un cop de puny sobre la taula (es una metàfora, perquè veient la seva salut no hauria de fer masses esforços) i dir a la gent que amb un any es poden fer moltes coses.

No és casualitat que sigui la  ex-dona d'en Toby

No és casualitat que sigui la ex-dona d’en Toby


En temporades prèvies, quan veiem la casa blanca governant veiem poca hipocresia o una quantitat moderada de hipocresia però en aquesta sisena temporada que es centra en les campanyes polítiques es tot el contrari tenim hipocresia per donar i vendre, diuen el que vol sentir el votant sense importar el que realment el candidat pensa, es patètic. Però n’hi ha un que diu el que pensa encara que això li fasi perdre vots, i lo curiós del cas es que es republicà! Toca’t els nassos! El que representa que es “dolent” es qui diu el què pensa!

Per una banda m’ha agradat que la sèrie hagi canviat afegint les campanyes electorals perquè la temporada cinc es començava a fer repetitiva, però per altra banda està molt buida la Casa Blanca sense en Josh, la Donna, en Will,… Massa buida!

En Josh ha triat el candidat més ètic, però en canvi ell ha deixat la ètica de banda i només pensa en guanyar sigui com sigui. Llavors perquè ha triat aquest candidat? Quina decepció en Josh, pensava que tenia més integritat… Per sort en Santos l’acaba contagiant part de la seva ètica, tot i que en Santos també acaba contagiat de la obsessió en guanyar d’en Josh.

Quin canvi de mentalitat han fet. Abans tots estaven únits per solucionar les crisis i ara cada un va per la seva banda. Per una banda en Josh fa la seva i per l’altra la Casa Blanca fa el contrari. Es horrible això de fer política :S

Per primer cop en la sèrie veiem com treballen els republicans, i sabeu què? No tenen banyes ni cua ni porten trident! Però el que es pitjor es que se’ls veus a tots units, cosa que els demòcrates pfff… De fet, com en la setena temporada hi hagi més capítols amb protagonisme dels republicans encara acabaré pensant que no son tan dolents com els pinten, i menys encara aquest candidat que sembla el republicà més moderat de la història i no es un fanàtic religiós.

No se com s’ho fan els guionistes, però sempre passa el mateix, els capítols de la meitat de la temporada en endavant baixen una mica el nivell, però els últims capítols de la temporada sempre aconsegueixen convertir-los amb els més interessats, passi el que passi, guerres, NASA, política, malalties, atemptats, segrests, ho guarden tot perquè exploti al final i s’acumuli en una crisis combinada de varis factors.

El últim capítol està molt emocionat, no se sap quin dels 3 candidats demòcrates guanyarà. Bé, si ets perspicaç si que ho saps. Perspicaç en el sentit de saber com pensen els guionistes de l’ala oest? No, no cal ser-ho tan, tan sols cal mirar la intro de la sèrie i veure que l’únic candidat demòcrata que surt a la intro es el Santos per tan ja ho sabeu. El final de l’últim capítol es senzill però l’he trobat genial. Simplement surt el candidat republicà que acaba de veure el demòcrata que ha guanyat les seves primàries i diu tranquilament i amb una seguretat total: “Bueno, vamos a ganar”. Ho diu amb un to i una postura que es com si digués “Aquest pringat me’l menjaré amb patates”. Ho diu tan convençut que jo m’ho he cregut! Espero que realment no sigui així, i en la setena (i última) temporada veiem com tornen a guanyar els bons, vull dir els demòcrates. Si no es així crec que tindré malsons el dia que acabi la sèrie.

Una cosa que va perdre la sèrie en la cinquena temporada i que en aquesta sisena temporada es continua notant son els diàlegs brillants marca de l’Aaron Sorkin. Tot i que ha ajudat puntualment en el guió d’algun capítol, ja no es el mateix que en les 4 primeres temporades, una llàstima. De totes maneres com a trama, la temporada 6 passa millor que la cinquena degut al seu canvi de registre més enfocat a les primàries aportant una mica d’aire fresc a la sèrie, tot i que personalment m’interessa més el govern del país que la campanya política, tot i que al final també m’he trobat dibuixant en una pissarra un mapa dels estats dels EEUU i contant vots de cada un.

Les tres primeres frases ni tan sols son de la sisena temporada, però què importa?

[la primera dama i un nen]
– Si te pones nervioso te arrancaré las tripas
– Sí señora
– Pero no lo haré personalmente, tengo gente que se dedica a eso.
– Que bién señora…

[Josh i Toby]
– Por eso tienes esa fama de ser un toca huevos
– Me he ganado esa reputación
– ¿Podrías esforzarte un poco más?
– Claro, ahora no me estoy esforzando en absoluto.

[Josh i Santos]
– ¿Mucho trabajo?
– ¿Mucho trabajo? Preguntame por mis hijos.
– ¿Que tal tus hijos?
– No me reconocen!
– Solo te pido una legislatura más
– ¿Quien es ese que abraza a mamá?

[Leo i president]
– Que quiere que haga?
– Lo de siempre, que me hagas más listo
– Por comparación? Eso será fácil.

La sisena temporada del Mentalista es la millor de totes fins la data. De fet, la intriga del capítol 6 fa que sigui el millor capítol no de la temporada sinó de tota la sèrie. Qui serà el John el Rojo? Per fi ho descobrirem? Apostes? Jo ja ho se xD Però la veritat, jo havia apostat per aquell, perquè per lògica havia de ser aquest. Era el que tenia més números, i quan tot està clar que apunta cap a una altre, tan clar que m’ho vaig creure vaig pensar que no l’havia encertat, però si que l’havia encertat ^^
Preparats per llegir alguns espoilers de la primera meitat de la temporada? Es la temporada on finalment es carreguen el John el Rojo. Es la temporada on es casen la Grace i en Wayne i fins hi tot tenen un fill. Les altres cinc temporades han estat perdre el temps amb casos normals. Però després de cinc temporades i mitja per fi s’han carregat el John el Rojo! No recordo cap sèrie que els hi hagi costat tant agafar el dolent del primer capítol.
El més curiós de tot es que el que hauria de ser un final de temporada tot just es el capítol 8. Després, no se que coi fan, però després d’un parell de capítols estranys de transició aconsegueixen que sigui pràcticament la mateixa sèrie de sempre, però en un altre ambient, però exactament el mateix, canviant la Brigada Criminal pel FBI que mola una mica més. No dic que no estigui bé, però després de l’inici de temporada bo, com que li falta substància… Bé, potser m’he precipitat en dir que es exactament el mateix, si haig de ser més exacte, després del canvi de meitat de temporada sembla que torni a haver-hi capítols mono-cas auto-conclusius i prou, però de fons, en els últims minuts del capítol, o al principi, o entre mig, et posen una misteriosa trama general perquè t’enganxis, com son de rebuscats, eh? I a mida que avança aquesta trama general cada vegada té més importància i fa apuntar que aquesta sisena temporada ja serà la última. Si m’equivoco i fan una setena temporada estaran allargant la sèrie massa. Espero que em facin cas, que jo domino d’aquestes coses…
363342
Es curiós com al cap de poc del punt d’inflexió sembla que tot torna a ser equivalent a lo de abans, però no! Van veure que el mètode de principi de temporada va funcionar i tornen a la tàctica de tenir varis sospitosos igual que amb el John el Rojo. Originals? No gaire, vist això, fins hi tot jo podria ser guionista… Però aquesta trama general queda inconcussa, quan s’acosta el final real de temporada sembla que s’oblidin de tot això i es fiquen amb un altre tema. Eo? Hola? Que se n’ha fet de la organització secreta a la ombra? Que m’he perdut algun capítol on la desmantellen? Simplement deixa d’aparèixer.
Què hi ha sobre la tensió sexual entre en Patrick i la Lisbon? Doncs això ho exploten sobretot al final de la temporada. A veure, imagineu la situació, ell es guapo i llest, ella es guapa e intel·ligent, porten 6 anys treballant junts i mai no ha passat res? Què ens hem de creure? Que això es com el Mulder i la Scully de Expedient X? Al final ha de passar alguna cosa! I mira que ja hem coneixeu que jo no soc gens partidari de les situacions romàntiques, però quan es necessari es necessari.
Tal com acaba l’últim capítol hauria sigut una manera perfecte ser no solament final de temporada sinó final de sèrie, però sembla que hi ha programada una setena temporada. Vaig dir que no miraria més temporades del mentalista, però tal i com acaba com a mínim hi haurà curiositat per veure el primer capítol de la temporada 7. Però repeteixo, penso que no hauria d’existir aquesta setena temporada, però ja que la fan el primer capítol s’haurà de veure i a partir d’aquí ja decidiré si la deixo o no.
[Cho i Patrick]

- ¿Cual es el plan?
– Si intentan matar-me disparad.

BCPP:Roselles

Un dia em va venir un antoll (antojo) de veure Padre de familia i així va ser com vaig començar la onzena temporada de la sèrie. Bé, segons la emissió espanyola es la dotzena temporada, perquè resulta que hi va haver una cancel·lació de la sèrie pel mig i això va provocar que a Espanya es contés com dos temporades separades mentre que als EEUU va continuar sent la mateixa temporada, per tan mentre als EEUU compten la temporada 11 aquí la contem com a 12. Interessant? No? Tan se val, el cas es que el primer capítol es una mica fluix, però com que tenia l’antoll vaig passar al següent i el segons està millor, entre d’altres coses perquè el Homer Simpson fa un cameo, i el tercer capítol segueix la tòpica de qualitat del segon i el quart, com que surt la màquina del temps es el millor de tots. El cinquè capítol es el que fa 200, per tan es un capítol especial on els creadors destaquen els seus moments especials, està bé, es un bon capítol recopilatori. El sisè capítol… Bé, no cal que vagi fent inventari capítol per capítol, no?
El que si que vull remarcar es que el vuitè capítol es avorrit, en canvi el nové que parla sobre el cristianisme està molt bé, sempre i quan no et prenguis massa en serio això del cristianisme es clar. I sabeu de què va el nové? es el típic capítol que se’n van a l’espai, es estrany que fins la temporada 12 no l’haguessin fet, oi? Bah, es força dolent… El capítol 13 està molt bé, es un capítol de Sant Valentí, i tot i que es el típic recurs de les històries creuades sobre l’amor al estil Love Actually, està molt bé. Bé, ara que ho penso, les històries no es creuen, però tan se val, son històries curtes amb tots els personatges, fins hi tot la mítica Consuelo. El 14? bastant fluix, no cal ni que justifiqui el motiu. El capítol 16 es un homenatge a 12 homes sense pietat, o sigui que si no l’heu vist perd absolutament tota la gràcia, i tot i ser poc fan de les pelis clàssiques aquesta es de les bones.

Pels qui no el reconeixeu, es Justin Bieber

Pels qui no el reconeixeu, es Justin Bieber


Un detall curiós es que cap al final de la temporada juguen a homenatjar openings d’altres series. Com ara Charlie Brown, Monthy Phyton Flying Circus, Modern Family, lo curiós es que ni tan sols ho aguanten fins a final de temporada, només ho fan en 3 o 4 capítols. Llàstima, trobo que era molt bona idea. Tampoc podia faltar de cap de les maneres en aquesta temporada un especial d’en Bryan i el Stevie que van de viatge. Aquest cop toca Las Vegas. Tot i que reconec que els capítols especials d’aquests dos no son els meus preferits, tot i que no em desagraden, aquest es lleugerament superior a la mitja d’aquests. Per acabar, també es curiós que l’últim capítol de la temporada es força normalet. una llàstima, esperava alguna cosa especial.
En general valoro positivament la temporada, de moment està mantenint el nivell que porta tota la sèrie, per tan, si sou fans de la sèrie no teniu excusa per no veure aquesta temporada i si no ho sou doncs vosaltres us ho perdeu. Per anar bé, ara tocaria posar uns vídeos, i encara que no fossin de la temporada 12 suposo que també me’ls acceptaríeu, però es estiu i em fa mandra buscar-los, ho sento.

Abans de començar el post em vull disculpar perquè m’ha quedat una entrada lleugerament més llarga del que es habitual en aquest bloc, però es que la primera temporada de House of Cards no es mereixia menys.

La primera decepció de House of Cards es la capçalera, es terriblement sosa! Està molt vist això del time-lapse d’una ciutat, està molt bé per una intro de fa 10 anys, però no per una sèrie actual. Per sort la música com a mínim haig de reconèixer que té caràcter. Segona decepció: En Kevin Spacey no es diu Sr Cards o Sr House, es diu Underwood que realment sona força bé, però de nom es diu Francis, no pot ser que un polític de primera línia es digui Fran, no es serio, el Paco? El Cesc? El Cisquet? On s’és vist? Però bé, dintre del que cap això no té importància…
En la sèrie mostren el Frank (Kevin Spacey) amb els estereotips d’un psicòpata de manual:

  • Primer estereotip que es un psicòpata: Sacrifica un gos a sang freda sense immutar-se.
  • Segon estereotip que es un psicòpata: Parla a la càmera i la sèrie no es una comèdia.
  • Tercer estereotip que es un psicòpata: Juga a videojocs de matar en primera persona.
  • Quart estereotip que es un psicòpata: Es carnívor, molt carnívor.

Què veiem a House of cards? Bàsicament veiem una cosa, la cara de pòquer de Kevin Spacey. Veiem alguna cosa més? Sí, es clar, també veiem en Kevin Spacey quan no posa cara de pòquer. Alguna cosa més? De fet si, de tan en tan també veiem el cos sencer de Kevin Spacey i molt de tan en tan fins hi tot veiem coses que no son Kevin Spacey! Tot i que m’imagino que el primer esborrany del capítol pilot no deuria anar gaire allunyant de 50 minuts seguits de Kevin Spacey sol davant la càmera amb una paret de maons de fons, no fos que l’espectador es disgregui d’alguna cosa que no sigui en Kevin Spacey. Potser exagero una mica, també m’ha semblat veure de fons la dona d’en Kevin Spacey, un congressista drogoaddicte que pensa amb el penis, i la reportera jove que serveix per intentar captar el públic femení. Res més? Ah si, el cap de personal d’en Frank que té tanta pinta i actitud de mafiós que no desentonaria gens en un capítol dels Soprano.

—————————– INICI DELS ESPOILERS —————————

A veure si ho he entès bé. Al tercer capítol li foten la culpa a un polític per conservar un monument ja que una adolescent ha enviat un missatge mentre conduïa sobre aquest monument? Que ens hem tornat bojos? M’haig de creure que als EEUU responsabilitzen els polítics de qualsevol cosa? En canvi en el nostre país es just el contrari, tenim polítics corruptes que reben suborns per tot arreu i sembla que no sigui la seva responsabilitat…

El poder està molt bé, però no es comparable a la felicitat que donen unes bones costelles de porc

El poder està molt bé, però no es comparable a la felicitat que donen unes bones costelles de porc


En Frank es tan dolent que fins hi tot enganya a la bona gent perquè faci coses dolentes. Llàstima que la bona gent sigui tan estúpida com per fer-li cas a en Frank. Això no diu gaire en favor dels polítics. De fet, sembla que la resta de polítics no coneguin en Frank, no crec pas que aquest arribés al poder d’un dia per l’altre, per tan ja haurien de saber perfectament que no te’n pots fiar d’ell. Ben bé sembla que estiguin posats a l’espera només per què en Frank els faci servir pels seus propòsits. I quins son els seus propòsits? Doncs els de qualsevol supermalvat que es faci respectar, la dominació del mon, o el que vindria a ser el mateix pels americans, la presidència dels EEUU.

Us heu fixat que justament l’han posat al davant del ministeri de educació, el ministeri més sensible de tots, casualitat? “Los niños! Es que nadie piensa en los niños?!” (Posa la veu de la dona del capellà Lovejoy mentre llegiu la frase anterior)

M’ha agradat que en el capítol 5 l’hagi espifiat en el debat amb el del sindicat. Està bé que sigui una mica humà i també falli. No tot havia d’anar bé i acabar cada capítol feliçment menjant en el restaurant d’en Freddy. Poca broma, eh? Qui es fot un costellam de porc dia si i dia també? No m’estranya que després la seva dona li digui que comenci a remar, si no ho fes aviat haurien d’eixamplar la porta del Capitoli.

El capítol 8 es un filler total, no aporta res a la trama, bé, em refereixo al Frank, el Russo encara intenta fer algo. Té collons que en una temporada de 13 capítols hagin de posar capítols per omplir, quan eren de 24 capítols encara ho entenia, però sent només la meitat? Es ridícul.

Una cosa que aprenem (o ens recorden) en el capítol 9 es que els videojocs no desestressen tan bé com un polvo amb una noia 25 anys més jove que tu. Pobre Spacey, se’l veu neguitós en aquest capítol. Per cert, heu vist què li fa la dona al pobre Frank? Us ho creieu que tan sols acaba cabrejada pel fet que es tira una de més jove? I que a sobre també queda ressentida pel fet que en Frank no li fes els fills que ella va acceptar en un principi que clarament que no volia? Per aquests dos detalls calia putejar-li el pla de llei al pobre Frank? I jo que em pensava que el dolent de la sèrie era ell… La excusa que dona es que ho ha fet per la seva fundació d’estar per casa, si es clar… Coi d’hormones menopàusiques que la revolucionen i fan que no pensi amb coherència. Repeteixo, pobre Frank.

Es innocent la Zoe, no? Val que es jove e inexperta, però d’aquí a pensar que en Frank no li donaria igual triar-la amb ella que amb algú altre, si ella no li donava alguna cosa a canvi, i quan dic cosa, vull dir sexe, no voldria pas que algú no ho veiés tan clar com és. De fet, em crec que sigui realment tan ingènua, si fins hi tot es sorprèn que una bossa d’escombraires alimentada amb orgànica gotegi!

Una cosa que no m’esperava es que en Russo canviés, evolucionés, despertés. M’ha sorprès i molt. Gratament? Podrem dir que si, com a mínim ara es un personatge més interessant. Meeeehhh! Error! Es només una il·lusió que dura dos capítols. Després torna a ser el de sempre. Es difícil dir que no a una bona festa si ets un tio festiu i a en Russo li agrada molt la festa.

En el capítol 11 per fi coneixem els plans reals d’en Frank, i de moment tot sembla encaixar molt bé. Per tan, la sèrie només li queden dos capítols perquè tot li comenci a fallar. De fet no li cal tan, amb uns 10 minuts del capítol 12 ja ho fan. Per cert, pobre Cristina, es la que pitjor ho passa amb tot això, tan bona noia que es ella, diria que es la única dona que em cau bé d’aquesta sèrie. Algun voluntari per consolar-la? No? No patiu, ja hi vaig jo si cal.

Feia 10 capítols que en Frank no es carregava algú amb les seves pròpies mans (recordeu el gos del primer capítol?), no se vosaltres però jo ho trobava a faltar. De fet, esperava que després de fer-ho hagués anat a celebrar-ho amb un bon costellam de porc amb salsa barbacoa, res obre la gana com un assassinat.

Capítol 12: Conversa entre la Zoe i el seu xicot de la seva edat (aprox):
– Tengo fuentes
– Underwood?
– Nooooo!!!
Quina interpretació més convincent d’aquesta nena! Es mereix un Emmy! Va, passem a lo que importa realment del capítol, la visita al club de striptease. No es una sèrie policial, però si hi ha una cosa han aprés les sèries actuals es a copiar la HBO i la HBO sempre posa en les seves sèries en algun moment un club de striptease. Ara parlant en serio, el capítol 12 es molt interessant, però ho seria més si tingués més clar el què va passar en el capítol dos, per tan ja ho sabeu, si mireu House of Cards, recordeu que els capítols dels principi no son especialment importants els detalls exceptuant el capítol dos, repetiu amb mi: Capítol dos i Roy Kepeniak.

G.R.R. Martin confirma que ni Targaryen ni Lannister ni Stark, serà Underwood qui regnarà sobre ponent

G.R.R. Martin confirma que ni Targaryen ni Lannister ni Stark, serà Underwood qui regnarà sobre ponent


Últim capítol! Quina crack la Zoe! Primer li fot un polvo al nano i després li demana ajuda. I quan es tan evident que ho ha fet expressament que fins hi tot el nano li diu, ella ho nega amb un super convincent “Noooo!!!” Segon Emmy per la joveneta!
Parlant en serio he trobat l’últim capítol una mica fluixet. Amb prou feines es nota que es final de temporada. Si, d’acord, els periodistes saben que tot ha sigut un pla per aconseguir la vicepresidència, i què? Tots els polítics fan plans, la diferència es que al Frank li surten gairebé com ell vol. Potser si l’últim capítol hagués actuat més com a final temporada amb un bon cliffhanger potser m’hagués plantejat de posar-li el 8, però d’aquesta manera no hem queda cap altre que valorar la primera temporada amb un 7/10.

—————————– FI DELS ESPOILERS —————————

Apunts varis

  • Coi d’americans, son un tòpic amb potes, perquè no poden llegir el mail un cop arriben a casa sense servir-se una copa, perdó, una tassa, de vi?
  • M’agradaria recordar que en tot moment estem veient als polítics del partit demòcrata, el president es demòcrata, en Frank, pràcticament tots els que veiem, per tan, en teoria son els “bons”, per tan, imagineu què deu estar passar en el cantó fosc, també coneguts en alguns sectors com a “republicans”.
  • Entre conversa avorrida i conversa avorrida, Us heu fixat en la decoració? Tan a casa d’en Kevin, com a tots els despatx, tot es un estil… bé com dir-ho, simplement que no han agafat res de l’Ikea, tot es tan clàssic i barroc, fa cosa, eh? Però bé, suposo que com a mínim seran còmodes.
  • Es nota que no es una sèrie HBO perquè tot i sortir pits en el primer capítol no son de “qualitat HBO”, en canvi els del segon capítol ja son una altra cosa. Bé per la HBO, està creant exemple per altres productores.
  • Si un pensa que l’home més poderós del mon (lliure?) es el president dels EEUU, el segon home més poderós serà el vicepresident, no? Doncs res més lluny de la realitat, com a mínim a House of Cards el vicepresident dels EEUU no s’assabenta absolutament de res. Amb aquest rol tan passiu, si jo fos vicepresident amb l’únic que estaria centrat es en assassinar al president. D’acord, vist així jo no seria gaire bon vicepresident.

Conclusió
Us diré la veritat, a mi no m’agrada la política per això no m’agraden les sèries polítiques. D’acord, ara em direu que m’agrada l’Ala Oest, si es cert, però es la clara excepció que trenca la regla, en canvi House of Cards no ho és. Es una sèrie durament política. De fet, quan estic veient House of Cards em venen ganes de que s’acabi el capítol i veure’n un de l’Ala Oest.
El millor de la sèrie son les interpretacions. No podria pas ser de cap altre manera, us imagineu a algú dient que en Kevin Spacey no es bon actor? Kevin Spacey es un maleït crack! Però lamentablement en les sèries no només son importants les interpretacions, també hi ha una cosa que es diu guió, i si aquest guió fa que la trama sigui lenta i avorrida la sèrie perd molt. Aquí estic parlant de la primera meitat de la sèrie, per això haig de reconèixer que al principi la sèrie no m’apassionava massa. A part de que en Kevin Spacey es un monstre, i d’uns quants moments bons, la sèrie tampoc era per llençar coets, de fet té rotllos polítics força pesats, per això volia trencar amb la opinió de la crítica, la idea que tenia vist els primers capítols no era pas posar-li una mala nota però si que volia posar-li una nota més fluixa ja que es el que es mereix en la primera part de la temporada, una cosa com ara un 5 o estirant un 6 de 10. Però a partir del capítol 9 la trama es posa realment interessant, i el capítol 10 encara més interessant i ja aguanta l’interès fins al final.

[ajudant i Spacey]
– ¿Como ha ido?
– ¿Que has oido?
– Muchos “joder”
– Pues eso lo explica todo

Nota:7/10

Com aquell qui no vol la cosa ja estic en la cinquena temporada de l’ala oest. Es possible que després de quatre temporades l’ala oest ja hagi perdut el seu magnetisme que tenia la sèrie en un principi, però tot i així, es sentir la música del opening de la sèrie i sentir una sensació a l’estomac.
No us penseu, no tot son grans capítols, també n’hi ha d’avorrits, com per exemple el 5×06, però per avorrits que siguin sempre hi ha algun detall que salva la situació com la possible guerra entre albanesos i grecs per culpa d’una illa amb quatre cabres, recorda a cert conflicte en un illot amb nom d’espècie.
Suposo que portaven temps queixant-se que faltaven personatges femenins a la sèrie, per això, a la cinquena temporada han incorporat una ajudant nova d’en Toby. Això si, sempre li fan portar modelets ben suggerents. I què hi ha sobre el seu text? Doncs ni idea, sempre l’estic mirant a ella i no l’escolto, em sap greu ara. Però no passa res gaire greu, ja que com que normalment parla amb en Toby i aquest es un home madur, calb i no gaire agraciat, no em perdo detall del que diu. Parlant d’en Toby, us heu fixat que malgrat té un munt de feina encara té temps de pensar estratègies arriscades per millorar el país? Quina llàstima que fallin, eh? Però com a mínim ho intenta! Com voleu que no sigui el meu segon personatge preferit?!
Per cert, us he dit que en la cinquena temporada surten els personatges de Barrio Sesamo? L’escena de la gallina Caponata i la CJ es digne d’un premi xD Justament la CJ es un dels personatges que cada vegada m’ha anat agradant més i més, contràriament com em passa amb en Charlie, que cada vegada m’agrada menys, segurament per això cada vegada té menys protagonisme. Parlant de personatges que no cauen bé, el nou vicepresident es realment odiós. Què passa amb els vices que no agraden mai?
En la cinquena temporada hem perdut un ajudant de comunicacions però hem guanyat un ajudat del vicepresident, es el mateix, es tracta d’en Will que ara ja no fa de Sam. Parlant del vicepresident, haig de reconèixer que aquest cau més bé que l’altre, tot i que l’altre al final tampoc hem queia malament del tot.
En algun capítol de la quarta ja passava, però en la cinquena passa en algun capítol més, i aquesta sensació de repetició, que si bé no ha passat exactament aquesta situació ja ha passat una situació molt semblant. Però la sèrie m’agrada, eh? El que passa es que si només en digués coses positives semblaria que no tinc criteri.
Canviant totalment de tema, us heu fixat que les filles del president no s’assemblen en res? ni psicològicament ni encara menys físicament, potser les han escollit diferents expressament, així doncs perquè directament no van posar una asiàtica i una afroamericana? Bé, no passa res, no influeixen més enllà d’un grapat de capítols.
Per cert, que coi fa viu el peixet de colors de la CJ si li van regalar a la primera temporada? Ens volen fer creure que un peixet taronja viu 5 anys com si res? I més amb algú com la CJ que la meitat del dies deu anar tan estressada que ni li deu tirar menjar?! Bah! Sense dubte aquest es la part menys realista de tota la sèrie! Segur que deuen haver substituït el peix cada 3 capítols…

tumblr_lirravdiA71qcdx04o1_500

Odi i Toby, dos paraules sinònimes.


Voleu un capítol diferent? Doncs aquest es el capítol 18. Està estructurat com un reportatge independent sobre un dia seguint a la secretaria de premsa CJ Greg. Jo hagués preferit un dia seguint al Leo o al Toby, però no! Què hi farem! Com a detalls tècnics de enfocaments de càmera, canvis de qualitat de la cinta, càmeres en ma i totes aquestes coses segurament està bé, però com a argument en si mateix no té res d’extraordinari, es més, amb el tema del narrador lo únic que fa es llastar la dinàmica del capítol. En un capítol normal tot es molt dinàmic, tot son creuaments de personatges, converses de passadís ràpides, sempre algú entra o surt d’un despatx, en canvi, seguint única i exclusivament un personatge la història es més estàtica, que no vol dir que sigui lenta, perquè la secretària no para quieta en cap moment, però no es el moviment frenètic que ens té acostumats la sèrie per molt que el narrador del reportatge ens ho estigui dient.
Malgrat tot el que passa a la sèrie es ficció hi ha situacions basades en conflictes reals, com per exemple el tema del israelians i palestins. A partir d’aquí inventen incidents que afecten als americans òbviament, perquè estem veiem l’ala oest de la casa blanca, no estem veient l’ala oest del palau presidencial israelià. Estic avançant dades de la sisena temporada, però està relacionat, per tan se que hem permetreu l’atreviment. El cas es que es nota que es una sèrie de ficció perquè israelians i palestins seuen en la mateixa taula i parlen en comptes de matar-se! Us ho creieu? No, jo tampoc.
Si l’últim capítol no es el millor de la temporada, ara mateix en recordo cap altre que el superi. La combinació d’una crisis complexa amb el president preocupat i per l’altra banda llançant una pilota de baseball es impressionant, i lo millor de tot es en Toby tocant-li els collons més que ajudar-lo. Amb lo del Josh fent d’agent secret s’han flipat una mica, una mica bastant, però està bé per posar un toc diferent.

Charlie, President, CJ, Leo
– Sus respuestas en cuanto a temas econòmicos pueden ser muy…
– Extensas?
– Acadèmicas?
– Yo iba a decir incomprensibles…

[En Charlie truca al president de bon matí]
– Buenos dias señor presidente
– Que hora es?
– Las 5 de la mañana
– Voy a decir que te implanten un botón de apagado, te juro que no te dolerá.

Nou temporades més tard, com vaig conèixer a la vostre mare arriba a la seva fi. Ha estat un llarg passeig d’una comèdia amb capítols molt irregulars. Capítols genials, capítols normals i capítols de vergonya aliena. La última temporada potser ha sigut la més dura de totes perquè tot passa en 3 dies. De totes maneres la valoració general de la sèrie es positiva.
Què dir del final? Doncs que al final ens explica com va conèixer la seva mare, què esperàveu sinó? Si esteu intrigats per saber com la va conèixer us diré que això no es lo important, lo important son tots els bons moments que hi ha abans, la majoria d’ells oferts gràcies a en Barney Stinson. Per cert, qui segueixi pensant que el protagonista es en Ted, vol dir que no ha vist més enllà de les dos primeres temporades.
2014-05-02-417
La última temporada es centra únicament en els 3 dies abans del casament, i això fa que es faci llarg i sembla que la sèrie no avanci, convertint-se d’aquesta manera en la pitjor temporada. Per acabar-ho d’arreglar els capítols finals son una barreja entre emotivitat i gags còmics fluixos. Sense anar més lluny el capítol 22 es el capítol més fluix i nyonyo de tota la temporada, i això es no es dir poc… Un pensa que com els dos capítols que falten siguin del mateix estil, la sèrie tindrà un final que no es mereix. Així doncs com es el capítol 23? El capítol 23 es molt més dramàtic que còmic, això ja ho diu tot, però en cara diu més que els millors moments còmics son a càrrec d’en Marshall, però bé, podria ser pitjor, podrien ser a càrrec d’en Ted.
Aclareixo que el vuit que li poso com a nota correspon a tota la sèrie no pas de la última temporada, la última temporada es mereix un sis? sis i mig sent generós? Però es clar, ja que has vist 8 temporades, al final no et pots quedar sense conèixer la mare. Sí, dono fe que al final al últim capítol de tots la coneix i tan sols li ha costat 208 capítols! Tampoc es tan! A 20 minuts per capítol son 69 hores i 20 minuts. Però podria haver conegut la mare dels seus fills i ja està i acabar la sèrie en pau, però no! Els guionistes no en tenien prou amb això, volien fer una altra cosa, volien fer més. Doncs segons el meu punt de vista han fet massa! Es que fins hi tot li han canviat la vida al Barney! Quina culpa en tenia en Barney? I no pas un cop sinó dos girs en la seva vida en un sol capítol! Que no podia acabant sent en Barney de sempre? No era políticament correcte? Pfffff Gairebé aquest toc final em fa baixar-li la nota a la sèrie. Però se que no ho haig de fer, ara estic en calent i decebut però se’m passarà i llavors sabré que he fet bé deixant-li el 8, perquè tot i ser una sèrie plena de capítols fluixos també té capítols molt bons amb moments molt i molt bons, i malgrat la seva irregularitat es mereix aquest vuit.
Nota:8/10

Recordeu els casos típics 1148 i 1149 els quals us vaig mostrar els meus fons d’escriptori? No? Doncs per això he posat enllaços… Doncs des d’abril del 2011 he tingut varis fons d’escriptori més, son els següents en ordre:

wallpaper-iron-throne-1600

Tron d’espases de Joc de Trons

Dexter-dexter-107298_1024_768

El raig de sang de Dexter

battlestar_galactica_wallpaper_1_by_kracov-d4odia7

Battlestar Galactica

Wood_Harris_in_The_Wire_TV_Wallpaper_1_1024

Venedors de droga vs Policies a The Wire

wallpaper-stark-1600

Winter is comming de la casa Stark de Joc de trons

StarCraft 2: Heart of the Swarm

Starcraft II: Heart of the Swarm

hcZLELC - Imgur

Winter is comming versió AT-AT de Star Wars

Breaking Bad

Breaking Bad

The West Wing

The West Wing

Sherlock

Sherlock

Les tres races del Starcraft II

Les tres races del Starcraft II

En total 11 fons d’escriptori durant aquests 3 anys i un mes, això vol dir que de mitjana un fons d’escriptori em dura 3 mesos i una mica més. Quin es el vostre wallpaper preferit?

La ciència ficció m’agrada, per això li he donat una oportunitat a la sèrie de Firefly. De fet, Firefly només té una temporada de 14 capítols d’uns 40 minuts cada un. Addicionalment uns anys més tard es va fer una pel·lícula anomenada Serenity que es situa un parell de mesos més tard de l’últim capítol de la sèrie. La pel·lícula es pot entendre sense haver vist la sèrie, però realment es millor si la veus un cop havent acabat de veure Firefly.
Firefly ens situa en un futur en el qual la humanitat s’ha expandit a uns quants planetes que ha aconseguit terraformar. Però en molts d’aquests planetes, sobretot els de la perifèria, regeix la llei del més fort, es a dir, que es com el salvatge oest. Aprofitant aquesta situació de falta de control, els tripulants de la Firefly aprofitaran per fer negocis amb qui sigui per fer guanyar-se la vida. El capità de la nau no es gens partidari del govern actual de la aliança, per tan, no pot negar el refugi a un parell de germans buscats pel govern ja que la noia té unes “capacitats especials”. I fins aquí puc explicar.
W7dqHUM
No espereu una sèrie com Battlestar Galactica on hi ha una guerra oberta entre humans i una altra facció. Firelfy es més aviat com una guerra de guerrilles i aventures a petita escala, es com un Western espacial. Les dues son ciència ficció espacial, però a part daixò son totalment incomparables. El que si m’ha recordat Firefly es a l’ambient de les primeres missions de la campanya del StarCraft II: Wings of Libery, fins hi tot, la música de fons s’hi assembla. Ni idea del què us parlo, oi? D’acord, no passa res…
intimidation-firefly
Voleu un capítol de referència? Aquest es el Capítol 6: “La nostra Senyora Reynolds”. Es una història auto-conclusiva que no fa avançar la trama general, però es el capítol més divertit i original de tots. I l’escena final no té preu. Aquest capítol té tot el que es Firefly: Acció, bons diàlegs, girs argumentals, i humor.
Voleu més motius per veure Firelfy? Apareixen 3 noies que no estan gens malament, una d’elles la dona d’en Brody de Homeland, la recordeu, oi? Doncs a Firefly està igual però més jove. Però personalment, jo estic enamorat de la mecànica, i no només del seu físic, també del seu esperit de positivisme i bon rotllo que desprèn. No soc un expert en el tema, però els nois crec que tampoc son de mal veure…

Book: Si tomas ventaja sexual de ella, te vas a quemar en un nivel muy especial de infierno. Un nivel que se reserva para los abusadores de niños y la gente que habla en el teatro.
[...]
Saffron: ¡Déjame en el puerto más cercano, nunca más me veran. Voy a seguir mi camino con la fuerza que tú me has enseñado, sólo déjame pasar mi noche de bodas.
Mal: Oh, voy a ir al infierno especial.

Si en una sèrie espacial no hi ha un capítol dedicat a un problema amb el suport vital no es una autèntica sèrie espacial, aquest es el capítol 8. Quan feu la llista de capítols divertits no oblideu posar el número 10 en una bona posició.
Però sabeu què es lo millor del capítol 6? Que la noia que ha provocat la situació problemàtica torna a aparèixer en el capítol 11. Estava clar que el personatge havia agradat, calia tornar-la a fer aparèixer sigui com sigui. De fet, es estrany que no veiem aquesta noia en més sèries a part de Mad Men, bé de fet surt també a Kevin Hill, que es una sèrie que ningú coneix perquè es una porqueria de drama judicial. Potser li falta qualitat interpretativa, però té altres “atributs”. Per cert, per si la voleu buscar es diu Christina Hendricks. Però no tot es el físic de la noia, eh? L’argument i els diàlegs del capítol son de lo milloret de la temporada.
L’últim capítol, tot i ser final de sèrie ni tan sols sembla un final de temporada, es un capítol qualsevol. Bé, en ell descobrim alguna cosa de la misteriosa River, però poca cosa. Si volem veure un autèntic final de sèrie no ens queda altre que mirar la pel·lícula de Serenity. Serenity es el film encarregat de posar un digne fi al final abrupte de la sèrie Firefly. Té el triple de duració, i unes cinc o sis vegades més de pressupost que un capítol normal, sobretot gastat en efectes especials, bastant superiors als de la sèrie. Tot i que Serenity pot funcionar com a pel·lícula independent, funciona molt millor com a aventura de final de sèrie. Això últim es nota perquè hi ha varis personatges i si no has vist la sèrie anteriorment no coneixes tota la història darrera de cada un, no saps la tensió sexual entre la mecànica i el doctor, no saps perquè en Jane es tan violent i hostil, no saps perquè el pastor sap el què sap, bé, de fet, encara que hagis vist la sèrie tampoc ho saps. No coneixes la relació del capità amb la Joe durant la guerra entre els rebels i l’aliança. Ni tan sols saps què coi hi pinten els dinosaures de joguina sobre els comandaments de control. Això últim pot semblar poc rellevant però realment ho és… Si descomptem que la trama es més completa que en un capítol normal i que hi ha més acció i millors efectes, per la resta segueix la mateixa tònica que la sèrie, el mateix humor marca pròpia d’en Joss Whedon, i el mateix caràcter de cada personatge, exceptuant la River, que es el personatge que desplega tot el seu potencial que no havia desenvolupat durant la sèrie. Durant la sèrie River es una secundària decorativa amb tocs misteriosos, gairebé com ho podria ser el pastor, però sense la gràcia d’aquest, però durant Serenity ella es el motiu de tot plegat, ella es la que fa avançar la pel·lícula. Una altra diferència amb la sèrie es que en la peli van en serio, què vol dir això? Doncs que moren protagonistes, i no us puc dir quins perquè llavors no la miraríeu.
Com que el final de la sèrie es un capítol com qualsevol altre, realment no hi ha sensació de que s’acaba, en canvi la pel·lícula té un parell d’escenes finals emotives que evoquen un autèntic final. En global he puntuat tan la sèrie com la pel·lícula com un tot, malgrat si els hagués de puntuar per separat també els hi posaria la mateixa nota, un 8, això es perquè he vist la sèrie i després la peli, si no fos així a la peli segurament li hagués posat un 7, que de fet, es la nota que li vaig posar a la peli quan la vaig veure en el 2006.

[Dolent de torn i Capità Mal]
– Diganme donde están las cosas para que pueda matarlos
– ¿Puedo hacer un comentario?
– Adelante
– Su propuesta de matarnos no es tan buen incentivo como ustedes imaginan.

Resumint, es una sèrie recomanable? A veure. No es fàcil de dir. El creador de la sèrie es en Joss Whedon, el mateix que la Buffy caçavampirs, o sigui que això ja us donarà una pista de com poden ser les converses dels personatges. Es a dir, diàlegs gamberros encara que es tracti de situacions de crisis. Si aquest estil us va, i us va l’estil de ciència ficció i aventures que no son èpiques ni amb moltes pretensions, però si son molt distretes, amb personatges carismàtics. Doncs si, la podeu mirar. Al imdb que inflen un colló i mig totes les notes li posen un 9,2, i en el filmaffinity li posen un 8, d’aquesta manera queda empatada amb grans sèries com Lost, Sherlock i House of cards. Superant sèries de moda com Mad Men, Homeland, Sons of anarchy, etc. Per cert, Firefly té una legió de fans molt potents, que consideren que la sèrie va ser maltractada i que es mereixia tenir més temporades, de fet gairebé es munta un kickstarter per finançar-la, però degut a les característiques tècniques no es possible, a part que hi ha personatges que estan embolicats amb altre sèries com Homeland i Castle.

[Mentre la mecànica i la River es persegueixen per la nau en Mal diu]
– ¡Alguna de vosotras caerá y se matará y yo no pienso limpiar la sangre!

Nota:8/10

Ja s’ha emès més de la meitat de la quarta temporada de jocs de trons. Ara podria fer un resum del que ha passat en aquesta quarta temporada i de fet el que encara queda per passar ja que m’he llegit el llibre, però seria una tonteria perquè no ho faria millor que el resum capítol a capítol que ha fet el meu adorat Tipo de la Brocha. Si això que us estic dient us sona es perquè recordeu que per la temporada tres de joc de trons us vaig dir exactament el mateix, es a dir, mirar capítol i a continuació llegir el comentari del Tipo de la Brocha. Fent-ho d’aquesta manera es garanteix un millor gaudiment de la sèrie, com a mínim per part meva. Es aquesta barreja d’estil que té entre la veneració i la ridiculització dels personatges el que més m’agrada del seu estil, es a dir, destaca tan els bons moments amb acció i/o frases lapidaries, com els detalls més cutres i agafats amb pinces de la sèrie, a veure, enteneu-me no es que la sèrie sigui cutre, es que hi ha personatges que fan coses cutres, però el personatge es cutre, vull dir la seva personalitat, no pas que estigui mal actuat.
tumblr_mpiiyolLvS1snftoqo2_r1_1280
En fareu cas? Es a dir, primer el llibre, després sèrie i immediatament després del capítol el Tipo de la Brocha. Us penseu que m’agrada fer aquests posts repetitius? No, però es pel vostre bé. Ja sabeu, Pons’s Blog, cuidant pel bé dels seus lectors des de 2006 ^^ Potser pensareu que aquesta publicitat tan gratuita del Tipo de la Brocha em comporta alguna cosa a canvi, com ara que el Sr Brocha ara mateix estarà recomanant en el seu blog aquest blog, doncs no! Li estic fent publicitat directe única i exclusivament perquè m’agrada recomanar qualitat, es més, per ser exactes es tracta de Qualitat, amb majúscula.
Us podríeu queixar que aquest post en si mateix no té contingut, no explica res nou i ni tan sols té un miserable vídeo ni res. Doncs teniu raó. Ara podria optar per la solució fàcil que es posar un vídeo del youtube que ja estigui esborrat com sempre faig. Ah! Que us pensàveu que els vídeos que apareixen esborrats en els casos típics eren accidentals? Innocents… En fi, us enganxo algunes parides humorístiques va…

Geoger R.R. Martin, el mestre de la sorpresa
tumblr_mhjvdfpIcj1s4bnsco1_500

Juego de “tronos”
tumblr_mhjv5vMkTK1s4bnsco1_500

I la rèplica en fusta del castell desplegable de la intro de la sèrie

PD: Recordeu contestar les preguntes del CT1900, i per refrescar les normes hi ha el CT1901

Tothom veient True Detective i tothom dient que es la canya. Doncs bé, un cop acabada d’emetre la primera temporada i amb la crítica satisfeta amb el resultat, ja no tenia excusa per no fer una ullada a la sèrie. Segur que heu llegit moltes opinions sobre la sèrie, però la meva es única, per tan no us estranyeu si no té res a veure amb el que heu llegit fins al moment. M’acompanyeu a analitzar la sèrie? No patiu, aquest cop m’he portat bé, he fet un post totalment lliure de espoilers. Si que explico alguns detalls de la trama, però tranquils que no es poden considerar com a espoilers.
Per començar, recordeu quan les sèries tenien 24 capítols per temporada? Llavors es va posar de moda fer-ne 12 o 13 per temporada, perquè si pots treballar la meitat, perquè treballar el doble, es lògic, no? True Detective va més enllà i la seva temporada només té 8 capítols. Ja veig que al final acabarem com les sèries britàniques com per exemple Sherlock i Black Mirror amb 3 capítols per temporada i avall.

Si aquest no es l'aspecte d'uns detectius de veritat ja em direu quin es

Si aquest no es l’aspecte d’uns detectius de veritat ja em direu quin es

Per resumir, True Detective es una sèrie policial, concretament sobre una parella de detectius, parella en el sentit de companys de feina, eh? La primera temporada es un flashback d’un cas d’un assassí psicòtic del 95 que té a veure amb un cas actual. Per cert, hi haurà segona temporada? Ni idea, la lògia de la trama dicta que no, però la audiència i la crítica diuen que si. True Detective es just el contrari que CSI. Aquí els detectius parlen a poc a poc, i en general fan tot a poc a poc. No es com CSI que amb una passada de llanterna ja troben totes les probes. A CSI sempre veiem a gent fent coses, analitzant, recollint proves, fent fotos, explicant teories. Aquí no, aquí veiem silencis, veiem policies que miren, observen, i pensen, i aventuren alguna cosa. Tampoc us penseu que es el nivell de The Wire, es a dir, aquí els detectius si que son mínimament competents en la seva feina malgrat les múltiples rareses i totes les qualitats que els fan ben humans, algú ha dit infidelitat?
En McConaughey no només ha sigut famós aquest any per haver guanyat l’Oscar a millor actor, sinó també per ser el personatge més peculiar d’aquesta sèrie, tot i que el personatge interpretat pel senyor Harrelson no es queda curt. El detectiu Rust (McConaughey) es un pessimista, o com ell diu, un realista, amb algú així com a protagonista, està clar que no estem veient una comèdia. L’altre, en Marty Hart (Harrelson), ajuda a resoldre el crim i aguanta en Rust com pot, que no es pas poc.
Sent una sèrie de la HBO vaig trobar molt estrany que no sortissin pits en el primer capítol, primera decepció de la sèrie. Per sort, en el segon ho compensen. Una altra cosa que es marca de la casa, es a dir, marca de la HBO es que quan la sèrie es realista sempre està ambientada en la ciutat més depriment, gris i marginada possible, podria ser Baltimore, podria ser New Jersey, però no, estem al estat de Luisiana, que també deixa’l anar. Segur que té coses maques Luisiana però no surten pas en aquesta sèrie.
No hi ha capítol en el que en McConaughey no deixi anar un rotllo de boig en un moment o altra. En general, això li agrada a la gent, perquè aquest rotllos estan molt ben actuats, però a mi no m’agrada. De que coi em serveixen les seves desvariacions? Serà tot lo bon actor que vulgueu però no ho suporto. Una altra marca característica de la sèrie es que el principi del capítol no comença just on va acabar l’anterior, sembla que hagi passat sempre un dia més entremig o com a mínim mig dia. També es característic que per una banda el que expliquen en el present moltes vegades no té res a veure amb el què realment va passar, serà perquè com sol passar els detectius no segueixen les regles? Podria ser…
Els interrogatoris d’en Rust Cohle (McConaughey) son curiosos de veure, de fet es famós per això, perquè aconsegueix confessions, cosa que per exemple l’Horatio de CSI Miami no feia, ell també feia interrogatoris, però només era per gaudir ell, no volia treure cap informació, simplement deia “Se que has sido tu y te voy a pillar cabronazo” i es treia les ulleres i el mirava malament, ja està, utilitat zero. Pero en Rust es guanya el detingut, fa veure que va de bo i després paaam l’enganya perquè confessi. O sigui que ja sabeu si mai us interroga en Rust no us en fieu pas.
En el tercer capítol comença amb una cosa una mica interessant: crítica directe a la religió. Per fi alguna cosa interessant. Ja havia dit interessant abans, oi? Crec que estic perdent vocabulari…
En el quart capítol ja surt el club de striptease de rigor per el qual ha de passar tota investigació criminal. Ja ho sabeu, si no hi ha visita a cap club de striptease no hi ha un autèntic cas, podeu preguntar-ho a qualsevol detectiu, ell us ho dirà. Parlant de tòpics, també es compleix que tot els detectius tenen com a mínim una ex-muller, no falla, es com la maledicció del detectiu. No falla, estan sempre tan embolicats investigant fora de casa que no investiguen el que s’està coent dins del seu matrimoni. Podríem afegir a la llista de tòpics el comportament agressiu del policia, i la suspensió de feina i sou, conjuntament amb la cèlebre frase “Entregame la placa y la arma“, però es perdonable perquè està plenament justificat pel guió de la història.
La acció també comença en el quart capítol, heu vist que complet que es aquest capítol? Té tòpics i té acció, què més es pot demanar? De fet, a partir del quart capítol es quan hem comença a agradar la sèrie, fins al capítol 3 no la recomanaria pas, en canvi quart, cinquè, i endavant, son capítols interessants. De fet, en el cinquè capítol es quan la sèrie dona un cop d’efecte, i no puc explicar més per si algú la vol veure. Només remarcar, que si en els tres primers capítols no us enganxa la sèrie més enllà del assassinat ritual del primer capítol, no patiu, a partir del quart la cosa es posa interessant, i fet i fet, si el quart no us agrada, ja total, per 4 capítols més que us queden no acabareu la temporada?
Parlem del final, però com he dit el principi, sense espoilers. El final està bé. El que no està tan bé es l’epíleg que hi ha després del final. Justament tots aquests moments com el moment final son el que menys m’agrada de la sèrie. Però en resum està bé, es una bona sèrie, no pas una sèrie excel·lent com tothom diu, però si una bona sèrie. Sobretot a partir del capítol quart, es una llàstima que li costi arrancar un cop passat el cop d’efecte de l’assassinat en si.
Si la busqueu en la meva llista de sèries, la trobareu en la posició 21.

- No puedes detenerlo
– No quiero detenerlo, solo quiero hablar con él
– No creo que quiera hablar contigo
– Pues yo tengo una bateria y unos cables eléctricos que dicen que si.

Nota:7/10