Arxiu de la categoria ‘TV’

La tercera temporada de l’ala oest no comença amb la continuació de la situació final de la segona temporada; comença amb un capítol independent homenatge a les víctimes del 11 de setembre. Segurament pensareu que es tracta d’un capítol ple de patriotisme americà. Si penseu això es que no coneixeu els guionistes de l’ala oest en absolut. Es tracta d’un capítol que es una classe pedagògica sobre el terrorisme. Res de criticar els islàmics, al contrari, els defensa, el que crítica es el terrorisme i no solament això sinó també com s’ha de lluitar i fins a quin extrem s’ha d’arribar per tal de fer-li front. Un capítol totalment fora de lloc de la trama principal però molt interessant.

Els polítics protagonistes de l’Ala Oest son tan legals i tan bons, que no solament no fan coses il·legals sinó que tampoc no fan coses que siguin poc ètiques, on s’és vist?! Però no només això, sinó els altres, els republicans igual! No s’aprofiten de les situacions d’avantatge, només ataquen quan es legal! Però de què van? Es què no hi ha ningú malvat en aquesta sèrie?! Quan dic ningú, em refereixo a alts carrecs polítics dels EEUU es clar, els altres, literalment no son ningú…

Ho preparen tot tan bé, que la sèrie només mostra la preparació que hi ha darrere els discursos, les declaracions, les aparicions, i mai els discursos, les declaracions en si mateixes, perquè un cop s’han plantejat les discussions entre bambolines, el que surt a la llum ja ha quedat clar. No pas com aquesta última frase que no m’ha quedat massa intel·ligible, però com que no tinc en Toby Ziegler ni en Sam Seaborn perquè em faci els discursos, doncs hem poden queden texts una mica confosos, ho sento.

Si haig de ser sincer, tal com vaig notar en la segona temporada, en els capítols centrals, baixa lleugerament el grau d’interès, però el capítol 19 ja torna a posar-se molt molt interessant i ja no para fins al final de temporada. Tot i que es curiós perquè en el capítol final no hi ha cliffhanger com passava en les dos primeres temporades.

Com tots sabeu soc pastafarista. Per tan el meu Deu es el Monstre Espagueti Volador (MEV). Però alhora soc un fidel seguidor de Terry Pratchett i el venero com un Deu. Però últimament estic afegint un tercer individu en aquesta veneració, es Aaron Sorkin, el guionista creador de l’Ala Ooest. Sí, ho heu entès bé, estic dient que El Ala Oest de la Casa Blanca es una molt bona sèrie. Si encara no heu vist l’Ala Oest, potser si que heu vist La Red Social, doncs l’Aaron n’és el guionista, la recordeu, no? Dialegs ràpids i brillants. Doncs això es The West Wing. No es casualitat que l’Ala oest s’emportés l’Emmy a la millor sèrie de drama del 2000, 2001, 2002 i 2003. O sigui com a mínim encara hem queda per veure una temporada excel·lent. En el 2004 (la seva cinquena temporada) va perdre en front la cinquena dels Soprano. En el 2005 va perdre enfront la bona primera temporada de Lost. En el 2006, realment deuria ser molt bona la quarta temporada de 24 perquè guanyés a l’última temporada de l’ala oest.

Aquest cop no he apuntat gaire diàlegs, no pas perquè no n’hi hagin de bons, sinó perquè la cosa estava tan interessant que no volia parar per apuntar les frases ^^

(Donna i Josh)- Deberiamos comprar un oso panda
- Claro, luego me tocará a mi darle de comer y sacarlo a pasear
- Se han recibido más de 3.000 cartas pidiendo otro oso panda para el zoo nacional
- Escribí yo esas 3.000 cartas?
- No, Pero…
- ¿Que le ha pasado al que ya teniamos?
- Se murió
- ¿Lo maté yo?

(President i Toby)
- No digo que no hagan falta, pero lo podria pagar yo de mi bolsillo
- Son 10 millones
- Entonces que lo pague Leo.

(Sam i la seva secretaria)
- ¿Quien lo envia?
- No lo se, no lleva remitente
- ¿Es Porno?
- No lo se
- Estoy cansado, pero si es porno…mmmmm… Porno duro… Por cierto si mis bromas te hacen sentir incomoda
- No, yo también espero que sea porno

Més observador que un CSI, més perspicaç que el Mentalista, més intel·ligent que Sheldon Cooper, més prepotent que el doctor House, més planificador que Barney Stinson, qui es?

MEME-Sherlock-solving-a-problem

Avisar a la policia per telèfon es per aficionats

En Sherlock Holmes!
Després del impactant final de la segona temporada de Sherlock tenia moltes ganes de veure la tercera. Però fins fa poc no l’han estrenat. La mala noticia es que només son 3 capítols per temporada. La bona noticia es que duren hora i mitja. I la més encara bona noticia es que son bons, molt bons. En Sherlock es un crack i per molt impossible que sembli un cas ell ho resolt de seguida. Massa bo per ser veritat? Doncs es clar que si! I què?

funny-Sherlock-Watson-fight

Doctors, experts en el cos humà, tan per salvar-lo com per matar-lo…

Sobre els capítols de la tercera temporada crec que van in crescendo (heu vist! Se italià!). El primer fa molta il·lusió perquè per fi recuperem en Sherlock després de dos anys sense saber res d’ell! Ha estat dur esperar 2 anys, però ell continua ben viu, es clar, només faltaria que estigués mort… Com es lògic, a qui li fa més il·lusió retrobar en Sherlock es el propi Watson. Es un clar cas d’amistat extrema entre homes sense mariconades, perquè en Watson es clarament hetero, en canvi d’en Sherlock no se sap què li va, potser les ovelles? Ni idea, mai no en sabem res de les seves preferències sexuals, ni de fet, res. A part del retrobament i de l’explicació del què ha passat també ens ofereixen una mica de cas amb coses de terroristes i bombes, està bé, veiem que malgrat el temps, en Sherlock no ha canviat. En el segon capítol hi ha un casament (no us diré de qui) i també hi ha un assassinat sense resoldre. Això vol dir que en Sherlock es fal·lible! Bé, ja ho veureu al final del segon capítol. Però el millor capítol de la temporada es el tercer. En les temporades anteriors en l’últim capítol, l’antagonista havia recaigut sobre en Moriarty, però es una llàstima que ja estigui mort… Així doncs s’ha de recorre a un tal Magnus que també té pinta de ser terriblement dolent, ja sabeu, d’aquells que et posen el dit a l’ull…

funny-sherlock-tv-scene-punch-face-pics

Tots coneixem a algú a qui li afegim subtítols

Crec que ja he xerrat massa, ara us toca a vosaltres fer la feina i veure Sherlock. Tota la sèrie sencera son 9 capítols a 90 minuts per capítol, en total 13 hores i mitja. Per ser una sèrie, tampoc us estic donant tanta feina, no? Ja veureu com se us fa curta ;)

Vuitena temporada de Com Vaig Conèixer A La Vostra Mare (CVCALVM) acabada!
himym1

Coses de sempre:
- El millor personatge continua sent en Barney.
- El segon millor personatge continua sent la Robin
- Lo millor de la sèrie continuen sent els plans d’en Barney

Cose noves (Ara els espoilers):
- Nen del Marshall i la Lily
- Casament Robin / Barney
- Més pistes sobre la mare
- I finalment en l’últim capítol es veu la mare!

Coses dolentes:
- Els primers capítols de la temporada
- Els capítols de farciment de mitja temporada

Coses bones:
- Els últims capítols de la temporada (en especial el comiat de solter d’en Barney)
- Que li podem posar cara a la mare

funny-himym-how-i-met-your-mother-katy-perry-neil-patrick-harris-Favim.com-413493

Sobre aquesta últim punt hi ha molta controvèrsia. Hi ha molta gent que ha acabat decebuda. Què esperaven? Que la mare fos un semi-Deu? Amb poders i tot? A més, de moment només s’ha vist, encara no sabem COM la va conèixer.
funny,himym,lol-b13828114888359af4ad55563aa0369c_h

Feu-me cas, How I Meet Your Mother (HIMYM) es sense cap mena de dubte la comèdia actual més bona després de Mordern Family. Per molt que molta gent s’hagi apuntat al carro de dir que ha baixat al nivell, de moment, fins la vuitena temporada es una sèrie totalment recomanable (8/10).

El comentari que li vaig fer a la Sílvia sobre en el CT1840 en el que demanava suggeriments, m’ha inspirat a portar-ho a la pràctica. Es a dir, us informaré davant-mà de quines son les sèries que trobareu en posts futurs d’aquest bloc, així podeu planificar-vos i mirar el que jo miro i aviat us convertireu en imitadors meus sense voluntat pròpia, que el cap i a la fi es el que jo busco… Intentaré posaré un ordre orientatiu, que segurament em saltaré totalment o no.

  • How I meet your mother (Temporada 8)
  • Sherlock (Temporada 3)
  • The West Wing (Temporada 3)
  • CSI Las vegas (Temporada 13)
  • Mentalista (Temporada 6)
  • The West Wing (Temporada 4)
  • Modern Family (Temporada 5)
  • Game of Thrones (Temporada 4)
  • The Simpsons (Temporada 23)
  • The West Wing (Temporada 5)
  • Boardwalk Empire (Temporada 2)
  • Big Bang (Temporada 9)
  • How I meet your mother (Temporada 9)
  • Futurama (Temporada 7)
  • The Simpsons (Temporada 24)
  • The West Wing (Temporada 6)
  • Frasier (Temporada 11)
  • Boardwalk Empire (Temporada 3)
  • The West Wing (Temporada 7)

Dos anys i dos mesos després de l’emissió del final de House crec que es temps suficient perquè els seguidors de la sèrie ja hagin vist el final. Per tan, em sento lliure d’escriure un post amb espoilers a tutipleni. Bé, de fet crec que el CT1362 ja vaig parlar del final de House, però si en tinc ganes de tornar-hi, qui m’ho impedirà?
Un s’imagina un final on el destí li prepara una mort irònica com per exemple que acabés morint per lupus. Però els guionistes no son tan malparits, encara que hagués sigut un final apoteosic. Però suposo que el càncer d’en Wilson ja va ser un cop bastant irònic. De fet, que gairebé morís cremat, va ser una bonica metàfora on venia a dir que en Hugh Laurie ja estava cremat de ser en House i més cremada estava l’audiència de veure sempre capítols amb el mateix esquema, encara que la última temporada els capítols trencaven força l’esquema típic de: Pacient amb malaltia rara, en House es pensa que es una cosa, li dona tractament, mentrestant li deixa anar alguna frase borde, quan li fa efecte el tractament el pacient casi la palma, i quan ja està veient les portes de la mort el House té una inspiració divina i el salva.
November-quote-Dr.-House
Perquè House sigui un procedimental al ús, es a dir, capítols amb una història auto-conclusiva, no vol dir que no m’agradi. En el fons, ens a tots ens agraden els finals, i què millor si tenim un final en cada capítol? Son finals de històries ràpides, però mira, son finals igual, tot va bé si acaba bé, o si acaba malament i no ens afecta, també està bé. Si com he comentat abans, l’esquema del capítol es repetitiu tampoc es res greu. Des de petits ens agrada la repetició, estem còmodes i agust en la repetició, per això als nens petits els hi agrada veure una i altra vegada la mateixa peli Disney, li has posat al nen El rei lleó 227 vegades, però el nano la vol tornar a veure una vegada més; perquè? Perquè està agust amb lo previsible. Doncs de grans no creieu que fem desapareixer del tot aquest plaer per la repetició, per això House agrada, perquè saps què passarà. Bé, aixì i perquè ens agrada veure en House insultant a la gent. Això per no parlar de lo guapa que es la Trece, que a sobre es bisexual, per tan hi ha Trece per tothom ^^
Arreveur House! Ha estat un plaer recordar-te després d’haver passat 150 capítols junts :D

Soc de seguir sèries, i això ho demostra la nodrida pestanya homònima d’aquests bloc. Però no soc de seguir-les al dia a dia seguint el ritme d’emissió. M’agrada esperar, deixar-les madurar. I així les puc veure al meu ritme, no pas al ritme que m’imposen els productors de la sèrie.
Però bàsicament puc fer tres grups: Les sèries que he vist un cop ja s’havien acabat, les sèries que he vist amb dos temporades o més de diferència, i les sèries que he vist amb menys de dos temporades. Si espero menys en veure-les no té perquè voler dir que les considero més bones. De fet, el grup que hi ha les sèries més bones es justament el de les sèries que ja s’havien acabat, però es poden trobar sèries bones i dolentes en els tres grups.

Menys de dos temporades

  • Friends
  • Lost
  • Game of Thrones
  • CSI Las Vegas
  • Breaking Bad
  • Dexter
  • House M.D.
  • Rome
  • Sherlock
  • Homeland
  • Prison Break
  • The Pacific
  • CSI NY
  • CSI Miami
  • The Mentalist
  • Stargate SG-1
  • Babylon 5
  • Heroes

 

Dos temporades o més

  • The Simpsons
  • Futurama
  • Scrubs
  • Modern Family
  • How I meet your mother
  • Boardwalk Empire
  • Misfits
  • The IT Crowd
  • Family Guy
  • Big Bang Theory
  • Damages
  • 30 Rock
  • The Walking Dead
  • Numb3rs
  • 24
  • Star Trek: Enterprise
  • Grey’s Anatomy
  • Criminal Minds
  • Californication

 

Ja s’havien acabat

  • The Wire
  • Band of Brothers
  • Battlestar Galactica
  • The Sopranos
  • Pushing Daisies
  • Seinfeld
  • Frasier
  • Arrested Development
  • Six feet under
  • Malcolm in the middle
  • My name is Earl

Vaig dir que esperaria un temps, però ja he començat la tercera temporada de l’ala oest. No us imagineu els punts que està acumulant aquesta sèrie! Com totes les series, pot tenir capítols més fluixos segons el meu punt vista, que normalment coincideixen quan tracta problemes més polítics, però en té molts d’altres que son impressionants com per exemple el 2×09 que va sobre una missió a Mart, un hangar de míssils russos i les mongetes.

He ordenat de més a menys els meus personatges preferits de l’Ala Oest de la Casa Blanca:

  1. Jed Bartlet (President dels EEUU)
  2. Toby Ziegler (Director de comunicacions)
  3. Josh Lyman (Ajudant del cap de gabinet)
  4. Leo McGarry (Cap de gabinet)
  5. Sam Seaborn (Ajudant del director de comunicacions)
  6. Donna Moss (Ajudant del Ajudant del Cap de Gabinet de la Casa Blanca)
  7. Abigail Bartlet (Primera dama)
  8. C.J. Cregg (Secretaria de premsa)
  9. Charlie Young (Ajudant personal del president)

No m’ha quedat una llista gaire políticament correcte perquè les últimes posicions les ocupen les dones i un afroamericà… però que hi farem! Aquest bloc, oh sorpresa! no es políticament correcte! Es el problema de les llistes amb opinions personals, que a vegades queden ordenades de manera sospitosa…
Perquè en Jed Bartlet es el meu personatge preferit de llarg? Doncs perquè es llest, té un sentit de l’humor amb un punt de mala llet, sap afrontar tot tipus de crisis, es deixa aconsellar, escolta les opinions dels experts i tria el que li sembla la millor opció i es fa càrrec de les conseqüències. Quan el compares amb qualsevol president real, en especial el del nostre país, se’t cauen les llàgrimes de la abismal difèrencia que hi ha. En Toby també està molt bé, perquè es el més llest de tots, crec que encara no ha sortit cap tema del qual no en sàpiga o com a mínim sembla que sàpiga del què parla. A més a més es cínic, i li importa poc el què els altres pensin d’ell i dels seus mètodes, segueix l’objectiu que ha d’aconseguir i punt. En Josh m’agrada en especial pels diàlegs amb la Donna, i també perquè acaba ficant-se en problemes que en principi no vol ficar-se, es desespera, però ho acaba treient endavant. En Leo pot semblar el més dur de tots, però en el fons es qui sap organitzar a tothom i dona a cadascú el consell adeqüat. Els altres també tenen qualitats, es clar, però no son tan bons segons el meu criteri, per això ocupen les posicions successives de la llista i no les superiors. Que collons! En el fons, pràcticament tots son bons :D

(La primera dama i en Leo)
- ¿Tenemos comida que no esté frita?
- No se preocupe, si la tenemos irá a la basura

(Sam)
- Conoceís la Casa Blanca?
- Pues no.
- Allí està mi despacho, y hacia allí està el del presidente, lo demás no importa.

(Toby i el president)
- Se llama batido señor y lo inventaron en Brooklyn
- ¿En serio? ¿No se inventó en mi tierra?
- Así es, hay cosas buenas en este mundo que no se inventaron en su tierra.
- Toby, no me vuelvas a decir nunca una cosa así.

(Toby i Sam)
- ¿Que es esto?
- Una nota de apoyo a la secretaria de Sanidad
- Pues resulta que pone sectaria de sanidad
- Es un error, queria mostrar apoyo
- Si, yo también, solo queria aclarar que estamos de acuerdo en que no es sectaria.

Avui us parlaré de les meves parelles televisives preferides. No em refereixo parella en pla relació sentimental, em refereixo en pla parella de dos personatges que formen un pack indivisible. I quan dic televisives em refereixo a sèries que hagi vist. De fet he muntat un rànquing i tot:

scrubs-5

  1. JD i Turk de Scrubs: La amistat portada a la màxima potència, no hi ha cap parella que estigui més unida que aquests dos metges. Tot i tenir més protagonisme en JD, Scrubs no seria res sense en Turk.
  2. 1371852944_FriendsJoey Tribbiani & Chandler Bing de Friends: Companys de pis durant 10 anys de la mítica Friends, personatges totalment diferents, però amics a més no poder.
  3. fryjuntoabenderBender Rodriguez & Philip J Fry de Futurama: Un es un robot de l’any 3.000 i l’altre es un humà de l’any 2.000. Però per molt que en Bender vulgui matar els humans, sense dubte Fry es el seu humà preferit.
  4. Frasier Crane and NilesFrasier Crane & Niles Crane de Frasier: Dos germans físicament diferents però psicològicament iguals. Tenen els mateixos gustos, s’admiren mútuament i es solen posar en problemes els dos junts.
  5. House-and-Wilson-house-md-5645299-748-557House & Wilson de House. En Wilson es la part bona que necessita tenir en House perquè li parin els peus i no acabi llençant la seva vida per la borda. Sense en Wilson, House s’hauria tornat un addicte a la vicodina sense remei que… oh wait…
  6. TITO_Y_LUCIOTito Pullo & Lucio Voreno de Roma: Dos romans hàbils en la batalla son els protagonistes de Roma, segurament la millor sèrie de romans feta fins al moment. Res com tenir un bon amic per sobreviure als problemes de la roma clàssica.
  7. sherlock-bbcSherlock & Watson de Sherlock: Un amistat clàssica. A qui explicaria en Sherlock les seves deduccions si no tingués en Watson al costat? Hauria de parlar sol i semblaria un excèntric, vull dir encara més.
  8. 623449-the-it-crowdRoy & Moss de The IT Crowd: Els informàtics més asocials de la televisió, que ja es dir. A part de companys de feina son amics, cada un estrany a la seva manera, però igual de incompetents socialment.
  9. mynameisearlrandyearl_1238185243Earl & Randy de Em dic Earl: Dos germans sense ofici ni benefici que malviuen en una habitació d’un motel. Si no fos per què Earl ha guanyat la loteria no tindrien res. L’Earl es més espavilat que en Randy, que no es dir gran cosa. Per molt desastre que sigui en Randy, l’Earl seria incapaç de fer res sense el seu germà.
  10. jolula9jd0n1oju0Don & Charlie Eppes de Numb3rs: El germà matemàtic ajuda al germà policia a agafar els dolents aplicant estratègies matemàtiques per preveure els passos dels delinqüents. I el pare està orgullós de tots dos, què maco, no?

Circulen rumors totalment falsos e infundats que quan no se de què fer el post vaig al youtube i enganxo uns quants vídeos de Friends. Jo no soc així! jo no faria mai un post d’aquestes característiques! Posar vídeos de Scrubs es molt diferent a posar vídeos de Friends…

Segona temporada de l’ala oest vista! Va, intentaré fer un post sense espoilers.

Un cop solucionat el “problema” del final de la primera temporada, els capítols no tenen ni temps de tornar-se monòtons perquè arriba la incorporació esporàdica de Emily Procter, que la coneixereu de CSI Miami per ser Calleigh Duquesne. A part els protagonistes continuen tan brillants com sempre, però a més a més s’afegeixen capítols estranys però versemblants com ara el del obstruccionista (2×17).

Així doncs què? Què passa? Es la sèrie perfecte? No, no ho és, perquè justament els personatges son massa perfectes, tots son massa bons, son massa craks. Si fins hi tot el president ha guanyat un premi Nobel en economia! Qui es creu que algú tan competent acabaria com a president?

Mentre el final de la primera temporada es “un problema que explota de cop”, en la segona temporada el problema el vas descobrint en mica en mica i es van descobrint les implicacions fins que es fa públic. Paaaaaaam! I a més a més altres temes secundaris, perquè recordem que a EEUU sempre passa alguna cosa, i a sobre hi ha un cop d’efecte emocional que no esperava. Bufff quin final, encara tinc la pell de gallina! Haig d’abaixar el ritme, l’estic veient massa de pressa, amb aquest pas l’acabaré de seguida. Haig de posar altres sèries entremig.

(President amb tots)
- ¿Seria posible que solo hablasen dos a la vez?
[Segueixen parlant tots alhora...]
- Charlie! Me traes un par de aspirinas o mejor aún una arma para matar a alguno de estos.

(President i Leo)
- ¿Tengo que ir al concierto de la sinfónica de Reikiavik?
- Sí, porqué canceló la reunión con el embajador islandés de ayer
- ¿Y ese es mi castigo?
- Si, señor.
- Té daré 1.000 dolares si no me obligas a ir.
- La reunión era para tratar el tema de la ballenas.
- ¿A caso votan?

(President i Leo)
- Suecia tiene una tasa de alfabetización del 100%. ¿Como demonios lo hacen?
- A lo mejor no han contado bien
- Si, debe ser eso.

(Toby i agent de policia)
- ¿Está entrenada?
- Si.
- ¿Cuantas formas de matar sabe?
- ¿Cuantas formas hacen falta?

Per acabar, CJ i la lliga de cartògrafs per la igualtat del capítol 16 de la segona temporada.

qAUEK8NFrasier es una de les comèdies amb més temporades de la història. En total té 11 temporades amb uns 24 capítols cada una, capítol amunt, capítol avall. De moment he acabat de veure les 10 primeres temporades, que es diu molt ràpid, deu! Veus, molt ràpid. I aquí, per senyal de respecte faré un break important. No es pot afrontar la onzena i última temporada així de cop, seria fer-li un lleig a la sèrie. Necessita temps. Així doncs de moment ompliré el buit de la comèdia que deixa Frasier amb Modern Family, Como vaig conèixer a la teva mare i Big Bang. Però no serà un buit trist, sinó que sabré que encara hem queden els 24 capítols de la última temporada.
Frasier, es una de les poques excepcions on un spin-off supera clarament el nivell de la sèrie original. Encara que Cheers, té molt de renom, però com a divertida Frasier li dona un repàs.
A veure, la sèrie es antiga, per tan el tipus d’humor també ho és. Per tan, no espereu res al estil Modern Family o HIMYM. És un humor més clàssic, però això no vol dir que sigui dolent, es més un estil Friends (no tan bo) o al estil Senfield (no tan bo, però casi).
Com passa en la majoria de comèdies, no importa gaire el què passa sinó les situacions divertides que es produeixen. Per tan, com a realment destacable només tindriem (ara venen els dos espoilers), la filla de la Ross, i que en Nails i la Dafney han acabat junts.
Si el que esteu buscant es una comèdia senzilla i clàssica amb capítols de 20 minuts que us proporcioni somriures fàcils sense complicacions i ja heu vist Senfield, doncs Frasier es la vostra millor opció.

No llegiu aquest post si encara no heu vist la tercera temporada de Homeland i teniu pensat veure-la.

Tan de bo la filla tingués el mateix protagonisme que el fill

Tan de bo la filla tingués el mateix protagonisme que el fill

Què li ha passat al nen? En 2 mesos representa que ha crescut més de mig metre? Què li donen per esmorzar un sac d’esteroides?
Què passa amb els principis de temporada que tots son avorrits? Com ho fan per començar tan malament les temporades? Si els finals com a mínim son tensos, perquè el primer capítol baixa tan la tensió? Es a dir, perquè en el primer capítol ja ens posem la trama de farciment per excel·lència, es a dir, la trama de la insuportable filla Daina. Què ens importa?! Es una sèrie de terroristes, què hi pinten els drames d’una adolescent depressiva? Segur que hi ha un o dos guionistes que tenen filles d’aquesta edat i per això ho han inclòs, no té cap altre explicació. Tan de bo realment s’hagués suïcidat i no hagués fet tan sols un intent, ens haguéssim estalviat la trama més fora de lloc de les sèries actuals.
Es molt divertida la cara de la Carrie enfada, vull dir que fa riure… I que faci veure que està sonada no vol dir que realment no estigui sonada. Com que van veure que fer tornar a la Carrie sonada com van fer al final de la primera temporada, va funcionar, doncs han tornat a fer el mateix amb la tercera. Poc originals, no ho sembla?
En el tercer capítol els productors es van queixar i van dir que estaven cansats de tan bla bla bla, així doncs obliguen que aparegui una situació tensa plena de sang amb el Bordy morint-se, es morirà? Es clar que no!
Tornant al tema de la odiosa filla, perquè realment estic temptat a saltar-me aquests trossos dels capítols i convertir-los en capítols de 25 minuts, crec que seria millor, però en fi, perquè la mare demana ajudar per buscar la seva filla a la persona que més odia del mon? Es a dir a la Carrie. Que estem sonats? vull dir, encara més?
Per cert, quina merda de vigilància que fan en Quinn, no? La seva feina no era vigilar la Carrie? Doncs perquè la segresten i no s’assabenta de res?
Quan per fi desapareix la Daina ens foten lo del embaràs. Es que no poden estar-se sense posar trames ficades amb calçador o que? Per cert, ara fa capítols que no surt en Brody. La veritat es que millor, després del ridícul capítol de Colòmbia millor que no surti res d’ell, es molt més interessant la trama de la CIA. Però bé, era obligatori que cap al final de la temporada tornés a sortir. I què fan? doncs tornar-lo boig. Si amb la Carrie funciona, perquè no amb en Brody? Doncs amb en Brody, ho sento, però no es tan divertit.

Si heu aconseguit superar els primers capítols de la tercera temporada ja només us queda la part bona, es a dir, la segona part de la temporada on realment la cosa es posa interessant i es on realment val la pena veure la sèrie. Tot i que una vegada més tornin a jugar amb el fet de si en Brody es un traïdor o no. Però això no ho havien fet ja en la primera i segona temporada? Doncs si, mira, doncs no s’han pogut estar de fer-ho també durant la tercera encara que només sigui durant la meitat d’un capítol. No cal dir, que la Carrie la torna a encertar una vegada més, no falla mai.

Sobre el final de la temporada res a objectar. Es més, es un bon final. Ho veieu com no costa tan fer bons finals? De fet podria ser un final de sèrie i tot. De fet tinc el pressentiment que la quarta temporada serà un error. En resum, continuo recomanant Homeland ja que es una sèrie notable, es a dir, un 7/10.

Ja he acabat la primera temporada de l’Ala oest de la casa blanca. Haig de reconèixer, que un cop passada la novetat inicial, la sèrie baixa una mica de nivell, però només una mica. Tot i així continua sent una sèrie fantàstica. D’aquelles que tot i no tenir cliffhangers (exceptuant l’últim de la temporada, malparits xD) que et deixen penjat en cada final de capítol, tens moltes ganes de veure capítols d’aquella i només d’aquella sèrie. Et dona igual que tinguis series noves pendents. Què s’està acabant la tercera temporda de Homeland? Se me’n refot! Que ja fan la nova temporada de Misfits? I a mi què?! West Wing! West Wing! Només penses en aquesta. Però haig de ser racional i frenar, perquè sinó després m’enpatxo i se que no es bo. Per tan, prometo pendrem la segona temporada amb més calma. A veure si puc complir la promesa…
També es tot curiós, que a mi que no m’importa gens la política d’aquest país, m’agradi una sèrie sobre política. Serà perquè la política d’aquest país no mola? Es possible, però em sembla que la de cap país mola, ni tan sols dels EEUU. I llavors perquè m’agrada la sèrie? Doncs perquè en el fons no deu ser tan política, no?

funny-Martin-Sheen-gay-Bible

Us deixo amb alguns dels genials diàlegs protagonitzats pel president.

- Tienen armas nucleares?
- No lo sabemos, señor.
- Bueno, no pasa nada, en el fondo tampoco es tan importante… ¿no?

- Voy a meter-la en una mazmorra
- No creo que tengamos una señor
- Pues la mandaré construir!

- Se está tomando las pastillas?
- Sí, mi mujer me las da
- Pero se las toma?
- Que voy a hacer con ellas, sino?
- Las lleva en el bolsillo?
- Bueno, para mi ya es un paso llevarlas en el bolsillo.

- He visto un programa donde habia un montón de chicas enfadadas con sus novios y para solucionar sus problemas no se les ocurre nada mejor que hacerlo en televisión. Dime Toby. Toda esa gente no vota, verdad?

PD: Recordeu el 1800

Es curiós, per què fa temps que vaig començar a mirar Dexter, però fins al dia d’avui no havia pensat en dedicar-li un altre postDesídia. Vaig veure aquesta paraula en algun lloc i em va agradar, i tenia ganes de fer-la servir.
Tothom sap de què va Dexter, no? Es un psicòpata que té la necessitat de matar gent. Però com que es bona persona aprofita per saciar els seus instints per matar només als culpables que s’escapen de la justícia. Està bé, per què et pots identificar perfectament amb el protagonista; qui no s’ha identificat mai amb un assassí que experimenta plaer matant a la gent?consider-myself-decent-moral-dexter-ecard-someecards M’agrada Dexter per què es una persona metòdica que s’ha fet un codi de conducta molt estricte per tal de no deixar cap mena de prova. Es una persona freda, crua, sense sentiments, sense remordiments. No entenc com no em van agafar en el casting… En fi, si sou dels que gaudiu assassinant a la gent no us podeu perdre aquesta sèrie. I bé, i si sou “dels altres” suposo que també us agradarà.
Fins aquí es el que serien les 4 primeres temporades de la sèrie. Després venen les temporades dolentes, també conegudes com temporades: 5, 6 i 7. Bé, la tercera tampoc es una gran temporada, però com que la quarta es de les millors se li perdona. Tot va començar a anar malament quan en Dexter comença a demostrar sentiments, i això va ser en la cinquena, a la que converteixen el psicòpata en persona normal amb sentiments, la sèrie perd la gràcia.
Finalment arriba la vuitena i última temporada. A partir d’aquí es quan en el post comencen els espoilers de la última temporada. La principal característica d’aquesta vuitena temporada es que la germana està desquiciada i fica la pota en un capítol si i en l’altre dos cops, es un desastre total, i el pitjor de tot es que el Dexter no solament la suporta sinó que se l’estima. Però el pitjor de tot no es la germana, que en part fa gràcia per les seves paraulotes, sinó una doctora pesada i avorrida que apareix de cop i volta i perquè sí. De fet, els guionistes comencen a omplir la temporada amb tot de personatges que apareixen del no res, es a dir, a la última temporada es recuperen tots els personatges possibles i per haver que han anat passant per la série, de fet, m’ha estranyat que ja posats no ressucitessin algun mort i tot… i comencen a omplir d’acció cada capítol encara que no tingui cap sentit per la trama, com si l’important sigués matar algú per què si. Les decisions sense sentit son normals, un exemple: Haig de passar desapercebuda perquè tothom em busca, què faré? Ja ho se! Com que tinc un cos espectacular em posaré un vestit rosa xiclet el qual mostri més carn de la que tapa, gran idea! A part hi ha personatges nous com ara la filla d’en Masuka que no aporta res, ni tan sols fa gràcia, que es el que hauria de fer en Masuka, de fet, ni es molesten en explicar com acaba la relació pare filla.
Sigui com sigui, quant arribes als últims capítols et quedes enganxat no pas perquè la última temporada sigui bona, sinóperquè tens moltes ganes de saber com acabarà tot. I veure el capítol penúltim implica que has de veure el últim sigui com sigui i tancar el cicle Dexter. Finalment, veus el últim capítol i dius què acabo de veure?! Primer de tot, la mort del dolent. D’acord que aquest últim dolent tenia carisma zero, però calia que tingués aquesta mort de merda? Però el pitjor de tot no es això, el pitjor es que el final no té cap ni peus! No havia d’acabar així! Amb lo que havia sigut Dexter i fan un final dur però sense cap sentit, vergonya aliena. Es un final fet per deixar impacte, però té la pega de que no té cap lògica, quin desastre de guionistes!
Per cert, encara que no ho sembli estic recomanant la série, recordeu que està a la posició 16 de la meva llista.

Em volia esperar a acabar la primera temporada per fer un post sobre el The West Wing, però la temptació ha estat tan forta que havent vist només la meitat de la temporada no me pogut estar.
El ala Oeste de la casa blanca. O pels experts, simplement El ala oest, o pels que ho prefereixen en versió original The West Wing. El cas es que es una sèrie de culte comparable a qualsevol sèrie mítica que tingueu em ment, o vist el vostre coneixement en series segurament més i tot. Hauré de donar exemples comparables: The Wire, The Sopranos, Breaking Bad. Ja estem situats en el nivell? Però una cosa es la fama que té i l’altra si realment es mereix la fama o no. De moment només he vist la meitat primera temporada, per tan no puc opinar amb totes les de la llei, però amb els primers 12 capítols ja tinc una opinió personal formada. De fet, des del capítol pilot ja veus que els diàlegs estan ben pensats, de fet massa i tot, comparant-los amb els polítics reals veus que les converses son massa brillants per ser reals, però bé, molen. T’imagines que el president fos un crack com el Martin Sheen? No… no es possible, es clarament ficció aquesta sèrie.
La trama es un no parar de diàlegs aguts, converses a moltes bandes, línies de text disparades sense treva, etc. Per tan, es possible que al principi t’agafi una mica de sorpresa si no estàs atent i t’acabis perdent. Al principi et presenten tots els personatges de cop i no queda clar quin càrrec ocupa cada un, però si la sèrie t’interessa aviat els hi agafes estima a tots, o a gairebé tots… no, no, era per fer la broma, menys al idiota del vicepresident, els altres cauen bé.
TheWestWing
Tinc la sort que encara hem queda per gaudir durant 6 temporades i mitja més! Espero que mantingui el nivell de la primera meitat de la primera temporada. A més a més son temporades de les d’abans, amb 22 capítols no pas de 13 capítols com solen fer últimament les sèries, com si fos molta feina pels guionistes pensar en 22 capítols a l’any. Mandrosos!
Una altra de les coses bones de la sèrie es que no hi ha estúpides escalades de situacions cada vegada més extraordinàries com passa en moltes. Per exemple, es lo típic que en la primera temporada els terroristes volen carregar-se al alcalde, a la segona temporada al director del FBI i a la tercera al president dels EEUU. En canvi aquí no, després del primer moment ja tractes amb el president, ja no hi ha res més important.
Tots els personatges i tot els problemes son ficticis es clar, però son totalment versemblants, com a mínim a mi m’ho semblen, si coneixeu algun president o expresident dels EEUU sempre li podeu preguntar si la realitat es tal com la pinten a la sèrie.
Fa gràcia, la confiança que tenen els treballadors de la casa blanca amb el president, el que per tu seria el teu jefe directe, per ells es el president dels EEUU i al tractar-lo dia a dia no es més que un company de feina més. I més quan el president té aquest bon rotllo, es a dir que es un catxondo quan pot ser-ho, però quan no es tio responsable que intenta resoldre les crisis però que no té cap problema en confiar plenament amb els seus ajudants per resoldre les situacions quan sap que son més capaços d’arreglar un tema que no pas ell mateix. Això no treu que tingui aquell toc de malparit que es guai, i siguin quarts de dues de la matinada i li vingui de gust parlar sobre Parcs Nacionals amb un ajudant seu que no li pot dir que calli que se’n vagi a dormir. Per mi es el millor personatge de la primera temporada. Us imagineu tenir un president així? Encara que no sigui un president, us imagineu que el vostre cap sigui així? Perquè la realitat no es tan genial com en la ment del guionista Aaron Sorkin?
Tot i que el meu personatge preferit sigui el president, ell no es pas el protagonista de la sèrie, es un protagonisme correctament balancejat entre ell i tots els seus secretaris i ajudants. I com que el més tonto de tots ells té dos carreres i tres masters de Hardvard tenen uns diàlegs els uns amb els altres molt ocurrents, que no vol dir snobs, això es The West Wing no pas Frasier.
Per enganxar-vos no fa falta molt, en el segon capítol mateix ja tenim una autèntica crisis presidencial amb totes les de la llei. Imagineu què pot passar durant la resta de la temporada!

Hay dos cosas en el mundo que nadie debería ver como se hacen: las leyes y las salchichas

- Por cierto, a donde vas?
- Yo te estaba siguiendo
- Yo te estaba siguiendo a ti
- No le contaremos eso a nadie

- Me gustaria que la casa blanca prestase más atención a los ovnis
- Ehm… les prestamos alguna atención?
- La verdad es que no.
- Menos mal, porqué ya tenemos suficiente con la primera dama y su tabla de la Ouija.

- Estaba pensando como un tio así fué capaz de ganar unas elecciones, y luego he caido que las amañamos nosotros.

- O sea que he organizado un funeral de estado sin enterarme.
- Si, señor.
- ¿He hecho alguna cosa más sin saberlo? ¿Todavía estamos en la OTAN?
- Si señor.
- Me alegro.