Archive for the ‘TV’ Category

Després de marejar la perdiu amb d’altres sèries (si sou seguidors del bloc ja sabreu de quines estic parlant, i si no ho sou, encara us podeu posar al dia del bloc i redimir així els vostres pecats) finalment he decidit continuar amb House of Cards i he vist la segona temporada.

Al començament de la segona temporada les coses segueixen com sempre. La periodista Zoe Barnes em continua caient tan malament com sempre (“¿Acabas ya?” aish….), per sort no soc l’únic a qui no li cau bé la Zoe i fins aquí puc dir sense entrar en espoilers jijijiji. Claire Underwood continua tan malparida i devoradora de nadons com sempre (es una metàfora, més o menys…). En Kevin Spacey, vull dir en Frank Underwood, també continua igual, controlant el cotarro i tenint a tothom collat. Algú ha dit que té una carpeta amb els draps de cada polític del país? No em molestaré a preguntar com aconsegueix tota aquesta informació, però em jugaria la “S” apòstrof de “Pons’s Blog” que Doug Stamper ha col·laborat bastant, ja havia comentat que aquest home té pinta i actitud de mafiós, oi? En aquesta segona temporada fa un paper més tonto, però en la primera temporada em va agradar més.

Abans que es compleixi la primera mitja hora de la temporada ja veiem el millor amic d’en Frank, evidentment parlo d’en Clarke Peters, ja sabeu aquell ajudant de campanya que va ajudar a guanyar en Carcetti (estic parlant de The Wire), es veu que va deixar la seva carrera en el mon de la política per convertir-se en el millor cuiner de costelles de porc de tot Washington, no hi ha color amb el canvi.

Encara em faig creus que la resta de polítics que es creuen en Frank pel capitoli encara li parlin. No saben que menteix més del què parla? No saben que únicament utilitza la gent pel seu benefici? Si jo treballés en el capitoli cada vegada que veiés en Frank em posaria les mans en les orelles i aniria cridant “na na na na na na na na” i marxaria corrents. Potser no tindria una llarga carrera com a Senador, però m’estalviaria els embolics que em donaria en Frank. El cas més es clar es el de la Jackie Sharp. Com es que la congressista confia amb el pla d’en Frank? Què passa? No veu el què vol fer? Que potser ella no ha vist la primera temporada de House of Cards? No ha vist què va passar amb el prometedor candidat Peter Russo?

Fins al final del primer capítol en Frank no es digna a trencar la quarta paret (havia de dir-ho, havia de fer servir aquesta expressió sí o sí) per parlar amb l’espectador i donar-nos la benvinguda a la segona temporada, la veritat es tot un detall. Cosetes com aquesta et fan apreciar el “bo” d’en Frank.

Hola Frank! Sí, tots els espectadors t'estem mirant i escoltant

Hola Frank! Sí, tots els espectadors t’estem mirant i escoltant

Quan necessiteu fer alguna cosa il·legal com ara agafant un exemple totalment al atzar com ara accedir als registres de trucades telefòniques d’un número, com ho feu? Escriviu la petició en un fòrum? A Yahoo answers potser…? No tindríeu por que un equip d’assalt de la NSA entrés per la finestra? Doncs en Lucas, el editor, no té cap por. Si li funciona ho tindré en compte per fer-ho jo també, tan fàcil com fer servir Tor i voilà! Després un hacker agafa el control del teu ordinador. Sabeu com? Doncs pel que sembla fent que la pantalla es torni boja i donant la impressió que el sistema operatiu es penja, a continuació mostra un munt de pornografia. Té molt sentit tot això, oi? Per culpa de coses com aquestes després la gent demana coses impossibles als informàtics…

Veiem que el senat ple de buits legals que permeten fer trampes absurdes que només comporten retards i burocràcia obstruccionista, tal com ja havia vist varies mostres a l’Ala Oest. Qui no ho ha vist fins ara potser fliparà una mica, però realment la política dels EEUU funciona amb aquests xanxullos dels buits legals que obliguen als senadors, gent amb traje i corbata hagin de jugar com nens.

Un detall curiós, heu vist que en un capítol sobre la cuina dels Underwood apareix una safata de pomes verdes i en el següent son vermelles? En què quedem?! Els hi agraden més les pomes verdes o vermelles! No pot ser aquesta indecisió! Hauria d’estar més al cas de la trama i menys dels objectes de la cuina, no? Si, pot ser però els capítols centrals de la temporada no son massa interessants i un s’ha de distreure amb detalls estúpids com aquest.

Per cert, la Robin Wright que interpreta Claire Underwood es la princesa promesa de La princesa promesa. Ja està! Ja ho he dit! Ja tinc un lector que es quedarà tranquil i per fi podrà dormir, cosa que no deuria fer des de la publicació del cas típic sobre House of Cards.

—————————————– INICI ESPOILERS —————————————–

Quan en Frank queda amb la Zoe a l’estació de metro tot pinta malament:
1- Fa temps que la Zoe li fa més nosa que servei.
2- Una de les maneres més típiques de suïcidar-se o “tenir accidents” es el metro.
3- La estació de metro no es lluminosa i bonica com la que queden en la primera temporada sinó que es fosca i vella.
4- Li fa esborrar tota la informació del mòbil.
5- Tot i la seva posició en Frank no té problemes per embrutar-se les mans, ni literalment (veure en Frank devorant costelles de porc) ni metafòricament (recordeu el senyor Russo?).
No calien més pistes. Mentre que molta gent deu haver deixat anar un “Ohhh!” en el moment, jo vaig ser més partidari del “Sí! Sí! Ja era hora!” I em vaig posar de peu i vaig aplaudir. Es més, vaig rebobinar endarrere i vaig passar a càmera lenta per assegurar-me que quedava ben aixafada. El primer capítol no podia començar d’una manera millor per tal que em reenganxés completament a la sèrie.
A partir del primers capítols la segona temporada s’assembla a la primera. En Frank té plans, hi ha gent que va en contra dels plans d’en Frank, ara sembla que guanyen els altres, ara sembla que guanya en Frank, i al final acaba guanyant en Frank enfonsat a tots els altres. En paral·lel hi ha un periodista toca-collons que sembla que ho hagi de descobrir tot però al final no fa res de res.

Si al final de la primera temporada tot va acabar fantàsticament bé per en Frank, en el final de la segona les coses han anat encara molt millor per ell. No crec que ni ell mateix sàpiga com s’ho ha fet venir tan bé per aconseguir ser el president. La pregunta es què farà en la tercera temporada en Frank? Què li queda per aconseguir? La dominació mundial potser? Ho veig plausible. Ordenarà la construcció d’una estàtua de 200 metres d’alt feta amb or d’ell menjant costelles? També ho veig possible.

—————————————— FI ESPOILERS ——————————————

Té el mateix significat però es un gest més refinat que posar els collons sobre la taula

Té el mateix significat però es un gest més refinat que posar els collons sobre la taula


Malgrat que en Kevin Spacey es el protagonista absolut de la sèrie, s’ha de reconèixer que la seva dona, la Claire, no es queda precisament endarrere i munta cada situació que tela. Realment son una parella de malparits manipuladors fets l’un per l’altre. De fet, considero que només hi ha un error més gran que confiar en Frank Underwood, i aquest es confiar en Claire Underwood. Bé, per ser sincer, es igual de letal. Ja he dit que fan un combo fantàstic? Això em fa pensar que potser hauria de buscar una parella a l’alçada de la meva maldat.

Com a valoració personal no us sabria dir si m’ha agradat més la primera o la segona temporada. Realment les trobo molt semblants en quan a qualitat. Potser per una banda m’agradava més la història d’en Russo, però per altre també m’agradava menys la Zoe Barnes Hahahaha (ho sento, no puc parar de riure quan penso en ella). Potser la història d’aquesta segona temporada no es tan bona com la de la primera, però es cert que en la segona temporada hi ha més contacte directe amb els alts poders, i això sempre mola més. Per tan també li poso un 7 a la segona temporada. La mitja es senzilla de calcular, primera temporada 7, segona temporada 7, nota final 7.

House of cards té un 9,1 al imdb, un 8,0 al filmaffinity i un 7/10 a Pons’s Blog. Si tot va bé la tercera temporada sortirà a mitjans de febrer del 2015. Estaré al cas.

Nota:7/10

Avui toca parlar de Louie. Es una sèrie còmica al estil Senfield però més fosca, més dura, més realista. En Louie s’interpreta a si mateix, es a dir al propi Louis C.K, un monologuista. En cada capítol veiem alternar un tros de monòleg amb un la part de la seva vida en la que s’ha inspirat per fer monòleg. La diferència amb Senfield es que els temes sobre els que fa broma en el monòleg son temes sensibles, per exemple els rodamóns, la decadència física a mesura que envelleixes, el divorci, etc. Louie toca temes incomodes sense problemes sobre si es políticament correcte. Parla de la religió, la masturbació, ser un mal pare, la pederàstia, etc. Sense cap problema, sense pèls a la llengua.

La sèrie es centra en el propi Louie, però per donar-li varietat van apareixent altres personatges recurrents com poden ser altres monologuistes, el germà o el psiquiatre que en comptes d’ajudar-lo el deprimeix més. A part també trobem convidats especials, per exemple en el tercer capítol apareix Ricky Gervais fent de metge.

Per ser una sèrie còmica té temporades curtes, de tan sols 13 o 14 capítols, però ja va per la quarta temporada. De moment jo només he vist la primera temporada però continuaré veient-lo segur.

Louie es aquella sèrie còmica que poca gent coneix, però que a l’hora de repartir els Emmys habitualment s’emporta el de millor guió de sèrie còmica, que es dels pocs Emmys còmics que no s’emporta la super famosa i acaparadora Modern Family. Louie es una sèrie senzilla, no es gasten el pressupost en contractar un munt d’actors i figurants, tampoc té capítols on gastin el pressupost en escenes cares o viatges. Louie té un clar punt fort, el guió. El guió es divertit, fa pensar en lo hipòcrites o absurds que som i sobretot i més important fa gràcia. Prova d’aquesta senzillesa es el seu opening. La lletra de la canço va repetint “Louie, Louie, Louie,…” sense parar, mentre veiem al Louie sortint del metro, camina, compra una porció de pizza, se la menja, camina i finalment veiem com entra al club on fa el monòleg, ja està, tan senzill com això. Realment es difícil trobar un opening més senzill.

Li podeu donar una oportunitat a Louie per veure si us agrada el tipus d’humor que té la sèrie. Es un humor cínic, un humor agredolç. Per tan oblideu-vos dels riures enllaunats de fons que afegeixen les comèdies per indicar a l’espectador què i quan ha de riure, no es el rotllo de Louie. Oblideu les bromes estúpides de Big Bang Theory. Oblideu l’humor blanc i per a tots els públics de Modern Family. Oblideu l’humor espontani i alegre de How I meet your mother. Louie es més un humor de carrer, de les situacions del dia a dia, de la observació crítica de la societat que fa el propi Louie a través de les anècdotes que va vivint, una mica exagerades, això pot ser. Per saber si us agrada li heu de donar una oportunitat, bé, recomano donar-li quatre oportunitats, quatre capítols, no us demano més, en total aquests quatre capítols només seran 80 minuts de la vostra vida. Per què quatre? Perquè per mi el quart es el millor capítol just en el moment amb la noia que li agraden els madurets. Potser a vosaltres us agrada més el segon o el tercer, o el capítol pilot o cap d’ells, però a mi m’ha agradat especialment el quart. Si amb quatre capítols ja heu vist que l’humor que té no us va, deixeu-ho estar perquè el to de la sèrie no canvia.

Li he posat un 7/10, però de moment només he vist la primera temporada, només 13 capítols de 20 minuts, es aviat per pujar-li la nota, però paciència, se que aviat li posaré el 8/10 que se que es mereix. Louie té un 7,8 a filmaffinity i un al 8,7 imdb

Si sabeu anglès us agradarà aquesta escena

Aquesta escena es d’una altra sèrie, però també surt en Louie o sigui que la poso igualment (subtítols en castellà)

Nota: 7/10

BCPP: Roselles

American Horror Story es una sèrie de por basada en tots els tòpics possibles de les pel·lícules de terror. Compleix al peu de la lletra totes les regles que mai fallen en una pel·lícula de terror, si voleu les podem repassar una a una:

  • Regla número 1: Si et trobes una nena que et diu que moriràs, no hi ha cap dubte, moriràs.
  • Regla número 2: Si entres en una casa abandonada amb algú i et separes moriràs.
  • Regla número 3: Sempre hi ha un gos que borda contra alguna porta o objecte maligne.
  • Regla número 4: Els anteriors inquilins de la casa on es muden els protagonistes sempre han tingut una mort horrible, òbviament en la pròpia casa.
  • Regla número 5: Els veïns sempre seran uns llunàtics, o en el seu defecte unes bellíssimes persones que amaguen un terrible secret.
  • Regla número 6: Si el fill o filla dels inquilins es adolescent hi haurà un element local del sexe contrari interessat en el/la fill/a que la portarà pel mal camí.
  • Regla número 7: Sempre hi ha un munt de llençols estesos en el pati, ideals perquè sembli que hi ha algú entre ells però al tornar a mirar ja no hi ha ningú
  • Regla número 8: El/La fill/a sempre tindrà problemes d’integració a l’escola.
  • Regla número 9: La parella protagonista sempre ha perdut un fill, ja sigui en un avortament o un accident mortal del nadó i això serà causa de continues baralles.
  • Regla número 10: Un personatge estrany els adverteix que marxin de la casa, però els inquilins mai fan cas.
  • Regla número 11: Els fantasmes / monstres / esperits sempre apareixeran primer a l’esquena dels protagonistes de tal manera que el únic que el veurà serà el espectador.
  • Regla número 12: La assistenta sempre serà vella, tradicional i creurà en els fenomens paranormals.
  • Regla número 13: Sempre apareix algú amb alguna malformació, mutilació o desfiguració.

Per ser sincer, la gran majoria de tòpics es reparteixen entre els dos primers capítols, després ja es crea la història pròpia. Als inicis, al principi de cada capítol hi ha una escena del què ha passat en anys posteriors en aquesta casa maleïda. De fet no m’estranya que el preu de venta sigui ridícul… En un principi sembla que la escena no aporta relació amb la trama del present però realment si que hi ha relació i molta. Això fa que apareguin personatges nous constantment i m’agrada aquesta rotació de gent, li dona agilitat i novetat en cada capítol.

- Buuu!  - Aaah!

– Buuu!
- Aaah!


El opening es tal com ha de ser, un seguit d’imatges d’objectes inquietants que trobaries en una casa encantada. Ja sabeu, fotos de nadons deformes, material mèdic antic, sales obscures, ombres estranyes, etc. Per suposat la música es en consonància amb les imatges. Bé, més que música son una barreja de sons entretallats d’allò més inquietants.

A part de tot lo fantàstic, hi ha altres coses inversemblants? Ui tant. Un exemple.
Estàs tan segur que hi ha algú al pis de dalt de casa que truques a la policia. Què fas a continuació?
A) Surts a fora i esperes que vingui la policia
B) Puges a investigar tu mateix.
Si has escollit la opció B) ets un personatge d’una pel·lícula, o com en aquest cas, una sèrie de terror. Estàs mort, a excepció que sigui el típic fals ensurt del gat.

Conec algun actor prèviament? El cert es que si. La minyona resulta ser la Ruth (la mare) de Six Feet Under.
Algú més? El rotllo universitari del pare es la periodista de House of cards. Que si a House of cards ja em queia malament, en American Horror Story encara em cau pitjor.
Apareixen també un parell de secundaris més. Fent de gay amanerat trobem al sylar de Heroes. En Joshua Malina (ala oest) apareix en el capítol 9 fent de dentista.

——————————————–INICI ESPOILERS——————————————–

En el tercer capítol veiem que tothom qui rodeja els nous inquilins son fantasmes que han mort en la casa. Evidentment cap d’ells per mort natural, tots per una mort ben violenta, sinó no s’hagués convertit en fantasmes segons l’estesa lògica del gènere. Arribats en aquest punt un es pregunta: Quanta gent pot haver viscut, i per suposat també mort, en aquesta casa? Pel que sembla la resposta es: Masses.

Fins al capítol quatre els fantasmes van apareixent ordenadament, un darrera de l’altre, però en el capítol cinc tot es precipita, serà per què es Halloween? Té tota la pinta… El cas es que tots els fantasmes nous i vells comencen a tocar els nassos a la vegada a tots els membres de la família. Algú ha dit que es hora de mudar-se?

M’agrada el fet que no tot son fantasmes, per exemple en el capítol 6 hi ha una mort present que no té res a veure amb els fantasmes. Pobre Cameron de Modern Family qui li mana ficar-se en una sèrie de terror? Tothom sap que un personatge nou quan apareix en una sèrie de terror ho fa només per morir.

Punt per la sèrie quan descobrim que el intent de suïcidi de la filla no havia estat un intent fallit. Realment no m’ho esperava, i certament té tot el sentit que estigui morta.

Dubtes:
– Per què no sempre estan visibles per la casa tos els fantasmes? Què fan quan no estan visibles? on estan? de vacances?
– Per què la minyona envelleix si en canvi els altres esperits es conserven igual que el dia que van morir?
– Per què els fantasmes més antics com ara els qui van construir la casa han començat a aparèixer fa poc i no des de que van morir?
– Per què son els fantasmes més recents com ara el nano psicòpata i la amant del marit qui expliquen com van les coses als fantasmes antics i no al revés?

——————————————–FI ESPOILERS——————————————–

Hi ha algun físic a la sala? Algun científic? Algun sonat que realment ho hagi provat? Algú sap què passa si poses un gosset al microones? Al final explota com passa en la sèrie? No patiu pel gos, era un gos d’aquells tan cursis que fan ràbia. Si la resposta es que sí, que explota, quanta estona se l’ha de posar? a quina potència? Suposo que depèn del gos es clar, posem un gos petitet d’uns 3 quilos.

Es cosa meva o cada vegada es més telenovel·la? Capítols 7, 8 i 9 son l’exponent més representatiu que de que la sèrie es converteix en una telenovel·la. No cal que digui que això no m’agrada massa. Els capítols sembla que s’allarguin i s’allarguin però resulta que continuen durant entre 40 i 45 minuts. La veritat es que he trobat a faltar la tòpica història de terror del principi, per sort, en el últim capítol, el 12, hi ha tots els tòpics de casa encantada concentrats en 20 minuts, es genial. A part que per fi coneixem totes les motivacions de tots els de la casa i etens com funciona una “autèntica” casa encantada.

A la sèrie li passa una mica com a la majoria de pel·lícules del gènere, que en un principi quan no se sap ben bé què està passant i els elements paranormals encara no s’han manifestat amb el seu esplendor sinó de maner subtil, el interès es manté alt, però un cop es desvetlla el misteri hi ha el famós efecte “I per aquesta merda tanta història?!”

T’agraden les pelis de por? T’agraden els tòpics? Doncs American Horror Story (AHS pels amics) es la teva sèrie. En el meu cas, el gènere de terror no es el meu gènere preferit, però la veritat es que tampoc es desagraden, i més si tens una noia atractiva abraçada fortament a tu per la por… De fet prefereixo més les paròdies del gènere de terror com la genial Cabin in the Woods, guió del qual pertany a Joss Whedon, el de Firefly. AHS segueix tants tòpics que no tinc clar fins a quin punt es homenatge i fins a quin punt es paròdia del gènere, sigui com sigui m’agraden els tòpics. El que ja no m’agrada tan es quan la sèrie deixa a part el terror i tira més pel drama. El punt positiu es que un cop acaba la primera temporada també acaba la trama de la casa encantada, ja que la segona temporada es una història totalment diferent, i el tema de la casa encantada tampoc se li pot treure més suc. De moment no tinc clar si veuré la segona temporada. De moment faig un break i el temps ja dirà si continuo amb ella.

American Horror Story té un 7,1 al filmaffinity un 8,4 al imdb i un 7 a casa el Pons (de la primera temporada).
Nota: 7/10

He decidit veure una nova sèrie i no es de la HBO, soc un temerari, ho se. Es de la AMC, que tampoc es una mala referència, i la sèrie es Mad Men. Ja sabeu, els publicistes fumadors sense escrúpols dels anys 50. Es força famosa, si no l’heu vist com a mínim hauríeu d’haver-ne sentit a parlar, i si no ha sigut així el post d’avui us hauria d’ajudar a corregir el vostre error.

Mad Men comença de la millor manera que podria començar, amb un opening visualment excel·lent. No veia una seqüència d’obertura tan bona des de Dexter. Bravo!

Començar una sèrie sempre es complicat, no coneixes a ningú i les cares no et sonen, per tan sempre ajudar tenir vist algun actor, com es el cas de Elisabeth Moss que interpreta la Peggy Olson i ja la tenia vista com la filla petita del president Barlett a la meva estimada Ala Oest de la Casa Blanca. Un altre cas es Christina Hendricks que també la tenia vista, però no ha sigut la cara la que m’ha fet pensar en ella…ehem. La tenia vista només d’un parell de capítols de Firefly, però Christina Hendricks es d’aquelles dones que costen d’oblidar. Les fotos del imdb no li fan justícia, millor les de pinterest

Mad Men es Don Draper i Christina Hendricks, tots els altres personatges formen part del decorat.

Mad Men es Don Draper i Christina Hendricks, tots els altres personatges formen part del decorat.

El protagonista principal de la serie es Don Draper, es el director creatiu d’una agencia de publicitat de Manhattan. Té al seu servei uns quants fills de papà acabats de sortir de la facultat. La trama gira sobre seu i dels personatges que l’envolten, es a dir, la seva família, els companys de feina i la seva amant.

Els anys 50 era fantàstics pel tabac! No solament tothom fumava sinó que es feia a tot arreu. Per descomptat els bars i restaurants estaven permanentment envaïts de fum, però no sols això, sinó les oficines tenien el mateix panorama. Res millor per començar una reunió que tothom tossint pel fum. Però la cosa no es queda aquí, en la pròpia consulta del doctor, el metge fuma tranquil·lament, encara que es tracti d’un ginecòleg i mentre té una ma posada “allà dins” segueix fumant tranquil·lament amb l’altra ma. Quins meravellosos temps!
Apart del tabac els 50 tenien altres coses curioses. Per exemple, era normal clavar-li una bufetada al fill d’un altre al davant del seu pare perquè aquest ha fet una malifeta. També era normal beure alcohol estan embarassada. En canvi, no era gens normal estar divorciada i a més amb fills, una tragèdia en tota regla…
Tot i així hi ha coses que no canvien tan respecte els anys 50. Per exemple, els que son rics i de bona família i tenen bons contactes es continuen salvant en la empresa per molt que la caguin.
En segon terme per sota del tabac tenim l’alcohol. Arriben a l’oficina i got de whisky, venen clients, whisky per tothom, hora del vermut, got de whisky, hora de dinar, got de whisky, ben dinat, ho endevineu? Quan no els veiem amb un got a la ma? Quan estan fumant o tenen les mans sobre sobre el cos d’una secretaria.

No es cert que sempre estiguin bevent, han de parar un moment quan fan una calada al cigar.

No es cert que sempre estiguin bevent, han de parar un moment quan fan una calada al cigar.

Fins al capítol 6 encara es manté la il·lusió de sèrie nova i un s’emociona seguint-la i coneixent els personatges, però a partir del capítol 7 m’ha començat a avorrir una mica, però només una mica, eh? Poca cosa. Val, si, en Don Drapper es un crack, però al principi prometia millors frases de les que realment deixa anar, pensava que estaria més cuidat el guió. Es el problema d’haver vist l’Aaron Sorkin a l’Ala l’Oest abans, que un pensa que les series que tenen menys acció com a mínim ho compensaran amb diàlegs brillants, però no…

Exactament no se què passa amb Mad Men. Veig que es una sèrie versemblant, sense incoherències, els actors treballen bé, la trama avança, vaja, que es veu que està ben feta, però no hi ha manera que m’enganxi. Els capítols van passant, als personatges els hi passen coses, no es avorrida, però veig que no es una sèrie per mi i em sap greu perquè si hagués de criticar-la per alguna cosa em costaria molt. Potser el problema es que es massa drama; algunes series per contraposar el drama posen algun toc còmic de tan en tan, i Mad Men no el té, bé, hi ha els 3 directius fills de papà que potser hi son per això, però els trobo tan imbècils que em fan més ràbia que cap altre cosa. La veritat, tampoc estic segur que el problema que tinc amb Mad Men sigui aquest. D’acord, també hi ha escenes divertides com el capítol 11 amb el calor, les sensacions i els aparells elèctrics que vibren que han de servir per perdre pes però van millor per una altra cosa… Però amb tot això i més la sèrie continua sense ser per mi. Fins hi tot em dono compte que les parts on aprenem coses sobre el veritable passat d’en Drapper realment no m’interessen, i això que sense dubte son els moments més interessants.

Sobre el últim capítol de la temporada poca cosa. Hi ha alguna sorpresseta previsible, però a part d’això res que no passi en un capítol qualsevol, una mica decebedor.

[La Joan Harris li ensenya a la Peggy Olson un vell intercomunicador i una màquina d'escriure dels 50]
Que no te agobie toda esta tecnologia, parece complicada però la diseñaron para que la supiera usar hasta una mujer

[Don Draper]
Lo que usted llama amor lo inventamos hombres como yo para vender medias.

[Roger Sterling li diu al Don Draper]
Nuca me acostumbraré que a simple vista parezca que no hagas nada

[artista bohemi i Don Drapper]
– Eres publicista? Perpetuan una mentira. como duermes por las noches?
– Sobre una cama de dinero.

Mad Men agrada a la crítica i té notes molt bones del públic: Un 8.7 al imdb i un 7.9 al filmaffinity.

Nota:6/10

Segona part del CT1978 sobre els secundaris de l’ala oest que tinc vists d’altres sèries.

James Cromwell fa de ex-president, i el tenia vist com l’home que es casa amb la Ruth A 2 metros bajo tierra
"The Sum Of All Fears" Premiere - Los Angeles

Glenn Close fent de jutgessa i possible candidata pel tribunal suprem a l’ala oest, i la coneixem per un munt de pelis i d’haver-la vist a la sèrie Damages fent de Patty Hewes
glenn-close-cult

Deirdre Lovejoy s’encarrega de temes d’advocats amb el nom de Lisa Wolfe. La conexia d’haver-la vist a The Wire sota el nom de Rhonda Pearlman fent de coses judicials també.

William Fichtner que ha sortit a Prison break fent del poli Alex Malone, a l’ala oest surt de jutge candidat pel suprem
William-william-fichtner-27961256-454-597

Jimmy Smiths fa durant 37 capítols del congressista Mathew Santos i l’havia vist anteriorment fent de jutge assassí (Miguel Prado) a la tercera temporada de Dexter
Jimmy_Smits_Photo19

La petita Kristin Chenoweth coneguda pel paper de l’ajudant del pastisser a Criant malves apareix a l’ala Oest com a Annabeth Schott, com a ajudat d’en Tobby primer i com a assistent de campanya d’en Leo després.
15b86d149544419e748be28a9b868bdf

En Wallace Langham fa el paper de Terry Anders, un especialista en energies alternatives, però es conegut gracies el seu paper de tècnic de laboratori Hodges a CSI Las Vegas.
csi-287

Ed O’Neill es el governador Eric Baker D-PA, però es va fer famós fent de Al Bundy a Matrimonio con hijos, i continua sent famós gràcies a Modern Family i el seu paper de Jay Pritchett.
122860-ed_o-neill

Don S. Davis es el reverend republicà Don Butler a l’ala oest, però tothom el coneix per ser el general Hammond de Star Gate.
don-s-davis-884022l

Dean Norris fa de Steve Hodder, el president del partit republicà. Però tothom el coneix com el cunyat de Walter White a Breaking Bad.
DeanNorris

PD: Jay Leno, David Hasselhoff, Jon Bon Jovi també apareixen uns moment fent un petit cameo com a ells mateixos.

Pensàveu que com que ja he acabat de veure l’Ala Oest de la Casa Blanca ja no tindríeu més noticies d’aquesta sèrie? Innocents…
Un fet que caracteritza l’Ala Oest es la continua aparició de personatges secundaris. Si tenim en compte que m’agrada mirar sèries, resulta que he descobert que alguns d’aquests secundaris ja els tenia vist d’altres sèries. M’acompanyeu a fer un repàs del que he detectat?

Jorja Fox famosa gràcies a interpretar Sara Sidle a CSI Las Vegas apareix durant 5 capítols fent de guardaespatlles de la filla del president.
jorja-fox-pre-emmy-02_nc

El Comandant Adama de Galáctica, estrella de combate interpretat per Edward James Olmos fa del jutge Roberto Mendoza.
Edward James Olmos

La Doctora Cuddy de House, interpretada per Lisa Edelstein fa el paper d’una acompanyant.
12_lisa-edelstein_20110517173953

El CSI gros de CSI Miami anomenat Walter Simmons e interpretat per Omar Benson Miller apareix breument fent d’amic d’en Charlie.
omar-benson-miller

El tinent Cedric Daniels de The Wire, anomenat Lance Reddick apareix a l’ala oest fent de detectiu de policia.
Lance Reddick-Still

El Líder de la minoria es Geoff Pierson que el coneixereu per ser el pare jefe d’en Dexter.
World+Greatest+Dad+2009+Sundance+Screening+5rAjjj8vQOyl

Emily Procter la coneixeu gràcies al paper de Calleigh de CSI Miami. De fet, ja em va estranyar que la única persona que mig sabia actuar de CSI Miami fos ella. Bé, l’Horatio també actuava, però de una manera diferent… El cas es que ella ho feia bé. Ara gràcies al seu paper d’advocada en l’Ala Oest entenc on va aprendre, va treballar amb els millors!
Emily-procter

En 3 capítols en Matthew Perry fa d’advocat republicà, però segur que el coneixeu més com a Chandler Bing de Friends.
2004 MTV Movie Awards

Zeljko Ivanek fa de republicà en un parell de capítols. I segur que el teniu vist d’un munt de sèries perquè surt a totes.
Premiere+HBO+True+Blood+2nd+Season+Arrivals+t4nEQe09H-5l

El president temporal interpretat per John Goodman segur que us sona d’haver-lo vist a Roseanne fent de Dan Conner. A part de veure’l en varies pelis com ara el Gran Lebowski.
John-Goodman

Terry O’Quinn que fa de General Nicholas Alexander durant 7 capítols a l’ala oest us sonarà com Lock de Lost
Terry-OQuinn-2011

Vist que m’està quedant un post molt llarg millor paro aquí per avui i continuo demà.
BCPP: Rosellles

Segona part del post sobre Twin Peaks. Si no ho heu fet ja us recomano llegir la primera part.

ESPOILERS

Haurà sobreviscut el millor personatge de la sèrie i protagonista absolut de la primera temporada a tres trets? La resposta es evidentment que si. Una vegada més el recurs de la armilla antibales serveix per salvar la vida d’un personatge que ja estava mort. Quin tipus d’assassins son tan sapastres per disparar al tronc? Jo quan assassino a la gent sempre ho faig disparant tant al pit com al cap, es cert que gastes alguna bala extra, però hi ha coses en les que no es pot ser garrepa.

La pregunta que ens fem es: Serà la segona temporada plena de situacions tan surrealistes com la primera temporada? La resposta arriba en la primera escena del primer capítol quan un avi del servei d’habitacions li porta un got de llet al agent del FBI que està dessagnant-se al terra i s’ho pren tot amb molta calma, fins hi tot l’agent li dona propina per portar-li un got de llet calenta. I els somnis estranys de la primera temporada també es repeteixen en la segona? Lamentablement en la mateixa primera escena tenim un d’aquests somnis, per sort no hi ha nans de vermell, hi ha un home amb veu cavernosa que diu coses sense cap sentit. Senyor Lynch s’ha lluït.

El personatge del forense, anomenat Albert, del FBI dona molt de joc, estic molt content que hagi tornat en aquesta segona temporada. Un tio tan estirant sempre fa gràcia en mig d’un poble, es un tio seriós que fa d’alleujament còmic, un de tants personatges indirectament còmics que té aquesta curiosa sèrie. Un altre d’aquests moments es presenta en el capítol 6 on apareix David Lynch actuant com a supervisor de l’agent Cooper. Fa el paper de sord i provoca varies de les situacions més divertides de la sèrie. Em cau bé aquest personatge. Es una llàstima que aparegui tan poc. Tan sols el tornarem a veure en el capítol 19.

Canviant radicalment de tema (per això he fet un punt i a part). Per què les noies de principis dels anys 90 quan els atacava algú només sabien cridar histèricament i quedar-se totalment quietes sense defensar-se? Es un misteri…

Ja m’havien avisat que en la sèrie apareixien elements sobrenaturals. Fins ara estava content perquè no havien aparegut, però en el segon capítol de la segona temporada ja tenim el misteriós Major Briggs que ensenya un missatge escoltat en l’espai “Las lechuzas no son lo que parecen”, “Cooper, Cooper, Cooper”. De debò, no cal que la sèrie es posi en temes de ciència ficció, tal i com era fins ara estava bé. Al principi no em vaig preocupar massa perquè confiava en que no era res extraterrestre, que podia ser algú que havia manipulat el sistema de detecció de sons o qualsevol cosa, però no he tingut aquesta sort.

Ens havíem de creure que la bruixa de la Catherine Martell havia mort en l’incendi quan no s’havia trobat el cadàver? Potser hagués sigut mig creïble si en el mateix moment no hagués aparegut un xino amb una perruca més falsa que el motxo del pal de fregar i un bigoti més inversemblant que… que… em falten comparacions. En general la trama es seria i no tracta a l’espectador com a idiota tot i farcir la història amb personatges idiotes, però això de la Catherine disfressada de xino i que tothom s’ho empassi em sembla una broma.

Després d’insinuar que no tornaríem a veure el forense del FBI per Twin Peaks, en el capítol 9 torna l’Albert! Es el meu tercer personatge preferit després d’en Cooper i la Audrey. Es associal com ell sol, m’encanta. El capítol 9 es per fi el capítol que detenen el culpable de l’assassinat de la Laura. Per cert, no té cap sentit que l’assassí sigui el pare de la Laura, com s’aguanta això? Quina raó hi ha? Agafeu-vos bé, perquè resulta que estava posseït!! Sí! Sí! Posseït per una entinat maligne coneguda com “Bob”! Efectivament! Igual que el “actor secundario Bob” o “Bob esponja”, tots ells personatges igual de malvats… Sense comentaris. Tota una investigació federal acaba amb la solució que l’assassí estava posseït?! Qualsevol semblança amb els casos seriosos de CSI es pura coincidència. Ho trobo lamentable. De totes maneres, si en el capítol 9 ja troben el culpable, llavors què passa en els capítols següents? Bona pregunta, simplement van allargant les trames secundàries i creen noves trames com a excusa per allargar la sèrie. Efectivament, simplement omplen el temps de la sèrie. Especialment el capítols 10 i 11 son avorrits.

Capítol 18: Una noia està sola en una cabana al bell mig del bosc amb el xèrif, que es doble de fort que ella, i per matar-lo fa servir una corda de piano en comptes de la pistola que està just sobre la tauleta de nit?! No es solament cosa meva pensar que aquesta noia no es gaire pràctica, no?

Tots els assassins en sèrie deixen la seva firma personal, una petita marca que els distingeix, ja sigui un petit dibuix en el cos de la víctima, algun petit objecte fora de lloc de l’escena del crim, algun petit objecte a dins d’alguna cavitat del cadàver, etc. Què deixa el nostre assassí en sèrie? El cadàver dins de la figura d’un peó gegant. Ens hem de creure que ningú ha vist com arrossegava una caixa d’uns 3 metres d’alçada i 2 d’amplada i la deixava al mig del parc de la ciutat? Sense comentaris.

Representa que si un malparit com es en Leo es torturat per algú encara més malparit com ara en Windom Earle (nom i cognom sempre van junts en aquest personatge, no em pregunteu el motiu, potser hi ha molts Windoms a la zona…) em de sentir pena pel malparit torturat? Diguem malparit, però no em sap gens de greu.

Quan l’agent Cooper no té una gravadora a les mans es perquè té una tassa de cafè.

Quan l’agent Cooper no té una gravadora a les mans es perquè té una tassa de cafè.

Com es passa del mon real al mon dels esperits, doncs a través d’unes cortines… Sense comentaris. Bé, si un comentari, son unes cortines de vellut; Terciopelo azul? (picada d’ullet sr Lynch) No, vellut vermell. Si em preguntessin com m’imagino el mon dels esperits (tampoc tinc massa clar si s’ha d’anomenar així, però a falta d’una denominació millor…) no tinc clar com respondria, però el que sí que tinc clar es que no seria una sala envoltada de cortines vermelles, amb un nan assentat a un sofà, un terra de ratlles blanques i negres en zig zag i un cantant de soul.

FI ESPOILERS

VALORACIÓ
Hi ha tres personatges que em cansen especialment, son en James, la Donna i la Madeleine. Porten sempre el mateix triangle amorós durant tota la sèrie, sempre igual. Quan en James té una vol l’altre i quan té l’altre vol l’una, es un indecís, que coi vol realment un trio? Ara que ho he dit, es possible… Sobretot la parella James / Donna es especialment pesada. Un altre grup de personatges que em sobra son el trio Leo, Shelly i Booby. Un cop li passa l’accident al Leo que hi pinten els 3 en la història? No aporten res, només allarguen els capítols. De fet, hi ha molts personatges de la sèrie que li donen un toc massa de telenovel·la. De fet, tot el que no sigui la part d’en Benjamin Horne i la part relacionada amb la policia té molt aire de drama pastelón. No gràcies, si volgués una telenovel·la em miraria Antomia de Grey.

El que més em desagrada de la sèrie, a parts dels dos trios de personatges anteriors, son les parts místiques. Les parts dels somnis i visions que realment parlen sobre la realitat. Em fot que en comptes d’una investigació policial al us, les pistes siguin esdeveniments que passen en els somnis i en les visions. Es massa sobrenatural no em va gens aquest rotllo, ja sabeu que jo soc de l’estil CSI.

Deixeu-me parlar sense espoilers de l’últim capítol. El què passa durant la segona meitat de l’últim capítol no s’entén gens, potser el sr Lynch si que ho entén, però la resta de mortals no entendran què passa. Com a mínim els últims 3 minuts si que s’entenen, lamentablement no m’han agradat, aquesta no es manera d’acabar una sèrie, no li pots fer això al protagonista absolut de la sèrie que cau bé absolutament a tothom (Estic insinuant que se’l carreguen? Qui hagi vist la sèrie ja ho sabrà…). Des del final de Prison Break que no havia vist un capítol final tan dolent, això vol dir que per mi es pitjor que el final de Lost. Petit incís, tot i no agradar-me el final de Lost tampoc puc dir que em va desagradar tan com a la majoria. El cas es que el final de Twin Peaks no m’ha agradat. De fet, els últims capítols, tret del penúltim, no m’estaven interessant massa.

Per acabar, la lliçó moral que crec que ens vol transmetre la sèrie es “No posis en mig de temes sobrenaturals que no pots entendre perquè acabaràs malparat”. Però jo he anat més enllà i he tret la meva pròpia lliçó moral “No miris més produccions de David Lynch perquè no t’agradaran”.

Nota de la primera temporada: 7. Nota la segona temporada: 4. Sobretot el problema es la segona part de la segona temporada. (7 + 4) / 2 = 5.5. Arrodoneixo a un 5 per culpa del final. Sí, decidit, la nota que li poso a la sèrie es un cinc. Deixeu-me explicar. La primera temporada està bé, però es queda a mitja trama. La segona temporada empitjora gradualment fins que es descobreix l’assassí de la Laura moment en que un s’indigna per culpa de la manera rastrera que es resolt el cas. A partir d’aquí arranquen unes subtrames amb poc interès, fins que tot desemboca al final que no m’ha agradat que comentava abans. Per tan, si ja veu veure la sèrie en la seva època, molt bé, però si no l’heu vist i esteu pensant de veure-la, a excepció que us interessin molt les sèries que van marcar una època, no ho feu. Escolliu qualsevol de la part superior del meu rànquing de sèries.
Nota: 5/10