Archive for the ‘TV’ Category

“Laura Palmer l’ha palmat, qui se l’ha carregat?” Aquest es l’argument de la famosa sèrie Twin Peaks. Qui no la coneix? Doncs fins que no vaig veure la primera temporada (no em digueu res de la segona que encara no l’he vist!) jo mateix no tenia ni idea de què anava aquesta mítica sèrie.
L’acció transcorre en una ciutat de mala mort del nord dels EEUU tocant amb la frontera de Canadà. La ciutat, com segurament haureu endevinat es diu Twin Peaks. Es el típic “poble” (50.000 habitants aproximadament i descomptant) del nord dels EEUU on tothom es coneix. Com que normalment en el poble mai passa res, envien un maniàtic agent especial del FBI per encarregar-se de descobrir qui va matar a Laura Palmer, en principi una innocent noia de 17 anys estimada per tots els seus coneguts. La sèrie es de principis dels 90, per tan si la veieu avui en dia potser trobeu la moda una mica desfasada, però no passa res, simplement que tothom porta la roba 3 talles més gran del que li tocaria, excepte el agent especial del FBI, aquest porta un “traje” impecable fet a mida. A part, també hi ha la mania de portar els pantalons i les faldilles a l’alçada del pit. La primera temporada només son 7 capítols més el capítol pilot que dura el doble d’un capítol normal, es a dir, hora i mitja. La sèrie es va fer famosa sobretot per dos motius, per una banda perquè el capítol pilot el va dirigir el peculiar d’en David Lynch (i també el tercer capítol, a part de ser-ne el productor), i abans no era normal que directors famosos de cine fessin sèries. I per altra banda es una de les primeres sèries, sinó la primera que la trama té una continuïtat lineal capítol a capítol i no es una telenovel·la al ús, canviant totalment l’estil de capítols auto-conclusius amb el retorn al status quo que eren la moda fins al moment.

Per què posar el cartell oficial quan pots posar el simpsonitzat?

Per què posar el cartell oficial quan pots posar el simpsonitzat?

El pitjor de la sèrie es la intro. És llarga, lenta i la música es massa avorrida i sosa, i lo únic que veiem son imatges del poblet, que té el seu encant, però les veiem desfilar de manera exasperadament lenta.
En el pilot coneixem els personatges principals que en son un bon munt, gairebé la meitat d’ells estan sonats, de fet podríem dividir els personatges de la sèrie entre sonats i/o excèntrics i més o menys normals:

Sonats i excèntrics:

  • Agent especial del FBI Dale Cooper: Enviat per resoldre el cas, es el més protagonista de la sèrie. No està sonat, simplement es molt excèntric.
  • Audrey Horne: La filla d’en Benjamin Horne viu en el seu propi de felicitat. S’implica en la cerca de l’assassí de la Laura únicament per cridar l’atenció de l’agent Cooper. Sempre que surt en pantalla embolica la troca d’una manera o una altra, fins hi tot té una banda sonora pròpia que indica que farà algun despropòsit. Tot i això, després de l’Agent Cooper, es el meu personatge preferit.
  • Lucy Moran: Recepcionista de la policia. Es exasperant el seu ritme calmat a l’hora de fer qualsevol cosa. Arriba a treure conclusions però amb 10 minuts de retràs. Això si, serveix quantitats ingents de donuts de manera molt eficient.
  • Andy Brennan: L’agent de policia més sensible de tots els temps. Plora absolutament per qualsevol cosa. A part te la intel·ligència d’una sabata.
  • Leo Johnson: Marit de la Shelly, camioner, traficant de drogues, mal-tractador, violent en general i un cabronàs en tota regla.
  • Nadine Hurley: Marit de l’Ed. Aquesta si que està completament sonada. Viu obsessionada amb temes tan transcendentals com ara que les cortines no facin soroll. Sense comentaris.
  • Leland Palmer : Pare de la Laura Palmer. Quan la seva filla es mor es torna totalment boig, comença a delirar, a veure visions i balla i plora tot sol.
  • Sarah Palmer: Si el pare de la Laura es torna boig, la mare no podia ser menys. Una altra que veu visions i delira.
  • Dr. Lawrence Jacoby: El psicòleg de la Laura. Només pel fet de portar sempre camises hawaianes ja es mereix estar en aquesta secció de sonats, però es que a més a més està sonat.
  • La senyora del Tronc: Es una dona que porta un tronc a tot arreu i parla amb ell. No cal dir afegir res més, oi?
  • Jerry Horne: El germà sonat d’en Benjamin Horne. Només serveix perquè en Benjamin expliquis als espectadors els seus plans. Per fer això no calia que estigués mig sonat.

No del tot sonats ni excèntrics:

  • Sheriff Harry Truman: Es el Sheriff del poble, com que el cas el supera demana ajuda al FBI, bàsicament es dedica a seguir l’agent Cooper.
  • Bobby Briggs: El xulo guaperes de l’insitut, que sortia oficialment amb la Laura Palmer. Aquest no està sonat, simplement es comporta com un imbècil. En principi es el principal sospitós. Es lògic, tothom sap que l’assassí principal sempre és el novio o la novia de la víctima. Per tan, vigileu amb qui sortiu…
  • Shelly Johnson: La cambrera de la cafeteria que es l’amant del xulo guaperes anterior. No està sonada però no té cap sentit comú, prova daixò es que es va casar el violent d’en Leo.
  • Benjamin Horne: Propietari de l’hotel, del casino / puticlub, dels grans magatzems i de mig poble en general. Té alguna escena excèntrica on per exemple comença a ballar sobre una taula, però fora daixò i sobretot en comparació amb la resta del poble no podríem dir que estigui sonat.
  • Donna Hayward: La millor amiga de la Laura i amant d’en James.
  • Dr. Will Hayward: Doctor i pare de la Donna.
  • Norma Jennings: Propietària de la cafeteria on treballa la Shelly.
  • James Hurley: Amant no oficial de la Laura.
  • Ed Hurley: Tiet d’en James i amant de la Norma.
  • Jocelyn Packard: Propietària de la serraria i amant del sheriff.
  • Pete Martell: Cunyat de la propietària de la serraria. Es un home que de tan simple que es tonto. Està casat amb una bruixa.
  • Tommy Hill: Agent de ètnia índia de la policia. Com es d’esperar es un bon rastrejador.
  • Catherine Martell: La germana del difunt marit de la Jocelyn. Aquesta es la bruixa casada amb en Pete.
  • Maddy Ferguson : Cosina de la Laura. La única raó de la seva existència es que s’assembla a la Laura i això remourà la trama.
  • Major Garland Briggs : Pare d’en Bobby, només sabem que treballa en un projecte militar secret.

Com es pot intuir per la descripció que he fet d’alguns personatges la meitat del poble tothom li fot les banyes a la seva parella oficial amb una amant secreta, deu ser la moda, però lo millor es que el agent del FBI només mirar-los els enganxa a tots, es una espècie de Patrick Jane (el Mentalista) que només veure com es miren dos persones ja saps si estan liats o no. En un principi el detectiu es una mica extravagant, bé, en principi i en final també. Per una banda té la mania en gravar-ho tot amb la gravadora, que de fet, si no fos perquè li arriben els taps per les orelles pensaria que realment no hi ha cap noia que escolti les cintes que grava. A part de la gravadora tenim la seva obsessió amb els pastissos i el cafè. Però la cosa no es queda així, quan fot el rotllo sobre el Tibet i el seu mètode de llançar pedres contra una ampolla mentre anomena els sospitosos arriba al absurd total, exceptuant que aquesta escena va molt bé per l’espectador per recapitular tots els personatges implicats que han anat sortint i la seva relació amb Laura Palmer. Cas a part son els somnis totalment surrealistes que té, només us diré que surt un nan vestit de vermell que balla, es una situació absurda de collons.

Ara em creureu quan dic que en Cooper està obsessionat amb el cafè:

Hi ha una cosa que no acabo d’entendre, bé potser n’hi ha varies, però una en especial que no sembla tenir cap raó de ser son els trossos de la telenovel·la “Invitación al amor” que ens van ensenyant, perquè? Hi ha algun paral·lelisme amb la història de Twin Peaks? A mi no m’ho sembla. Em té desconcertat. Bé, quan li passa “allò” en el Leo llavors si que hi ha una paral·lelisme clar, però es la única vegada.

ESPOILERS
Twin Peaks té l’honor de tenir el gir de guió més forçat que he vis ten molt molt de temps. Just abans d’acabar el tercer capítol l’agent del FBI fa una trucada al xerif i li diu “Ja se qui va matar a Laura Palmer, demà t’ho dic”. I al capítol següent li diu “Ahm… no me’n recordo…” Si us plau!! Val que l’agent sigui un tio força extravagant però d’aquí a no recordar-se de la solució del seu cas?!
El cliffhanger de l’últim capítol de la primera temporada es enorme. Acabem veient com algú dispara tres trets a boca de canó contra el nostre agent del FBI preferit. Serà suficient per matar-lo? Qui serà els pistoler? En aquest poble estan tots sonats, podria ser qualsevol, i pel que hem vist tothom té rotllos amb tothom, tothom traeix a tothom i ningú es de fiar.
FI ESPOILERS

En aquest poble, en comptes de solucionar-se misteris cada vegada n’hi ha més! Es com Lost! Espero que no acabi igual… Ja he començat a veure la segona temporada que té 22 capítols en comptes dels escassos 8 capítols d’aquesta primera temporada, espero que continuï igual d’interessant. Per tan, la nota de la sèrie la posaré quan l’acabi, però ja us avanço que si les coses no es torcen no serà un mala nota.

Avui us porto la primera temporada de Orange is the new black. No, no m’he tornat un fanàtic de les tendències dels colors de moda del moment, Orange is the new black es el nom de l’última sèrie que he vist. I va de moda? Si us plau… Es refereix al taronja que porten les internes d’una presó. Per guanyar l’interès del públic masculí heterosexual diré que la sèrie va de lesbianes, ja està, així de fàcil, ja tinc l’interès. Per guanyar l’interès del públic femení heterosexual i homosexual hauré de fer una definició més complexa. Preparades? Agafeu aire perquè la frase es llarga: Va sobre una dona que malgrat les seves inseguretats personals i sentir-se sola en un ambient tan hostil com pot ser una presó aconsegueix sobreviure per ella mateixa i superar tots els reptes que se li plantegen, tot això sense renunciar als seus principis morals ni deixar de ser una dona independent i emprenedora. Molt bé, ja dec tenir a tota la audiència encuriosida menys al públic masculí homosexual. Què voleu que hi faci, no es pot tenir content a tothom.

La intro es molt eclèctica pel meu gust, sort que existeix el botó per avançar ràpid.

La sèrie comença bé, molt bé, molt molt bé, comença amb uns quants pits (quatre, dos i dos) i amb lesbianes, hi ha alguna manera millor de començar? Si existeix, jo no la conec…

Una de les primeres imatges del capítol pilot. D'això se'n diu captar l'atenció de l'espectador des del primer moment

Una de les primeres imatges del capítol pilot. D’això se’n diu captar l’atenció de l’espectador des del primer moment

El promés de la protagonista es el nano de American Pie, en Jason Biggs, com es que en aquesta sèrie fot un paper tan mort? Mira que es difícil fer que aquest actor sigui soso, però ho han aconseguit, té el seu mèrit.

En el primer capítol veiem com la protagonista ingressa en una presó. Sentim pena per ella? No gens, es el primer capítol, no la coneixem absolutament de res, no hi ha empatia rosseta, ho sento.

El gènere de la sèrie es molt atípic, es tracta d’una comèdia dramàtica. Perdona què? Sí, ho heu llegit bé, una comèdia dramàtica. Es una drama amb alguns tocs còmics, o com a mínim intenten ser còmics, la actitud es còmica però en una situació dramàtica. I què tal funciona la fusió d’aquests dos gèneres tan dispars? Sincerament? A estones bé o estones fatal. No se si es que realment no es poden combinar o es que Orange is the new black té escenes en les que no sap combinar-los. Bé, hi ha escenes que si, i capítols que funcionen millor que d’altres, però general aquesta mescla de comicitat i drama no ho veig. Realment, cada vegada el drama té més protagonisme i menys de comèdia, i això no es pas dolent.

En cada capítol coneixem la història d’una de les presses. En el segon capítol coneixem la història de la cuinera russa, en el tercer la història de la transsexual, en el quart sobre la vella rondinaire que té l’habitació ordenada, el cinquè va sobre la llatina del cul gros, etc. En aquest sentit la sèrie segueix l’esquema de Lost, fa servir els flashbacks per alentir la trama present a canvi de conèixer el passat dels protagonistes. Aquesta tècnica es frustrant per l’espectador perquè veu que la història no avança tot lo ràpid que podria, però d’aquesta manera també fa que enganxi més a l’espectador. S’ha de reconèixer que a Lost ho feien millor.

INICI ESPOILERS

El capítol 5 es totalment subrealista, el protagonisme recau sobre la caça d’un pollastre. Sí, heu llegit bé, un pollastre. No cal dir que es un capítol més, ni més filler ni menys que un altre capítol intermedi qualsevol. Al principi he trobat la història del pollastre massa absurda, però al final m’ha agradat, tan que de moment s’emporta el premi al millor capítol.

Quin desastre de promès! Quan sap que la seva promesa es torna lesbiana en comptes de parlar-ho amb ella decideix explicar-ho tot en un programa de ràdio per amargar-li la vida a la Piper. Així s’arreglen les coses? Es com l’equivalent d’anar al Diario de Patricia. Quin fallo.

Estava clar que no podia acabar la temporada sense un intent d’assassinat que tingués com a víctima la protagonista, i fins l’últim capítol no passa, això si no contem l’intent de matar-la de gana es clar, però siguem sincers, una mort violenta sempre fa més efecte. La assassina es una fanàtica religiosa, que curiosament es la mateixa actriu que fa de novia del “novato” a Sons of Anarchy, aquesta noia s’està encasellant en papers de persona xunga… I què es mereixen les persones xungues? Un càstig, i qui la castigarà? La mosqueta morta de la Piper? Doncs sí, es veu que si li toques els collons a una persona tranquil·la aquests acaben rebentant i et foten una pallissa, literalment. Tot i que es un recurs fàcil, sempre es un bon final de temporada acabar amb una pallissa.

FI ESPOILERS

En les pelis i sèries de presons masculines sembla que tots es vulguin matar, en canvi en aquesta sempre totes estan ballant, cridant i fent festa, curiós, oi? Bé, sempre tampoc, però qualsevol excusa es bona per pinta lletres de colors en el paper de water i penjar-ho per les parets.

Punt a favor: El recurs lèsbic està molt utilitzat durant tota la sèrie. Encara que moltes escenes lèsbiques siguin totalment gratuïtes s’agraeixen igualment.

No us deixeu enganyar per les fotos del post, a vegades hi ha moments que NO soc lèsbics

No us prengueu literalment, a vegades hi ha moments que NO son lèsbics

Es curiós, es acabar de veure un capítol d’aquesta sèrie i que em vinguin ganes de veure porno lèsbic xD Estic al 90% segur que es cosa de la morena, la que es la ex de la protagonista, la Alex, no es que sigui extremadament guapa, i menys si la mires de molt a prop, però té una mirada molt morbosa, en especial quan es posa les ulleres. Ah… crec que estic enamorat, llàstima que sigui bollera, a la sèrie, a la realitat es ben heterosexual.

Nota: 7/10

Si voleu veure alguna cosa feu clic per ampliar

De fet el títol es enganyós, en general no m’ha agradat la temporada 22 dels Simpsons. La temporada 22 dels Simpsons comença amb un horrible capítol musical. ES un capítol molt musical, i per tan no m’agrada. Lo millor del capítol es el gag del sofà que surt un directiu de la Fox que els hi dona un magdalena amb una espelma a la família per celebrar la seva temporada 22, evidentment la magdalena se la menja el mateix directiu. El capítol es en gran part un homenatge a la sèrie Flight of the Conchords, la qual vaig abandonar després de veure 3 o 4 capítols.

  • El capítol 2 només té de bo la paròdia del capítol de rasca i pica que fan a UP. I el gag del sofà es clar, que pràcticament sempre son bons. (va sobre els micro-crèdits)
  • El capítol 3 El Gag del sofà del es el d’en Bansky. A part d’això es el capítol no té res. (va sobre el moneyball del baseball)
  • El capítol 4 es el de Haloween, i la presentació al estil the office monstre està força bé. Els de Halloween solen estar bé, i el primer d’ells que va sobre els jocs de taula està bé, fa referència a Jumanji. El segon fan un homenatge a una peli que no he vist (Calma total,), per tan no li he trobat la gràcia. El últim es una parodia de crepuscle.
  • El capítol 5 tampoc es bo. Va sobre la Lisa que va a una escola privada.
  • El capítol 6 comença bé, però en dos minuts ja es converteix en un mal capítol. Va sobre que en el sr Burns perd la memòria.
  • El capítol 7 va sobre un colom missatge. Es el pitjor de la temporada fins al moment.
  • El capítol 8 es un especial de nadal amb 3 histories: En Bart va a veure al para Noel. La Lisa fa una versió de Malditos Bastardos. La marge decora la casa de nadal reciclant. Estan prou bé les 3 històries, però la quarta es la millor, perquè a part que son els Simpsons teleñecos apareix la Katy Perry amb un vestit cenyit ^^
  • El capítol 9 no es massa bo, però dintre del que es la temporada 22 es deixa veure. Va sobre la màfia.
  • El capítol 10 tirant a dolent
  • El capítol 11 haig de reconèixer que no està malament, gairebé podríem dir que bé, com a mínim la història principal.
  • El capítol 12 força estúpid
  • El capítol 13 dolent
  • El capítol 14 bastant dolent
  • El capítol 15 força dolent
  • El capítol 16 es horrible
  • El capítol 17 comença la capçalera amb la música de Futurama i la nau del Planet Express, però el capítol es horrorós
  • El capítol 18 es dolent
  • El capítol 19 es dolent amb ganes
  • El capítol 20 es avorrit
  • El capítol 21 està prou bé.
  • El capítol 22 no està malament.

Resumint. Els gags del sofà son en la gran majoria molt bons, la gran majoria de capítols son dolents, exceptuant unes poques excepcions que es deixen veure.

Red Shirts (Red)

Comandant: Per aquesta missió super-perillosa on hi ha un alt risc que algun dels membres del grup no sobrevisqui necessitaré la col·laboració del meu fidel primer oficial, del meu tinent de confiança, del sempre present doctor i també del noi becari que es la primera vegada que veig per aquí del qual ni tan sols puc llegir què hi posa en la placa del seu nom.
Becari: Oh no…

Hi ha un arquetipus de personatge que sempre apareix en tota pel·lícula o sèrie d’acció i molt sovint també en les de por. Es un personatge únicament dissenyat amb una sola finalitat: Morir. Els guionistes es valen d’aquests personatges per demostrar que una situació es realment perillosa però no es poden permetre que un dels protagonistes quedi greument incapacitat, així doncs aprofiten el recurs de matar un secundari del qual no en sabem res, moltes vegades ni tan sols el nom. Es opcional que l’espectador sàpiga que quan “tot això acabi” vulgui casar-se i muntar una granja a Oregon.
El nom de RedShirts o Camises Vermelles prové de la sèrie Star Trek. Segons la secció a la que pertany el membre de la tripulació de l’Enterprise porta un color d’uniforme o un altre. Així doncs per exemple els grocs son de operacions o oficials (depen de la generació), els blaus son doctors o ciència i els vermells son els de seguretat. En un capítol estàndard de Star Trek, els protagonistes solien baixar als planetes acompanyats amb dos o tres d’aquests membres de la tripulació, i inevitablement algun d’ells moria. Però no passa absolutament res perquè la quantitat de tripulants vestits amb Camises Vermelles es pràcticament infinita, per tan no hi ha problema en que mori algun en cada capítol. De fet, el 73% dels tripulants morts a la sèrie portaven l’uniforme vermell.

redshirts going to die

Aprofiteu per mirar-los abans no es morin per qualsevol cosa

Com detectar un Camisa Vermella?
És inútil: Es important remarcar que un Camisa Vermella no es qualsevol secundari que mor, per ser un autèntic Camisa Vermella es bàsic que no faci absolutament res per la trama. Per tan, si la seva mort es heroica i gràcies a ell es destrueix la amenaça no es un autèntic Camisa Vermella. Un autèntic Camisa Vermella ha de morir gratuïtament.
És nou: Si es tracta d’una sèrie i apareix un personatge nou el qual apareix sense que ningú hagués parlat abans d’ell té moltes possibilitats d’acabar mort com un bon Camisa Vermella, en especial si es tracta d’una sèrie d’acció. Si ni tan sols escoltem el nom del personatge la mort d’aquest Camisa Vermella es inevitable.
És menyspreat: S’ha mort un personatge i no estaves segur de si era un Camisa Vermella o simplement un secundari? La diferència es que a la mort del Camisa Vermella mai se li dediquen més de dos línies de diàleg. Es més, al cap de 3 minuts tothom actua com si ningú hagués mort.
És el més exposat: Els Camises Vermelles solen ser els primers del grup o bé els últims. Si a la sala hi una trampa, no ho dubteu, el Camisa Vermella serà el primer en entrar-hi i per tan l’encarregat d’accionar-la i patir-la. Per contra, si hi ha un monstre que persegueix al grup, el Camisa Vermella serà últim, per tan serà el primer objectiu que atraparà el monstre de torn.
És d’una minoria ètnica: Hi ha un tipus de Camisa Vermella que està discriminat pel seu gènere. Per ser políticament correcte direm que es tracta d’un personatge de color. Per si no queda clar, el color es el negre… De tot el grup de personatges secundaris sense importància el que té més possibilitats de ser el primer a morir serà el negre, i si aquest ja ha fet la brometa de rigor, els minuts de vida que li queden es poden comptar amb els dits d’una ma. En el cas que no hi hagi un secundari negre, la seva funció queda suplida perfectament per un secundari hispànic.
És del gènere equivocat: Es a dir, son homes. Siguem clars, quan mor una dona sap greu, en canvi si es mor un home no sap tan greu. Per què es així? Ni idea, però tots sabem què es així. Per tan els Camises Vermelles son principalment homes.
És de seguretat: Les feines d’un Camisa Vermella estan relacionades amb la seguretat. Des del més bàsic vigilant de seguretat fins al Navy Seal de Operacions Especials nivell 5. A excepció que siguis dels protagonistes, si estàs entrenat en tècniques de combat i armes tens moltes més possibilitats de morir el primer que no pas la doctora en física teòrica que únicament ha guanyat els reflexes que té jugant al Candy Crush. I si la doctora es de bon veure, per anar guanyant temps, ja pots anar ensenyant la foto dels teus fills perquè es la última escena en la que sortiràs.

Exemples
Descomptant per suposat les diferents generacions de Star Trek també hi ha altres pel·lícules i sèries on utilitzen clarament els Camises Vermelles, i quan dic “utilitzen” vull dir “maten”.
Stargate SG-1: Sempre que es veu un equip SG que no sigui el SG-1, algun dels seus components o tots d’ells acaben morint. Es el que sol passar quan vas a un planeta desconegut.
Herois: Des de que es descobreix en Zyler, Zylar, o com es digui el dolent que arregla rellotges, tot nou super-heroi que apareix es un Camisa Vermella, saps que la seva existència només servirà per morir i així els seus poders siguin absorbits pel Sylar, encara que el seu poder sigui el de pelar tubercles amb la ment.
Aliens (Alien 2): La Sigourney Weaver i un munt de marines super equipats i confiats entren en la pitjor trampa mortal mai imaginada. Només cal agafar la llista de marines i ordenar-los segons el nombre de línies de diàleg i anar taxant metòdicament durant tota la pel·lícula.
Jason i els argonautes: En els clàssics també es dona aquesta situació. Es podria haver dit perfectament “Jason i la resta de la tripulació que gradualment va minvant” però els productors van pensar que seria un títol massa llarg. Sirenes, ciclops, bruixes, esquelets, qualsevol enemic serveix per carregar-se dos o tres Camises Vermelles de la tripulació d’en Jason.
 
Aquesta entrada forma part del projecte de la Taula Periòdica proposat per en Sergi. Us convido a participar-hi! Per mi ja es la segona vegada ;)

Última temporada de l’Ala Oest, per tan espoilers des del principi a la fi del post sense cap mena de mirament. Avisats esteu.

En general no son gent gaire guapa, per tan queden millor en color sèpia.

En general no son gent gaire guapa, per tan queden millor en color sèpia.

En Leo pateix un infart en la temporada passada perquè anava molt estesat amb la seva feina de cap de gabinet i el volen com a vicepresident en plena campanya? Que el volen matar? Bé, de fet a la realitat l’actor va morir. Un minut de silenci per la mort de John Spencer si us plau.

Es veu que els interessos de la casa blanca no coincideixen amb els interessos del partit, i això que de moment el partit que hi ha a la casa blanca es demòcrata. Quines coses més rares que té la política, no? Una altra cosa curiosa es en Vinick, es a dir, es republicà i per tan es dels dolents, però es un republicà molt bo i molt coherent, i tel creus quan parla, de fet, amb el paper que ha fet en Vinick no m’estranya que s’hagi emportat l’Emmy al millor actor secundari, definitivament ha donat molt de caràcter a aquesta temporada tan intensa.

El capítol 6 es el que tothom esperava, un autèntic debat candidat contra candidat, deixant clares les postures de cada bàndol, el capítol es tan sols el debat, un contra l’altre, ja està, no apareix cap altre personatge. No cal dir que el Santos surt guanyador, perquè els guionistes de l’ala oest son demòcrates i es nota, però s’ha de reconèixer que en Vinick es salva prou bé. Fins el moment es el millor capítol de la temporada.

Un cop més EEUU ha de fer de pacificador del mon i ha de posar-se al mig d’una zona conflictiva, aquesta vegada toca una ex-república soviètica amb interessos petroliers de Rússia i Xina. Perquè s’hi han de posar? Per la democràcia? En serio? Al final si que li donaran el Nobel de la Pau al Barlett.

Com més s’acosta el final de campanya més estressants son els dies. Ningú dorm, tothom sobreviu a base de cafès. Com ho fa el Santos per estar despert i pensar lúcidament? Si jo quan dormo menys de 7 hores ja trec espuma per la boca, i ell en canvi dorm 6 hores en 3 dies i se l’entén quan parla! De fet, aquesta última temporada de l’ala oest es podria canviar de nom, perquè la casa blanca la veiem ben poc, en canvi veiem molt en Josh Lyman, per tan la setena temporada podria anomenar-se “Josh Lyman  l’estressat” o “Josh Lyman dels nervis” o “Josh Lyman explotarà?”. Bones propostes, no? Bah, no em feu cas, a mi també m’ha afectat tanta campanya política amb uns resultats tan ajustats.

En el capítol 10 en Martin Sheen (no pas com a president Barlett sinó com a persona) ens dona la mala noticia que l’actor que interpreta en Leo McGarry (John Spencer) ha mort, i que el millor homenatge que li podrien fer es continuar emetent els capítols on tan bé ha treballat, tal i com sempre ha fet. Però fins al capítol 16 la trama de la sèrie no es veu afectada per aquest fet. Per sort no fan un nyap de l’estil amagar-lo de la trama perquè no aparegui el personatge mai més o el que encara seria pitjor, substituir-lo per qualsevol altre actor i continuar com si no hagués passat res. També seria patètic dir alguna excusa cutre com ara que se’n va de viatge i que desapareix. Aquí se’l carreguen i punt, tal com ha de ser, directe i clar, si l’actor es mor, el personatge ha de patir la mateixa sort, no hi ha cap altra alternativa decent.

Es cosa meva o hi ha un parell de casualitats molt sospitoses en aquesta campanya política? Una central nuclear que casi explota a pocs dies de les eleccions? Un maletí perdut que el troba la competència? Un candidat a la vicepresidència que la palma el mateix dia de les eleccions…

Qualsevol sèrie per donar emoció faria que els protagonistes, es a dir els demòcrates, anessin perdent inicialment i quan semblés tot perdut fessis una increïble remuntada al últim moment. Això es el que faria una sèrie qualsevol, però l’Ala Oest no es una sèrie qualsevol, així doncs, durant el dia d’eleccions, els demòcrates van guanyant des del primer moment en els sondeigs. Però després les coses no estan clares, les coses no quadren, un estats que sempre han estat demòcrates de tota la vida passen a ser republicans i viceversa. Em començo a tornar boig pintant estats blaus i vermells! Començo a guixar sense voler el sofà amb els retoladors. Algú sap si son tòxics aquests retoladors?! Els he xuclat inconscientment per culpa dels nervis!! Estats que inicialment els havia pintat d’un color segons els sondeigs ara els canvio de color! Arg! No surten els números! I en mig de tot això en Leo la palma! Quin moment més inoportú! Ni fet expressament… Però qui coi guanya les eleccions? Van empatant tota la estona, un estat per cadascú. Dels nervis estic tremolant! Es dels nervis o es una hipoglucèmia? Ho comprovo, no es una hipoglucèmia, son els nervis per saber qui guanyarà el maleït estat de Nevada! L’estat decisiu! I Qui guanya? Quines preguntes… Els republicans! No home no! Els demòcrates guanyen! Si arriba a guanyar en Vinick llenço la tele per la finestra…

Es un vídeo la cinquena temporada, però fa gràcia, no?

Després de la emoció de les eleccions encara queden 5 capítols més, que coi falta? Primer de tot l’emotiu funeral d’en John Spencer, vull dir Leo McGarry. Després queda arreglar una mica el senat que tot i ser demòcrata no estan ben avinguts. Després de l’emoció de les eleccions s’ha de reconèixer que descomptant les parts de les anècdotes sobre en Leo, aquest capítol es una mica soso. També falta fer el traspàs de la actual administració a la nova, i assignar els nous càrrecs i realment hi ha molts càrrecs i tots semblen super importants, entre ells el càrrec de ocuparà la CJ, què farà? El penúltim capítol està pràcticament dedicat a ella.

El últim capítol es un no parar de moments emotius, comiats, mirades, música emotiva. Tothom recordant en Leo. El President acomiadant-se del seu personal, en especial d’en Charlie i la CJ. El nou president fent el jurament del càrrec. En Barlett tancant una època. Que maco i trist tot plegat. Es la fi d’una sèrie excel·lent.

[primera dama i president]
– ¿Los vicepresidentes no sirven para acudir a actos como estos?
– No, y menos los dos que he tenido yo.
– ¿Y para que sirven?
– No tengo ni idea.

El 99% de les sèries que miro son ficció. I que es el 1% restant? Es Cosmos, la versió renovada de la sèrie de divulgació científica de Carl Sagan presentada per Neil Tyson

neil-dg-tyson-cosmos

No em direu que no fa cara d’astrofísic

Es una sèrie d’uns 50 minuts per capítol de divulgació científica. No patiu, no es avorrida, no serveix per fer una migdiada perquè el que explica es interessant i no us adormireu pas. Les explicacions son força planeres i no cal cap coneixement científic avançat per entendre-ho tot. No cal que patiu per la falta d’acció perquè en la ciència hi ha acció per tot arreu, d’acord que no hi ha Jack Bauers que salvin EEUU en 24 hores, però hi ha supernoves, evolucions d’espècies, extincions massives, elements minúsculs, galàxies gegants, etc, etc. La primera temporada consta de 13 capítols i tot just ha estat acabada d’emetre fa pocs mesos. Cada capítol tracta d’un tema en concret, per tan, pots veure els capítols desordenats, i fins hi tot si hi ha algun tema que no t’interessa et pots saltar el capítol sense problema, tot i que jo no ho recomano perquè tots tenen el seu què. Us faig un breu apunt sobre el contingut de cada capítol:

  • El capítol primer va sobre astronomia general: La nostra posició en l’univers, el calendari còsmic, etc. No expliquen res que algú mínimament interessat en l’astronomia no sabés ja, però les imatges no deixen de ser impressionants. Primer fan un recorregut per la nostra adreça postal en el context de l’univers en l’espai i després la fan a través del temps. El resum es el mateix, no som pràcticament res comparats amb l’univers. Per acabar d’omplir el capítol ens parlen del primer que va defensar que la Terra no era el centre de l’univers, com que eren temps de la inquisició, ja us podeu imaginar com va acabar el pobre…
  • El capítol segon va sobre l’evolució i com la vida es capaç d’adaptar-se a qualsevol cosa. Podrien haver aprofitat el capítol per ficar-se amb el creacionistes i deixar-los com a imbècils, però s’han contingut bastant pel meu gust.
  • El capítol tercer va sobre els cometes, hi ha un moment molt divertit, en el que diu que Halley va fer moltes coses per la ciència, però irònicament lo únic que no va fer va ser descobrir un cometa. Son uns catxondos aquests cinetífics.
  • El capítol quart va sobre les galàxies. Per exemple, quan veiem la llum d’una estrella estem mirant en el passat, perquè la llum es mou molt ràpid, però les distàncies son molt grans. Estem parlant de l’espai-temps. Sí, ho tinc clar, es el meu capítol preferit.
  • El capítol cinquè va sobre la llum, ja sabem la dualitat entre ona-partícula, la longitud d’ona, etc.
  • El capítol sisè va sobre els àtoms: “Hi ha més estrelles en l’univers conegut que grans de sorra en totes les platges del mon. Hi ha més àtoms en el meu cos que estrelles en l’univers conegut”. Parla sobre els àtoms importants com el carboni. Sobre què els hi passa els àtoms a dins de les estrelles. I també toca el tema del neutrins.
  • El capítol setè va sobre l’edat de la terra i la relació que té amb el verinós plom. Per cert, casa nostra té 4.540 milions d’anys.
  • El capítol vuitè va sobre les estrelles. De què estan composades. A quina distància estan. De quin tipus son. En què es converteixen les estrelles quan han cremat el seu combustible tot depenent de la mida, noves, supernoves, hipernoves, forats negres, pulsars. Tots els capítols tenen imatges precioses però aquest s’emporta el primer premi.
  • El capítol novè va sobre els canvis que ha patit la terra, la proliferació d’una determinada espècie, els moviments de la terra, les extincions massives, edats de gel, canvis en l’eix de la terra, etc. En resum que no ha parat quieta si parlem en períodes de desenes de milers d’anys.
  • El capítol desè va sobre el electromagnetisme i el seu descobridor, en Faraday, aquest no, aquest. I perquè es important l’electromagnetisme? Doncs perquè ha fet possible transmetre les ones de so i imatge a la velocitat de la llum per tal de poder-nos communicar. Es a dir, en part, gràcies a Farday avui podeu llegir el meu bloc!
  • El capítol onzé va sobre el viatge de la vida i que els cometes que serveixen per transportar bacteris entre planetes quan aquests xoquen contra un planeta, fins hi tot entre sistemes solars diferents. Per tan la vida es va repartint. També ens parla de les maneres que es pot extingir la vida a la terra en “breu” i també del futur inevitable del sol amb el calendari còsmic dels propers 14.000 milions d’anys.
  • El dotzè capítol va sobre l’efecte hivernacle i fa servir l’infern inhabitable de Venus com a excusa per parlant-se del CO2 i l’escalfament global que estem provocant a la terra al cremar combustibles fòssils. Però es culpa nostra? No del tot… els volcans expulsen un munt de CO2 també, quan? un 2% del CO2 que va a l’atmosfera a l’any, nosaltres el 98% ups!
  • El tretzè capítol va sobre el que coneixem de l’univers o més aviat el que encara no coneixem. Per exemple, sabem que els raigs còsmics son en part provocats pels pulsars i les supernoves, però els més energètics de tots no son provocats per cap de les dos coses, qui es el fa? No ho sabem… encara! Els planetes propers al sol giren més ràpid al seu voltant que els llunyans perquè es veuen més afectats de la gravetat, passa el mateix amb les galàxies? les estrelles del centre giren més ràpid? Doncs no! Perquè hi ha una cosa que tenim ni idea de que coi es que fa girar les estrelles dels extrem de les galàxies igual que les del centre, com que es una cosa molt rara i misteriosa li donarem un nom igual de estrany i miseriós, “matèria obscura”, d’on surt? què és? i com es que n’hi tanta? (es 10 vegades més gran que l’univers observable)! no en tenim ni idea… encara! Però encara hi ha coses més misterioses que la “matèria obscura” i aquesta es “l’energia obscura” que ocupa encara més que la matèria obscura, i no pregunteu res més al respecte perquè d’aquesta si que no en sabem res. Com que es l’últim capítol hi ha una mica de recopilació final amb un toc una mica sentimental que ve a dir que la nostra vida individual no es res, però en conjunt la humanitat s’ha espavilat prou bé per entendre aquest complex univers i que hem de continuar fent-ho.

Sigui el capítol que sigui hi ha un comú denominador a part de la ciència, les imatges espectaculars. Sempre posen coses que brillen, amb molts colors i formes, animals, plantes, muntanyes, gel, planetes, estrelles, galàxies, àtoms, molècules, tot es maco!Si et preocupa que el nivell necessari per entendre la sèrie sigui més alt del que tens, no has de patir per res, es una sèrie de divulgació total, per tan, pràcticament assumeixen que no saps res, i en molts casos no s’equivoquen xD Això no vol dir que el que expliquin sigui trivial, sinó que simplifiquen els conceptes lleugerament perquè siguin fàcils d’entendre per tothom o pràcticament tothom. Es a dir, el lector promig d’aquest bloc pot assimilar els conceptes de la sèrie sense problemes.
Si hagués de criticar alguna cosa, seria que alguns capítols expliquen massa història. Es a dir, per explicar un tema van als inicis de tot, van al inventor o al descobridor en qüestió, i una mica em sembla bé, però continuen saltant d’un inventor a un altre i es queden en la història i encara que vagin fent salts en el temps, no parlen dels fets rellevants descoberts en la actualitat del coneixement en qüestió fins al final. Però bé, tampoc es mala idea del tot, perquè posar cares i noms als científics ajuda a que la teoria sigui més amigable. Es igual, no he dit res, no he criticat res, la sèrie es perfecte tal com és. La sèrie té un altre “punt problemàtic”, bé, el problema no es de la sèrie en si, el problema es de l’espectador, que li estan oferint un munt d’informació interessant en uns escassos 50 minuts, i el cervell no te temps d’assimilar les conseqüències del què acaba d’aprendre que ja immediatament en la següent frase ja li estan explicant un fet encara més extraordinari del nostre univers. Cosmos es una sèrie que l’has mirar amb el comandament a la ma i posar pausa i pensar en el que t’acaben de dir i flipar.

Es complicat qualificar una sèrie d’aquestes característiques ja que l’hauria de comparar amb sèries de ficció, per tan no ho faré. Simplement em limitaré a recomanar-la totalment, i el que sigui una mica aficionat a la ciència em farà cas i el que no ho sigui, doncs pitjor per ell…

Avui toca un post sobre la setena temporada de Big Bang Theory, traduida al castellà com a Big Bang, suposo que la paraula “teoria” espanta a un públic tan pràctic com l’espanyol i més encara tractant-se d’una comèdia. En fi, no crec que a aquestes alçades hi hagi algú que no hagi sentit a parlar d’aquesta comèdia protagonitzada per nerds/geeks/freaks/gent rara en general, per tan passo directament a la crítica de la temporada. Per començar em fot que intentin posar problemes de parella seriosos en una comèdia tan light com Big Bang, però el que més em fot es que posant una frase “graciosa” d’en Sheldon automàticament es converteixi aquest moment dramàtic en un divertit, ni de conya funciona. Per sort, no tots els capítols son així. Ja fa unes quantes temporades que la sèrie va més enfocada a les relacions que no pas a la part científico-geek-freak. Però en aquesta setena temporada encara es més descarat. Això li resta encara més punts. INCICI DELS ESPOILERS Voleu espoilers? D’acord. El Sheldon li fa un petó a la Amy després de sortir durant 3 anys. La Penny deixa la seva feina de cambrera per concentrar-se en ser actriu. El Leonard es promet amb la Penny. En Rash troba novia i es escandalosament atractiva. En Sheldon acaba la temporada marxant amb tren. Crec que no em deixo res. Per cert, us heu fixat en que l’últim capítol de Big Bang sempre marxa algú? Un cop en Wolowitz marxa al espai. Un altre cop en Leonard en un vaixell. Un altre cop en Howard i la Bernadet marxen de la vida de solters… Aquesta última referència està una mica pillada, ja ho se, però vull dir que no ho he trobat estrany que en aquesta temporada en Sheldon marxi a fer una volta. FI DELS ESPOILERS

No es de la setena temporada, però tan es, no?

No es de la setena temporada, però tan es, no?

En Sheldon no em fa massa gràcia, i en teoria aquest personatge es la principal font d’humor de la sèrie, per tan ja teniu aquí el principal motiu per el qual porto 7 temporades dient que aquesta serà la última temporada que miri de Big Bang. A veure si aquest cop ho compleixo. El motiu que l’hagi estat mirant fins ara es que hi ha altres personatges que estan prou bé. Per mi el personatge millor es la Bernadet, i mira que no es gens habitual que un personatge femení sigui el meu preferit en una sèrie còmica. Bé, si haig de ser sincer, en Howard m’agrada tan o més que la Bernadet. En Leonard es el següent en la llista de preferits, seguit de la Penny. Després vindria en Ratz que de tan en tan té els seus punts però en general no m’agrada especialment, i finalment la Amy que rarament m’agrada, de fet estaria pràcticament al mateix nivell que en Sheldon. Quin ordre de predilecció teniu vosaltres?
PD: Malgrat en Sheldon no em cau gaire bé ni em fa massa gràcia, a ell també li va saber greu la cancel·lació de Firefly. Sabia que alguna cosa en comú havíem de tenir.
Puntuació de la setena temporada 6/10