Archive for the ‘TV’ Category

Suposo que no cal dir que si no heu vist les 6 primeres temporades de l’ala oest de la casa blanca i teniu intenció veure-la millor eviteu llegir aquest post que pràcticament conté més espoilers que frases.

Quina feina es més difícil? La de secretari de premsa o la de cap ganivet? Jo no ho se, pregunteu-li a la CJ. Quan tingueu una resposta després li feu la mateixa pregunta al Toby. Pobrets, al principi de temporada semblen peixos fora de l’aigua.

Per un moment vaig pensar que deixarien de banda en Leo, quin susto! Sort que no ha sigut així. Em cau bé aquell vell. Tot i que ha reduït molt la seva presència. Parlant de sustos, aquesta segona legislatura del president està sent bastant més dura que la primera, si es pogués presentar a una tercera segur que no en surt viu.

Tot i que la primera ajudant de comunicació d’en Toby era més… més… exuberant, si sense dubte exuberant es la paraula, la segona, la segona em cau millor, i no només perquè ja la tingués vista com a ajudant d’en Ned (el pastisser) a Criando Malvas sinó perqué és més alegre i “dicharachera” i això posa nerviós al Toby i m’agrada veure en Toby nerviós. A part que fa gràcia el contrast amb l’alçada de la CJ que fa 1.90, fins hi tot van mantenir una conversa tal que “oye, ¿cuanto mides?”, “1,47″, “Y pensar que somos de la misma espécie…”

A l’últim any de mandat sembla que tothom està més pendent de fer política que no pas de governar, sort que en Leo està al cas per fer un cop de puny sobre la taula (es una metàfora, perquè veient la seva salut no hauria de fer masses esforços) i dir a la gent que amb un any es poden fer moltes coses.

No és casualitat que sigui la  ex-dona d'en Toby

No és casualitat que sigui la ex-dona d’en Toby


En temporades prèvies, quan veiem la casa blanca governant veiem poca hipocresia o una quantitat moderada de hipocresia però en aquesta sisena temporada que es centra en les campanyes polítiques es tot el contrari tenim hipocresia per donar i vendre, diuen el que vol sentir el votant sense importar el que realment el candidat pensa, es patètic. Però n’hi ha un que diu el que pensa encara que això li fasi perdre vots, i lo curiós del cas es que es republicà! Toca’t els nassos! El que representa que es “dolent” es qui diu el què pensa!

Per una banda m’ha agradat que la sèrie hagi canviat afegint les campanyes electorals perquè la temporada cinc es començava a fer repetitiva, però per altra banda està molt buida la Casa Blanca sense en Josh, la Donna, en Will,… Massa buida!

En Josh ha triat el candidat més ètic, però en canvi ell ha deixat la ètica de banda i només pensa en guanyar sigui com sigui. Llavors perquè ha triat aquest candidat? Quina decepció en Josh, pensava que tenia més integritat… Per sort en Santos l’acaba contagiant part de la seva ètica, tot i que en Santos també acaba contagiat de la obsessió en guanyar d’en Josh.

Quin canvi de mentalitat han fet. Abans tots estaven únits per solucionar les crisis i ara cada un va per la seva banda. Per una banda en Josh fa la seva i per l’altra la Casa Blanca fa el contrari. Es horrible això de fer política :S

Per primer cop en la sèrie veiem com treballen els republicans, i sabeu què? No tenen banyes ni cua ni porten trident! Però el que es pitjor es que se’ls veus a tots units, cosa que els demòcrates pfff… De fet, com en la setena temporada hi hagi més capítols amb protagonisme dels republicans encara acabaré pensant que no son tan dolents com els pinten, i menys encara aquest candidat que sembla el republicà més moderat de la història i no es un fanàtic religiós.

No se com s’ho fan els guionistes, però sempre passa el mateix, els capítols de la meitat de la temporada en endavant baixen una mica el nivell, però els últims capítols de la temporada sempre aconsegueixen convertir-los amb els més interessats, passi el que passi, guerres, NASA, política, malalties, atemptats, segrests, ho guarden tot perquè exploti al final i s’acumuli en una crisis combinada de varis factors.

El últim capítol està molt emocionat, no se sap quin dels 3 candidats demòcrates guanyarà. Bé, si ets perspicaç si que ho saps. Perspicaç en el sentit de saber com pensen els guionistes de l’ala oest? No, no cal ser-ho tan, tan sols cal mirar la intro de la sèrie i veure que l’únic candidat demòcrata que surt a la intro es el Santos per tan ja ho sabeu. El final de l’últim capítol es senzill però l’he trobat genial. Simplement surt el candidat republicà que acaba de veure el demòcrata que ha guanyat les seves primàries i diu tranquilament i amb una seguretat total: “Bueno, vamos a ganar”. Ho diu amb un to i una postura que es com si digués “Aquest pringat me’l menjaré amb patates”. Ho diu tan convençut que jo m’ho he cregut! Espero que realment no sigui així, i en la setena (i última) temporada veiem com tornen a guanyar els bons, vull dir els demòcrates. Si no es així crec que tindré malsons el dia que acabi la sèrie.

Una cosa que va perdre la sèrie en la cinquena temporada i que en aquesta sisena temporada es continua notant son els diàlegs brillants marca de l’Aaron Sorkin. Tot i que ha ajudat puntualment en el guió d’algun capítol, ja no es el mateix que en les 4 primeres temporades, una llàstima. De totes maneres com a trama, la temporada 6 passa millor que la cinquena degut al seu canvi de registre més enfocat a les primàries aportant una mica d’aire fresc a la sèrie, tot i que personalment m’interessa més el govern del país que la campanya política, tot i que al final també m’he trobat dibuixant en una pissarra un mapa dels estats dels EEUU i contant vots de cada un.

Les tres primeres frases ni tan sols son de la sisena temporada, però què importa?

[la primera dama i un nen]
- Si te pones nervioso te arrancaré las tripas
- Sí señora
- Pero no lo haré personalmente, tengo gente que se dedica a eso.
- Que bién señora…

[Josh i Toby]
- Por eso tienes esa fama de ser un toca huevos
- Me he ganado esa reputación
- ¿Podrías esforzarte un poco más?
- Claro, ahora no me estoy esforzando en absoluto.

[Josh i Santos]
- ¿Mucho trabajo?
- ¿Mucho trabajo? Preguntame por mis hijos.
- ¿Que tal tus hijos?
- No me reconocen!
- Solo te pido una legislatura más
- ¿Quien es ese que abraza a mamá?

[Leo i president]
- Que quiere que haga?
- Lo de siempre, que me hagas más listo
- Por comparación? Eso será fácil.

La sisena temporada del Mentalista es la millor de totes fins la data. De fet, la intriga del capítol 6 fa que sigui el millor capítol no de la temporada sinó de tota la sèrie. Qui serà el John el Rojo? Per fi ho descobrirem? Apostes? Jo ja ho se xD Però la veritat, jo havia apostat per aquell, perquè per lògica havia de ser aquest. Era el que tenia més números, i quan tot està clar que apunta cap a una altre, tan clar que m’ho vaig creure vaig pensar que no l’havia encertat, però si que l’havia encertat ^^
Preparats per llegir alguns espoilers de la primera meitat de la temporada? Es la temporada on finalment es carreguen el John el Rojo. Es la temporada on es casen la Grace i en Wayne i fins hi tot tenen un fill. Les altres cinc temporades han estat perdre el temps amb casos normals. Però després de cinc temporades i mitja per fi s’han carregat el John el Rojo! No recordo cap sèrie que els hi hagi costat tant agafar el dolent del primer capítol.
El més curiós de tot es que el que hauria de ser un final de temporada tot just es el capítol 8. Després, no se que coi fan, però després d’un parell de capítols estranys de transició aconsegueixen que sigui pràcticament la mateixa sèrie de sempre, però en un altre ambient, però exactament el mateix, canviant la Brigada Criminal pel FBI que mola una mica més. No dic que no estigui bé, però després de l’inici de temporada bo, com que li falta substància… Bé, potser m’he precipitat en dir que es exactament el mateix, si haig de ser més exacte, després del canvi de meitat de temporada sembla que torni a haver-hi capítols mono-cas auto-conclusius i prou, però de fons, en els últims minuts del capítol, o al principi, o entre mig, et posen una misteriosa trama general perquè t’enganxis, com son de rebuscats, eh? I a mida que avança aquesta trama general cada vegada té més importància i fa apuntar que aquesta sisena temporada ja serà la última. Si m’equivoco i fan una setena temporada estaran allargant la sèrie massa. Espero que em facin cas, que jo domino d’aquestes coses…
363342
Es curiós com al cap de poc del punt d’inflexió sembla que tot torna a ser equivalent a lo de abans, però no! Van veure que el mètode de principi de temporada va funcionar i tornen a la tàctica de tenir varis sospitosos igual que amb el John el Rojo. Originals? No gaire, vist això, fins hi tot jo podria ser guionista… Però aquesta trama general queda inconcussa, quan s’acosta el final real de temporada sembla que s’oblidin de tot això i es fiquen amb un altre tema. Eo? Hola? Que se n’ha fet de la organització secreta a la ombra? Que m’he perdut algun capítol on la desmantellen? Simplement deixa d’aparèixer.
Què hi ha sobre la tensió sexual entre en Patrick i la Lisbon? Doncs això ho exploten sobretot al final de la temporada. A veure, imagineu la situació, ell es guapo i llest, ella es guapa e intel·ligent, porten 6 anys treballant junts i mai no ha passat res? Què ens hem de creure? Que això es com el Mulder i la Scully de Expedient X? Al final ha de passar alguna cosa! I mira que ja hem coneixeu que jo no soc gens partidari de les situacions romàntiques, però quan es necessari es necessari.
Tal com acaba l’últim capítol hauria sigut una manera perfecte ser no solament final de temporada sinó final de sèrie, però sembla que hi ha programada una setena temporada. Vaig dir que no miraria més temporades del mentalista, però tal i com acaba com a mínim hi haurà curiositat per veure el primer capítol de la temporada 7. Però repeteixo, penso que no hauria d’existir aquesta setena temporada, però ja que la fan el primer capítol s’haurà de veure i a partir d’aquí ja decidiré si la deixo o no.
[Cho i Patrick]

- ¿Cual es el plan?
- Si intentan matar-me disparad.

BCPP:Roselles

Un dia em va venir un antoll (antojo) de veure Padre de familia i així va ser com vaig començar la onzena temporada de la sèrie. Bé, segons la emissió espanyola es la dotzena temporada, perquè resulta que hi va haver una cancel·lació de la sèrie pel mig i això va provocar que a Espanya es contés com dos temporades separades mentre que als EEUU va continuar sent la mateixa temporada, per tan mentre als EEUU compten la temporada 11 aquí la contem com a 12. Interessant? No? Tan se val, el cas es que el primer capítol es una mica fluix, però com que tenia l’antoll vaig passar al següent i el segons està millor, entre d’altres coses perquè el Homer Simpson fa un cameo, i el tercer capítol segueix la tòpica de qualitat del segon i el quart, com que surt la màquina del temps es el millor de tots. El cinquè capítol es el que fa 200, per tan es un capítol especial on els creadors destaquen els seus moments especials, està bé, es un bon capítol recopilatori. El sisè capítol… Bé, no cal que vagi fent inventari capítol per capítol, no?
El que si que vull remarcar es que el vuitè capítol es avorrit, en canvi el nové que parla sobre el cristianisme està molt bé, sempre i quan no et prenguis massa en serio això del cristianisme es clar. I sabeu de què va el nové? es el típic capítol que se’n van a l’espai, es estrany que fins la temporada 12 no l’haguessin fet, oi? Bah, es força dolent… El capítol 13 està molt bé, es un capítol de Sant Valentí, i tot i que es el típic recurs de les històries creuades sobre l’amor al estil Love Actually, està molt bé. Bé, ara que ho penso, les històries no es creuen, però tan se val, son històries curtes amb tots els personatges, fins hi tot la mítica Consuelo. El 14? bastant fluix, no cal ni que justifiqui el motiu. El capítol 16 es un homenatge a 12 homes sense pietat, o sigui que si no l’heu vist perd absolutament tota la gràcia, i tot i ser poc fan de les pelis clàssiques aquesta es de les bones.

Pels qui no el reconeixeu, es Justin Bieber

Pels qui no el reconeixeu, es Justin Bieber


Un detall curiós es que cap al final de la temporada juguen a homenatjar openings d’altres series. Com ara Charlie Brown, Monthy Phyton Flying Circus, Modern Family, lo curiós es que ni tan sols ho aguanten fins a final de temporada, només ho fan en 3 o 4 capítols. Llàstima, trobo que era molt bona idea. Tampoc podia faltar de cap de les maneres en aquesta temporada un especial d’en Bryan i el Stevie que van de viatge. Aquest cop toca Las Vegas. Tot i que reconec que els capítols especials d’aquests dos no son els meus preferits, tot i que no em desagraden, aquest es lleugerament superior a la mitja d’aquests. Per acabar, també es curiós que l’últim capítol de la temporada es força normalet. una llàstima, esperava alguna cosa especial.
En general valoro positivament la temporada, de moment està mantenint el nivell que porta tota la sèrie, per tan, si sou fans de la sèrie no teniu excusa per no veure aquesta temporada i si no ho sou doncs vosaltres us ho perdeu. Per anar bé, ara tocaria posar uns vídeos, i encara que no fossin de la temporada 12 suposo que també me’ls acceptaríeu, però es estiu i em fa mandra buscar-los, ho sento.

Abans de començar el post em vull disculpar perquè m’ha quedat una entrada lleugerament més llarga del que es habitual en aquest bloc, però es que la primera temporada de House of Cards no es mereixia menys.

La primera decepció de House of Cards es la capçalera, es terriblement sosa! Està molt vist això del time-lapse d’una ciutat, està molt bé per una intro de fa 10 anys, però no per una sèrie actual. Per sort la música com a mínim haig de reconèixer que té caràcter. Segona decepció: En Kevin Spacey no es diu Sr Cards o Sr House, es diu Underwood que realment sona força bé, però de nom es diu Francis, no pot ser que un polític de primera línia es digui Fran, no es serio, el Paco? El Cesc? El Cisquet? On s’és vist? Però bé, dintre del que cap això no té importància…
En la sèrie mostren el Frank (Kevin Spacey) amb els estereotips d’un psicòpata de manual:

  • Primer estereotip que es un psicòpata: Sacrifica un gos a sang freda sense immutar-se.
  • Segon estereotip que es un psicòpata: Parla a la càmera i la sèrie no es una comèdia.
  • Tercer estereotip que es un psicòpata: Juga a videojocs de matar en primera persona.
  • Quart estereotip que es un psicòpata: Es carnívor, molt carnívor.

Què veiem a House of cards? Bàsicament veiem una cosa, la cara de pòquer de Kevin Spacey. Veiem alguna cosa més? Sí, es clar, també veiem en Kevin Spacey quan no posa cara de pòquer. Alguna cosa més? De fet si, de tan en tan també veiem el cos sencer de Kevin Spacey i molt de tan en tan fins hi tot veiem coses que no son Kevin Spacey! Tot i que m’imagino que el primer esborrany del capítol pilot no deuria anar gaire allunyant de 50 minuts seguits de Kevin Spacey sol davant la càmera amb una paret de maons de fons, no fos que l’espectador es disgregui d’alguna cosa que no sigui en Kevin Spacey. Potser exagero una mica, també m’ha semblat veure de fons la dona d’en Kevin Spacey, un congressista drogoaddicte que pensa amb el penis, i la reportera jove que serveix per intentar captar el públic femení. Res més? Ah si, el cap de personal d’en Frank que té tanta pinta i actitud de mafiós que no desentonaria gens en un capítol dels Soprano.

—————————– INICI DELS ESPOILERS —————————

A veure si ho he entès bé. Al tercer capítol li foten la culpa a un polític per conservar un monument ja que una adolescent ha enviat un missatge mentre conduïa sobre aquest monument? Que ens hem tornat bojos? M’haig de creure que als EEUU responsabilitzen els polítics de qualsevol cosa? En canvi en el nostre país es just el contrari, tenim polítics corruptes que reben suborns per tot arreu i sembla que no sigui la seva responsabilitat…

El poder està molt bé, però no es comparable a la felicitat que donen unes bones costelles de porc

El poder està molt bé, però no es comparable a la felicitat que donen unes bones costelles de porc


En Frank es tan dolent que fins hi tot enganya a la bona gent perquè faci coses dolentes. Llàstima que la bona gent sigui tan estúpida com per fer-li cas a en Frank. Això no diu gaire en favor dels polítics. De fet, sembla que la resta de polítics no coneguin en Frank, no crec pas que aquest arribés al poder d’un dia per l’altre, per tan ja haurien de saber perfectament que no te’n pots fiar d’ell. Ben bé sembla que estiguin posats a l’espera només per què en Frank els faci servir pels seus propòsits. I quins son els seus propòsits? Doncs els de qualsevol supermalvat que es faci respectar, la dominació del mon, o el que vindria a ser el mateix pels americans, la presidència dels EEUU.

Us heu fixat que justament l’han posat al davant del ministeri de educació, el ministeri més sensible de tots, casualitat? “Los niños! Es que nadie piensa en los niños?!” (Posa la veu de la dona del capellà Lovejoy mentre llegiu la frase anterior)

M’ha agradat que en el capítol 5 l’hagi espifiat en el debat amb el del sindicat. Està bé que sigui una mica humà i també falli. No tot havia d’anar bé i acabar cada capítol feliçment menjant en el restaurant d’en Freddy. Poca broma, eh? Qui es fot un costellam de porc dia si i dia també? No m’estranya que després la seva dona li digui que comenci a remar, si no ho fes aviat haurien d’eixamplar la porta del Capitoli.

El capítol 8 es un filler total, no aporta res a la trama, bé, em refereixo al Frank, el Russo encara intenta fer algo. Té collons que en una temporada de 13 capítols hagin de posar capítols per omplir, quan eren de 24 capítols encara ho entenia, però sent només la meitat? Es ridícul.

Una cosa que aprenem (o ens recorden) en el capítol 9 es que els videojocs no desestressen tan bé com un polvo amb una noia 25 anys més jove que tu. Pobre Spacey, se’l veu neguitós en aquest capítol. Per cert, heu vist què li fa la dona al pobre Frank? Us ho creieu que tan sols acaba cabrejada pel fet que es tira una de més jove? I que a sobre també queda ressentida pel fet que en Frank no li fes els fills que ella va acceptar en un principi que clarament que no volia? Per aquests dos detalls calia putejar-li el pla de llei al pobre Frank? I jo que em pensava que el dolent de la sèrie era ell… La excusa que dona es que ho ha fet per la seva fundació d’estar per casa, si es clar… Coi d’hormones menopàusiques que la revolucionen i fan que no pensi amb coherència. Repeteixo, pobre Frank.

Es innocent la Zoe, no? Val que es jove e inexperta, però d’aquí a pensar que en Frank no li donaria igual triar-la amb ella que amb algú altre, si ella no li donava alguna cosa a canvi, i quan dic cosa, vull dir sexe, no voldria pas que algú no ho veiés tan clar com és. De fet, em crec que sigui realment tan ingènua, si fins hi tot es sorprèn que una bossa d’escombraires alimentada amb orgànica gotegi!

Una cosa que no m’esperava es que en Russo canviés, evolucionés, despertés. M’ha sorprès i molt. Gratament? Podrem dir que si, com a mínim ara es un personatge més interessant. Meeeehhh! Error! Es només una il·lusió que dura dos capítols. Després torna a ser el de sempre. Es difícil dir que no a una bona festa si ets un tio festiu i a en Russo li agrada molt la festa.

En el capítol 11 per fi coneixem els plans reals d’en Frank, i de moment tot sembla encaixar molt bé. Per tan, la sèrie només li queden dos capítols perquè tot li comenci a fallar. De fet no li cal tan, amb uns 10 minuts del capítol 12 ja ho fan. Per cert, pobre Cristina, es la que pitjor ho passa amb tot això, tan bona noia que es ella, diria que es la única dona que em cau bé d’aquesta sèrie. Algun voluntari per consolar-la? No? No patiu, ja hi vaig jo si cal.

Feia 10 capítols que en Frank no es carregava algú amb les seves pròpies mans (recordeu el gos del primer capítol?), no se vosaltres però jo ho trobava a faltar. De fet, esperava que després de fer-ho hagués anat a celebrar-ho amb un bon costellam de porc amb salsa barbacoa, res obre la gana com un assassinat.

Capítol 12: Conversa entre la Zoe i el seu xicot de la seva edat (aprox):
- Tengo fuentes
- Underwood?
- Nooooo!!!
Quina interpretació més convincent d’aquesta nena! Es mereix un Emmy! Va, passem a lo que importa realment del capítol, la visita al club de striptease. No es una sèrie policial, però si hi ha una cosa han aprés les sèries actuals es a copiar la HBO i la HBO sempre posa en les seves sèries en algun moment un club de striptease. Ara parlant en serio, el capítol 12 es molt interessant, però ho seria més si tingués més clar el què va passar en el capítol dos, per tan ja ho sabeu, si mireu House of Cards, recordeu que els capítols dels principi no son especialment importants els detalls exceptuant el capítol dos, repetiu amb mi: Capítol dos i Roy Kepeniak.

G.R.R. Martin confirma que ni Targaryen ni Lannister ni Stark, serà Underwood qui regnarà sobre ponent

G.R.R. Martin confirma que ni Targaryen ni Lannister ni Stark, serà Underwood qui regnarà sobre ponent


Últim capítol! Quina crack la Zoe! Primer li fot un polvo al nano i després li demana ajuda. I quan es tan evident que ho ha fet expressament que fins hi tot el nano li diu, ella ho nega amb un super convincent “Noooo!!!” Segon Emmy per la joveneta!
Parlant en serio he trobat l’últim capítol una mica fluixet. Amb prou feines es nota que es final de temporada. Si, d’acord, els periodistes saben que tot ha sigut un pla per aconseguir la vicepresidència, i què? Tots els polítics fan plans, la diferència es que al Frank li surten gairebé com ell vol. Potser si l’últim capítol hagués actuat més com a final temporada amb un bon cliffhanger potser m’hagués plantejat de posar-li el 8, però d’aquesta manera no hem queda cap altre que valorar la primera temporada amb un 7/10.

—————————– FI DELS ESPOILERS —————————

Apunts varis

  • Coi d’americans, son un tòpic amb potes, perquè no poden llegir el mail un cop arriben a casa sense servir-se una copa, perdó, una tassa, de vi?
  • M’agradaria recordar que en tot moment estem veient als polítics del partit demòcrata, el president es demòcrata, en Frank, pràcticament tots els que veiem, per tan, en teoria son els “bons”, per tan, imagineu què deu estar passar en el cantó fosc, també coneguts en alguns sectors com a “republicans”.
  • Entre conversa avorrida i conversa avorrida, Us heu fixat en la decoració? Tan a casa d’en Kevin, com a tots els despatx, tot es un estil… bé com dir-ho, simplement que no han agafat res de l’Ikea, tot es tan clàssic i barroc, fa cosa, eh? Però bé, suposo que com a mínim seran còmodes.
  • Es nota que no es una sèrie HBO perquè tot i sortir pits en el primer capítol no son de “qualitat HBO”, en canvi els del segon capítol ja son una altra cosa. Bé per la HBO, està creant exemple per altres productores.
  • Si un pensa que l’home més poderós del mon (lliure?) es el president dels EEUU, el segon home més poderós serà el vicepresident, no? Doncs res més lluny de la realitat, com a mínim a House of Cards el vicepresident dels EEUU no s’assabenta absolutament de res. Amb aquest rol tan passiu, si jo fos vicepresident amb l’únic que estaria centrat es en assassinar al president. D’acord, vist així jo no seria gaire bon vicepresident.

Conclusió
Us diré la veritat, a mi no m’agrada la política per això no m’agraden les sèries polítiques. D’acord, ara em direu que m’agrada l’Ala Oest, si es cert, però es la clara excepció que trenca la regla, en canvi House of Cards no ho és. Es una sèrie durament política. De fet, quan estic veient House of Cards em venen ganes de que s’acabi el capítol i veure’n un de l’Ala Oest.
El millor de la sèrie son les interpretacions. No podria pas ser de cap altre manera, us imagineu a algú dient que en Kevin Spacey no es bon actor? Kevin Spacey es un maleït crack! Però lamentablement en les sèries no només son importants les interpretacions, també hi ha una cosa que es diu guió, i si aquest guió fa que la trama sigui lenta i avorrida la sèrie perd molt. Aquí estic parlant de la primera meitat de la sèrie, per això haig de reconèixer que al principi la sèrie no m’apassionava massa. A part de que en Kevin Spacey es un monstre, i d’uns quants moments bons, la sèrie tampoc era per llençar coets, de fet té rotllos polítics força pesats, per això volia trencar amb la opinió de la crítica, la idea que tenia vist els primers capítols no era pas posar-li una mala nota però si que volia posar-li una nota més fluixa ja que es el que es mereix en la primera part de la temporada, una cosa com ara un 5 o estirant un 6 de 10. Però a partir del capítol 9 la trama es posa realment interessant, i el capítol 10 encara més interessant i ja aguanta l’interès fins al final.

[ajudant i Spacey]
- ¿Como ha ido?
- ¿Que has oido?
- Muchos “joder”
- Pues eso lo explica todo

Nota:7/10

Com aquell qui no vol la cosa ja estic en la cinquena temporada de l’ala oest. Es possible que després de quatre temporades l’ala oest ja hagi perdut el seu magnetisme que tenia la sèrie en un principi, però tot i així, es sentir la música del opening de la sèrie i sentir una sensació a l’estomac.
No us penseu, no tot son grans capítols, també n’hi ha d’avorrits, com per exemple el 5×06, però per avorrits que siguin sempre hi ha algun detall que salva la situació com la possible guerra entre albanesos i grecs per culpa d’una illa amb quatre cabres, recorda a cert conflicte en un illot amb nom d’espècie.
Suposo que portaven temps queixant-se que faltaven personatges femenins a la sèrie, per això, a la cinquena temporada han incorporat una ajudant nova d’en Toby. Això si, sempre li fan portar modelets ben suggerents. I què hi ha sobre el seu text? Doncs ni idea, sempre l’estic mirant a ella i no l’escolto, em sap greu ara. Però no passa res gaire greu, ja que com que normalment parla amb en Toby i aquest es un home madur, calb i no gaire agraciat, no em perdo detall del que diu. Parlant d’en Toby, us heu fixat que malgrat té un munt de feina encara té temps de pensar estratègies arriscades per millorar el país? Quina llàstima que fallin, eh? Però com a mínim ho intenta! Com voleu que no sigui el meu segon personatge preferit?!
Per cert, us he dit que en la cinquena temporada surten els personatges de Barrio Sesamo? L’escena de la gallina Caponata i la CJ es digne d’un premi xD Justament la CJ es un dels personatges que cada vegada m’ha anat agradant més i més, contràriament com em passa amb en Charlie, que cada vegada m’agrada menys, segurament per això cada vegada té menys protagonisme. Parlant de personatges que no cauen bé, el nou vicepresident es realment odiós. Què passa amb els vices que no agraden mai?
En la cinquena temporada hem perdut un ajudant de comunicacions però hem guanyat un ajudat del vicepresident, es el mateix, es tracta d’en Will que ara ja no fa de Sam. Parlant del vicepresident, haig de reconèixer que aquest cau més bé que l’altre, tot i que l’altre al final tampoc hem queia malament del tot.
En algun capítol de la quarta ja passava, però en la cinquena passa en algun capítol més, i aquesta sensació de repetició, que si bé no ha passat exactament aquesta situació ja ha passat una situació molt semblant. Però la sèrie m’agrada, eh? El que passa es que si només en digués coses positives semblaria que no tinc criteri.
Canviant totalment de tema, us heu fixat que les filles del president no s’assemblen en res? ni psicològicament ni encara menys físicament, potser les han escollit diferents expressament, així doncs perquè directament no van posar una asiàtica i una afroamericana? Bé, no passa res, no influeixen més enllà d’un grapat de capítols.
Per cert, que coi fa viu el peixet de colors de la CJ si li van regalar a la primera temporada? Ens volen fer creure que un peixet taronja viu 5 anys com si res? I més amb algú com la CJ que la meitat del dies deu anar tan estressada que ni li deu tirar menjar?! Bah! Sense dubte aquest es la part menys realista de tota la sèrie! Segur que deuen haver substituït el peix cada 3 capítols…

tumblr_lirravdiA71qcdx04o1_500

Odi i Toby, dos paraules sinònimes.


Voleu un capítol diferent? Doncs aquest es el capítol 18. Està estructurat com un reportatge independent sobre un dia seguint a la secretaria de premsa CJ Greg. Jo hagués preferit un dia seguint al Leo o al Toby, però no! Què hi farem! Com a detalls tècnics de enfocaments de càmera, canvis de qualitat de la cinta, càmeres en ma i totes aquestes coses segurament està bé, però com a argument en si mateix no té res d’extraordinari, es més, amb el tema del narrador lo únic que fa es llastar la dinàmica del capítol. En un capítol normal tot es molt dinàmic, tot son creuaments de personatges, converses de passadís ràpides, sempre algú entra o surt d’un despatx, en canvi, seguint única i exclusivament un personatge la història es més estàtica, que no vol dir que sigui lenta, perquè la secretària no para quieta en cap moment, però no es el moviment frenètic que ens té acostumats la sèrie per molt que el narrador del reportatge ens ho estigui dient.
Malgrat tot el que passa a la sèrie es ficció hi ha situacions basades en conflictes reals, com per exemple el tema del israelians i palestins. A partir d’aquí inventen incidents que afecten als americans òbviament, perquè estem veiem l’ala oest de la casa blanca, no estem veient l’ala oest del palau presidencial israelià. Estic avançant dades de la sisena temporada, però està relacionat, per tan se que hem permetreu l’atreviment. El cas es que es nota que es una sèrie de ficció perquè israelians i palestins seuen en la mateixa taula i parlen en comptes de matar-se! Us ho creieu? No, jo tampoc.
Si l’últim capítol no es el millor de la temporada, ara mateix en recordo cap altre que el superi. La combinació d’una crisis complexa amb el president preocupat i per l’altra banda llançant una pilota de baseball es impressionant, i lo millor de tot es en Toby tocant-li els collons més que ajudar-lo. Amb lo del Josh fent d’agent secret s’han flipat una mica, una mica bastant, però està bé per posar un toc diferent.

Charlie, President, CJ, Leo
- Sus respuestas en cuanto a temas econòmicos pueden ser muy…
- Extensas?
- Acadèmicas?
- Yo iba a decir incomprensibles…

[En Charlie truca al president de bon matí]
- Buenos dias señor presidente
- Que hora es?
- Las 5 de la mañana
- Voy a decir que te implanten un botón de apagado, te juro que no te dolerá.

Nou temporades més tard, com vaig conèixer a la vostre mare arriba a la seva fi. Ha estat un llarg passeig d’una comèdia amb capítols molt irregulars. Capítols genials, capítols normals i capítols de vergonya aliena. La última temporada potser ha sigut la més dura de totes perquè tot passa en 3 dies. De totes maneres la valoració general de la sèrie es positiva.
Què dir del final? Doncs que al final ens explica com va conèixer la seva mare, què esperàveu sinó? Si esteu intrigats per saber com la va conèixer us diré que això no es lo important, lo important son tots els bons moments que hi ha abans, la majoria d’ells oferts gràcies a en Barney Stinson. Per cert, qui segueixi pensant que el protagonista es en Ted, vol dir que no ha vist més enllà de les dos primeres temporades.
2014-05-02-417
La última temporada es centra únicament en els 3 dies abans del casament, i això fa que es faci llarg i sembla que la sèrie no avanci, convertint-se d’aquesta manera en la pitjor temporada. Per acabar-ho d’arreglar els capítols finals son una barreja entre emotivitat i gags còmics fluixos. Sense anar més lluny el capítol 22 es el capítol més fluix i nyonyo de tota la temporada, i això es no es dir poc… Un pensa que com els dos capítols que falten siguin del mateix estil, la sèrie tindrà un final que no es mereix. Així doncs com es el capítol 23? El capítol 23 es molt més dramàtic que còmic, això ja ho diu tot, però en cara diu més que els millors moments còmics son a càrrec d’en Marshall, però bé, podria ser pitjor, podrien ser a càrrec d’en Ted.
Aclareixo que el vuit que li poso com a nota correspon a tota la sèrie no pas de la última temporada, la última temporada es mereix un sis? sis i mig sent generós? Però es clar, ja que has vist 8 temporades, al final no et pots quedar sense conèixer la mare. Sí, dono fe que al final al últim capítol de tots la coneix i tan sols li ha costat 208 capítols! Tampoc es tan! A 20 minuts per capítol son 69 hores i 20 minuts. Però podria haver conegut la mare dels seus fills i ja està i acabar la sèrie en pau, però no! Els guionistes no en tenien prou amb això, volien fer una altra cosa, volien fer més. Doncs segons el meu punt de vista han fet massa! Es que fins hi tot li han canviat la vida al Barney! Quina culpa en tenia en Barney? I no pas un cop sinó dos girs en la seva vida en un sol capítol! Que no podia acabant sent en Barney de sempre? No era políticament correcte? Pfffff Gairebé aquest toc final em fa baixar-li la nota a la sèrie. Però se que no ho haig de fer, ara estic en calent i decebut però se’m passarà i llavors sabré que he fet bé deixant-li el 8, perquè tot i ser una sèrie plena de capítols fluixos també té capítols molt bons amb moments molt i molt bons, i malgrat la seva irregularitat es mereix aquest vuit.
Nota:8/10

Recordeu els casos típics 1148 i 1149 els quals us vaig mostrar els meus fons d’escriptori? No? Doncs per això he posat enllaços… Doncs des d’abril del 2011 he tingut varis fons d’escriptori més, son els següents en ordre:

wallpaper-iron-throne-1600

Tron d’espases de Joc de Trons

Dexter-dexter-107298_1024_768

El raig de sang de Dexter

battlestar_galactica_wallpaper_1_by_kracov-d4odia7

Battlestar Galactica

Wood_Harris_in_The_Wire_TV_Wallpaper_1_1024

Venedors de droga vs Policies a The Wire

wallpaper-stark-1600

Winter is comming de la casa Stark de Joc de trons

StarCraft 2: Heart of the Swarm

Starcraft II: Heart of the Swarm

hcZLELC - Imgur

Winter is comming versió AT-AT de Star Wars

Breaking Bad

Breaking Bad

The West Wing

The West Wing

Sherlock

Sherlock

Les tres races del Starcraft II

Les tres races del Starcraft II

En total 11 fons d’escriptori durant aquests 3 anys i un mes, això vol dir que de mitjana un fons d’escriptori em dura 3 mesos i una mica més. Quin es el vostre wallpaper preferit?

La ciència ficció m’agrada, per això li he donat una oportunitat a la sèrie de Firefly. De fet, Firefly només té una temporada de 14 capítols d’uns 40 minuts cada un. Addicionalment uns anys més tard es va fer una pel·lícula anomenada Serenity que es situa un parell de mesos més tard de l’últim capítol de la sèrie. La pel·lícula es pot entendre sense haver vist la sèrie, però realment es millor si la veus un cop havent acabat de veure Firefly.
Firefly ens situa en un futur en el qual la humanitat s’ha expandit a uns quants planetes que ha aconseguit terraformar. Però en molts d’aquests planetes, sobretot els de la perifèria, regeix la llei del més fort, es a dir, que es com el salvatge oest. Aprofitant aquesta situació de falta de control, els tripulants de la Firefly aprofitaran per fer negocis amb qui sigui per fer guanyar-se la vida. El capità de la nau no es gens partidari del govern actual de la aliança, per tan, no pot negar el refugi a un parell de germans buscats pel govern ja que la noia té unes “capacitats especials”. I fins aquí puc explicar.
W7dqHUM
No espereu una sèrie com Battlestar Galactica on hi ha una guerra oberta entre humans i una altra facció. Firelfy es més aviat com una guerra de guerrilles i aventures a petita escala, es com un Western espacial. Les dues son ciència ficció espacial, però a part daixò son totalment incomparables. El que si m’ha recordat Firefly es a l’ambient de les primeres missions de la campanya del StarCraft II: Wings of Libery, fins hi tot, la música de fons s’hi assembla. Ni idea del què us parlo, oi? D’acord, no passa res…
intimidation-firefly
Voleu un capítol de referència? Aquest es el Capítol 6: “La nostra Senyora Reynolds”. Es una història auto-conclusiva que no fa avançar la trama general, però es el capítol més divertit i original de tots. I l’escena final no té preu. Aquest capítol té tot el que es Firefly: Acció, bons diàlegs, girs argumentals, i humor.
Voleu més motius per veure Firelfy? Apareixen 3 noies que no estan gens malament, una d’elles la dona d’en Brody de Homeland, la recordeu, oi? Doncs a Firefly està igual però més jove. Però personalment, jo estic enamorat de la mecànica, i no només del seu físic, també del seu esperit de positivisme i bon rotllo que desprèn. No soc un expert en el tema, però els nois crec que tampoc son de mal veure…

Book: Si tomas ventaja sexual de ella, te vas a quemar en un nivel muy especial de infierno. Un nivel que se reserva para los abusadores de niños y la gente que habla en el teatro.
[...]
Saffron: ¡Déjame en el puerto más cercano, nunca más me veran. Voy a seguir mi camino con la fuerza que tú me has enseñado, sólo déjame pasar mi noche de bodas.
Mal: Oh, voy a ir al infierno especial.

Si en una sèrie espacial no hi ha un capítol dedicat a un problema amb el suport vital no es una autèntica sèrie espacial, aquest es el capítol 8. Quan feu la llista de capítols divertits no oblideu posar el número 10 en una bona posició.
Però sabeu què es lo millor del capítol 6? Que la noia que ha provocat la situació problemàtica torna a aparèixer en el capítol 11. Estava clar que el personatge havia agradat, calia tornar-la a fer aparèixer sigui com sigui. De fet, es estrany que no veiem aquesta noia en més sèries a part de Mad Men, bé de fet surt també a Kevin Hill, que es una sèrie que ningú coneix perquè es una porqueria de drama judicial. Potser li falta qualitat interpretativa, però té altres “atributs”. Per cert, per si la voleu buscar es diu Christina Hendricks. Però no tot es el físic de la noia, eh? L’argument i els diàlegs del capítol son de lo milloret de la temporada.
L’últim capítol, tot i ser final de sèrie ni tan sols sembla un final de temporada, es un capítol qualsevol. Bé, en ell descobrim alguna cosa de la misteriosa River, però poca cosa. Si volem veure un autèntic final de sèrie no ens queda altre que mirar la pel·lícula de Serenity. Serenity es el film encarregat de posar un digne fi al final abrupte de la sèrie Firefly. Té el triple de duració, i unes cinc o sis vegades més de pressupost que un capítol normal, sobretot gastat en efectes especials, bastant superiors als de la sèrie. Tot i que Serenity pot funcionar com a pel·lícula independent, funciona molt millor com a aventura de final de sèrie. Això últim es nota perquè hi ha varis personatges i si no has vist la sèrie anteriorment no coneixes tota la història darrera de cada un, no saps la tensió sexual entre la mecànica i el doctor, no saps perquè en Jane es tan violent i hostil, no saps perquè el pastor sap el què sap, bé, de fet, encara que hagis vist la sèrie tampoc ho saps. No coneixes la relació del capità amb la Joe durant la guerra entre els rebels i l’aliança. Ni tan sols saps què coi hi pinten els dinosaures de joguina sobre els comandaments de control. Això últim pot semblar poc rellevant però realment ho és… Si descomptem que la trama es més completa que en un capítol normal i que hi ha més acció i millors efectes, per la resta segueix la mateixa tònica que la sèrie, el mateix humor marca pròpia d’en Joss Whedon, i el mateix caràcter de cada personatge, exceptuant la River, que es el personatge que desplega tot el seu potencial que no havia desenvolupat durant la sèrie. Durant la sèrie River es una secundària decorativa amb tocs misteriosos, gairebé com ho podria ser el pastor, però sense la gràcia d’aquest, però durant Serenity ella es el motiu de tot plegat, ella es la que fa avançar la pel·lícula. Una altra diferència amb la sèrie es que en la peli van en serio, què vol dir això? Doncs que moren protagonistes, i no us puc dir quins perquè llavors no la miraríeu.
Com que el final de la sèrie es un capítol com qualsevol altre, realment no hi ha sensació de que s’acaba, en canvi la pel·lícula té un parell d’escenes finals emotives que evoquen un autèntic final. En global he puntuat tan la sèrie com la pel·lícula com un tot, malgrat si els hagués de puntuar per separat també els hi posaria la mateixa nota, un 8, això es perquè he vist la sèrie i després la peli, si no fos així a la peli segurament li hagués posat un 7, que de fet, es la nota que li vaig posar a la peli quan la vaig veure en el 2006.

[Dolent de torn i Capità Mal]
- Diganme donde están las cosas para que pueda matarlos
- ¿Puedo hacer un comentario?
- Adelante
- Su propuesta de matarnos no es tan buen incentivo como ustedes imaginan.

Resumint, es una sèrie recomanable? A veure. No es fàcil de dir. El creador de la sèrie es en Joss Whedon, el mateix que la Buffy caçavampirs, o sigui que això ja us donarà una pista de com poden ser les converses dels personatges. Es a dir, diàlegs gamberros encara que es tracti de situacions de crisis. Si aquest estil us va, i us va l’estil de ciència ficció i aventures que no son èpiques ni amb moltes pretensions, però si son molt distretes, amb personatges carismàtics. Doncs si, la podeu mirar. Al imdb que inflen un colló i mig totes les notes li posen un 9,2, i en el filmaffinity li posen un 8, d’aquesta manera queda empatada amb grans sèries com Lost, Sherlock i House of cards. Superant sèries de moda com Mad Men, Homeland, Sons of anarchy, etc. Per cert, Firefly té una legió de fans molt potents, que consideren que la sèrie va ser maltractada i que es mereixia tenir més temporades, de fet gairebé es munta un kickstarter per finançar-la, però degut a les característiques tècniques no es possible, a part que hi ha personatges que estan embolicats amb altre sèries com Homeland i Castle.

[Mentre la mecànica i la River es persegueixen per la nau en Mal diu]
- ¡Alguna de vosotras caerá y se matará y yo no pienso limpiar la sangre!

Nota:8/10

Ja s’ha emès més de la meitat de la quarta temporada de jocs de trons. Ara podria fer un resum del que ha passat en aquesta quarta temporada i de fet el que encara queda per passar ja que m’he llegit el llibre, però seria una tonteria perquè no ho faria millor que el resum capítol a capítol que ha fet el meu adorat Tipo de la Brocha. Si això que us estic dient us sona es perquè recordeu que per la temporada tres de joc de trons us vaig dir exactament el mateix, es a dir, mirar capítol i a continuació llegir el comentari del Tipo de la Brocha. Fent-ho d’aquesta manera es garanteix un millor gaudiment de la sèrie, com a mínim per part meva. Es aquesta barreja d’estil que té entre la veneració i la ridiculització dels personatges el que més m’agrada del seu estil, es a dir, destaca tan els bons moments amb acció i/o frases lapidaries, com els detalls més cutres i agafats amb pinces de la sèrie, a veure, enteneu-me no es que la sèrie sigui cutre, es que hi ha personatges que fan coses cutres, però el personatge es cutre, vull dir la seva personalitat, no pas que estigui mal actuat.
tumblr_mpiiyolLvS1snftoqo2_r1_1280
En fareu cas? Es a dir, primer el llibre, després sèrie i immediatament després del capítol el Tipo de la Brocha. Us penseu que m’agrada fer aquests posts repetitius? No, però es pel vostre bé. Ja sabeu, Pons’s Blog, cuidant pel bé dels seus lectors des de 2006 ^^ Potser pensareu que aquesta publicitat tan gratuita del Tipo de la Brocha em comporta alguna cosa a canvi, com ara que el Sr Brocha ara mateix estarà recomanant en el seu blog aquest blog, doncs no! Li estic fent publicitat directe única i exclusivament perquè m’agrada recomanar qualitat, es més, per ser exactes es tracta de Qualitat, amb majúscula.
Us podríeu queixar que aquest post en si mateix no té contingut, no explica res nou i ni tan sols té un miserable vídeo ni res. Doncs teniu raó. Ara podria optar per la solució fàcil que es posar un vídeo del youtube que ja estigui esborrat com sempre faig. Ah! Que us pensàveu que els vídeos que apareixen esborrats en els casos típics eren accidentals? Innocents… En fi, us enganxo algunes parides humorístiques va…

Geoger R.R. Martin, el mestre de la sorpresa
tumblr_mhjvdfpIcj1s4bnsco1_500

Juego de “tronos”
tumblr_mhjv5vMkTK1s4bnsco1_500

I la rèplica en fusta del castell desplegable de la intro de la sèrie

PD: Recordeu contestar les preguntes del CT1900, i per refrescar les normes hi ha el CT1901

Tothom veient True Detective i tothom dient que es la canya. Doncs bé, un cop acabada d’emetre la primera temporada i amb la crítica satisfeta amb el resultat, ja no tenia excusa per no fer una ullada a la sèrie. Segur que heu llegit moltes opinions sobre la sèrie, però la meva es única, per tan no us estranyeu si no té res a veure amb el que heu llegit fins al moment. M’acompanyeu a analitzar la sèrie? No patiu, aquest cop m’he portat bé, he fet un post totalment lliure de espoilers. Si que explico alguns detalls de la trama, però tranquils que no es poden considerar com a espoilers.
Per començar, recordeu quan les sèries tenien 24 capítols per temporada? Llavors es va posar de moda fer-ne 12 o 13 per temporada, perquè si pots treballar la meitat, perquè treballar el doble, es lògic, no? True Detective va més enllà i la seva temporada només té 8 capítols. Ja veig que al final acabarem com les sèries britàniques com per exemple Sherlock i Black Mirror amb 3 capítols per temporada i avall.

Si aquest no es l'aspecte d'uns detectius de veritat ja em direu quin es

Si aquest no es l’aspecte d’uns detectius de veritat ja em direu quin es

Per resumir, True Detective es una sèrie policial, concretament sobre una parella de detectius, parella en el sentit de companys de feina, eh? La primera temporada es un flashback d’un cas d’un assassí psicòtic del 95 que té a veure amb un cas actual. Per cert, hi haurà segona temporada? Ni idea, la lògia de la trama dicta que no, però la audiència i la crítica diuen que si. True Detective es just el contrari que CSI. Aquí els detectius parlen a poc a poc, i en general fan tot a poc a poc. No es com CSI que amb una passada de llanterna ja troben totes les probes. A CSI sempre veiem a gent fent coses, analitzant, recollint proves, fent fotos, explicant teories. Aquí no, aquí veiem silencis, veiem policies que miren, observen, i pensen, i aventuren alguna cosa. Tampoc us penseu que es el nivell de The Wire, es a dir, aquí els detectius si que son mínimament competents en la seva feina malgrat les múltiples rareses i totes les qualitats que els fan ben humans, algú ha dit infidelitat?
En McConaughey no només ha sigut famós aquest any per haver guanyat l’Oscar a millor actor, sinó també per ser el personatge més peculiar d’aquesta sèrie, tot i que el personatge interpretat pel senyor Harrelson no es queda curt. El detectiu Rust (McConaughey) es un pessimista, o com ell diu, un realista, amb algú així com a protagonista, està clar que no estem veient una comèdia. L’altre, en Marty Hart (Harrelson), ajuda a resoldre el crim i aguanta en Rust com pot, que no es pas poc.
Sent una sèrie de la HBO vaig trobar molt estrany que no sortissin pits en el primer capítol, primera decepció de la sèrie. Per sort, en el segon ho compensen. Una altra cosa que es marca de la casa, es a dir, marca de la HBO es que quan la sèrie es realista sempre està ambientada en la ciutat més depriment, gris i marginada possible, podria ser Baltimore, podria ser New Jersey, però no, estem al estat de Luisiana, que també deixa’l anar. Segur que té coses maques Luisiana però no surten pas en aquesta sèrie.
No hi ha capítol en el que en McConaughey no deixi anar un rotllo de boig en un moment o altra. En general, això li agrada a la gent, perquè aquest rotllos estan molt ben actuats, però a mi no m’agrada. De que coi em serveixen les seves desvariacions? Serà tot lo bon actor que vulgueu però no ho suporto. Una altra marca característica de la sèrie es que el principi del capítol no comença just on va acabar l’anterior, sembla que hagi passat sempre un dia més entremig o com a mínim mig dia. També es característic que per una banda el que expliquen en el present moltes vegades no té res a veure amb el què realment va passar, serà perquè com sol passar els detectius no segueixen les regles? Podria ser…
Els interrogatoris d’en Rust Cohle (McConaughey) son curiosos de veure, de fet es famós per això, perquè aconsegueix confessions, cosa que per exemple l’Horatio de CSI Miami no feia, ell també feia interrogatoris, però només era per gaudir ell, no volia treure cap informació, simplement deia “Se que has sido tu y te voy a pillar cabronazo” i es treia les ulleres i el mirava malament, ja està, utilitat zero. Pero en Rust es guanya el detingut, fa veure que va de bo i després paaam l’enganya perquè confessi. O sigui que ja sabeu si mai us interroga en Rust no us en fieu pas.
En el tercer capítol comença amb una cosa una mica interessant: crítica directe a la religió. Per fi alguna cosa interessant. Ja havia dit interessant abans, oi? Crec que estic perdent vocabulari…
En el quart capítol ja surt el club de striptease de rigor per el qual ha de passar tota investigació criminal. Ja ho sabeu, si no hi ha visita a cap club de striptease no hi ha un autèntic cas, podeu preguntar-ho a qualsevol detectiu, ell us ho dirà. Parlant de tòpics, també es compleix que tot els detectius tenen com a mínim una ex-muller, no falla, es com la maledicció del detectiu. No falla, estan sempre tan embolicats investigant fora de casa que no investiguen el que s’està coent dins del seu matrimoni. Podríem afegir a la llista de tòpics el comportament agressiu del policia, i la suspensió de feina i sou, conjuntament amb la cèlebre frase “Entregame la placa y la arma“, però es perdonable perquè està plenament justificat pel guió de la història.
La acció també comença en el quart capítol, heu vist que complet que es aquest capítol? Té tòpics i té acció, què més es pot demanar? De fet, a partir del quart capítol es quan hem comença a agradar la sèrie, fins al capítol 3 no la recomanaria pas, en canvi quart, cinquè, i endavant, son capítols interessants. De fet, en el cinquè capítol es quan la sèrie dona un cop d’efecte, i no puc explicar més per si algú la vol veure. Només remarcar, que si en els tres primers capítols no us enganxa la sèrie més enllà del assassinat ritual del primer capítol, no patiu, a partir del quart la cosa es posa interessant, i fet i fet, si el quart no us agrada, ja total, per 4 capítols més que us queden no acabareu la temporada?
Parlem del final, però com he dit el principi, sense espoilers. El final està bé. El que no està tan bé es l’epíleg que hi ha després del final. Justament tots aquests moments com el moment final son el que menys m’agrada de la sèrie. Però en resum està bé, es una bona sèrie, no pas una sèrie excel·lent com tothom diu, però si una bona sèrie. Sobretot a partir del capítol quart, es una llàstima que li costi arrancar un cop passat el cop d’efecte de l’assassinat en si.
Si la busqueu en la meva llista de sèries, la trobareu en la posició 21.

- No puedes detenerlo
- No quiero detenerlo, solo quiero hablar con él
- No creo que quiera hablar contigo
- Pues yo tengo una bateria y unos cables eléctricos que dicen que si.

Nota:7/10

Coneixeu The Newsroom? Es una sèrie del meu estimat Aaron Sorkin. Recordeu que es estimat degut a que es el creador de la meva estimada Ala Oest. Quanta estima, no? No sembla propi de mi…
Quan veus el primer capítol de The Newsroom penses “Qui es tota aquesta gent?” i “Per què tothom està enfadat amb algú? Què s’han fet?” i també “Per què tothom està tan nerviós?”. Però no patiu, al llarg de la primera temporada es va entenent tot.
newsroom-aaron-sorkin-hbo-work-workplace-ecards-someecards
The newsroom té un problema, i es que posen una relació de parella pel mig quan realment no fa falta. Clarament està posada amb calçador, no em veig l’Aaron Sorkin posant-la, segur que es una idea del productors. A l’Ala Oest no hi ha amor ni falta que fa, allà tots estan feliçment divorciats i/o bé tenen relacions que no duren més enllà de mitja temporada. S’ha de dirigir un país! No hi ha temps per la parella! Fins hi tot el president i la primera dama tenen un munt de friccions. Però tornem a The newsroom i la seva fastigosa història d’amor. Per sort no es la part central de la trama, però igualment es molesta, es d’aquelles que ara estic amb ell, però m’agrada un altre, però ara ens barallem i ho deixem, però ara tornem, i després ho tornem a deixar, buff! Prou! Es horrible! Deixem veure les noticies en pau! Se me’n fot la vida privada de la becària recentment promocionada! I qui diu la becària diu el director de producció. Però que coi passa amb la vida privada de la gent? Des de quan ens importa? Jo he vingut a veure les notícies!
My-favorite-line-from-last-nights-episode-of-The-Newsroom
La part de les noticies està bé, bàsicament es tracta de deixar en evidència al polític de torn que acaba de fer una declaració absurda. El protagonista l’entrevista, li fa una pregunta que li cau com una punyalada i el polític no sap què contestar i començar a suar i a posar cara de tonto. La part negativa daixò es que sempre es política dels EEUU i això cansa, de fet, hi ha bastanta més política a The Newsroom que no pas a l’Ala Oest, qui ho diria, oi? A més, a The West Wing s’inventen el problemes, en canvi a The Newsroom son temes reals, per tan ja es més conegut i previsible. El protagonistes, sobretot el presentador i la productora executiva son els millors actors i son de llarg els personatges més bons, els altres, bé… simplement estan allà per fer una mica de volum, ja que sinó la redacció es veuria buida.
Quan la sèrie no es posa amb rotllos de sentimentals està bé. Estan bé els diàlegs, està bé quan en Will fica contra les cordes als seus entrevistats, que de fet, m’estranya molt que encara es vulguin deixar entrevistar per ell, perquè tots pillen. Estan bé les converses entre la redacció. En especial quan no surt la becaria rossa, bé, de fet crec que mai ha sigut becària, crec que al capítol primer era ajudant i ja està, i llavors en el mateix capítol ja l’ascendeixen, però jo segueixo pensant amb ella com a becària, perquè no m’agrada aquest personatge, mireu si odio aquesta noia que com que pràcticament no surt en el cinquè capítol, resulta que es un dels meus capítols preferits de la sèrie.
funny-and-true-the-newsroom-is-a-great-show-60904
D’acord, té bons diàlegs, alguns tan bons com els de l’Ala Oest, però també un humor tan “ocorrent” com ara la típica rossa patosa fotent un cop de porta a un altre sense voler. Dos vegades… D’acord que això només formava part d’una excusa per tenir mitja redacció lesionada, però igualment no m’agrada.
Un apunt, sabeu que es el més destacable del capítol 6? Doncs que jo portava 5 capítols pensant que la cara de la rosseta tenia una cosa rara però no sabia què era, i finalment ho vaig descobrir! Resulta que té els ulls petits en proporció la seva cara! I perquè m’estava fixant en això i no pas en la trama de Fukushima que era la part principal del capítol? Doncs perquè no li treuen el suc com s’hauria de fer.
Capítol 7: Fan servir el recurs del presentador protagonista fumat de maria; de debò? Representa que es divertit? Bah…
Sabeu que es el més sorprenent de tot? Doncs que malgrat hi hagi reunions privades, lo normal es que els temes més transcendents es tractin a crits al mig de la sala de redacció on tothom ho pot sentir tot. Es aquest un ambient còmode de treball? Es pot treballar quan els teus caps es foten crits de cara al públic? Es veu que a EEUU deu ser normal treballar així…
El capítol doble 8/9 comença una mica fluix, però la segona part es més interessant, llàstima que es pensi que els polítics reals son cracks com ho son els de The West Wing, perquè serà? Coi de Snorkin… I l’últim capítol de la temporada no es diferència massa de la resta, té la part molesta de les relacions de parella, i per altra banda té en McAvoy dient que els del Tea Party son uns talibans. Com a tret diferenciador hi ha la estratagema contra la cúpula directiva per no acabar tots al carrer, això es tot.
Passem a la opinió que tinc dels personatges:

  • Will McAvoy: Es el cap i presentador. M’ha agradat des del principi, es un crack espavilat.
  • Mackenzie McHale: A part de tenir un nom molt sonor, aquest personatge que fa de productora executiva, m’ha agradat des del principi, també es una crack espavilada.
  • Maggie alies Becària rossa: M’ha caigut malament des del principi per embrutar la sèrie amb els seus estúpids problemes amorosos.
  • Sloan alies morena guapa: Al principi no em deia res, però ara es junt amb la parella protagonista la que més bé em cau. A part de ser agradable de veure, que tot sigui dit ajuda. A part que fot crits a tothom i això mola.
  • Neal Sampat alies el nano indi del Slumdog Millionaire: Representa que ha de ser el personatge simpàtic de la sèrie, però a mi no em cau simpàtic, ha fallat…
  • Jim Harper alies el productor no se què: Malament, perquè també està implicat en trames romàntiques. Com representa que es tan bo a la seva feina si es un maldestre total?
  • Charlie Skinner alies el jefe de tot: Psee, té algun moment bo, però tampoc es res de l’altra món.
  • Tots els altres: Bàsicament no importen.

Per cert, us heu fixat que el psicòleg d’en Will es el matemàtic de Numb3rs? El nano ha agafat alguns quilos i ara té la cara més rodoneta, però es ell. Això passa quan veus unes quantes sèries, acabes veient gent d’una sèrie que surt en una altra. El màxim exponent de tot això es The West Wing, de fet, quan l’acabi publicaré un post amb tots els personatges d’altres sèries que he reconegut que hi apareixen.
Perquè aquells que heu vist l’Ala Oest pugueu fer una comparació us diré que si The West Wing us encanta, The Newsroom us agradarà però menys. Si sou dels que simplement us agrada The West Wing, doncs possiblement The Newsroom us agradi en igual mesura. Si per contra, no us agrada l’Ala Oest no tinc ni idea de si us agradarà The Newsroom, de fet no m’importa perquè si no us agrada l’Ala Oest es que teniu un criteri serièfil horrible… En resum, si no hagués vist l’Ala Oest de la Casa Blanca aquesta sèrie m’hagués agradat més. De moment em planto amb la primera temporada vista, i de moment la deixo aquí parada fins faci una mica de neteja d’altres sèries pendents.

[Sloan i Mackenzie]
- Soy lo mas parecido a la una amiga mujer que tienes?
- Quieres decir que no tengo amigas o que no eres del todo una mujer?
- Tu que crees?

[Polític i McAvoy]
- Reducir el salario mínimo crearà empleo.
- ¿Sabe que más lo haria? La esclavitud

[Neal i McAvoy]
- Tienes un minuto?
- Claro, tengo todo el tiempo del mundo
- Pues resulta que el Big Foot existe porqué…
- Vale, ya he escuchado bastante.

Nota:7/10

He comentat que les tres primeres temporades de l’Ala Oest (un, dos i tres), que us faria pensa que no comentaria també la quarta?
Entrem en matèria. Qui guanya les eleccions només començar la quarta temporada? Doncs comptant que queden 3 temporades més de sèrie, doncs estava clar qui guanyaria…
No em queixo de res de la sèrie, però en la quarta temporada ja no sorprèn tan. Vull dir que molts capítols tenen el mateix esquema. Hi ha un problema militar en algun país i la Casa Blanca ha decidir en quin grau s’involucra i de quina manera. Mentrestant en Toby i el seu ajudant (sigui qui sigui) ha de fer el discurs per alguna cosa, ja sigui campanya, investidura, estat de la nació, sempre hi ha discursos importants per fer. Amb això no vull dir, que en la quarta temporada no sigui interessant la campanya d’en Sam o la guerra al país Africà inventat, simplement que ja havien passat situacions semblants. Però en el fons la política es això, campanyes i discursos, i com a plus, si ets EEUU pacificar el mon. Malgrat tot encara em poso tens per saber com tiraran en davant la campanya i per veure com Leo i el President decidiran com afrontar les victòries i desastres que van intercalant les operacions militars.
Per cert, a que coi ve a compte el capítol 13 sobre l’alzheimer? Es un break a meitat de temporada? Pel meu gust no calia…
No em molesta que hagin decidit treure en Sam de la sèrie. Però el que no trobo lògic es que l’hagin substituït per un personatge que es exactament igual que en Sam del principi, es a dir, es un crack, però li falta experiència. Ja que estic criticant nous personatges aprofito per dir que la nova secretaria personal del president no em fa el pes.
Canviant de tema radicalment, què li passa a la primera dama? S’ha fet vella de cop? Han envellit molt malament o es cosa meva? Potser s’ha barallat amb els maquilladors? En fi, ja veuré si en la cinquena temporada continua semblant una mòmia amb botox…
4×19 es el típic capítol per omplir per arribar al final de temporada, però es perdonable perquè es distret.
Els dos últims capítols contradiuen el tòpic que en l’Ala Oest només parlen i parlen i no hi ha acció. A veure, tampoc hi ha acció al estil de trets, baralles i tal, però com a mínim, no només parlen també signen… Mira que la Zoey no em cau massa bé, però m’ha fet patir. Bé, la Zoey no m’ha fet patir, m’ha fet patir el seu pare, veient la seva preocupació. Parlant de pare, qui ho diria que en Toby seria un bon pare, oi? Ho tinc claríssim, després del president el Toby es el millor personatge. Impossible acabar la quarta temporada i no mirar el primer capítol de la cinquena immediatament. De fet, crec que mai havia vist 4 capítols seguits d’una sèrie, aquest cop he mirat 5 capítols seguits, no fos cas que no acabés tot bé :P
No voldria acabar sense recordar que per molt que critiqui alguns aspectes de The West Wing en aquest post, continua sent una de les millores sèries que he vist mai.

[CJ i Sam]
- Que haces en el suelo?
- Es lo que tenia más cerca
- Ya…
- La primera dama es lesbiana?
- Quieres que se lo pregunte?

[President i Mike]
- Muy buen trabajo Mike!
- Gracias señor.
- De verdad, muy buen trabajo. Escoge una de mis hijas la que quieras, la mayor está casada, pero el Papa me dijo que puede anular cualquier matrimonio.

[Toby i CJ]
- Quedate aquí mientras voy a buscar alguna cosa para matarte
- Toby, deja que te explique…
- No, da igual, ya lo hago con mis própias manos.

[Toby i president]
- Le preguntaran por la construcción de nuevas viviendas
- No me importa, mientras yo conserve esta…

[Charlie]
- Zoie volverá conmigo, porqué él es guapo, rico, a ido a las mejores escuelas, es de la aristocracia y vive en un castillo, però… Dios mio…

La tercera temporada de l’ala oest no comença amb la continuació de la situació final de la segona temporada; comença amb un capítol independent homenatge a les víctimes del 11 de setembre. Segurament pensareu que es tracta d’un capítol ple de patriotisme americà. Si penseu això es que no coneixeu els guionistes de l’ala oest en absolut. Es tracta d’un capítol que es una classe pedagògica sobre el terrorisme. Res de criticar els islàmics, al contrari, els defensa, el que crítica es el terrorisme i no solament això sinó també com s’ha de lluitar i fins a quin extrem s’ha d’arribar per tal de fer-li front. Un capítol totalment fora de lloc de la trama principal però molt interessant.

Els polítics protagonistes de l’Ala Oest son tan legals i tan bons, que no solament no fan coses il·legals sinó que tampoc no fan coses que siguin poc ètiques, on s’és vist?! Però no només això, sinó els altres, els republicans igual! No s’aprofiten de les situacions d’avantatge, només ataquen quan es legal! Però de què van? Es què no hi ha ningú malvat en aquesta sèrie?! Quan dic ningú, em refereixo a alts carrecs polítics dels EEUU es clar, els altres, literalment no son ningú…

Ho preparen tot tan bé, que la sèrie només mostra la preparació que hi ha darrere els discursos, les declaracions, les aparicions, i mai els discursos, les declaracions en si mateixes, perquè un cop s’han plantejat les discussions entre bambolines, el que surt a la llum ja ha quedat clar. No pas com aquesta última frase que no m’ha quedat massa intel·ligible, però com que no tinc en Toby Ziegler ni en Sam Seaborn perquè em faci els discursos, doncs hem poden queden texts una mica confosos, ho sento.

Si haig de ser sincer, tal com vaig notar en la segona temporada, en els capítols centrals, baixa lleugerament el grau d’interès, però el capítol 19 ja torna a posar-se molt molt interessant i ja no para fins al final de temporada. Tot i que es curiós perquè en el capítol final no hi ha cliffhanger com passava en les dos primeres temporades.

Com tots sabeu soc pastafarista. Per tan el meu Deu es el Monstre Espagueti Volador (MEV). Però alhora soc un fidel seguidor de Terry Pratchett i el venero com un Deu. Però últimament estic afegint un tercer individu en aquesta veneració, es Aaron Sorkin, el guionista creador de l’Ala Ooest. Sí, ho heu entès bé, estic dient que El Ala Oest de la Casa Blanca es una molt bona sèrie. Si encara no heu vist l’Ala Oest, potser si que heu vist La Red Social, doncs l’Aaron n’és el guionista, la recordeu, no? Dialegs ràpids i brillants. Doncs això es The West Wing. No es casualitat que l’Ala oest s’emportés l’Emmy a la millor sèrie de drama del 2000, 2001, 2002 i 2003. O sigui com a mínim encara hem queda per veure una temporada excel·lent. En el 2004 (la seva cinquena temporada) va perdre en front la cinquena dels Soprano. En el 2005 va perdre enfront la bona primera temporada de Lost. En el 2006, realment deuria ser molt bona la quarta temporada de 24 perquè guanyés a l’última temporada de l’ala oest.

Aquest cop no he apuntat gaire diàlegs, no pas perquè no n’hi hagin de bons, sinó perquè la cosa estava tan interessant que no volia parar per apuntar les frases ^^

(Donna i Josh)- Deberiamos comprar un oso panda
- Claro, luego me tocará a mi darle de comer y sacarlo a pasear
- Se han recibido más de 3.000 cartas pidiendo otro oso panda para el zoo nacional
- Escribí yo esas 3.000 cartas?
- No, Pero…
- ¿Que le ha pasado al que ya teniamos?
- Se murió
- ¿Lo maté yo?

(President i Toby)
- No digo que no hagan falta, pero lo podria pagar yo de mi bolsillo
- Son 10 millones
- Entonces que lo pague Leo.

(Sam i la seva secretaria)
- ¿Quien lo envia?
- No lo se, no lleva remitente
- ¿Es Porno?
- No lo se
- Estoy cansado, pero si es porno…mmmmm… Porno duro… Por cierto si mis bromas te hacen sentir incomoda
- No, yo también espero que sea porno

Més observador que un CSI, més perspicaç que el Mentalista, més intel·ligent que Sheldon Cooper, més prepotent que el doctor House, més planificador que Barney Stinson, qui es?

MEME-Sherlock-solving-a-problem

Avisar a la policia per telèfon es per aficionats

En Sherlock Holmes!
Després del impactant final de la segona temporada de Sherlock tenia moltes ganes de veure la tercera. Però fins fa poc no l’han estrenat. La mala noticia es que només son 3 capítols per temporada. La bona noticia es que duren hora i mitja. I la més encara bona noticia es que son bons, molt bons. En Sherlock es un crack i per molt impossible que sembli un cas ell ho resolt de seguida. Massa bo per ser veritat? Doncs es clar que si! I què?

funny-Sherlock-Watson-fight

Doctors, experts en el cos humà, tan per salvar-lo com per matar-lo…

Sobre els capítols de la tercera temporada crec que van in crescendo (heu vist! Se italià!). El primer fa molta il·lusió perquè per fi recuperem en Sherlock després de dos anys sense saber res d’ell! Ha estat dur esperar 2 anys, però ell continua ben viu, es clar, només faltaria que estigués mort… Com es lògic, a qui li fa més il·lusió retrobar en Sherlock es el propi Watson. Es un clar cas d’amistat extrema entre homes sense mariconades, perquè en Watson es clarament hetero, en canvi d’en Sherlock no se sap què li va, potser les ovelles? Ni idea, mai no en sabem res de les seves preferències sexuals, ni de fet, res. A part del retrobament i de l’explicació del què ha passat també ens ofereixen una mica de cas amb coses de terroristes i bombes, està bé, veiem que malgrat el temps, en Sherlock no ha canviat. En el segon capítol hi ha un casament (no us diré de qui) i també hi ha un assassinat sense resoldre. Això vol dir que en Sherlock es fal·lible! Bé, ja ho veureu al final del segon capítol. Però el millor capítol de la temporada es el tercer. En les temporades anteriors en l’últim capítol, l’antagonista havia recaigut sobre en Moriarty, però es una llàstima que ja estigui mort… Així doncs s’ha de recorre a un tal Magnus que també té pinta de ser terriblement dolent, ja sabeu, d’aquells que et posen el dit a l’ull…

funny-sherlock-tv-scene-punch-face-pics

Tots coneixem a algú a qui li afegim subtítols

Crec que ja he xerrat massa, ara us toca a vosaltres fer la feina i veure Sherlock. Tota la sèrie sencera son 9 capítols a 90 minuts per capítol, en total 13 hores i mitja. Per ser una sèrie, tampoc us estic donant tanta feina, no? Ja veureu com se us fa curta ;)

Vuitena temporada de Com Vaig Conèixer A La Vostra Mare (CVCALVM) acabada!
himym1

Coses de sempre:
- El millor personatge continua sent en Barney.
- El segon millor personatge continua sent la Robin
- Lo millor de la sèrie continuen sent els plans d’en Barney

Cose noves (Ara els espoilers):
- Nen del Marshall i la Lily
- Casament Robin / Barney
- Més pistes sobre la mare
- I finalment en l’últim capítol es veu la mare!

Coses dolentes:
- Els primers capítols de la temporada
- Els capítols de farciment de mitja temporada

Coses bones:
- Els últims capítols de la temporada (en especial el comiat de solter d’en Barney)
- Que li podem posar cara a la mare

funny-himym-how-i-met-your-mother-katy-perry-neil-patrick-harris-Favim.com-413493

Sobre aquesta últim punt hi ha molta controvèrsia. Hi ha molta gent que ha acabat decebuda. Què esperaven? Que la mare fos un semi-Deu? Amb poders i tot? A més, de moment només s’ha vist, encara no sabem COM la va conèixer.
funny,himym,lol-b13828114888359af4ad55563aa0369c_h

Feu-me cas, How I Meet Your Mother (HIMYM) es sense cap mena de dubte la comèdia actual més bona després de Mordern Family. Per molt que molta gent s’hagi apuntat al carro de dir que ha baixat al nivell, de moment, fins la vuitena temporada es una sèrie totalment recomanable (8/10).