Archive for the ‘TV’ Category

Segona part del post sobre Twin Peaks. Si no ho heu fet ja us recomano llegir la primera part.

ESPOILERS

Haurà sobreviscut el millor personatge de la sèrie i protagonista absolut de la primera temporada a tres trets? La resposta es evidentment que si. Una vegada més el recurs de la armilla antibales serveix per salvar la vida d’un personatge que ja estava mort. Quin tipus d’assassins son tan sapastres per disparar al tronc? Jo quan assassino a la gent sempre ho faig disparant tant al pit com al cap, es cert que gastes alguna bala extra, però hi ha coses en les que no es pot ser garrepa.

La pregunta que ens fem es: Serà la segona temporada plena de situacions tan surrealistes com la primera temporada? La resposta arriba en la primera escena del primer capítol quan un avi del servei d’habitacions li porta un got de llet al agent del FBI que està dessagnant-se al terra i s’ho pren tot amb molta calma, fins hi tot l’agent li dona propina per portar-li un got de llet calenta. I els somnis estranys de la primera temporada també es repeteixen en la segona? Lamentablement en la mateixa primera escena tenim un d’aquests somnis, per sort no hi ha nans de vermell, hi ha un home amb veu cavernosa que diu coses sense cap sentit. Senyor Lynch s’ha lluït.

El personatge del forense, anomenat Albert, del FBI dona molt de joc, estic molt content que hagi tornat en aquesta segona temporada. Un tio tan estirant sempre fa gràcia en mig d’un poble, es un tio seriós que fa d’alleujament còmic, un de tants personatges indirectament còmics que té aquesta curiosa sèrie. Un altre d’aquests moments es presenta en el capítol 6 on apareix David Lynch actuant com a supervisor de l’agent Cooper. Fa el paper de sord i provoca varies de les situacions més divertides de la sèrie. Em cau bé aquest personatge. Es una llàstima que aparegui tan poc. Tan sols el tornarem a veure en el capítol 19.

Canviant radicalment de tema (per això he fet un punt i a part). Per què les noies de principis dels anys 90 quan els atacava algú només sabien cridar histèricament i quedar-se totalment quietes sense defensar-se? Es un misteri…

Ja m’havien avisat que en la sèrie apareixien elements sobrenaturals. Fins ara estava content perquè no havien aparegut, però en el segon capítol de la segona temporada ja tenim el misteriós Major Briggs que ensenya un missatge escoltat en l’espai “Las lechuzas no son lo que parecen”, “Cooper, Cooper, Cooper”. De debò, no cal que la sèrie es posi en temes de ciència ficció, tal i com era fins ara estava bé. Al principi no em vaig preocupar massa perquè confiava en que no era res extraterrestre, que podia ser algú que havia manipulat el sistema de detecció de sons o qualsevol cosa, però no he tingut aquesta sort.

Ens havíem de creure que la bruixa de la Catherine Martell havia mort en l’incendi quan no s’havia trobat el cadàver? Potser hagués sigut mig creïble si en el mateix moment no hagués aparegut un xino amb una perruca més falsa que el motxo del pal de fregar i un bigoti més inversemblant que… que… em falten comparacions. En general la trama es seria i no tracta a l’espectador com a idiota tot i farcir la història amb personatges idiotes, però això de la Catherine disfressada de xino i que tothom s’ho empassi em sembla una broma.

Després d’insinuar que no tornaríem a veure el forense del FBI per Twin Peaks, en el capítol 9 torna l’Albert! Es el meu tercer personatge preferit després d’en Cooper i la Audrey. Es associal com ell sol, m’encanta. El capítol 9 es per fi el capítol que detenen el culpable de l’assassinat de la Laura. Per cert, no té cap sentit que l’assassí sigui el pare de la Laura, com s’aguanta això? Quina raó hi ha? Agafeu-vos bé, perquè resulta que estava posseït!! Sí! Sí! Posseït per una entinat maligne coneguda com “Bob”! Efectivament! Igual que el “actor secundario Bob” o “Bob esponja”, tots ells personatges igual de malvats… Sense comentaris. Tota una investigació federal acaba amb la solució que l’assassí estava posseït?! Qualsevol semblança amb els casos seriosos de CSI es pura coincidència. Ho trobo lamentable. De totes maneres, si en el capítol 9 ja troben el culpable, llavors què passa en els capítols següents? Bona pregunta, simplement van allargant les trames secundàries i creen noves trames com a excusa per allargar la sèrie. Efectivament, simplement omplen el temps de la sèrie. Especialment el capítols 10 i 11 son avorrits.

Capítol 18: Una noia està sola en una cabana al bell mig del bosc amb el xèrif, que es doble de fort que ella, i per matar-lo fa servir una corda de piano en comptes de la pistola que està just sobre la tauleta de nit?! No es solament cosa meva pensar que aquesta noia no es gaire pràctica, no?

Tots els assassins en sèrie deixen la seva firma personal, una petita marca que els distingeix, ja sigui un petit dibuix en el cos de la víctima, algun petit objecte fora de lloc de l’escena del crim, algun petit objecte a dins d’alguna cavitat del cadàver, etc. Què deixa el nostre assassí en sèrie? El cadàver dins de la figura d’un peó gegant. Ens hem de creure que ningú ha vist com arrossegava una caixa d’uns 3 metres d’alçada i 2 d’amplada i la deixava al mig del parc de la ciutat? Sense comentaris.

Representa que si un malparit com es en Leo es torturat per algú encara més malparit com ara en Windom Earle (nom i cognom sempre van junts en aquest personatge, no em pregunteu el motiu, potser hi ha molts Windoms a la zona…) em de sentir pena pel malparit torturat? Diguem malparit, però no em sap gens de greu.

Quan l’agent Cooper no té una gravadora a les mans es perquè té una tassa de cafè.

Quan l’agent Cooper no té una gravadora a les mans es perquè té una tassa de cafè.

Com es passa del mon real al mon dels esperits, doncs a través d’unes cortines… Sense comentaris. Bé, si un comentari, son unes cortines de vellut; Terciopelo azul? (picada d’ullet sr Lynch) No, vellut vermell. Si em preguntessin com m’imagino el mon dels esperits (tampoc tinc massa clar si s’ha d’anomenar així, però a falta d’una denominació millor…) no tinc clar com respondria, però el que sí que tinc clar es que no seria una sala envoltada de cortines vermelles, amb un nan assentat a un sofà, un terra de ratlles blanques i negres en zig zag i un cantant de soul.

FI ESPOILERS

VALORACIÓ
Hi ha tres personatges que em cansen especialment, son en James, la Donna i la Madeleine. Porten sempre el mateix triangle amorós durant tota la sèrie, sempre igual. Quan en James té una vol l’altre i quan té l’altre vol l’una, es un indecís, que coi vol realment un trio? Ara que ho he dit, es possible… Sobretot la parella James / Donna es especialment pesada. Un altre grup de personatges que em sobra son el trio Leo, Shelly i Booby. Un cop li passa l’accident al Leo que hi pinten els 3 en la història? No aporten res, només allarguen els capítols. De fet, hi ha molts personatges de la sèrie que li donen un toc massa de telenovel·la. De fet, tot el que no sigui la part d’en Benjamin Horne i la part relacionada amb la policia té molt aire de drama pastelón. No gràcies, si volgués una telenovel·la em miraria Antomia de Grey.

El que més em desagrada de la sèrie, a parts dels dos trios de personatges anteriors, son les parts místiques. Les parts dels somnis i visions que realment parlen sobre la realitat. Em fot que en comptes d’una investigació policial al us, les pistes siguin esdeveniments que passen en els somnis i en les visions. Es massa sobrenatural no em va gens aquest rotllo, ja sabeu que jo soc de l’estil CSI.

Deixeu-me parlar sense espoilers de l’últim capítol. El què passa durant la segona meitat de l’últim capítol no s’entén gens, potser el sr Lynch si que ho entén, però la resta de mortals no entendran què passa. Com a mínim els últims 3 minuts si que s’entenen, lamentablement no m’han agradat, aquesta no es manera d’acabar una sèrie, no li pots fer això al protagonista absolut de la sèrie que cau bé absolutament a tothom (Estic insinuant que se’l carreguen? Qui hagi vist la sèrie ja ho sabrà…). Des del final de Prison Break que no havia vist un capítol final tan dolent, això vol dir que per mi es pitjor que el final de Lost. Petit incís, tot i no agradar-me el final de Lost tampoc puc dir que em va desagradar tan com a la majoria. El cas es que el final de Twin Peaks no m’ha agradat. De fet, els últims capítols, tret del penúltim, no m’estaven interessant massa.

Per acabar, la lliçó moral que crec que ens vol transmetre la sèrie es “No posis en mig de temes sobrenaturals que no pots entendre perquè acabaràs malparat”. Però jo he anat més enllà i he tret la meva pròpia lliçó moral “No miris més produccions de David Lynch perquè no t’agradaran”.

Nota de la primera temporada: 7. Nota la segona temporada: 4. Sobretot el problema es la segona part de la segona temporada. (7 + 4) / 2 = 5.5. Arrodoneixo a un 5 per culpa del final. Sí, decidit, la nota que li poso a la sèrie es un cinc. Deixeu-me explicar. La primera temporada està bé, però es queda a mitja trama. La segona temporada empitjora gradualment fins que es descobreix l’assassí de la Laura moment en que un s’indigna per culpa de la manera rastrera que es resolt el cas. A partir d’aquí arranquen unes subtrames amb poc interès, fins que tot desemboca al final que no m’ha agradat que comentava abans. Per tan, si ja veu veure la sèrie en la seva època, molt bé, però si no l’heu vist i esteu pensant de veure-la, a excepció que us interessin molt les sèries que van marcar una època, no ho feu. Escolliu qualsevol de la part superior del meu rànquing de sèries.
Nota: 5/10

Ja he acabat de veure la mítica sèrie Twin Peaks. Si voleu recordar el post sobre la primera temporada teniu el CT1962. Per no fer-vos llegir massa he dividit el post en dos parts, avui aprofundeixo en els personatges i demà dimarts vinent parlaré més de la trama i la valoració personal de la sèrie. Twin Peaks es mou gràcies al conglomerat d’històries individuals de cada personatge, per això, per entendre millor la sèrie res millor que analitzar personatge a personatge. Aviso que en les descripcions dels personatges poden haver-hi alguns petits espoilers, així doncs si voleu veure la sèrie (cosa que jo no recomano) no ho llegiu.

Em cauen bé
Agent Dale Cooper: Home super-optimista i feliç. Pot passar de la preocupació a la alegria en el temps que es triga a servir-li un cafè acompanyat de qualsevol pastís. Gràcies al seu positivisme es guanya fàcilment la confiança de gairebé tots els habitants de Twin Peaks, en especial la del xèrif. Viu enganxat a la seva millor amiga, una gravadora de veu, en especial durant la primera temporada El que no m’agrada d’ell son els seus somnis críptics, però no podia ser tot perfecte.
Xèrif Harry Truman: Es molt bon home i es fa molt amic de l’agent Cooper, només per això ja es mereix estar tan amunt a la llista.
Audrey Horne: Viu feliç fent el que li dona la gana. Es possible que acabi amb problemes, però té la sort que sempre la salven. Bàsicament actua sense pensar i sempre té un somriure als llavis. Ja heu vist que hi ha un patró de moment, la gent que sempre em cauen bé. A més, té bon criteri perquè li agrada l’agent Cooper.  Lamentablement a mesura que avança la sèrie deixa de ser un personatge tan guai.
Gordon Cole: Supervisor de l’agent Cooper. Es un home alegre i que es preocupa per l’agent Cooper, es el cap que tots voldríem. Es el millor recurs còmic de la sèrie. Està sord i això fa que contesti les preguntes responent una cosa que no té absolutament res a veure amb la pregunta que li han fet. Tan sols apareix en dos capítols, i si us sona la seva carà serà perquè es el mateix David Lynch.
Albert Rosenfield: El forense del FBI. Es asocial, però es eficient. Es un incomprès pel xèrif però jo l’entenc.
Agent Dennisse: O més habitualment Dennis, mai se sap. Es un transsexual de la DEA. Un personatge més extravagant per la sèrie, ja no ve d’aquí. Si us sonen les seves sensuals cames serà perquè son les de David Duchovny a.k.a. Fox Mulder de Expedient X. Ara ja sabeu d’on va treure aquest l’afició pels fets paranormals.

Quina opinió podria tenir d’un nan ballarí vestit de vermell?

Quina opinió podria tenir d’un nan ballarí vestit de vermell?

Ni bé ni malament
Norma Jennings: Rosseta maca propietària de la cafeteria. Es un personatge sense substància, ni bo ni dolent. Està allà per donar la típica conversa de barra de bar amb la diferència que es tracta d’una cafeteria i posar un cambrer sempre netejant la mateixa gerra amb un drap seria massa tòpic.
Ed Hurley: El propietari de la gasolinera i taller. També es un personatge sense substància. Té el mèrit d’aguantar la sonada de la seva dona.
La sonada del tronc: Una dona que va pel poble parlant amb un tronc. La típica vella boja dels gats era massa tòpica, així doncs millor que parli amb un tronc. A part d’encertar-la amb les seves previsions no fa massa per la sèrie.
Hawk: El únic policia eficient, a part del xèrif, del poble. Es el toc ètnic que tota sèrie ha de tenir, es clar, no podien pas posar un afroamericà en un poble de les muntanyes dels EEUU, havien de posar un natiu americà.
Major Briggs: Es un científic de les forces aèries. No se sap que coi deu haver vist, però no té cap problema en creure en els fets paranormals. De totes maneres per mi sempre serà el General Hammon de Star Gate.
Andy Brennan: L’agent de policia curtet. Res més a dir. Es un altre dels recursos humorístics de la sèrie, però a mi em deixa bastant fred.
Lucy Moran: Secretaria de la policia amb una veu i caràcter força irritant. Es la parella perfecte de l’Andy però a tots dos els hi costa veure-ho, es clar, al no ser gaire espavilats…

Saps que es tracta d’una sèrie mítica quan apareix homenatjada en els Simpsons

Saps que es tracta d’una sèrie mítica quan apareix homenatjada en els Simpsons

Em cauen malament
Nadine Hurley: La bòrnia sonada. Després d’un incident es recupera pensant-se que es una adolescent i amb una super-força. Personatge força insofrible perquè intenta fer gràcia i no ho aconsegueix massa.
Jocelyn Packard: La Coreana. Sempre es fa la tonta i la pobre i desvalguda dona desemparada. Només té una frase “Oh, tinc por”, però per darrera conspira com la que més, el problema es que no en sap i li surt tot malament.
Donna Hayward: La millor amiga de la Laura. Va oscil·lant entre un “ara m’agrada en James, ara no m’agrada, ara m’agrada un sonat agorafòbic, ara no m’agrada”. Què coi vol? Aclarat si us plau!
James Hurley: El típic motorista rebel amb caçadora. Què passava en els vuitanta que totes les noies queien rendides davant aquest estereotip? Primer està amb la Laura, quan aquesta es mor passa ràpidament a la Donna, tonto no es, té clar que es millor tenir una novia viva que morta. No content amb això tonteja amb la cosina de la Laura. Al final es tan estúpid que fins hi tot deixa perdre la Donna. Tot i que després la Donna el va a buscar per salvar-lo després d’haver fet de pringat amb el rotllo de la dona que volia matar el seu marit i fotre-li la culpa. Tota aquesta trama està ficada de manera totalment gratuita.
Madeleine Ferguson: La cosina de la Laura. Com que es igual que la Laura, això provoca en James es pengi d’ella, però en James està amb la Donna. Quin trio! No els suporto! Per sort, el seu paper dura poc…
Leo Johnson: Maltractador, traficant, assassí, criminal en general, calen més motius per odiar-lo?
Shelly Johnson: Casada amb el mal-tractador, traficant, assassí, criminal en general d’en Leo. Per què s’hi va casar? Oh, diu que abans de casar-se no era així… Ah es clar, et tornes un malparit d’un dia per l’altre, es clar. D’acord, ha aprés la lliçó i ara està amb un altre noi, en Bobby, estaria molt bé si no fos perquè en Bobby es un imbècil…
Bobby Briggs: El seu cognom sona igual que totxo en anglès, i el tio es més tonto que un maó, casualitat? No ho crec pas. Té aspiracions de grandesa i es un venedor de fum, però es un desgraciat en tota regla.
Ben Horne: Al principi de la sèrie es un triomfador que es propietari de la meitat dels serveis del poble. Al final de la sèrie es un perdedor que gairebé no té res. Passant inclús per un període psicòtic el qual es pensa que es el general Lee. Sense comentaris. Quan es recupera del brot psicòtic tampoc es pot dir que estigui recuperat del tot.
Jerry Horne: Germà excèntric d’en Ben. Què fa? Només pul·lular al voltant del seu germà. Es una excusa perquè en Ben expliqui els seus plans en veu alta.
Pete Martell: Segueix enamorat de la bruixa de la seva dona malgrat no està d’acord a com tracta la Jocelyn. Malgrat ser un crack dels escacs es un passarell.
Catherine Martell: Extorsiona de manera cutre al Ben i a la Jocelyn i li surt bé en els dos casos! Això diu molt poc a favor d’aquests dos personatges. Pel que fa al personatge, simplement és odiós.
Leland Palmer: Pare de la Laura. Advocat d’en Ben Horne. Hoste d’en Bob. Sonat total durant la resta del temps.
Nen Orfe: Odio els nens en les sèries que fan el tòpic paper de nen que fa entremaliadures. Que coi es això Daniel el trapella? Pfff

Ja ho heu vist. En la sèrie hi ha més personatges que em cauen malament que no pas de qualsevol altre. Com suporto la sèrie? Bona pregunta. Suposo que es per la curiositat de saber com acaba la història. I sobretot perquè la primera temporada està més bé que la segona. Demà continuaré parlant una mica més sobre aquesta mitificada sèrie.

PD: Recordeu indicar el vostre aniversari al CT1971 si no ho heu fet ja, per veure si trobem més coincidències.

Es sense dubte l’Ala oest de la Casa Blanca la sèrie de dramàtica que més m’ha agradat de tots els temps? No, sense dubte no, perquè he estat dubtant amb moltes altres sèries molt bones Game of Thrones, Galactica, Lost i especialment The Wire, però després de molt dubtar he arribat a la conclusió que si, que es la millor sèrie de drama que he vist mai.

Recomanaria aquesta sèrie a tothom? No, als meus enemics no els hi recomanaria, que es fotin i que no gaudeixin! El que vull dir es que entenc que no es una sèrie per tots els gusts. Es una sèrie amb més de diàleg que no pas d’acció. Predomina el diàleg i el guió per sobre de qualsevol altre aspecte, que justament son els aspectes que més valoro en una sèrie, que la trama enganxi, sigui versemblant i que el guió estigui cuidat. En tots tres aspectes li poso un 10 a l’ala oest. Evidentment també hi ha altres aspectes a tenir en compte, però per mi no son tan importants.
No sempre s’ha de fer cas a la crítica, la crítica no es perfecte, moltes vegades no segueix els mateixos criteris que un mateix, però en aquest cas la crítica m’acompanya. L’ala oest es la única sèrie que s’ha emportat 4 Emmys al millor drama de manera consecutiva (del 2000 al 2003 coincidint amb les 4 primeres temporades). Contant el total d’Emmys en total s’ha emportat 26, convertint-se d’aquesta manera en la sisena sèrie amb més Emmys acumulats.

I la gent què? La gent en general també té en tan bona consideració la sèrie? Doncs sent sincer no. A veure, la sèrie està ben valorada, un 6.9 al filmaffinity i un 8.8 al imdb (recordeu que al imdb sempre li heu de restar un punt a totes les puntuacions per obtenir la nota real que es mereix). Això vol dir que son bones notes però que cap dels casos es tracta d’una crítica excel·lent. Per exemple, al imdb cau a la posició 68 de les millors sèries. Però que coi sabrà la gent què es una bona sèrie? Si en la llista del imdb en la posició 21 ens trobem amb la sèrie d’animació de Batman, quina credibilitat té aquesta llista?

Estic a un pas de començar a fer atemptats per reinvindicar que Aaron Sorkin deixi The newsroom i torni a fer The West Wing. Em sap greu si per això s’ha de interrompre la jubilació de Martin Sheen, però aquest home ha nascut per ser el president dels EEUU, i no em refereixo únicament a la ficció… Recordo una rigurosa enquesta del 20 minuts que es va fer abans que l’Obama estigués a la Casa Blanca que preguntaven qui seria el millor president pels EEUU i va guanyar Martin Sheen per amplia majoria.

El millor president que ha tingut i tindrà mai els EEUU

El millor president que ha tingut i tindrà mai els EEUU

En un futur, quan m’hagi reproduit (o clonat) i hagi creat un petit Pons i aquest hagi arribat a la edat mental per saber apreciar les bones sèries, li ensenyaré a apreciar les millors sèries. Sent sincer, començaré per Friends i els (bons capítols dels) Simpsons, però després passaré a l’Ala Oest de la Casa Blanca.

Ha arribat el moment de puntuar l’ala Oest, ho faré temporada per temporada
Primera: 10
Segona: 10
Tercera: 10
Quarta: 9
Cinquena: 7
Sisena: 8
Setena: 9
Si fem la nota mitja surt un 9 clavat, però la nota mitja tot i ser un càlcul racional no reflexa la part sentimental que em fa posar-li un 10.
Nota:10/10

PD: Aquest no serà el últim post de l’Ala Oest que veureu en aquest bloc. De moment tinc a mitges un altre post sobre la sèrie. M’estic fent pesat amb The West Wing? Envieu les vostres queixes al mail mimporta_un_rabe@gmail.com, allà seran ateses tal i com es mereixen.

Finalment m’he decidit a veure la onzena i última temporada de Frasier.
Frasier té el rècord de premis de tota la història dels Emmy: 37 Emmys en total. Destacant havent guanyant 5 anys seguits l’Emmy a la millor comèdia. Poca broma! En cap cas vull desmerèixer tots aquests premis però s’ha de reconèixer que la sèrie té una edat, es va començar a emetre en el 1993 i va acabar en el 2004. El que vull dir es que en aquella època encara no era la època daurada de les sèries, i menys encara de les comèdies de les quals només podem destacar Friends i Seinfeld (per cert, totes dues millors que Frasier), per tant la competència no era tan alta com actualment. De totes maneres aconseguir ser la sèrie més premiada de la història dels Emmy no es pas casualitat.

Pretensiosos i snobs els germans Crane? au va...

Pretensiosos i snobs els germans Crane? au va…

Si us agraden les comèdies senzilles, amb l’humor clàssic de protagonistes poca-traces on res els hi surt tan com volien i on sempre s’emboliquen amb situacions que se’ls hi giren en contra, sense dubte Frasier es la vostra sèrie.

Perquè després digueu que en Niles no fa bons plans

Perquè després digueu que en Niles no fa bons plans


El penúltim capítol de la temporada es una emotiva retrospectiva dels 11 anys passats en l’apartament d’en Frasier fent servir com a excusa un pot de llosa. D’aquesta manera podem veure com han canviat les relacions entre els personatges, bé, algunes no han canviat gaire, perquè enganyar-nos.

ESPOILERS FINALS
En l’últim capítol es tanquen les trames obertes. La Daphne pareix. En Martin i la Ronee es casen i finalment en Frasier abandona Seattle. El comiat d’en Frasier serveix com a comiat de la sèrie d’aquesta manera mentre els personatges es posen trists per el comiat, l’espectador també es veu identificat.
FI ESPOILERS FINALS

La veritat es que sap greu quan acaba una sèrie, i més si portes temps veient la sèrie, concretament 11 temporades a 24 capítols per temporada. Agafes estima als personatges, formen part del teu entorn. Arreveure Dr. Frasier Crane! Arreveure Daphne Moon! Arreveure Dr. Niles Crane! Arreveure Roz Doyle! Arreveure Martin Crane! Arreveure Eddie!

Frasier té un 6.9 a filmaffinity i un 8.0 al imdb

Nota: 7/10

“Laura Palmer l’ha palmat, qui se l’ha carregat?” Aquest es l’argument de la famosa sèrie Twin Peaks. Qui no la coneix? Doncs fins que no vaig veure la primera temporada (no em digueu res de la segona que encara no l’he vist!) jo mateix no tenia ni idea de què anava aquesta mítica sèrie.
L’acció transcorre en una ciutat de mala mort del nord dels EEUU tocant amb la frontera de Canadà. La ciutat, com segurament haureu endevinat es diu Twin Peaks. Es el típic “poble” (50.000 habitants aproximadament i descomptant) del nord dels EEUU on tothom es coneix. Com que normalment en el poble mai passa res, envien un maniàtic agent especial del FBI per encarregar-se de descobrir qui va matar a Laura Palmer, en principi una innocent noia de 17 anys estimada per tots els seus coneguts. La sèrie es de principis dels 90, per tan si la veieu avui en dia potser trobeu la moda una mica desfasada, però no passa res, simplement que tothom porta la roba 3 talles més gran del que li tocaria, excepte el agent especial del FBI, aquest porta un “traje” impecable fet a mida. A part, també hi ha la mania de portar els pantalons i les faldilles a l’alçada del pit. La primera temporada només son 7 capítols més el capítol pilot que dura el doble d’un capítol normal, es a dir, hora i mitja. La sèrie es va fer famosa sobretot per dos motius, per una banda perquè el capítol pilot el va dirigir el peculiar d’en David Lynch (i també el tercer capítol, a part de ser-ne el productor), i abans no era normal que directors famosos de cine fessin sèries. I per altra banda es una de les primeres sèries, sinó la primera que la trama té una continuïtat lineal capítol a capítol i no es una telenovel·la al ús, canviant totalment l’estil de capítols auto-conclusius amb el retorn al status quo que eren la moda fins al moment.

Per què posar el cartell oficial quan pots posar el simpsonitzat?

Per què posar el cartell oficial quan pots posar el simpsonitzat?

El pitjor de la sèrie es la intro. És llarga, lenta i la música es massa avorrida i sosa, i lo únic que veiem son imatges del poblet, que té el seu encant, però les veiem desfilar de manera exasperadament lenta.
En el pilot coneixem els personatges principals que en son un bon munt, gairebé la meitat d’ells estan sonats, de fet podríem dividir els personatges de la sèrie entre sonats i/o excèntrics i més o menys normals:

Sonats i excèntrics:

  • Agent especial del FBI Dale Cooper: Enviat per resoldre el cas, es el més protagonista de la sèrie. No està sonat, simplement es molt excèntric.
  • Audrey Horne: La filla d’en Benjamin Horne viu en el seu propi mon de felicitat. S’implica en la cerca de l’assassí de la Laura únicament per cridar l’atenció de l’agent Cooper. Sempre que surt en pantalla embolica la troca d’una manera o una altra, fins hi tot té una banda sonora pròpia que indica que farà algun despropòsit. Tot i això, després de l’Agent Cooper, es el meu personatge preferit.
  • Lucy Moran: Recepcionista de la policia. Es exasperant el seu ritme calmat a l’hora de fer qualsevol cosa. Arriba a treure conclusions però amb 10 minuts de retràs. Això si, serveix quantitats ingents de donuts de manera molt eficient.
  • Andy Brennan: L’agent de policia més sensible de tots els temps. Plora absolutament per qualsevol cosa. A part te la intel·ligència d’una sabata.
  • Leo Johnson: Marit de la Shelly, camioner, traficant de drogues, mal-tractador, violent en general i un cabronàs en tota regla.
  • Nadine Hurley: Marit de l’Ed. Aquesta si que està completament sonada. Viu obsessionada amb temes tan transcendentals com ara que les cortines no facin soroll. Sense comentaris.
  • Leland Palmer : Pare de la Laura Palmer. Quan la seva filla es mor es torna totalment boig, comença a delirar, a veure visions i balla i plora tot sol.
  • Sarah Palmer: Si el pare de la Laura es torna boig, la mare no podia ser menys. Una altra que veu visions i delira.
  • Dr. Lawrence Jacoby: El psicòleg de la Laura. Només pel fet de portar sempre camises hawaianes ja es mereix estar en aquesta secció de sonats, però es que a més a més està sonat.
  • La senyora del Tronc: Es una dona que porta un tronc a tot arreu i parla amb ell. No cal dir afegir res més, oi?
  • Jerry Horne: El germà sonat d’en Benjamin Horne. Només serveix perquè en Benjamin expliquis als espectadors els seus plans. Per fer això no calia que estigués mig sonat.

No del tot sonats ni excèntrics:

  • Sheriff Harry Truman: Es el Sheriff del poble, com que el cas el supera demana ajuda al FBI, bàsicament es dedica a seguir l’agent Cooper.
  • Bobby Briggs: El xulo guaperes de l’insitut, que sortia oficialment amb la Laura Palmer. Aquest no està sonat, simplement es comporta com un imbècil. En principi es el principal sospitós. Es lògic, tothom sap que l’assassí principal sempre és el novio o la novia de la víctima. Per tan, vigileu amb qui sortiu…
  • Shelly Johnson: La cambrera de la cafeteria que es l’amant del xulo guaperes anterior. No està sonada però no té cap sentit comú, prova daixò es que es va casar el violent d’en Leo.
  • Benjamin Horne: Propietari de l’hotel, del casino / puticlub, dels grans magatzems i de mig poble en general. Té alguna escena excèntrica on per exemple comença a ballar sobre una taula, però fora daixò i sobretot en comparació amb la resta del poble no podríem dir que estigui sonat.
  • Donna Hayward: La millor amiga de la Laura i amant d’en James.
  • Dr. Will Hayward: Doctor i pare de la Donna.
  • Norma Jennings: Propietària de la cafeteria on treballa la Shelly.
  • James Hurley: Amant no oficial de la Laura.
  • Ed Hurley: Tiet d’en James i amant de la Norma.
  • Jocelyn Packard: Propietària de la serraria i amant del sheriff.
  • Pete Martell: Cunyat de la propietària de la serraria. Es un home que de tan simple que es tonto. Està casat amb una bruixa.
  • Tommy Hill: Agent de ètnia índia de la policia. Com es d’esperar es un bon rastrejador.
  • Catherine Martell: La germana del difunt marit de la Jocelyn. Aquesta es la bruixa casada amb en Pete.
  • Maddy Ferguson : Cosina de la Laura. La única raó de la seva existència es que s’assembla a la Laura i això remourà la trama.
  • Major Garland Briggs : Pare d’en Bobby, només sabem que treballa en un projecte militar secret.

Com es pot intuir per la descripció que he fet d’alguns personatges la meitat del poble li fot les banyes a la seva parella oficial amb una amant secreta, deu ser la moda, però lo millor es que el agent del FBI només mirar-los els enganxa a tots, es una espècie de Patrick Jane (el Mentalista) que només veure com es miren dos persones ja sap si estan liats o no. En un principi el detectiu es una mica extravagant, bé, en principi i en final també. Per una banda té la mania en gravar-ho tot amb la gravadora, que de fet, si no fos perquè li arriben els taps per les orelles pensaria que realment no hi ha cap noia que escolti les cintes que grava. A part de la gravadora tenim la seva obsessió amb els pastissos i el cafè. Però la cosa no es queda així, quan fot el rotllo sobre el Tibet i el seu mètode de llançar pedres contra una ampolla mentre anomena els sospitosos arriba al absurd total, exceptuant que aquesta escena va molt bé per l’espectador per recapitular tots els personatges implicats que han anat sortint i la seva relació amb Laura Palmer. Cas a part son els somnis totalment surrealistes que té, només us diré que surt un nan vestit de vermell que balla, es una situació absurda de collons.

Ara em creureu quan dic que en Cooper està obsessionat amb el cafè:
https://www.youtube.com/watch?v=5PcoMrwEa5o

Hi ha una cosa que no acabo d’entendre, bé potser n’hi ha varies, però una en especial que no sembla tenir cap raó de ser son els trossos de la telenovel·la “Invitación al amor” que ens van ensenyant, perquè? Hi ha algun paral·lelisme amb la història de Twin Peaks? A mi no m’ho sembla. Em té desconcertat. Bé, quan li passa “allò” en el Leo llavors si que hi ha una paral·lelisme clar, però es la única vegada.

ESPOILERS
Twin Peaks té l’honor de tenir el gir de guió més forçat que he vis ten molt molt de temps. Just abans d’acabar el tercer capítol l’agent del FBI fa una trucada al xerif i li diu “Ja se qui va matar a Laura Palmer, demà t’ho dic”. I al capítol següent li diu “Ahm… no me’n recordo…” Si us plau!! Val que l’agent sigui un tio força extravagant però d’aquí a no recordar-se de la solució del seu cas?!
El cliffhanger de l’últim capítol de la primera temporada es enorme. Acabem veient com algú dispara tres trets a boca de canó contra el nostre agent del FBI preferit. Serà suficient per matar-lo? Qui serà els pistoler? En aquest poble estan tots sonats, podria ser qualsevol, i pel que hem vist tothom té rotllos amb tothom, tothom traeix a tothom i ningú es de fiar.
FI ESPOILERS

En aquest poble, en comptes de solucionar-se misteris cada vegada n’hi ha més! Es com Lost! Espero que no acabi igual… Ja he començat a veure la segona temporada que té 22 capítols en comptes dels escassos 8 capítols d’aquesta primera temporada, espero que continuï igual d’interessant. Per tan, la nota de la sèrie la posaré quan l’acabi, però ja us avanço que si les coses no es torcen no serà un mala nota.

Avui us porto la primera temporada de Orange is the new black. No, no m’he tornat un fanàtic de les tendències dels colors de moda del moment, Orange is the new black es el nom de l’última sèrie que he vist. I va de moda? Si us plau… Es refereix al taronja que porten les internes d’una presó. Per guanyar l’interès del públic masculí heterosexual diré que la sèrie va de lesbianes, ja està, així de fàcil, ja tinc l’interès. Per guanyar l’interès del públic femení heterosexual i homosexual hauré de fer una definició més complexa. Preparades? Agafeu aire perquè la frase es llarga: Va sobre una dona que malgrat les seves inseguretats personals i sentir-se sola en un ambient tan hostil com pot ser una presó aconsegueix sobreviure per ella mateixa i superar tots els reptes que se li plantegen, tot això sense renunciar als seus principis morals ni deixar de ser una dona independent i emprenedora. Molt bé, ja dec tenir a tota la audiència encuriosida menys al públic masculí homosexual. Què voleu que hi faci, no es pot tenir content a tothom.

La intro es molt eclèctica pel meu gust, sort que existeix el botó per avançar ràpid.

La sèrie comença bé, molt bé, molt molt bé, comença amb uns quants pits (quatre, dos i dos) i amb lesbianes, hi ha alguna manera millor de començar? Si existeix, jo no la conec…

Una de les primeres imatges del capítol pilot. D'això se'n diu captar l'atenció de l'espectador des del primer moment

Una de les primeres imatges del capítol pilot. D’això se’n diu captar l’atenció de l’espectador des del primer moment

El promés de la protagonista es el nano de American Pie, en Jason Biggs, com es que en aquesta sèrie fot un paper tan mort? Mira que es difícil fer que aquest actor sigui soso, però ho han aconseguit, té el seu mèrit.

En el primer capítol veiem com la protagonista ingressa en una presó. Sentim pena per ella? No gens, es el primer capítol, no la coneixem absolutament de res, no hi ha empatia rosseta, ho sento.

El gènere de la sèrie es molt atípic, es tracta d’una comèdia dramàtica. Perdona què? Sí, ho heu llegit bé, una comèdia dramàtica. Es una drama amb alguns tocs còmics, o com a mínim intenten ser còmics, la actitud es còmica però en una situació dramàtica. I què tal funciona la fusió d’aquests dos gèneres tan dispars? Sincerament? A estones bé o estones fatal. No se si es que realment no es poden combinar o es que Orange is the new black té escenes en les que no sap combinar-los. Bé, hi ha escenes que si, i capítols que funcionen millor que d’altres, però general aquesta mescla de comicitat i drama no ho veig. Realment, cada vegada el drama té més protagonisme i menys de comèdia, i això no es pas dolent.

En cada capítol coneixem la història d’una de les presses. En el segon capítol coneixem la història de la cuinera russa, en el tercer la història de la transsexual, en el quart sobre la vella rondinaire que té l’habitació ordenada, el cinquè va sobre la llatina del cul gros, etc. En aquest sentit la sèrie segueix l’esquema de Lost, fa servir els flashbacks per alentir la trama present a canvi de conèixer el passat dels protagonistes. Aquesta tècnica es frustrant per l’espectador perquè veu que la història no avança tot lo ràpid que podria, però d’aquesta manera també fa que enganxi més a l’espectador. S’ha de reconèixer que a Lost ho feien millor.

INICI ESPOILERS

El capítol 5 es totalment subrealista, el protagonisme recau sobre la caça d’un pollastre. Sí, heu llegit bé, un pollastre. No cal dir que es un capítol més, ni més filler ni menys que un altre capítol intermedi qualsevol. Al principi he trobat la història del pollastre massa absurda, però al final m’ha agradat, tan que de moment s’emporta el premi al millor capítol.

Quin desastre de promès! Quan sap que la seva promesa es torna lesbiana en comptes de parlar-ho amb ella decideix explicar-ho tot en un programa de ràdio per amargar-li la vida a la Piper. Així s’arreglen les coses? Es com l’equivalent d’anar al Diario de Patricia. Quin fallo.

Estava clar que no podia acabar la temporada sense un intent d’assassinat que tingués com a víctima la protagonista, i fins l’últim capítol no passa, això si no contem l’intent de matar-la de gana es clar, però siguem sincers, una mort violenta sempre fa més efecte. La assassina es una fanàtica religiosa, que curiosament es la mateixa actriu que fa de novia del “novato” a Sons of Anarchy, aquesta noia s’està encasellant en papers de persona xunga… I què es mereixen les persones xungues? Un càstig, i qui la castigarà? La mosqueta morta de la Piper? Doncs sí, es veu que si li toques els collons a una persona tranquil·la aquests acaben rebentant i et foten una pallissa, literalment. Tot i que es un recurs fàcil, sempre es un bon final de temporada acabar amb una pallissa.

FI ESPOILERS

En les pelis i sèries de presons masculines sembla que tots es vulguin matar, en canvi en aquesta sempre totes estan ballant, cridant i fent festa, curiós, oi? Bé, sempre tampoc, però qualsevol excusa es bona per pinta lletres de colors en el paper de water i penjar-ho per les parets.

Punt a favor: El recurs lèsbic està molt utilitzat durant tota la sèrie. Encara que moltes escenes lèsbiques siguin totalment gratuïtes s’agraeixen igualment.

No us deixeu enganyar per les fotos del post, a vegades hi ha moments que NO soc lèsbics

No us prengueu literalment, a vegades hi ha moments que NO son lèsbics

Es curiós, es acabar de veure un capítol d’aquesta sèrie i que em vinguin ganes de veure porno lèsbic xD Estic al 90% segur que es cosa de la morena, la que es la ex de la protagonista, la Alex, no es que sigui extremadament guapa, i menys si la mires de molt a prop, però té una mirada molt morbosa, en especial quan es posa les ulleres. Ah… crec que estic enamorat, llàstima que sigui bollera, a la sèrie, a la realitat es ben heterosexual.

Nota: 7/10

Si voleu veure alguna cosa feu clic per ampliar

De fet el títol es enganyós, en general no m’ha agradat la temporada 22 dels Simpsons. La temporada 22 dels Simpsons comença amb un horrible capítol musical. ES un capítol molt musical, i per tan no m’agrada. Lo millor del capítol es el gag del sofà que surt un directiu de la Fox que els hi dona un magdalena amb una espelma a la família per celebrar la seva temporada 22, evidentment la magdalena se la menja el mateix directiu. El capítol es en gran part un homenatge a la sèrie Flight of the Conchords, la qual vaig abandonar després de veure 3 o 4 capítols.

  • El capítol 2 només té de bo la paròdia del capítol de rasca i pica que fan a UP. I el gag del sofà es clar, que pràcticament sempre son bons. (va sobre els micro-crèdits)
  • El capítol 3 El Gag del sofà del es el d’en Bansky. A part d’això es el capítol no té res. (va sobre el moneyball del baseball)
  • El capítol 4 es el de Haloween, i la presentació al estil the office monstre està força bé. Els de Halloween solen estar bé, i el primer d’ells que va sobre els jocs de taula està bé, fa referència a Jumanji. El segon fan un homenatge a una peli que no he vist (Calma total,), per tan no li he trobat la gràcia. El últim es una parodia de crepuscle.
  • El capítol 5 tampoc es bo. Va sobre la Lisa que va a una escola privada.
  • El capítol 6 comença bé, però en dos minuts ja es converteix en un mal capítol. Va sobre que en el sr Burns perd la memòria.
  • El capítol 7 va sobre un colom missatge. Es el pitjor de la temporada fins al moment.
  • El capítol 8 es un especial de nadal amb 3 histories: En Bart va a veure al para Noel. La Lisa fa una versió de Malditos Bastardos. La marge decora la casa de nadal reciclant. Estan prou bé les 3 històries, però la quarta es la millor, perquè a part que son els Simpsons teleñecos apareix la Katy Perry amb un vestit cenyit ^^
  • El capítol 9 no es massa bo, però dintre del que es la temporada 22 es deixa veure. Va sobre la màfia.
  • El capítol 10 tirant a dolent
  • El capítol 11 haig de reconèixer que no està malament, gairebé podríem dir que bé, com a mínim la història principal.
  • El capítol 12 força estúpid
  • El capítol 13 dolent
  • El capítol 14 bastant dolent
  • El capítol 15 força dolent
  • El capítol 16 es horrible
  • El capítol 17 comença la capçalera amb la música de Futurama i la nau del Planet Express, però el capítol es horrorós
  • El capítol 18 es dolent
  • El capítol 19 es dolent amb ganes
  • El capítol 20 es avorrit
  • El capítol 21 està prou bé.
  • El capítol 22 no està malament.

Resumint. Els gags del sofà son en la gran majoria molt bons, la gran majoria de capítols son dolents, exceptuant unes poques excepcions que es deixen veure.