Arxivar per 2006-05-01

Recordem el final del capitol anterior “El cas es que primer va començar a …” mirar-me de reüll, jo com a observador que soc, vaig adonar-me de seguida tot i està molt centrat en un llibre de filosofia moderna, el cas es que sabia que interpretar la mirada com una senyal seria un error. Al següent dia (posem dimarts) ella es va assentar al costat meu (si, al costat del seient del tramvia que agafo els matins…), però abans em va preguntar si estava lliure, no sabia exactament si es referia al seient del meu costat, o si es referia a si jo estava lliure (segurament la 2ona opció), per sort (per ella), les dos interpretacions tenien la mateixa resposta. Al cap d’una estona em va preguntar si el llibre que estava llegint al tramvia (Manual de l’assassí professional Vol.2, ja que el de filosofia ja me l’havia polit) era interessant, que li crides l’atenció aquell llibre només podien significar dos coses, o que li interessava el tema de l’assassinat (potser en planejava un i tot, espero que no fos el meu) o bé que només era una excusa per dir-me alguna cosa; com que se que les noies llencen falses indirectes vaig tenir clar que era la primera opció. Quan va arribar a la seva parada, es va girar, i va dir adéu amb un somriure d’orella a orella, una indirecta? o bé fet que era dimarts i estava contenta per què a la nit feien House? Lògicament era la 2ona opció, però això també li vaig dir adéu somrient. L’endemà …
To be continue…