Arxivar per 2006-05-03

En el capitol anterior “Tramvia, noia maca, interés pel llibre, Dr House. L’endemà…” i ara la continuació:
L’endemà no em va preguntar si el lloc estava lliure, sinó que directament em va dir si podia seure; tenia un cul molt macu i per tan vaig deduir que dos nois de darrera devien estar mirant-lo mentre ella esperava la meva resposta, i com que a primer cop d’ulls els nois m’havien semblat idiotes vaig decidir privar-los de la vista i li vaig dir a la noia que podia seure sense problema. No ser com va ser però al caps d’uns minuts ja m’estava explicant mitja vida seva, la veritat, aquell tros del llibre estava interessant, però com que soc respectuós vaig decidir escoltar-la; tampoc va explicar res realment interessant (encara pensaria en matar-me? això encara ho he sabut). El dia següent ja va ser descarat, al veure un lloc buit al meu costat si va asseure automàticament, i va començar a xerrar i a xerrar. Però i va haver un moment que em va deixar la oportunitat d’entrar a la conversa, em va preguntar si li donava el meu mobil; que havia de pensar jo en aquell moment? que era una addictes al mobil que devia necessitar fer-lo servir constantment, i sabia que aquests tipus de persones que tenen una adicció s’ha d’anar amb molt de compte, poden ser perillosus si els hi dius que no, tot i que a primera la vista la J. Jones no semblava perillosa, podria semblar moltes coses, podria semblar atractiva, podria semblar riallera, podria semblar estupida, però perillosa no. Total, que al final li vaig donar el meu mobil, i en un rapid moviment de dits va treure el seu mobil, el va apuntar i em va fer una perduda; la meva teoria sobre la seva adicció anava per bon camí, li acabava de donar el telefon i ja tenia la necessitat de fer-me perdudes. Al acabar-se la setmana …
To be continue …