Cas típic 419: noi li agrada noia, noi es un emprenyador

Cosmètica de l’enemic – Amélie Nothomb (69 pàgines)

Estàs apunt d’embarcar en l’avió quan et communiquen que el vol es retrassa durant un temps indeterminat. La teva frustració es gran. Només faltaria que al intentar distreuret amb una lectura apareixi un desconegut que et vol donar conversa i evitar que llegeixis. Això es el que li passa al protagonista d “Cosmètica de l’enemic” de (oh sorpresa!) Amélie Nothomb!

Tot el llibre (les 91 paginetes de no res) es un dialeg entre dos desconeguts. L’un amb ganes d’explicar uns fets que l’atormenten, l’altra amb ganes de NO escoltar-lo. Però com evitar escoltar a algú? Parlar encara es legal… No cal dir que el final de la narració porta una sopreseta.

És el meu llibre preferit d’Amélie. Per això le deixat per l’últim. De fet, també es l’últim llibre seu que m’he llegit.

Us deixo amb un parell d’extractes de la conversa.

– No puc sofrir els aeroports. Els ingenus pensen que aquí s’hi poden trobar viatgers. Sabeu quina mena de gent s’hi troba, per aquí?

– Importuns, potser? -va grinyolar l’home, que feia veure que encara llegia.

 

 

-Es la primera mort, la que compta de debó. És un dels problemes de la culpabilitat en cas d’assassinat: No és cosa que se sumi. No està considerat com a més greu haver mort cent persones que haver-ne mort una de sola. De sobte, quan ja se n’ha mort una, no es veu per què caldria estar-se de matar-ne un centenar.

– És cert. Per què limitar aquests petits plaers de l’existència?

Nota:9/10