Arxivar per Juny, 2008

No us sabria dir el per què, però aquesta notícia m’ha fet molta gràcia. Pels qui no portin el Italià molt bé hi ha la noticia traduida en aquest comentari.

Visca els Darwin awards!

Cosmètica de l’enemic – Amélie Nothomb (69 pàgines)

Estàs apunt d’embarcar en l’avió quan et communiquen que el vol es retrassa durant un temps indeterminat. La teva frustració es gran. Només faltaria que al intentar distreuret amb una lectura apareixi un desconegut que et vol donar conversa i evitar que llegeixis. Això es el que li passa al protagonista d “Cosmètica de l’enemic” de (oh sorpresa!) Amélie Nothomb!

Tot el llibre (les 91 paginetes de no res) es un dialeg entre dos desconeguts. L’un amb ganes d’explicar uns fets que l’atormenten, l’altra amb ganes de NO escoltar-lo. Però com evitar escoltar a algú? Parlar encara es legal… No cal dir que el final de la narració porta una sopreseta.

És el meu llibre preferit d’Amélie. Per això le deixat per l’últim. De fet, també es l’últim llibre seu que m’he llegit.

Us deixo amb un parell d’extractes de la conversa.

– No puc sofrir els aeroports. Els ingenus pensen que aquí s’hi poden trobar viatgers. Sabeu quina mena de gent s’hi troba, per aquí?
– Importuns, potser? -va grinyolar l’home, que feia veure que encara llegia.
 
 
-Es la primera mort, la que compta de debó. És un dels problemes de la culpabilitat en cas d’assassinat: No és cosa que se sumi. No està considerat com a més greu haver mort cent persones que haver-ne mort una de sola. De sobte, quan ja se n’ha mort una, no es veu per què caldria estar-se de matar-ne un centenar.
– És cert. Per què limitar aquests petits plaers de l’existència?

Nota:9/10

Las catilinarias – Amélie Nothomb (136 pàgines)

Oh sorpresa! un altre post sobre Amélie Nothomb! i justament en la setmana que he anomenat “La setmana de Amélie Nothomb”, quina casualitat!!

Avui toca Las Catilinarias (Hi havia pocs enllaços per triar, i al final m’he optat per aquest que li fan tan la pilota).

L’argument es senzill. Una parella de juvilats sense fills s’instalen al camp per que volen tranquilitat i l’haurien tingut a no ser que el veí no es presentés cada dia a les 4 de la tarda.

Amélie aconsegueix crear un personatge que fa realment rabia i repulsió i fàstic. Sort que al final… bé, millor em callo que després em diuen destripa-finals, per què sabeu el Bruce Willins en el sexto sentido? Doncs…

Tornant las Catilinarias (titol que no entenc a que ve, ni que vol dir) comentar que és un llibret curt ( de fet encara no he trobat cap llibre de l’Amélie que passi de les 200 pàgines) amb un humor fosc (altrament conegut com negre).

Alguns trossets que crec que represente força bé l’ambient de la història:

– Somos nosotros los que no quisimos saber nada. Nos enamoramos de la Casa. Si nos hubieran dicho que la bodega estaba llena de ratas nos habríamos hecho los suecos.
– Preferiría las ratas.
– Yo también. Existen desratizadores, però no “desvecinadores”.
 
 
 
 
 
– ¿Ha recibido usted mi carta?
Quince segundos de silencio
– Sí.
-¿Qué opina de lo que le digo en ella?
– Nada.
Elocuente respuesta.

Nota:7/10

Estupor i tremolors – Amélie Nothomb (304 pàgines)

Estupor i tremolors es el 2on llibre d’Amelie Nothomb que em vaig llegir. També va ser cortesia del Sr Vallbé. També es tracta d’una novela autobiogràfica, bé això es el que ella diu.

Ens explica la seva entrada en el mon laboral japonés (el seu pare es embaixador belga al Japó). I diguem que no té una gaire bona experiència. De fet aquesta es la gràcia del llibre, si tot li anés bé què hi hauria de bo? A part que els japonesos estan una mica bastant tarats, respecte la visió d’un occidental esclar.

Per a més informació consolteu el Google que per això està. O sinó feu click en aquest link. On sembla que algú n’ha fet un resum i ha donat la seva opinió que joo NO m’he llegit. El que us recomanaria jo seria aquest extracte del llibre. No es el tros que jo hauria triat, però fa el fet.

PD: La definició exacte de estupor.

Metafísica dels tubs – Amélie Nothomb (144 pàgines)

Comènça la setmana de Amélie Nothomb.

Tot va començar fa uns anys. Quan un dia després de passar per casa el Gari, em vaig trobar que portava la maleta plena de llibres. Un d’ells era la Metafísica dels tubs.

És la història autobiogràfica de quan era petita. De fet, comença el relat durant la seva gestació. D’això s’en diu tenir bona memòria. De fet, es tracta d’un naixement d’un Deu. Bé l’haurieu de llegir per acabar-ho d’entendre.

La veritat es que em va agradar el llibre (per ser d’una autora bèlga). Té una manera curiosa d’explicar la història. Aquí trobareu un tros del llibre com a exemple.

Si esteu més interessats aquí hi ha un resum bastant extens.
Nota:8/10

Amélie Nothomb. Tinc la sensació que aquest nom resonarà bastant en aquest blog (perill enllaç recursiu) durant aquesta setmana.

Aquesta autora fa uns llibres curtets, amb humor negre, personatges curiosos, i són històries que podrien passar com a reals (versemblants es la paraula?).

Tot i que conec que els posts sobre llibres són els que tenen menys èxit m’arriscarè a omplir aquesta setmana amb posts exclusivament de llibres. Ben mirat, tampoc hi ha tanta difèrencia en aquest blog entre un post amb ben valorat i un altra que passa despercebut.

Si esteu pensant que l’autora no fa massa bona cara, teniu raó. Però penseu que al cap a la fi es guanya la vida escrivint, no té la nescessitat que li toqu el sol.

Així doncs dono per inaugurada la:

Setmana d’Amelie Nothomb