I que seria de l’estadística sense els gràfics? Res! I que seria dels gràfics sense Graphjam? Res!
– Maneres de fer un projecte:
– La meva data de naixement respecte…
– La probabilitat relativa que el telefon deixi de sonar respecte la distancia en que estic d’agafar-lo
– La resposta al sentit de la vida, l’únivers i tota la resta es :
– Per què la gent odia windows:
– Percepció del temps segons el que estàs fent:
No es que em vulgui comprar un cotxe, que va, si amb prou feines se conduir jo… Si no se com em vaig treure el permís. De fet, algú ha vist mai el meu permís de conduir? no, oi? Posa que està expedit a Polonia xD
El tema del dia són els anuncis de cotxes. Gaudiu-los!
– Toyota: Tot si val per quedar-se el cotxe.
– Nissan: Truc per no pagar el parquimetre.
– Nissan Pathfinder: (NSFW)
– Nissan Tida: Consumeix poc, massa poc?
– Subaru Forester: Rentant un cotxe de manera sexy
Si amics! tot lo bo s’acaba. I ja he rebut l’últim fascicle de la millor col·lecció de tots els temps!
– Papá Puerco: Una novela de la saga de la Mort. On resulta que algú ha segrestat el mateix Papa Noel Porc. La filla (adoptada) de la Mort, el Oh Deu de les Ressaques i altres personatges peculiars s’encarregaràn de tornar-lo al lloc que li pertoca sa i estalvi.
– Buenos Presagios: Amb col·laboració de Neil Gaiman, Terry Pratchett escriure una novela ambientada en el mon actual on els angels i els angels caiguts es barallen per evitar i aconseguir respectivament l’apocalipsis. Qui guanyarà en l’eterna batalla?
– Pies de Barro: Una novela detectivesca de la Guàrdia de la capital del Mundodisco. Aquesta vegada s’enfronten a uns estranys assessinats on els assessins son marionetes de fang, es a dir golems, però qui els controla? per què ho fa? i per què en Vimes no se sent comode entre l’altra societat? Per què el ara capità Zanahoria infon tan respecte si es tan innocent i mai ha fet mal a ningú?
– Voto a Brios! : De cop i volta un tros de terra emergeix entre AnhkMorpork i Klash. A qui pertany? Klash es el pais amb l’exercit més poderós, nombros i perillós del Mundodisco, però AnkMorpork té la Guardia de la ciutat i el que es més important l’afan de poder del Patrici Lord Vetinari.
– La Tierra Media: Aquí me l’han col·lat. No l’he obert encara. Ves a saber que pot ser.
– El país del fin del Mundo: Aquesta vegada en Rincewind apareix en un forat després d’haver caigut per l’extrem del món. On es troba? No patiu la èlit de mags de la universitat invisible amb el seu Arxicanciller Ridcully l’aniran a cercar. Però el trobaran abans que es pugui posar en problemes i algú el vulgui matar? Esclar que no xD
A tothom li agraden les llistes!!! A mi també! per això i com que no tenia res millor a fer he creat una llista de les millors series d’humor segons el meu húmil i encertat parer:
1- Friends
2- Futurama
3- The Simpsons
4- Scrubs
5- Como conocí a vuestra madre
6 – The IT Crowd
10- Malcolm
Si voleu podeu votar i tot:
PD: En el preview del post no es veia l’enquesta… O sigui que potser tampoc es veu quan es publiqui. Però no patiu ja demandarè a wordpress i guanyarè i cobrarè una indepnització multimillonaria. O bé m’indignarè…
Anonymus Rex de Eric Garcia és una novela negre amb tots els elements d’aquests tipus de noveles, ja sabeu, detectius, sospitosos, narració en primera persona, assessinats que semblen accidents, assessinats sense cap relació que acaben tenint relació, una mica d’humor negre i no tan negre. Però Eric Garcia afegeix un extra: Dinousaures.
Es veu que allò que van desapareixer per culpa d’un meteorit es fals. S’han fet més petits i es disfressen d’humans, una teoria totalment més encertada. El cas es que un d’aquests dinousarues es detectiu. I com tots els detectius de novela negra té un despatx cutre, li falten casos i els deutes l’acosen. E inevitablement se li presenta un cas poc interessant que resultarà ser el cas més important de la seva vida dinosaurica vida.
Ei que es un bon llibre! I això ho dic per què no em solen agradar gaire les noveles de detectius.
Que per cert, no deixa de ser curios que el llibre es diu Anonymous Rex, i el protagonista es un velociraptor. Però bé, està clar que Anonymous Veliciraptor no sona ni una tercera de bé.
PD: Hauria deixat algunes frases soltes del llibre, però un problema logístic que ara no ve al cas, ha fet impossible aquest fet… Em sap greu decebre’ls estimats lectors.
Nota:8/10
Amb l’Oriol tenim una cosa en comú, bé potser més. Però una d’elles es que ens agraden els anuncis de Durex.
Especial publicitat Durex:
El meu preferit es el dels espermatozoides (fixeu-vos en el detall que tots s’apunten al cap menys a un pobre que l’apunten els 2 del costat xD), quin es el vostre?
La definició de invent hauria de portar per algun lloc la paraula “útil”. Per què sinó passa el que passa:
– Invent nº1: Canvia els teus nans de jardi (ja de per si prou inutils) per zombis de jardí.
– Estàs acostumat a dormir en parella? Nescessites calor humà al teu costat? una prescència al teu costat per dormir agust? algú que t’estiri la manta? Una màquina roncadora? Em sembla que tens un problema.
– Què fas quant et trobes algú que et pregunta on es tal cosa? Si ets bona persona li expliques, si ets cabró l’envies en direcció contraria. Però i si es estranger? Vale li parles en anglés. Però si et parla en mandarí? eh eh!! doncs fàcil. Utilitzes el Paper GPS.
– Nescessites passar un missatge super secret i que el receptor no dubti en destruir el missatge quan ja l’hagi llegit? Doncs sense cap mena de dubte aquest es el teu invent: Xiclet amb missatge.
– Vols saber l’hora de qualsevol país del món en total i absoluta precisió quàntica? I de pas quedar-te amb qualsevol que et pregunti l’hora. Doncs aquest rellotge es per tu
PD: Post patrocinat casi integrament per NPCQLHI (No Puede Creer Que Lo Hayan Inventado).
Post amb Garfield!! contents?! entusiasmats? babejant de joia? Bé tampoc cal passar-se que llavors s’ha de netejar la baba.
En la col·lecció de Terry Pratchet d’Altaya no tot es 100% Pratchett. Hi ha algún llibre que només n’es una part. Posem un 16,67% Pratchett. Aquest es Leyendas negras recopilat i editat per un tal Robert Silverberg.
– El mar y los pececitos – Terry Pratchett: Una historieta bastant fluixa del meu nostre admirat autor. Va sobre la Tata Ogg i la Yaya Ceravieja. Un concurs de màgia amb poca màgia i molta “cabezologia”, que es una espècie de psicologia barata. En fi us deixo amb un extracte que resumeix bastant bé la idea de la narració:
-Esto… ¿Lo de ganar cada año no le parece injusto de cara a las demás concursantes? Yaya Ceravieja miró el suelo, y después al techo. – No -dijo al fin-, porque soy mejor que las demás. – ¿Y no le parece un poco desalentador para las otras? Otro examen suelo-techo. – No -dijo Yaya. – Pero es que ya se apuntant sabiendo que van a perder. – Yo también. – ¡Cómo! Seguro que no… – Lo que queria decir es que me apunto sabiendo que van a perder ellas.– El séptimo sepulcro – Robert Silverberg. Una historieta d’un soberà d’un regne que va a unes excavacions arqueloguies a resoldre una assessinat. Poca feina, no? Això penso jo… no vaig ser capaç d’arribar al final.
– Libélula y dragón Ursula K. Le Guin. Una historieta d’una nena que té un poder màgic dins seu. No m’agraden les histories de noies aventureres… ho sento… Vaig arribar al final, però em vaig saltar alguns trossos realment avorrits. El final a part de previsible, es bé, previsible xD.
– El hombre en llamas Tad Williams. Comença la història amb masses llinatges i massa rollo princeps, lords i altra gentussa varia. El vaig deixar de seguida. Ho sento senyor Tad, però es tracta d’una història curta s’ha d’anar més al gra…
– El caballero errante George R. R. Martin. Com que home es el creador de la saga Canción de hielo y fuego que tan em parla l’Oleguer vaig començar-lo amb moltes ganes, amb l’esperança de trobar personatges maltractats i destrossats interna i externament per dotzenes de batalles. Però el que trobem es un jove escuder que després de la mort del cavaller errant a qui serveix decideix participar en un torneig. Després d’un petit aconteixement la cosa es posa més interessant i el final tot i no se espectacular no acaba sent feliços i menjant aniços.
– El chico de la leña Raymond E. Feist. Es una historieta senzilla, curta, i passa bé. Ja fa el fet doncs.
Nota:3/10
En Zafón es un escriptor que utilitza un dramatisme barat i fàcil. Només començar el llibre ja ens posa un nen de 10 anys per que ens posem tendres, amb això no n’hi ha prou? Val doncs es un nen sense mare, que no n’hi ha prou? Doncs hi afegeix una noia cega, per això pensava que el pròxim element que apareixeria seria un gosset ferit…
Altres coses molestes? Doncs que cada nom hagi d-anar acompanyat de dos adjectius… verbs coi. Fins i tot per referir-se a un coprotagonista utilitza sempre tot el seu nom i cognom, i això que es un nom compost!!
Hi ha una pàgina on es passa tot un paragraf de gairebé una pàgina parlant sobre la mort, tot per acabar dient que “es com la Renfe, arriba quant arriba”, bravo.
Ah, i a sobre el final no m’ha agradat. Em sembla que poc més apareixerà el Zafón en aquest blog.
Nota:3/10
Per què fer un post sobre com són les pelis “mata mata” si hi ha algú que ha plasmat perfectament la meva idea, llàstima que sigui en un altre blog i en un altre post. Això implica que haig de fer la ardua tasca de copiar i enganxar-lo aquí. Bé i subratllar-lo.
1- La acción se desarrolla en un sitio remoto y difícil de alcanzar (un planeta, un valle olvidado, el Polo Sur, Madrid en hora punta). Por este motivo, el medio de transporte debe ser inusual, lentísimo, y de sólo ida. Nadie debe saber que se ha montado una expedición, y las últimas noticias que reciban las autoridades se referirán al buen clima y a la calidad excelente de la comida.
2- Puesto que se trata de una aventura peligrosa, la expedición estará compuesta por pocas personas, armadas inadecuadamente (vg: hachas, cuchillos de cucina, lanzallamas, detonadores, zippos) y poco adiestradas. El vehículo de regreso se quedará vacío, y no habrá nadie esperando en la zona de seguridad. Los sistemas de emergencia deben ser defectuosos y la interfaz de mando, anti-intuitiva. Es obligatoria la presencia de uno o más dispositivos de auto-destrucción.
3- En el grupo tiene que haber una mujer, que será la única que sobreviva. No puede faltar el tío burlón que es vilmente descuartizado, un pasivo-agresivo, un psicótico, alguien-que-siempre-se-mete-en-líos e, inexplicablemente, uno o más civiles. La presencia de un androide esquizoide es opcional, pero añade chicha. En el grupo se recomienda tener a un traidor, y también a una persona de grupo étnico minoritario dispuesta a sacrificarse.
4- La llegada al lugar será totalmente tranquila y libre de problemas. Nada debe dejar presagiar lo peor. Alguna falsa alarma permitirá relajar la vigilancia y, en consecuencia, el comienzo del final. Esta laxitud del comienzo resulta esencial para que el grupo se disperse en subgrupos de 2 o 3 personas y pierda contacto de forma estúpida, desperdiciando años de entrenamiento táctico.
5- El lugar estará vacío por completo, y lo único que se oirán serán las voces y ruidos del grupo (Efecto Moria). Las criaturas antagonistas (alienígenas babosos, orcos, demonios, cobradores del frac) demostrarán una inteligencia superior a la de la expedición, ocultándose y acechando desde la sombra.
6- A partir de la primera muerte, el pánico se apoderará de la expedición, de tal guisa que empezarán a perder munición y cordura, esparciendo equipamiento, huyendo lejos de otros compañeros y cayendo en trampas mortales que incluso un niño podría esquivar. Las C.A. conocerán el lugar mejor que los arquitectos originales, y harán uso abundante de los conductos de ventilación, alcantarillas, subterráneos y falsos techos.
7- De hecho, los falsos techos y los conductos de ventilación se crearon para permitir la infiltración de criaturas malignas.
8- Si el grupo tiene radios, éstas funcionarán mal incluso a 10 metros de distancia, con mucho ruido e interferencias. La transmisión sólo será clara para transmitir gritos, gemidos y frases inconexas que puedan crear aún más pánico (vg: “¡Dios mío, no me mateeees!” o “¡Ayeeeee!”). Una versión vídeo parecerá por otro lado un snuff-movie grabado con un vaso de culo gordo, y lo único que se verá con nitidez serán bocas gritando, sangre y luces.
9- JAMÁS, por ningun motivo, debe haber iluminación suficiente. Primero, porque se vería lo cutre de los efectos especiales. Segundo, porque los mismos protagonistas no deben poder ver el peligro que les espera. Por eso incluso los marines espaciales tienen antorchas de los años 60, esas que se apagan con un coscorrón y tienen un haz más pequeño que el de un puntero láser.
10- La Ley de Fuffa establece que a mayor tamaño de la criatura maligna, más pequeño debe ser el calibre del arma empleada. Por ejemplo, contra alienígenas de 3 metros de altura, el grupo deberá usar rifles de 5,56mm, esos que ni siquiera atraviesan un cristal. En su defecto, tirachinas, escopetas de perdigones, o pelotas de golf (lanzadas dramáticamente), pueden servir para el caso.
11- Llegados a la mitad de la película, los supervivientes tendrán la opción de volar todo el sitio y volver a casa, pero no lo harán por: a) presencia de una niña atrapada; b) masoquismo; c) Síndrome de Estocolmo; d) completar la misión; e) hacer feliz a un funcionario del gobierno; f) todas las anteriores. Recorrerán entonces sus pasos para que mueran todos menos el héroe (o la heroína).
12- El héroe, sucio, manchado por todo tipo de porquerías, cansado, y comprensiblemente enfadado, conseguirá por sí mismo lo que 20 catetos no han podido hacer desde el principio de la película: borrar del mapa el jodido lugar. Para ello, se armará por fin con una serie de por lo menos 3 armas útiles, que usará en progresión serial. La última tendrá un solo golpe, y matará la Criatura Antagonista más importante. Eventualmente, la C.A. no morirá del todo.
13- La niña o el personaje a rescatar, no sólo no sufrirá ni un rasguño, sino que además perderá todo trauma, aprenderá a hablar, se sentirá más funcional y con ganas de vivir. Un lujazo de terapia.
14- Al final de la película, que suele terminar con una gran explosión orgíastica, los supervivientes huyen con algún vehículo de fortuna, o son rescatados por una entidad ficticia que estuvo mirando todo el tiempo con prismáticos o por satélite sin hacer nada.
El héroe o la heroina puede optar entonces por golpear al Funcionario-Sádico que les envió allí.
Doncs continuu parlant de l’Spore.
– La 3era fase es la tribu. Controles un grapat d’individus que el seu objectiu es recol·lectar menjar, fer-se amic de les altres tribus amb instruments rudimentaris com ara flautes o maraques, o la meva opció preferida, carregar-te les tribus rivals amb destrals i llances ben poc esmolades. En aquesta fase ja no pots modificar la criatura, tan sols posar-li complements.
– La cuarta fase es la socitat moderna. En trobes en un planeta amb unes quantes ciutats. Segons el tipus de ciutat que siguis pots aconseguir les altres ciutats de maneres diferents. Però sempre sense gaires problemes. Si ets una ciutat economica, et podràs enriquir amb el comerçi i finalment comprar altres ciutats. Si lo teu es la religió pots fer campanyes massives per acabar convertint el poble. I si et va més la guerra, podràs utilitzar els vehicles per carregar-te les defenses de les altres ciutats.
En aquesta fase tampoc pots tocar la critatura, però pots dissenyar els edificis. Per exemple guaiteu que poc original es la meva casa:
– Però si us penseu que no estava creatiu el dia que vaig fer la casa, llavors no se que pensareu del bar:
– Comparat amb els edificis anteriors, la fàbrica gairebé podriem dir que m’ha quedat força bé:
– I finalment l’edifici més important de tots: L’ajuntament.
– També es poden dissenyar vehicles. Els vehicles aeris i maritims ja estava aborrit i vaig triar un disseny predissenyat. Però el vehicle terrestre el vaig fer personalment. Tampoc destaca per la seva originalitat:
– La cinquena i última fase es l’espai. Primer de tot cal dissenyar la nau espacial de rigor, que vaig equipar amb unes quantes armes, per què mai se sap el que ens trobarem allà fora:
Es tracta d’anar saltant de planeta en planeta fins a trobar vida intel·ligent i fer missions que et demanin o bé atacar-los. I si trobes un planeta que et fa el pes, pots començar una bonica colonia.
Com que la part més divertida del joc es fer criatures i fer-les moure, us deixo amb un video del meu bitxo fent unes quantes parides:
L’altre dia vaig provar l’Spore. Com a creador de criatures es realment fantàstic. Mai m’havia passat tantes hores en un editor. I mira que sembla una tonteria, eh? Doncs això de la teva criatura realment com vulguis enganxa molt. Llàstima que un bon joc no es pot basar només en un editor. La resta del joc es força fluix.
Hi ha 4 etapes.
– Cel·lula: On es tracta d’anar menjant el que trobis i evitar ser menjat. Pots moldejar la cel·lula com vulguis a fi d’equiparla amb capacitats d’evasió o d’atac, personalment crec que es bastant més eficient escapar-se. Eus aquí la meva cel·lula:
– La segona fase es la fase de la criatura. Finalment poses els peus a terra. Es tracta de fer amics mitjançant la interacció social, com ara balls, cants i altres maricones o bé intentar cruspirte les altres espècies, però no és fàcil ja que els altres animals van en manada, així doncs es recomanable atrapar les cries indefenses…
Aquesta segona part es on pots anar canviant la criatura cada vegada que vulguis.
Primer de tot vaig començar amb una cosa semblant a això:
– Ja se sap que en l’evolució hi ha errors. I va sortir aquesta boleta blava i rosa que no tenia massa futur en un mon tan competitiu
– Després vaig probar alguna cosa diferent, i realment va sortir “diferent”. Potser massa…
– Vaig probar alguna criatura més funcional, cames llargues per corre, braços llargs per arribar als arbres més alts.
– Com que vaig tenir alguns problemes amb els depredadors, vaig decidir dotar a la criatura al nou model de criatura amb ‘algunes defenses nataurals.
– Però va resultar que era massa complicat fer amics amb aquella aparença tan agressiva, així doncs va sortir aquest simpàtic esser:
Demà les altres fases…
Ho heu encertat, “Tiempos interesantes” es el titol d’un dels meus llibres preferits de Mundodisco. Apareix un país semblant Xina, amb ninjes, un emperador, treballadors que treballen com a xinos, una ciutat prohibida, però no es Xina.
A part també m’ha arribat Soul Music. Una novela en que la mort agafa unes vacances forçades i també hi ha sexe, drogues i rock & roll. Bé, potser només hi ha una tercera part…
En segón pla hi ha Mascarada. Una novela de les bruixes inspirada en el fantasma de l’Opera. Al final del llibre ens trobem amb la col·laboració inesperada d’alguns agents de la Guàrdia que donen alegria al llibre.
Per últim hi ha un misterios llibre anomenat: Homenaje a Tolkien. Una curiosa recopilació de relats curts escrits per varis autors curtits en el mon de la fantasia.
Heus aquí la foto de familia de rigor:
I en aquesta entrega venien 3 il·lustracions inspirades en les portades de 3 llibres, o es al revés, no ho se ni m’interessa. El cas es que són horribles, però em sap greu desfer-me’n.
Soul Music:
Ritos iguales:
Dioses Menores:
L’objectiu d’un invent es fer la vida més facil, millor la qualitat de vida, tenir alguna utilitat. Ara bé, aquestes premises no sempre es compleixen.
Tema d’avui: Invents horribles
– El rellotge al revés: A quin tipus de persona recargolada i malalta se li acudeix una cosa així?
– Xiclet amb gust a embutit: Fins que no inventin el xiclet amb gust a pa amb tomaquet no el provaré…
– La joguina amb el so més desesperant: De fet el noi ja té un aspecte que fa rabia també.
– Mobil per enviar petons: Efectivament, la cosa més hortera que he vist en molt de temps.
– Atracció dissenyada per un depravat: Ja tothom sospitava d’un anec que es preocupa per anar vestit de cintura cap amunt però no de cintura cap avall…
Pons's blog 