L’ombra del vent – Carlos Ruiz Zafón (496 pàgines)
En Zafón es un escriptor que utilitza un dramatisme barat i fàcil. Només començar el llibre ja ens posa un nen de 10 anys per que ens posem tendres, amb això no n’hi ha prou? Val doncs es un nen sense mare, que no n’hi ha prou? Doncs hi afegeix una noia cega, per això pensava que el pròxim element que apareixeria seria un gosset ferit…
Altres coses molestes? Doncs que cada nom hagi d-anar acompanyat de dos adjectius… verbs coi. Fins i tot per referir-se a un coprotagonista utilitza sempre tot el seu nom i cognom, i això que es un nom compost!!
Hi ha una pàgina on es passa tot un paragraf de gairebé una pàgina parlant sobre la mort, tot per acabar dient que “es com la Renfe, arriba quant arriba”, bravo.
Ah, i a sobre el final no m’ha agradat. Em sembla que poc més apareixerà el Zafón en aquest blog.
Nota:3/10
Pons's blog 