Des de que jo recordi sempre hi ha hagut algun arbre fruiter en el pati de casa.
Primer va ser un presseguer, però com que mai va donar un sol pressec ni res semblant, ni de fet cap tipus de fruit, va ser arrencat sense compasió.
Llavors va ser un llimoner. La veritat era un arbre molt maco. Però per desgracia va heretar la tendència poc fructifera del presseguer, i per tan va acabar de la mateixa manera.
Però el meu pare no es va rendir. Va probar sort amb un taronger. I contràriament a tot pronòstic un any va fer targonges! Sembla increible, però es cert. Va donar un fruit! De fet, va donar un munt de taronges, i eren grosses i maques. El problema va ser que al probar-les vam descobrir que eren amargantes, molt molt molt amargantes. Només us diré que me mare va intentar de fer confitura amb molt molt molt de sucre i igualment allò continua sent inmenjable. Però bé, el cas es que no ens vam carregar l’arbre, per què com a mínim amb les taronges penjades de l’arbre fa goig.
I arribem fins l’últim arbre fruiter, el perer. La sopressa també ha estat majúscula quant aquest any ha fet peres! i el que és més important, peres comestibles! M’agradaria dir que degut a que són peres que no han passat per càmera frigorífica i que no han sigut ensulfatades són les millores peres que he probat mai. Però no es així. Aviam la veritat, no són pas dolentes, però són esquifides i tenen més gust a poma que no pas a pera. Però el més important de tot es que el meu pare està content per què un arbre seu ha donat un fruit comestible.
Per cert, la foto del post correspont a un perer trobat pel google molt més formós que el de casa i amb peres molt més grosses i màques i segurament bastant més bones.
Pons's blog 