Avui el meu company de feina que tinc just al meu davant s’ha passat tota la tarda amb singlot. Sabeu lo què és això? He estat apunt de saltar-li al coll i escanyar-lo. Més que res per ell, saps? Per què no pateixi més. Era un sacrifici humanitari. Al final no ho he fet. Però si demà al matí encara no se li ha passat li poso el cap dins la tassa del water.
Arxivar per Setembre, 2009
Cròniques Marcianes – Ray Bradbury (256 pàgines)
Després d’altre clàssics de la literatura de ciència ficció com Un món feliç o El dia del Trífids, m’arriba a les mans Les cròniques marcianes de Ray Bradbury.
Es tracta d’un conjunt d’històries sobre la colonització marciana. Però no espereu grans enginys futuristes, ni llançadores especials super avançades ni res semblant. Es tracta d’una colonització al pur estil dels anys 50. Ja sabeu, dones amb vestits a quadres amb cistelles de pícnic sota el braç, homes construint cases de fusta mentre el fill amb pantalons curts li porta una llimonada.
Cada història es independent entre si, però totes segueixen l’etapa de la colonització, des de l’arribada de les primeres expedicions, fins a l’establiment de colònies humanes, passant pels contactes amb la curiosa civilització marciana ja existent.
-Una mica d’atenció -va dir el capità, cansat i amb els ulls vermells-. Hem vingut de la Terra en un coet. Som quatre: tripulació i capità. Estem esgotats, tenim gana i volem trobar un lloc on dormir. Ens agradaria que ens donéssiu la clau de la ciutat o alguna cosa semblant. Voldríem que algú ens encaixés la mà i ens felicités i cridés: “Hurra!”, això es tot.
– Hóstia! li ensenyarem el coet! – va cridar el capità.
– M’agradaria veure’l. Pot fer-lo aparèixer en aquesta habitació?
– Oh i tant! Es al seu dossier, per la lletra C.
El senyor Xxx va examinar el dossier amb atenció.
– Per què m’ha pres el pèl? El coet no hi és pas.
– És clar que no, imbècil!
– És tal com vostè, volia, oi?
– Sí!
– De debò que el color li sembla bé? És prou desolat i terrible?
– Molt desolat! Molt terrible!
– Les parets son prou… ertes?
– Moltíssim!
– L’estany es prou negre i espectral?
– Perfectament negre i espectral.
– I el joncar… l’hem tenyit amb les grisos i negres que calia?
– Repugnants!
– Tot plegat, és un glaç, un abatiment, un malestar de cor, una irremeiable tristesa de la pena?
– Déu meu, és meravellosa!
Addmen es una especie de super-herois que me inventat. Seria una cosa així com l’home anunci amb increïbles super-poders com ara… bahhh passo d’aquesta parida i us poso anuncis.
– El metro de Madrid, veient les coses des d’un altre angles:
– Euskatel i la seva honorable fundació SOS freaks:
– Fun console. Amb la premisa que amb la quantitat d’alcohol adequada no hay noies lletges:
– Chevrolet Aveo. Parodiant l’anunci del transfomer ballarí del Citroen C4:
– Com que no se francès no se de que coi va això de PUB MAX HAVELLAAR, però té la seva gràcia.
Ara fa uns dies, el senyor Google Hasbro va treure una cosa nova. Es tracta d’una fusió entre el Google Maps i el Monopoly de tota la vida: Monopoly City Streets!!
Com tot el que treu Google Hasbro, es tracta d’una web d’un joc seguida seguit massivament per gent de tot el mon, on l’objectiu es comprar carrers (veieu el que us deia de la relació amb Monopoly?), llavors edificar-hi pisos. Els carrers a la venda són els carrers més cèntrics de les principals ciutats del mon. Evidentment Sabadell està inclosa, i el meu carrer també ha sortit a la venda, però algún miserable es va avançar i el va comprar, i el que es pitjor, no accepta les meves generoses ofertes! Per tan, si aquest usuari anomenat “Destrozo” es lector habitual d’aquest blog (segur que si…) ja està avisat que s’han acabat les ofertes “amables” i potser comença a trobar grafitis als seus pisos, una desagradable plaga de rates o fins i tot un inexplicable incendi, avisat està.
Si algú està interessat en el joc em pot seguir afegint el meu usuari com a amic, el meu usuari es lògicament Pons007. Veurà que estic fastigosament forrat i que l’únic que necessito es comprar el meu carrer. I com he aconseguit forrar-me? Fàcil, fent bones inversions, no solament a Sabadell, sinó en carrers oblidat com ara els de Ciutat del Cap on el terreny sobra, els carrers són quilomètrics i encara no saben què es realment la especulació immobiliària.
Per si algun Sabadellenc està interessat en tenir el seu propi carrer, m’agradaria informar que els carres que estan en la meva disposició i podria arribar a vendre per una quantitat fastigosament alta són:
- Carrer Brutau
- Carrer d’Horta
- Carrer de Doctor Roges
- Carrer de Rosales
- Carrer de Tirso de Molina
- Carrer de Velázquez
ACTUALITZACIÓ: Acabo de comprar el meu carrer!! Soc feliç!!
Cas típic 744: noi li agrada noia, noi no sap pilotar un creuer
Posted: 2009-09-24 in Viatges, VideosRecordeu que aquest estiu passat vaig agafar un creuer anomenat Grand Voyaguer? Us penseu que va ser un viatge de plaer per aigües plàcides i calmades? Res més lluny de la realitat. Una festa en tota regla.
Els que hem coneixeu sabeu que la meva il·lusió des de sempre ha estat ser policia nacional, però descobreixo horroritzat que no se’m permetrà accedir en aquesta feina per motius mèdics. Ni policia nacional, ni Mosso d’Esquadra ni bomber.
Això vol dir que ja no fa falta que m’estudii els símbols per comunicar-me amb els alters membres del SWAT.
Això vol dir que ja no podré participar en grans operacions policials amb tan d’èxit com la següent:
Cas típic 742: noi li agrada noia, noi no li agraden els lladres de bicis
Posted: 2009-09-22 in PersonalsHa tornat ha passar…
Per tan la classificació queda actualitzada de la següent manera:
– Lladres de bici 3
– Punxadors de rodes 2
– Lladres de frens 1
Està clar que lligant la bici amb un candau de moto es del tot insuficient, suposo que m’hauria de buscar algún lloc més segur com per exemple aquest:
A los leones – Lindsey davis (432 pàgines)
Dècima part de la saga del detectiu Marco Didio Falco. En aquesta entrega, com no podria ser d’altra manera, en Marco ja es torna a posar en problemes. Aquesta vegada, mentre feia d’inspector d’hisenda per l’estat i investigaba les propietats d’un lanista, descobreix l’assessinat d’un lleó. Aquest fet el porta a investigar la disputa amb un altre lanista. Però l’investigació arriba a un punt mort [veure fragment 2], i en Marco i familia decideixen anar a buscar un parent que está buscant una planta existinguida que només creixia pel nord d’africa.
Les novel·les d’en Marco sempre són distretes per una banda per què hi ha una barreja entre aventures i investigació, en aquesta en concret, d’acció poc. I segon pel caràcter d’en Marco, que sempre deixa anar un diàlegs massa bons per ser reals [fragment 1].
[fragment 1]
– ¡Hola! – exclamó el senador-. ¿Qué sucede aquí, Falco?
– Que Helena Justina, hija del ilustre Camilo, se dedica a pintar una puerta -respondí.
– Eso será porque no puedes permitirte pagar a un pintar -murmuró con inquietud-. ¿O tal vez porque a ella le gusta dedicarse a eso?
La segunda insinuación parecía aun peor que la primera.
– Le gusta -asentí.
– ¿Por qué toleras algo así, Falco?
– Verá, senador, todavía no he encontado el modo de disuadir a Helena de algo si ella desea hacerlo.
– Pero, ¿qué opina tu gente, Falco?
– Está horrorizada, por supuesto. Pero mi esposa tiene permiso para decirle a la gente que yo la obligo a hacerlo.
– ¿Y qué dices tú?
– Digo que es responsabilidad de la gente que la educó.
Helena abrió la boca por fin:
– Hola, padre -dijo.
[fragment 2: capítol XXXVI sencer]
Hola, ¿todavía esperáis un giro inesperado de los acontecimientos?
Pues no ha habido ninguno. Suele pasar eso con frecuencia. En realidad, es lo que siempre pasa.
[fragment 3]
– ¿Qué me dirías de una invitación a cenar con nosotros? Acompañado de tu persona de preferéncia… -añadió en un tono muy civilizado que dejaba a mi elección acudir con mi esposa, con una prostituta o con algún muchacho de ojos saltones, de esos que trabajan de masajistas en los baños.
Para un auditor del Estado era una estupidez y un riesgo confraternizar con los sujetos de la investigación que tenía en marcha. Naturalmente, acepté la propuesta.
Apunt final: Acabo de veure la noticia de la descoberta de la vila de Vespasiano, emperador vigent durant el transcurs del llibre. No sabeu italià? llàstima!
Apunt final d’un altre tema que no té res a veure amb el Marco: Pàncrees artificial?
Nota:7/10
Cas típic 740: noi li agrada noia, si el noi fos tal li agradaria que tal fes qual (part2)
Posted: 2009-09-18 in TV
La continuació dels personatges de les meves series que m’agradaria que m’ajudessin:
– Si hagués de posar a algú al càrrec de dirigir una empresa m’agradaria que fos en Jack Donaghy.
– Si hagués de passar de una nit llegendària m’agradaria passar-la amb en Barney Stinson.
– Si m’hagués d’assessor a algú per vestir roba de Ralph Lauren m’agradaria que fos Rachel Green.
– Si em posessin uns deures de matemàtiques realment difícils m’agradaria comptar amb en Charlie Epps.
– Si hagués de morir m’agradaria que em revivís en Ned “el pastelero“.
– Si mai fos una animadora, i per salvar el món m’haguessin de salvar, m’agradaria que em salvés en Hiro Nakamura.
– Si mai necessito una advocada, m’agradaria que fos Paty Hughes.
– Si necessites salvar EEUU en menys de 24 m’agradaria trucar en Jack Bauer.
– Si visqués en el segle XXXI m’agradaria conèixer en Philip J. Fry.
– Si hagués de dirigir una central nuclear, m’agradaria que m’assessorés en Montgomery Burns.
– Si hagués de tenir un gos que parla, m’agradaria que fos en Brian Griffin.
– Si hagués de viure durant l’imperi romà m’agradaria ser amic d’en Lucio Voreno.
– Si hagués de sobreviure durant la segona guerra mundial m’agradaria fer-ho sota les ordres del Major Richard D. Winters.
– Si hagués d’enfrontar-me a un atac Goagul m’agradaria comptar amb l’ajuda de Jack O’Neill.
Cas típic 739: noi li agrada noia, si el noi fos tal li agradaria que tal fes qual (part1)
Posted: 2009-09-17 in TV
Agafant com a referent els protagonistes de les series que segueixo acèrrimament:
– Si tingués de passar per l’hospital per culpa d’una malaltia poc greu m’agradaria que m’atengués en John Dorian.
– Si necessités un cirurgià m’agradaria que fos en Dereck Sheperd.
– Si realment tingués una malaltia realment xunga m’agradaria que em diagnostiques el doctor Gregory House.
– Si necessités extorsionar a algú m’agradaria comptar amb el suport de Tony Soprano.
– Si mai el meu avió s’estrallés en una illa deserta paradisíaca m’agradaria fer-ho acompanyat de la Kate Austen.
– Si mai necessito escapar d’una presó, m’agradaria que Michael Sofield organitzés la fuga.
– Si mai necessito ajuda per assassinar algú (Ha!), m’agradaria que m’ajudés en Dexter Morgan.
– Si m’haguessin d’enterrar m’agradaria que fossin els Fisher.
– Si m’haguessin assassinat m’agradaria que el Gil Grissom descobrís l’assessí o sinó potser doncs l’Horatio Caine, o sinó en Mac Taylor o sinó queda menys remei que sigui en Patrick Jane.
– Si hagués desaparegut m’agradaria que em trobés en Jack Malone.
– Si hagués d’escriure un monòleg, m’agradaria comptar amb l’ajuda d’en Jerry Seinfeld.
– Si hagués de fer un projecte de física m’agradaria comptar amb el suport d’en Sheldon Cooper.
Demà més!
Cas típic 738: noi li agrada noia, noi presenta la samarreta del 2009
Posted: 2009-09-16 in Personals, ViatgesSegurament tots coneixeu la meva tradició d’arreplegar una samarreta cada vegada que faig un viatget al estiu. No coneixíeu aquesta faceta meva??!! Doncs primer de tot feu un cop d’ull a aquest post.
Ja està? Podem seguir? Gràcies per posar-te al dia. El cas es que aquest estiu com bé recordaràs vaig fer una volta pel Bàltic. I el país escollit que va tenir l’honor que li comprés una samarreta va ser….. Suècia!
Què us sembla? us agrada? No? llàstima…
Què passa quant una tarda t’apuntes a concurs de Trivial en un creuer i el guanyes?
Doncs que et donen com a premi una tassa com la que veieu a la foto xD
Aprofitant el pont que es celebra per la diada la festa major del meu barri, he vist una peli que tenia pendent de veure: Terminator (la primera). Si bé la segona l’he vist un parell de vegades, la primera encara no l’havia vist.
M’ha agradat, està plena de referències a la segona, bé, ja m’enteneu, que si el principi amb la guerra de robots, que si la moto, que si el camió, que si les ulleres de sol, etc. Les dos són molt semblants, es la mateixa persecució agònica per escapar de l’enemic implacable que mai deixa de perseguir-te, mai para, mai s’atura, mai mor…
A més, a l’Anorld ja li queda molt bé el paper de robot, queda la mar de natural. El que passa es que el moment del robot, la peli es veu una mica vella amb els efectes especials del moviment del robot, però se li perdona per què es tan vella com jo. En canvi la Terminator 2, té uns molts bons efectes especials per tractar-se d’una peli del 1991.
La peli té escenes molt mítiques, per exemple quan es treu l’ull i queda amb el visor a la vista. O quant entra a la comissaria de policia i pregunta per la Sarah Connor i li diuen que s’esperi i deixa anar el “Volveré”.
Tinc la costum de guardar els bitllets de tren caducats (normalment 50/30 de 2 zones) en el porta bitllets. Però quant arriba el punt que la meva cartera pesa menys que el porta bitllets prenc la decisió de buidar-lo. Eus aquí el que n’ha sortit aquesta vegada:
PD: Efectivament, no es el típic post de la Diada del 11 de setembre.
– Comencem amb un anunci japonès bastant molt friki. Jagarico de Calbee.
– Doritos explota la típica escena que s’intenta caçar un ratolí. I aconsegueix un final inesperat.
– Pepsi explota una de les millors cançons amb la coreografia més simple i enganxosa (Haddaway-What is Love):
– No pot faltar en qualsevol tanda de bons anuncis un de cotxes: Mercedes (beauty is nothing without brains):
– Companyia d’assegurances: Direct inssurance (si potser baixa el nivell, però es per acabar de completar)
Pons's blog 