Si tingués pòsters a la meva habitació aquest segur que No el tindria. No pas per què no sigui una de les meves series preferides que s’ha de veure sí o sí sinó per què en Tony fa més que respecte, directament fa por.
Lo interessant dels Soprano es que no es com pel·lícules com Casino, El Preu del poder o semblants, no és un mafiós que es torna boig a mesura que aconsegueix poder. Des del principi en Tony ja té aquest poder i des del principi que ja té problemes, però no agafa una metralladora i comença a carregar-se les bandes rivals com faria un boig qualsevol. Ell va al psicòleg, vol solucionar les seves crisis. A més a més ell fa lo més complicat, porta una família amb dos fills, porta una feina com a gestionador d’escombraries, i porta altres negocis més tèrbols. Direu que es una vida fàcil amb molts diners, locals d’estreaptease, amants, però es tot el contrari, durant tota la sèrie en Tony té problemes, la gent només li dona que disgusts i amb prou feines el veiem somriure.
Però malgrat aquest clima un no pot deixar de seguir la sèrie, vol saber com acabaran els Soprano. De fet, jo encara no ho se, encara vaig per la cinquena temporada (n’hi han sis). Però no es una sèrie que s’hagi de veure de cop, cada capítol es intens, i són llarguets, val més intercal·lar pel mig altres series més lleugeres.
Tothom em diu que el final o t’agrada molt o l’odies. Jo soc força exigent amb els finals, sobre tot els finals dels llibres, però crec que els Soprano no em defraudaran.
Pons's blog 