Cas típic 731: noi li agrada noia, noi recupera el Sant Greal

Aprofitant que aquest cap de setmana era la festa major de Sabadell i la ciutat em brindava un ampli ventall d’activitats interessants i molt atractives vaig decantar-me per mirar per segona vegada una dels grans clàssics, el gran clàssic de fet, de les pel·lícules d’aventures: Indiana Jones i l’última creuada. Així doncs concloc la revisió de la trilogia (sí, només tres pelis) de Indiana Jones que he fet durant aquest any (En busca de l’arca perduda i el Temple maleït).
L’última creuada es potser la meva preferida de les tres. El paper d’en Sean Conneary encaixa molt bé com a pare d’en Jones tot i que a la realitat només es portin 12 anys. I continua sent com les altres pel·lícules (en especial la de l’arca), amb acció, amb enigmes arqueològics, amb el Marcus de sempre, amb serps, rates, catacumbes, nazis, i fins i tot un tanc! (un versió del Mark VIII crec).

Després que l’Indi llences un nazi per la finestra d’un dirigible:

No portava bitllet