Cas típic 741: noi li agrada noia, noi li agrada Marco Didio Falco

Posted: 2009-09-21 in Llibres
A los leones144A los leones – Lindsey davis

Dècima part de la saga del detectiu Marco Didio Falco.  En aquesta entrega, com no podria ser d’altra manera, en Marco ja es torna a posar en problemes. Aquesta vegada, mentre feia d’inspector d’hisenda per l’estat i investigaba les propietats d’un lanista, descobreix l’assessinat d’un lleó. Aquest fet el porta a investigar la disputa amb un altre lanista. Però l’investigació arriba a un punt mort [veure fragment 2], i en Marco i familia decideixen anar a buscar un parent que está buscant una planta existinguida que només creixia pel nord d’africa.
Les novel·les d’en Marco sempre són distretes per una banda per què hi ha una barreja entre aventures i investigació, en aquesta en concret, d’acció poc. I segon pel caràcter d’en Marco, que sempre deixa anar un diàlegs massa bons per ser reals [fragment 1].

[fragment 1]

– ¡Hola! – exclamó el senador-. ¿Qué sucede aquí, Falco?

– Que Helena Justina, hija del ilustre Camilo, se dedica a pintar una puerta -respondí.

– Eso será porque no puedes permitirte pagar a un pintar -murmuró con inquietud-. ¿O tal vez porque a ella le gusta dedicarse a eso?

La segunda insinuación parecía aun peor que la primera.

– Le gusta -asentí.

– ¿Por qué toleras algo así, Falco?

– Verá, senador, todavía no he encontado el modo de disuadir a Helena de algo si ella desea hacerlo.

– Pero, ¿qué opina tu gente, Falco?

– Está horrorizada, por supuesto. Pero mi esposa tiene permiso para decirle a la gente que yo la obligo a hacerlo.

– ¿Y qué dices tú?

– Digo que es responsabilidad de la gente que la educó.

Helena abrió la boca por fin:

– Hola, padre -dijo.

[fragment 2: capítol XXXVI sencer]

Hola, ¿todavía esperáis un giro inesperado de los acontecimientos?

Pues no ha habido ninguno. Suele pasar eso con frecuencia. En realidad, es lo que siempre pasa.

[fragment 3]

– ¿Qué me dirías de una invitación a cenar con nosotros? Acompañado de tu persona de preferéncia… -añadió en un tono muy civilizado que dejaba a mi elección acudir con mi esposa, con una prostituta o con algún muchacho de ojos saltones, de esos que trabajan de masajistas en los baños.

Para un auditor del Estado era una estupidez y un riesgo confraternizar con los sujetos de la investigación que tenía en marcha. Naturalmente, acepté la propuesta.


Apunt final: Acabo de veure la noticia de la descoberta de la vila de Vespasiano, emperador vigent durant el transcurs del llibre. No sabeu italià? llàstima!

Apunt final d’un altre tema que no té res a veure amb el Marco: Pàncrees artificial?

Nota:7/10

Anuncis
Comentaris
  1. ahse ha dit:

    Jo no he llegit cap llibre d’aquesta saga. De moment els llibres historics que mes m’interessen son del tipus Viking-oid. Has llegit cap cosa de Bernard Cornwell?

    Respecte al apunt final, em sembla molt guay aixo del pancreas artificial, encara que al present no l’hagin fet gaire fi.

  2. Pons ha dit:

    Bernard Cornwell? No, res de res

  3. ahse ha dit:

    […] on that spring day in 877 I remembered my childhood’s harp and how its strings would quiver if just one was touched. It was not music, of course, just noise, and scarcely audible noise at that, but after the battle in Pedredan’s valley it seemed to me that my life was made of strings and if I touched one then the others, though separate, would make their sound. I thought of Ragnar the Younger and wondered if he lived, and whether his father’s killer, Kjartan, still lived, and how he would die if he did, and thinking of Ragnar made me remember Brida, and her memory slid on to an image of Mildrith, and that brought to mind Alfred and his bitter wife AElswith, and all those separate people were a part of my life, strings strung on the frame of Uhtred, and though they were separate they affected each other and together they would make the music of my life.

    Daft thoughts, I told myself. Life is just life. We live, we die, we go to the corpse-hall. There is no music, just chance. Fate is relentless.

    ‘What are you thinking?’ Leofric asked me. We were riding through a valley that was pink with flowers.
    ‘I thought you were going to Exanceaster?’ I said.
    ‘I am, but I’m going to Cridianton first, then taking you to Exanceaster. So what are you thinking? You look gloomy as a priest.’
    ‘I’m thinking about a harp.’
    ‘A harp!’ He laughed. ‘Your head’s full of rubbish.’
    ‘Touch a harp,’ I said, ‘and it just makes noise, but play it and it makes music.’
    ‘Sweet Christ!’ He looked at me with a worried expression. ‘You’re as bad as Alfred. You think too much.’

    He was right. Alfred was obsessed by order, obsessed by the task of marshalling life’s chaos into something that could be controlled. He would do it by the church and by the law, which are much the same thing, but I wanted to see a pattern in the strands of life. In the end I found one, and it had nothing to do with any god, but with people. With the people we love. My harpist is right to smile when he chants that I am Uhtred the Gift-Giver or Uhtred the Avenger or Uhtred the Widow-Maker, for he is old and he has learned what I have learned, that I am really Uhtred the Lonely. We are all lonely and all seek a hand to hold in the darkness. It is not the harp, but the hand that plays it.

  4. Gary ha dit:

    A mi Bernad Cornwell m’agradava bastan en la seva època. Després de les sagues de Patrick O’Brian vaig buscar algu semblant en la seva saga de les guerres Napoleoniques, però després de tres llibres del comandante Sharp m’en vaig cansar, molta acció però no és comparable a O’Brian…

    Encara recordo quan al Ramon, després d’insistir-li per llegir el tercer (crec) llibre de la saga de la Lindsey Davies (el meu preferit) em va dir que no li anaven aquests rollos històrics..

    De res!

    PD: D’aquest llibre em molen varies coses, però trobo genial com acaba en Fàmia.

    PPD: Els llibres d’en Cornwll (almenys la saga Napolonica) no contenen massa humor..

  5. ahse ha dit:

    Jo de moment no em penso llegir les Sharpe novels. Prefereixo les coses mes antigues, com ara els Vikings. Els nordics sempre han estat uns guays. :-)

Comenta que es gratuït, de moment...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s