Cas típic 784: noi li agrada noia, noi s’en va a una estació espacial

Stanislav Lem – Solaris (204 pàgines)

Un científic arriba a una estació especial en un planeta perdut en un racó de l’univers. Allà es troba amb 3 científics (bé un d’ells està mort). El cas es que en aquell planeta no hi ha vida, com a mínim el tipus de vida que estem acostumats. En la planeta hi ha un oceà en estat plasmàtic que fa molts anys que ha estat investigat però no s’ha tret res en clar tret de milers de llibres que encara no saben de que parlen. Només arribar, el protagonista ja nota que passen coses estranyes, a part del estrany comportament dels dos científics que queden a l’estació. Es d’aquells llibres que et submergeix en un ambient estrany, aïllat, perillós però sense saber per què…

Em sembla que he repetit masses vegades la paraula “estrany”. En fi, suposo per què el que passa en aquella estació espacial es realment rar, pensàveu que tornaria a dir estrany, oi?

Al final, bé, el final no es pot explicar. Però tampoc us espatllaré massa la trama si dic que li per mi li hauria afegit un capítol o dos, més que res per què sembla un llibre incomplet, i no es pas per què doni peu a una segona part, cosa que no passarà per què l’autor es troba greument indisposat (mort). Però et deixa amb aquella sensació de “Hm val, ja està?”

Si el llibre us fa por sempre podeu ser covards i mirar la bastant lliure adaptació que en fan a la peli del George Clooney, el que fa de Faraday a Lost i la dona de Californication. Que evidentment es bastant pitjor que el llibre.

Nota:6/10