Viajando en grupo – Henry Green (232 pàgines)
Va sobre un grup de snobs que volen agafar un tren però la boira els ho impedeix i… aquí em vaig quedar. Es un llibre tan avorrit que l’he hagut d’abandonar. A vegades passa.
Però em consola saber que el problema no es meu, el problema es del llibre, es horrible. Sense buscar gaire m’he topat amb aquesta ressenya en el blog que he enllaçat en el títol del llibre, per si us la heu perdut la primera vegada la torno a enllaçar, preparats, llestos ara. Especialment m’agrada la part que diu
“No sé cuánto dinero habrá cobrado Martin Amis, para decir, según la contraportada, que Green era “Un maestro de la comedia”. O por qué diablos John Updike lo califica de “exquisito”
Per què jo també vaig caure en el parany d’una contraportada amb critiques favorables.
Per no trencar la tradició de comentar un llibre sencer de la categoria de llibres parlaré sobre:
Que no me’l toquin – Marta Sabaté (136 pàgines)
Efectivament, en cas de dubte sobre quin llibre escollir la solució escombrant cap a casa, aquest llibre es el guanyador del premi Pere Quart d’humor i sàtira del 2003.
Es tracta d’un llibre modest i senzill, però entretingut. De fet ni tan sols arriba a llibre, es un plec d’historietes relacionades amb el món en parella. Són narracions o a vegades l’amor acaba triomfant, altres vegades triomfa la rutina, altres res no triomfa…
Pons's blog 