Arxivar per Març, 2010

El “Copas” es el millor joc de cartes que s’ha inventat mai. No sabeu de què parlo?

Senyors i senyores avui això va de Tetris!

Tetris a pols

 

Tetris contra les lleis fisiques: Cansat que la rotació de les peces sigui tan fàcil? Cansat que les peces sempre queden tan ben encaixades? Aquest es el teu Tetris Prova’l.

 

Tetris clàssic amb una tercera modalitat cruel: La pitjor peça del moment! Es a dir et dona sempre la fitxa més difícil de col·locar. Es conegut com a Bastet.

 

M’agradaria acabar amb el vídeo que mostra el que tots hem volgut proposar alguna vegada en la reunió de veïns d’escala.

Bé, avui això va d’animalets domèstics.

Sabeu que el conill de pascua ha plegat, no?

easterbunny

 

Val, potser m’he passat. Ara de veritat, passem als animalets domèstics tendres i macos que tan ens agraden.

 

Teniu un gos? Esteu cansats d’haver-lo d’entretenir llançant-li la piloteta? Doncs una vegada més NPCQLHI té la solució!

 

Un lloro que balla. Bé, no?

 

Voleu veure el hàmster més mono del mon?

 

Però això no es res. Encara hi ha un animal encara més mono: el Pika.

Dice un viejo dicho chino que, si no tienes nada inteligente que decir, menciones un viejo dicho chino.

No se que passa però cada vegada que Voll Damm treu alguna promoció jo m’acabo apuntant. Ja podria regalar qualsevol cosa que jo guardaria les etiquetes com un boig. Es com un impuls que m’empeny a guardar etiquetes per aconseguir una cosa que no necessito. Aquesta vegada es tracta d’una altra samarreta. Què en faig jo d’una altra samarreta de la Voll Damm? Si com a mínim fos maca…

Hi ha alguna sala de teràpia que es sigui de Volldammistes anònims? No pas per què estigui enganxat a la cervesa, que potser si, però això no es preocupant, lo preocupant es lo dels regals estúpids. A sobre no es què vulgui el regal i prou es que fins i tot faré servir la samarreta algun dia! I la cosa no s’acaba aquí, fins i tot serè capaç de fer-li una foto a la samarreta i publicar-la en el meu blog, de fet ja ho he fet…

Per què els vídeos que penja l’altra gent no els hi censuren? Catxis…

El cas es que l’altre dia estava mirant un capítol de Malcolm i anava sobre les fotos de l’anuari. Però tranquils, no us posaré un tros de Malcolm, això serà un altre dia. El cas es que aquell capítol em va recordar un dels grans moments de Friends, es el capítol 5 de la setena temporada, quant la Mònica i el Chandler s’han de fer una foto de compromís i en Chandler té un problema alhora de somriure a les fotos.

Encara us pregunteu per què es la meva sèrie preferida?

La VerdadTerry Pratchett

Un home que s’encarrega d’enviar butlletins a les diferents personalitats del disc amb la informació important del que passa a Anhk comença a ampliar el negoci gracies a l’invent de l’impremta d’uns nans. En mica mica aquest butlletí s’anirà convertint en Anhk-Morpork Times. Paral·lelament un parell de sicaris son contractats per parar una emboscada al patrici, que el mateix periodista s’encarregarà d’investigar.
No els dels millors llibres però la història es  interessant i sobretot per què surten personatges carismàtics com els membres de la guàrdia i el mateix Lord Vetinari, una persona que es pot descriure com un flamenc carnívor.

Cerraron los portones de la ciudad. Aquella no era la actividad ominosa que podía parecer, ya que hacía mucho tiempo que se habían perdido las llaves, y la gente que llegaba tarde se limitaba a tirar piedrecitas a las ventanas de las casas construidas encima de la muralla hasta que encontraban a un amigo que les desatrancara la puerta. Se daba por sentado que los invsarores extranjeros no sabrían a qué ventanas tirar piedrecitas.

Se dice que hay dos tipos de personas en el mundo. Están aquellos que, cuando se les presenta un vaso que está exactamente medio lleno, dicen: este vaso está medio lleno. Y están aquellos que dicen: este vaso está medio vacío.

El mundo pertenece, sin embargo, a aquellos que pueden mirar el vaso y decir: ¿Qué la pasa a este vaso? ¿Perdone? ¡Perdone! ¿Este es mi vaso? Me parece a mí que no. ¡Mi vaso estaba lleno!¡Y era un vaso más grande!

Resultaba bastante difícil contratar al señor Tulipán y al señor Alfiler. Había que conocer a la gente adecuada. O para ser más precisos, había que conocer a la gente inadecuada, y se lograba conocerlos frecuentando cierta clase de bares y sobreviviendo, lo cual era una especie de primera prueba. Esa gente inadecuada, por supuesto, no conocían al señor Tulipán y al señor Alfiler. Pero conocían a un hombre. Y ese hombre expresaba, en un sentido general, la opinión precavida de que tal vez supiera cómo ponerse en contacto con hombres de naturaleza alfileriana o tulipanística. En aquellos momentos no recordaba con exactitud mucho más que eso, debido a una pérdida de memoria causada por la falta de dinero. Pero una vez curado, te podía indicar de forma muy general otra dirección donde se podía econtrar, en un rincón oscuro, a un hombre que afirmaría enfáticamente que nunca había oído hablar de nadie llamado Tulipán o Alfiler. También té preguntaría dónde ibas a estar, por ejemplo, a las nueve en punto.

Nota:7/10

Odio la ineficiència. Odio especialment a la gent ineficient. Odio especialment i amb devoció a la gent ineficient que fa nosa a l’altra gent. Per il·lustrar-ho posaré un exemple totalment real.

L’altre dia estava en els vestuaris d’un centre esportiu (del qual no diré el nom perquè no m’ha pagat res perquè en faci publicitat). En la zona on estava la meva taquilla hi havia diverses persones canviant-se, fins aquí tot normal. Però tres d’aquestes estaven ja canviades, llestes per marxar, i estaven xerrant tranquil·lament en una zona on l’espai no sobra precisament. Vaig a la dutxa, em dutxo, torno i encara estan els tres allà fent-la petar. I em va sortir de dins dir:

– Estem estrets avui, eh. -Tot dirigint-me a cap dels tres en concret, però clarament cap ells.

Com a resposta única resposta rebo un lleuger assentiment amb el cap del que tenia més proper. Però jo continuava insatisfet amb la situació així que vaig continuar:

– Sí, era una indirecta.

– Ja marxàvem.

Es podia haver fet d’una manera més agradable? Segur. Podia haver aguantant la situació sense fer res? També. Però així em sento molt millor.

Aquest post està emmarcat dins de la secció: Coses del tren.

L’altre dia estava llegint tranquil·lament dins del metro, estava dret, no estava gaire aprop de la porta, ni tampoc molt lluny. El cas es que el metro acabava de sortir d’una parada, i de cop una senyora d’uns 60 anys em pregunta.

– Perdona, baixes a la següent parada?

– Doncs sí.

I si sense dir res més, m’aparta lleugerament amb el seu colze de dona de la 60 anys i passa davant meu, passant totalment de la meva resposta. Si al final passaràs davant meu tan si com no, per què molestar-se a fer la pregunta?

La gent gran no respecta a la gent jove. Tota la vida ens han inculcat que es el contrari. Senyors! Ens han estat enganyant! La gent gran sempre ens trepitja, literalment.

  • Quant vols pujar al tren la gent gran sempre es la es posa davant teu i si pot et trepitja.
  • Quant intentes baixar del tren es la gent gran que no s’espera i vol pujar abans que tu baixis
  • Es la gent gran la que et trepitja la teva llibertat d’anar més ràpid parant-se a l’esquerra de les escales mecàniques
  • Es la gent gran la que es queda davant de l’escala immòbil, segons sembla mirant com l’altra gent pica el bitllet.
  • Es la gent gran es la que comença a “corre” per l’estació per agafar el tren i el tren realment NO ve, provocant un caos a l’ordre establert.
  • Es la gent gran la que està prement frenèticament el botó perquè s’obrin les portes del metro, no tan sols abans que el metro s’aturi sinó fins i tot abans que el metro arribi a l’estació! Tan de bo algun dia els sistemes de seguretat fallin i en caiguin uns quants!

Us havia parlat mai del Mentalista? Em sembla que només de passada. Bé doncs aquesta series m’agrada. Es senzilla, àgil i passa bé. A part d’això s’assembla una mica a House, en el fet que la serie es basa amb un personatge amb molt de carisma rodejat de gent que només serveixen per què el protagonista es llueixi, això no vol dir que la serie quedi deslluïda per aquest fet, el contrari, aquí està la seva gràcia.

El primer capítol de la segona temporada comença de tal manera que és un resum força bo com és la sèrie. Es en Patrick interrogant als sospitosos i jugant amb ells fins que para un parany on cau el culpable, i els policies l’únic que fan es mirar-s’ho fins que arriba l’hora de detenir al dolent. Us poso el vídeo, però segurament ja està censurat per quant el mireu…

Avui es dia de webs estranyes.

FVZA: The Federal Vampire and Zombie Agency. Tal com el seu nom indica es tracta d’un agència federal controlada per vampirs i zombies. Em sembla que no queda gran cosa més per explicar.

Ban comic sans: Es una pàgina que lluita contra aquesta tipografia. Tu també la odies? Doncs afiliat! No se per què, però em sembla que no deu ser l’únic web que té ràbia al comic sans.

Yellow Tail: Fes un dibuixet amb el cursor mentre mantens prems el botó esquerra i llavors deixa’l anar. Es una tonteria, però es maco de veure, no? No? Val llavors passeu a la última web que es realment la més interessant!

Bed Jump: Què feu quant arribeu a un hotel? Desfeu de seguida la maleta? No pas. Robeu les tovalloles? Potser si. I que més feu? Salteu sobre el llit! Doncs per què no immortalitzar aquest meravellós moment moment i compartir-lo amb altra gent? Recomanen acompanyar la teva foto en el moment estel·lar del salt amb una breu historieta. A què coi esteu esperant? Salta! Salta! Salta!

Recordeu la tassa del Terry Pratchett? Segur que sí, no crec que us la podeu treure del cap. Per si de cas us refrescaré la memòria.

Doncs resulta que la tenia sempre sobre la taula, fent-me costat sempre que estava al costat de l’ordinador. Per tan sempre que feia un d’aquest genials posts sempre estava aprop meu donant el seu suport.

Molta gent es preguntarà. I el contingut de la tassa? Llet? Té? Cafè? Insulina? Sang? Doncs mai ha contingut res d’això, sempre aigua.

El cas es que ahir, no se com, movent el braç la vaig fer caure al terra. Va ser un moment molt dur per mi.

Visualment no era gaire maca, però com a tassa m’agradava molt. Ha sigut una tràgica pèrdua. Si us plau, m’agradaria concedir-li un minut de silenci.

[…]

Gràcies.

Dels millors capítols dels Simpsons són quant aquest fa una parodia / homenatge d’una peli. Per això el meu capítol preferit es “Solo se muda dos veces“. Una altre dels meus preferits es “El cabo del miedo“.

Hola señor Thompson

The Thompsons

El cabo del miedo saluda a…

Un trozo de tarta antes de dormir

Extraterrestre? Universitari? Només puc parlar d’en Bok!

1140553436_f

biblio

(em sap greu per la mida de la següent vinyeta, però no l’he trobat més grossa, però si forceu la vista descobrireu que val la pena)

1142324386_f

bok

Recordareu en Bok d’altres posts similars com el 317, el 253 o fins i tot el 68.

Dyson telescope: A base de cops de tubs telescòpics has d’anar empenyent la bola fins al forat. Amb el nivell 18 ja m’he desesperat i ho he engegat tot a la merda…

Cosmic Crush: Ets un asteroide de mala mort que va recorrent l’espai en cerca d’asteroides més petits per tal d’absorbir-los i convertir-se en mica en mica un bonic i formós planeta, però compte amb la gravetat dels cossos celestes més grans!

Cargo Bridge: Tens vocació d’enginyer de ponts? Doncs aquest es el teu joc! Amb unes quantes fustes connectades de la manera que tu creguis convenient has de fer un pont prou solid com per suportar el pes dels treballadors amb les seves caixes plenes de ves a saber què. La gràcia del joc consisteix en provar els ponts i veure com NO aguanten el pes i els treballadors cauen pel forat amb un crit esquinçador de terror.