El símbol perdut – Dan Brown (672 pàgines)
Aquesta vegada el nostre Robert Langdon passa la seva aventura a Washington. Aquest cop els problemes li vindran per culpa dels maçons, aquella societat secreta tan famosa als EEUU on tanta gent important n’és membre. A més a més una madureta interessant experta en noètica es posarà pel mig per donar algun cop de ma al senyor Langdon i salvar-lo d’un malvat molt malvat. Tan malvat que fins porta tot el cos ple de tatuatges, té molta força i evidentment ha pensat un pla perfectament pervers que no pot fallar per evitar que un secret molt secret surti a llum.
Com era d’esperar es tracta d’una novel·la 100% Brown, amb l’excepció que al principi no hi ha cap mort! Però bé, saps que més endavant ja n’hi haurà alguna, o això esperes… igual que esperes que el company d’en Robert, en el penúltim capítol el traeixi després que en el capítol anterior el dolent evident es mori d’una vegada. Aquest mateix dolent que durant tot el llibre ha estat perseguint als protagonistes, els ha amenaçat amb rialles malèfiques i gairebé ha estat acariciant un gat des de la còmode cadira del seu despatx del seu amagatall secret de dins d’un volcà.
Ei, però es Dan Brown, això vol dir que enganxa des del tercer capítol (es a dir la pàgina 9) fins gairebé al final (capítol 178 aprox) on l’últim capítol sempre es en Robert al costat de la noia en un lloc la mar de romàntic i amb la peça clau del misteri sobre la tauleta de nit.
Tot això no vol dir que sigui un mal llibre, bé potser si, però la veritat m’és igual la opinió dels experts, jo m’ho passo molt bé llegint en Brown. Llibre totalment recomanable pels fans d’en Brown i totalment recomanable pels que no estan acostumats a llegir, per la resta, tot va a gustos.
Per qui encara no el conegui, desvetllaré el truc més utilitzat per en Dan: Els finals de capítols intrigants, uns exemples:
– Vinga… -va insitir-. Un laboratori secret… en un museu secret? Deu fer alguna cosa interessant.
“Moltíssim més que interessant”, va pensar la Katherine mentre recollia les seves coses. La veritat era que la Katherine feia una ciència tan avançada que ni tan sols semblava ciència.
“És aquí fora”, va pensar. “I aquesta nit, un home m’ajudarà a trobar-ho”.
Quan en Mal’akh sortia de casa seva, es preparava per a l’acte que aviat trasbalsaria l’edifici del Capitoli dels Estats Units. Havia esmerçat un gran esforç a preparar totes les peces per a aquella nit.
I ara, per fi, el seu peó final havia entrat en joc.
Res. Ara li tornava a ressonar una veu a la memòria “Allò que el seu germà creu que està amagat a Washington… es pot trobar. De vegades, una llegenda que perduda durant segles… perdura per un motiu”.
– No -va dir la Katherine en veu alta-. No pot ser real. De vegades, una llegenda solament és això, una llegenda.
Aprofito per publicar el meu ranking Brown personal:
- El gran engany
- El símbol perdut
- Àngels i dimonis
- La fortalesa digital
- El codi Da Vinci
Nota:9/10
Pons's blog 