Aquest post està emmarcat dins de la secció: Coses del tren.
L’altre dia estava llegint tranquil·lament dins del metro, estava dret, no estava gaire aprop de la porta, ni tampoc molt lluny. El cas es que el metro acabava de sortir d’una parada, i de cop una senyora d’uns 60 anys em pregunta.
– Perdona, baixes a la següent parada?
– Doncs sí.
I si sense dir res més, m’aparta lleugerament amb el seu colze de dona de la 60 anys i passa davant meu, passant totalment de la meva resposta. Si al final passaràs davant meu tan si com no, per què molestar-se a fer la pregunta?
La gent gran no respecta a la gent jove. Tota la vida ens han inculcat que es el contrari. Senyors! Ens han estat enganyant! La gent gran sempre ens trepitja, literalment.
- Quant vols pujar al tren la gent gran sempre es la es posa davant teu i si pot et trepitja.
- Quant intentes baixar del tren es la gent gran que no s’espera i vol pujar abans que tu baixis
- Es la gent gran la que et trepitja la teva llibertat d’anar més ràpid parant-se a l’esquerra de les escales mecàniques
- Es la gent gran la que es queda davant de l’escala immòbil, segons sembla mirant com l’altra gent pica el bitllet.
- Es la gent gran es la que comença a “corre” per l’estació per agafar el tren i el tren realment NO ve, provocant un caos a l’ordre establert.
- Es la gent gran la que està prement frenèticament el botó perquè s’obrin les portes del metro, no tan sols abans que el metro s’aturi sinó fins i tot abans que el metro arribi a l’estació! Tan de bo algun dia els sistemes de seguretat fallin i en caiguin uns quants!
Pons's blog 
Potser la senyora era una mica sorda, Pons! :-|
Però els embolics que es fan a l’hora de pujar o baixar del tren jo tampoc els entenc…
les sentyores grans son une smaleducades
MOLT MALEDUCADES
ofès
Si al fi i al cap es gràcies a que estic anant a treballar que pagaran una nòmina de la qual acabarà sortint la seva pensió! què menys que ens deixin de putejar!
Totalment d’acord amb el post. La gent gran és el pitjor que hi ha! Un exemple d’avui mateix.
Anava en un tren d’aquests nous de Renfe amb aquest botons verds amb leds al voltant que nomès obren la porta si pitjes quan estan els llums verds encesos. Estava jo el primer a sortir, amb un dit llest per apretar i, com que sóc una mica nerviós, he apretat algun cop abans fins i tot que s’aturés el tren. El cas és que, de sobte, apareix un dit per la dreta que apreta amb força. Em giro, i hi ha una senyora a qui li dic:
– Hasta que no se encienden las luces no se abre.
I ella erre que erre:
– Hay que apertar fuerte.
Després li he tornat a repetir, però crec que no s’ha convençut perquè un senyor al darrere li estava repetint exactament el mateix que li he dit jo…
I això unit als que empenyen, entren abans de sortir, no deixen passar pel carrer. N’estic bastant fart.
[…] Altres posts de “trens”: 1005, 870, 829,812. LikeBe the first to like this post. […]
[…] recupero el CT870 on despotricava d’un dels meus enemics naturals, la gent […]
[…] Altres posts de “trens”: 1005, 870, […]
No he entès mai perquè la gent prem tantes vegades el botó d’obertura de portes quan saben perfectament que no per això s’obriran abans….
Se’n diu tic, la gent no hi pot fer res: quan veuen un botó involuntariament han d’anar prement-lo fins que el botó desaparegui ^^
;) ara que ho dius, més que tic és un TOC!
Hi ha un gust indesxifrable en prémer botons amb la il·lusió que facin alguna cosa. Per exemple el botó “Envia” del formulari de comentaris d’aquest blog.