Cas típic 900: noi li agrada noia, noi fa 900 casos típics

Suposo que ja haureu llegit als diaris de tirada internacional la noticia de la portada, o en tots els telenotícies des de TV3 fins al de la CNN, efectivament parlo de l’arribada al cas típic 900.

Però realment el protagonista d’aquest post no es el blog, es el número 900! I que té el número 900?

• Els números 900 són aquells de pago.
• Any 900: El papa Benedicto IV reemplaça al difunt Juan IX.
• Hi ha un antic model de Saab anomenat Saab 900.
• 900 graus són dos voltes i mitja.
• L’any 900 va començar en dimarts (amazing!).
• 900 es posterior al 899 i anterior al 901.
• 900 són aproximadament els kilòmetres que hi ha de Sabadell a Granada segons el google maps.
• T-900 es la versió de Terminator entre el mític T-800 i el llegendari T-1000 que Skynet va descartar per ser mortalment parlant poc eficient.
• En binari seria: 1110000100.

Si se us acodeixen més dades sobre el fascinant número 900 no dubteu en suggerir-les.

Cas típic 899: noi li agrada noia, noi es dedica al porno

Primer de tot aclarir que no em em guanyo el salari gràcies a la industria pornogràfica. Sento decepcionar a les meves fans… Qui es guanya la vida amb el porno es el senyor James Gunn. Bé de fet no es porno, porno, allò que es coneix com a porno, es tan sols porno, però sense el sexe. Sabeu que vull dir? No?

En la seva pàgina PG Porn trobareu les escenes que ha rodat fins ara. Us enganxo el meu preferit:

Roadside Ass-Sistance

Cas típic 898: noi li agrada noia, noi es orgullós, prejuiciós i un exterminador de zombis

Orgullo y prejuicio y zombies – Jane Austen i Seth Grahame-Smit (416 pàgines)

Es tracta de la novel·la original de la Jane Austen lleugerament adaptada. Està ambientada a principis del segle XIX, on una família de cinc filles en edat de casar-se (segons l’època es clar) comencen a tenir contacte varis pretendents. Es destaca sobretot la relació entre Elisabeth i el senyor Darcy. Tot això amenitzat amb una plaga de zombis que rodeja tota aquesta bonica història com si fos la nata al voltant del postre. Es una bona manera d’empassar-te tot un clàssic de la literatura anglesa i no morir en l’intent. La història i tot el que passa en el llibre, es igual que en la novel·la original, exceptuant els fragments afegits amb zombis que encaixen la mar de bé, de fet tan bé que sembla mentida que en la novel·la original no hi apareguessin.

Si Jane Austen s’aixequés de la seva tomba i no estigués convertida en un zombi sense cervell segurament aplaudiria aquesta adaptació tan ben aconseguida.

El llibre només començar ja promet:

Es una verdad universalmente reconocida que todo hombre soltero, poseedor de una gran fortuna, necesita esposa

M’he equivocat, no se en que estaria pensant:

Es una verdad universalmente reconocida que un zombi que tiene cerebro necesita más cerebros.

I un altre fragment del llibre:

– Querida, no te tortures con esos pensamientos tan sombríos. Esperemos que ocurra algo más halagüeño. Consolémonos confiando en que el señor Collins, que siempre está hablando del Cielo, sea enviado allí por una legión de zombis antes de que yo muera.

De pronto Elisabeth desenfundó su katana y le cortó a Lydia la cabeza, que cayó dentro de la sombrerera.

Las otras miraron en silencio y estupefactas mientras un torrente de sangre chorreaba del cuello de Lydia, manchándose sus vestidos. Elisabeth enfundó su espada y dijo que exquisita delicadesa:

– Os ruego que me perdonéis, pero no no soportaba seguir escuhando su cháchara.

No obstante, cuando dirigió de nuevo la vista hacia Lydia, comprobó sorprendida que tenía la cabeza adherida al tronco.

Nota:6/10

Cas típic 897: noi li agrada noia, noi noi manté l’esperit de Sant Jordi un any més (2ona part)

Sant Jordi, a part de ser el dia dels assassins de rèptils gegants i el dia del llibre també es el dia de la rosa.

Divendres al baixar a l’última estació que permet arribar des de la part nord de la línia R4, antiga C4 em van regalar una rosa, però no només a mi (que també podria ser). Com a mínim, Renfe, va regalar a cada passatger del tren que vaig agafar jo, qui sap si els altres trens van tenir l’honor de rebre una formosa rosa de color taronja. He estat investigant la simbologia de colors de les roses i el taronja significa passió. Renfe i passió són dos conceptes que mai associaria.

Llavors Renfe què es pensen? Que amb una rosa per sant Jordi pal·liarà tots els contratemps que ens ocasiona el deficitari servei de rodalies?! Però no només van repartir roses sinó que també hi havia dos noies que donaven tríptics amb 3 narracions breus de 2 autors desconeguts per mi i l’altre del Màrius Serra. El cas es que les noies anaven vestides com si fossin hostesses d’alt nivell amb un vestit elegant amb faldilla a l’alçada del genoll inclosa. I a sobre eren maques! Especialment la rossa! Realment a les 7 del matí un no espera trobar res agradable en una estació de tren, absolutament res i es troba amb aquelles dos… increïble! Però es pensen que amb això n’hi ha prou per què oblidi totes les vegades que Renfe m’ha fallat?! Totes els retards? tots els trens que simplement no han passat? Aviam, últimament tampoc fallava tan el servei… Merda m’han convençut! Però no pas pel detall de la rosa, ni dels tríptics, ni de la rossa amb faldilla, … bé… sí, ha sigut gràcies a la rossa, amb la rossa l’han clavat, se’ls ha de reconèixer que ara si que es nota això del traspàs de rodalies.

Cas típic 896: noi li agrada noia, noi manté l’esperit de Sant Jordi un any més

Divendres passat va ser Sant Jordi. Ah! que esperàveu que us avisés amb un post i l’únic que us vau trobar el dia 23 va ser un post sobre Lost? Em sap greu, però no us recomano que utilitzeu aquest blog per tal de seguir l’actualitat, jo de vosaltres em decantaria per un diari (digital o en paper). Aquest blog només per serveix per diversió meva. Podria dedicar tot l’esforç que em costa mantenir el blog a fer que el planeta fos una mica millor, però no.

El cas es que en el dia del llibre i la rosa, segons vaig poder comprovar personalment en les rambles de Barcelona, la gent es va llançar en massa al carrer a la cerca i captura de llibres. La majoria per regalar a algú altre, normalment a algú a estimat, més o menys.

Però havent-hi biblioteques públiques qui necessita comprar un llibre? D’acord que un llibre nou es més agradable de llegir que un llibre on les pàgines estan enganxades entre si gràcies a taques de… de.. no ho se, ni vull saber-ho. D’acord que si et compres un llibre el pots posar a la prestatgeria de casa i ensenyar als teus amics que ets una persona molt versada a la lectura, però també pots convèncer al teus amics del mateix si fas un blog i fas posts sobre els llibres que et llegeixes… Això sí, primer els has de convèncer que llegeixin el teu blog, es clar. D’acord que es possible que el llibre desitjat no estigui a la biblioteca i hagis d’encarregar-lo pel desorbitat preu d’un euro amb vint (1, 20€ pels de ciències), i a sobre hagis d’esperar 4 o 5 llargs e interminables dies fins que te’l portin.  D’acord que es possible que el llibre que busquis no estigui a la xarxa de biblioteques. En aquest cas no et queda altra solució.

Així doncs, aquest passat Sant Jordi he fet el que marca la tradició. He felicitat a tots els Jordis que tinc contacte més o menys habitual (un) i m’he llançat al carrer de paradeta de llibres en paradeta de llibres a la caça del llibre que volia llegir.  Com era d’esperar no l’he acabat trobant. Per tan no m’ha quedat més remei que dirigir-me a un gran centre comercial especialitzat en aquestes temes culturals que comença per FN i acaba amb C i comprar-lo aprofitant la rebaixa del 10% del dia de Sant Jordi. M’hagués agradat que l’autor del llibre es trobés en alguna carpa de Barcelona habilitada per tal que em firmés el llibre, llàstima que l’autor fos anglès i que per tan estigues a la ciutat, llàstima també que fa gairebé 9 anys que va morir.

Després he arribat a casa. He donat la bossa del llibre a me mare, he dit tot sorprès “Oh! Es per mi? Gràcies! No feia falta.” i li he pres la bossa de les mans, l’he obert, he somrigut i he dit “Oh! justament es el llibre que volia! Com ho has sabut?” Li he donat una abraçada a la meva perplexa mare i he seguit el meu camí tot content de saber que un any més he mantingut el bonic esperit de Sant Jordi viu.

Ah! Per cert, el llibre es: La vida, l’univers i tota la resta de Douglas Adams.

Cas típic 895: noi li agrada noia, noi es perd en una illa

M’acabo de donar compte que no he dedicat cap post a una de les meves series preferides: Lost!

Potser com que es una serie que està tan tan tan de moda, ja penso que s’ha dit tot al respecte. Però bé. Alguna cosa diré… Ah si! els personatges, els personatges són els que fan la història.

Normalment un capítol correspon a un personatge, i per això vulguis que no vas coneixent tots els personatges principals per igual. Això fa que et puguis fer una bona idea de com es cadascú. I pugui elaborar amb el meu criteri un ranking dels personatges de Lost ordenats de millor a pitjor:

Desmond => Es un heroi! Es super bon tio! Es romàntic! salva a tothom que pot i més! Es en Desmond!
Daniel => Una persona que no es treu la corbata durant tota la seva estança en una illa tropical es mereix estar ben amunt d’aquest ranking.
Ben => Un tio incapaç de dir dos veritats seguides, quin crack.
Sawyer => Un tio que va dur, però en el fons molt bon tio, que bon tio que es en el fons!
Richard => Sempre com a segon de bord, i quant dic sempre, es sempre. Acatant les ordres, fins que s’en cansa.
Locke => Un home feliç de poder corre per l’illa i caçar ossos polars.
Hurley => Un simpàtic gordet que tot i estar boig distreu a la gent de l’illa
Eko => A qui se li acudeix posar un sacerdot negre de 2 metres d’alt i 2 metres d’ample traficant de drogues aquí al mig? No encaixa! M’encanta…
Miles => Un xino simpàtic i insegur que està per allà al mig que ens cau bé a tots, tot i no fer res.
Kate => Una bona companyia si t’estrelles en una illa deserta, però poca cosa més.
Juliet => Una persona mig assenyada en una situació realment estranya, s’espavila prou bé.
Jack => Sempre fent de lider, tan si necessiten un lider com sinó, fins que es deprimeix, pobret.
Shannon => Una persona molt coherent. Si acabes en una illa tropical el que has de fer es anar tot el dia en bikini! si senyor!
Jin => Un coreà misogin al principi, un marit enamorat després.
Sun => Una dona infeliç en el seu matrimoni al principi, una dona que només li importa el seu marit després
Ana Lucia => Algú havia de fer el paper de Jack quant aquest no hi era, no?
Frank => A part de pilotar què ha fet aquest home? No ser per què cada vegada que veu un dels de l’illa no fot el camp corrents. Hauria d’estar escarmentat.
Claire => Poc més que una mare joveneta i rabiosa.
Michael => Un tio preocupat única i exclusivament pel seu fill, una mica d’empatia si us plau.
Walt => Un nen i el seu gos, que maco, no? Pfff
Boone => El seu paper en aquesta història es més absurd que la seva pròpia mort, que ja es dir!
Sayid => Sempre fent cas al primer que troba, ja sigui bo o dolent, es igual! Que li costaria pensar per ell mateix?
Charlie => un drogata cantant de rock que va de guais, doncs ja t’està bé el que t’ha passat! per anar de guais!

Cas típic 894: noi li agrada noia, noi recupera els Simpsons

I seguint amb la tradició de recuperar vídeos que m’havien estat censurats per martingales del copyright, avui he recuperat un parell de post dels meus capítols preferits dels Simpsons. Gaudiu ara sí, dels vídeos:

• Solo se muda dos veces
• El cabo del miedo

Cas típic 893: noi li agrada noia, noi té poders mentals

Recordeu que youtube m’ha censurat bastants dels vídeos que he penjat? Entre ells un dels que em va fer més rabia va ser el vídeo del Mentalista que vaig posar, el recordeu? Sí home sí el cas típic 869!

El cas es que he trobat una manera de burlar la seva seguretat i evitar que em retirin els vídeos per temes legals! Simplement es tracta de invertir el vídeo, es a dir girar el vídeo de tal manera que quedi com si el miressis a través d’un mirall. Mirar un vídeo així no altera les imatges, a excepció de les lletres, que apareixen al reves i són bastant complicades de llegir.

En fi, gaudiu d’en Patrick Jane al més pur estil Patrick Jane.

Per cert, parlen d’un pàncrees artificial per d’aquí 5 anys. Hm no se per què, però sembla que no te pinta d’entrar per la seguretat social.

Cas típic 892: noi li agrada noia, noi li agrada ion litio

M’agradaria compartir amb vosaltres un dels meus blogs preferits: ion litio.

Ion litio es una barreja de totes les coses ens van fascinar durant la nostra infància i que actualment ens continuen encantant amb tan o més delit. Dit així no queda massa clar. Millor posar uns exemples amb uns quants pots que no tenen cap desperdici. Jo m’he passat un munt d’estona llegint entrades i més entrades d’aquest blog per què em recorda temes oblidats que “molen”, per què ho fa amb gràcia, i per què explica un munt d’anècdotes i curiositats que fa il·lusió saber / recordar.

• Monkey Island
• Indiana Jones
• Indiana Jones and the Fate of Atlantis.
• Dragones y mazmorras
• Critters
• El coche fantástico
• He-Man
• Dentro del laberinto
• Robocop
• Mazinguer Z
• Maniac Mansion
• Caballeros del Zodiaco

Per què us enganxeu a llegir algun dels articles enllaçats (recomano que siguin tots) us enganxo per exemple un tros de la descripció de Hyoga de Cisne, dels caballeros del Zodiaco

A causa probablemente de sufrir un complejo de Edipo como la copa de un pino, Hyoga es frío como el viento de la estepa rusa o el suelo de mi cuarto de baño por las mañanas. En combate, viste la armadura del Cisne, ese pajarraco blanco al que Tchaikovsky dedicó un ballet.

Su técnica principal es el Polvo de Diamantes, cuya ejecución requiere la realización de una pantomima que nada tiene que envidiar de las danzas de “El lago de los cisnes”. Muy masculino.

Cas típic 891: noi li agrada noia, noi ho veu tot amb uns nous ulls

Veure-ho amb uns nous ulls no em refereixo que he agafat els ulls d’un altre, els li he tret amb una cullereta de gelats i me’ls he posat jo. Vull dir que ara veig les coses diferents. En quin sentit? Doncs que he fet una cosa que feia molts anys que no feia! Segur que endevineu de què estic parlant, efectivament em refereixo a netejar la pantalla del PC!

De fet, aquesta es la primera vegada que la netejo, i això que deu tenir més de 3 anys. I el curiós es que no l’he netejat per què estigués bruta, sinó perquè he vist en un calaix un líquid especial per netejar ordinadors que deuria comprar quant em vaig comprar el meu primer ordinador ara fa… fa… fa molt.

Però ara tinc un problema! al cap d’unes quantes hores m’he adonat que hi havia un puntet on estava bruta la pantalla! i l’he hagut de tornar a netejar. Què he fet?! Ara m’he tornat un obsessiu de la neteja de la pantalla? Es possible que per culpa dels olors tòxics del liquid netejador de pantalles estigui col·locat?

I vosaltres que feu? netegeu la pantalla sovint? Feu com jo i espereu a canviar-vos de pantalla? No cal que responguin els milions de lectors del blog, mentre responguin els dos o tres de sempre ja faig, gràcies.

Cas típic 890: noi li agrada noia, noi monta una consulta per la autodeterminació

Estan muntant una plataforma per muntar la consulta de la autodeterminació a la meva ciutat (Sabadell).

En teoria el 30 de maig s’hauria de fer la consulta. Però aquest diumenge 18 d’abril ja volen muntar la primera jornada per explicar com organitzar-ho tot.

Per participar-hi només cal que t’apuntis a través d’aquest formulari i marcar les tasques en les que estàs disposat a col·laborar.

A Sabadell, comencem a decidir!

Les entitats, col·lectius i persones sotasignats ens constituïm en Plataforma per a l’Autodeterminació a Sabadell per donar al conjunt de la ciutadania sabadellenca l’opció d’expressar-se lliurament i de manera pública respecte el futur polític del nostre poble.

Creiem que cal anar conquerint nous espais de llibertat amb l’exercici d’actes de sobirania arreu de la nació catalana, i per aquest motiu pretenem impulsar a la ciutat de Sabadell una consulta popular.

Des de la Plataforma per a l’Autodeterminació a Sabadell, considerem que la Consulta ha de promoure la integració, cohesió i solidaritat social. Per això, cal garantir els mateixos drets polítics i civils a la població nouvinguda que en l’actualitat es troba en situació d’exclusió.

Cridem doncs al conjunt de sabadellenques i sabadellencs a sumar-se a aquest exercici de democràcia i sobirania implicant-se en la consulta i treballant per a aconseguir la màxima participació popular.

Instem als nostres representants municipals a un pronunciament favorable del consistori sabadellenc a la celebració d’aquesta consulta i, en general, a l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

Plataforma per a l’Autodeterminació a Sabadell

Cas típic 889: noi li agrada noia, noi s’apunta al concurs de relats curts de tmb

M’he apuntat al concurs de relats curts de tmb. Per què ho he fet? Doncs per què pensava que el premi era que posarien una estació amb el meu nom. Us imagineu “pròxima estació Pons correspondència amb L1 i rodalies Renfe”. Però no, resulta que els premi tan sols es un MacBook. Però bé, ara ja està fet.

Si el voleu podeu puntar-lo endavant, però els premis els decideix un jurat incapaç d’apreciar

Ostres ja torna a ser dilluns! Una altra vegada esperant a l’andana del metro per anar cap treballar. A sobre sembla que cada dia vagi més ple. Bé, com mínim espero trobar-me aquella noia rossa amb aquell nas tan esmolat. Efectivament, allà està repenjada, mai falla. Era el detall que em faltava per entrar en la rutina de cada dia.

Si tan sols es dimarts! aquesta setmana no l’acabo.  Guaita, ja està aquí el metro. Ha arribat abans? No, soc jo que anava lleugerament tard. Com ho se? Fàcil, la del nas esmolat està al vagó.

Va ànims que ja es dimecres! Pujo al vagó, busco la rosseta. Allà està. Ostres, ella també em mira! Bé, ha sigut cop d’ull fugaç. Sent realista, més aviat ha sigut una llambregada general a tot el vagó.

19, 18, 17, 16, entra. Per què sempre al 16? Per què no posarà que entra al 15 o al 17? En fi, aixeco la vista, allà està. Ei m’està mirant! Em mira a mi! Curiós, serè jo el també el seu punt de referencia per començar la rutina del dia? Algun dia li preguntaràs.

Mira el metro. Mira la noia. De quina parada deu venir? A quina deu baixar? Com es deu dir? Quina edat deu tenir? No sembla pas més gran jo. Estudia? treballa? No porta cap bossa d’estudiant deu treballar. De què? M’haig de buscar alguna excusa per dir-li quelcom.

No pot ser que torni a ser dilluns! Si tot just ahir semblava divendres, em sembla que m’han estafat un cap de setmana.  La noia! ja no hi pensava! m’havia de buscar alguna cosa per acostar-mi. Però què? Demà sens falta sí. Sí, de debò.

Ja està, ara quant pugi al tren li diré la veritat, que ja porto molt de temps veient-la dia sí dia també i que m’ha picat  la curiositat, que com a mínim m’agradaria saber el seu nom, aviam que tal reacciona. A veure, on es? A guaita-la allà. Em mira i sembla que mig somriu. Som-hi. No puc…

Bé, avui sí o sí. Ja està aquí el metro, obre la porta, respira fons. Mira-la, acostat i … no hi és!

Cada vegada que el llegeixo m’agrada menys… Però bé, ara ja he fet el ridicul, ja no em puc tirar en errera.

Cas típic 888: noi li agrada noia, noi veu House sí o sí

House també es una d’aquestes sèries que s’ha de veure sí o si. Tothom ja coneix que la trama va sobre un metge malcarat capaç de diagnosticar qualsevol malaltia per rara que sigui. En general cada capítol es un pacient, al principi el malalt semblarà que es recupera, però llavors empitjorarà de cop fins que el House se li acudeix la idea brillant d’injectar-li alguna cosa que el deixarà ben bé a les portes de la mort, llavors es quant se li acudeix la idea brillant i el salva. Per un fil argumental més específic repasseu aquest post.

A partir de la quarta temporada la cosa canvia, apareix un procés de sel·lecció, nous metges, la serie es renova i es salva de caure en la repetició. Alabats guionistes espavilats!

Però la gràcia de la serie no es tan en veure quina malaltia rara ens sortiran els guionistes, ni saber com el House la curarà. Siguem sincers, la gràcia tampoc es la relació entre els personatges, ni amb el seu amic de l’anima Wilson, ni tan sols lla tensió sexual cosa entre House i la Cameron o entre House i la Cuddy. La gràcia es veure com el doctor despotrica de tothom, es fot amb els més estúpids i reparteix cinisme tan entre pacients com els companys. Pensareu que soc estrany si dic que gaudeixo d’un home, així, però resulta que House ha sigut unes de les poques sèries que ha desbancat puntualment en audiència a la tot poderosa i gratament alabada CSI Las Vegas.  Però tampoc en feu molt cas de les masses.

Us deixo amb algunes frases dels primers capítols.
* House: ¿Te das cuenta? Todo el mundo se piensa que soy un paciente por el bastón
* Wilson: Pues ponte una bata como los demás.
* House: No, entonces parecería un médico.

* Foreman: Para tratar pacientes nos hicimos médicos. * House: No, para tratar enfermedades somos médicos. Tratar pacientes es el inconveniente de esta profesión.

* House: ¿Ha usado el inhalador?
* Madre del niño: No, hace días que no. Como tiene 10 años, me preocupaba que tomase un medicamento tan fuerte tan a menudo.
* House: Puede que a su medico también le preocupara cuando se lo recetó, lo habrá hecho para paliar el nocivo efecto de respirar. Los niños se acostumbran al oxígeno y luego no hay quien se lo quite.

* (a un paciente) “…¿Preferiría un médico que le coja la mano mientras se muere o uno que le ignore mientras mejora? Aunque yo creo que lo peor sería uno que te ignore mientras te mueres…”

* (La directora del hospital va tras House para anunciarle algo) “¡No quiero acostarme contigo nunca más! La primera vez fue lamentable, porque seas mi jefa no utilizarás mi cuerpo”.

* (House habla por teléfono con su madre y Cameron le pregunta quién era): “Angelina Jolie. Yo la llamo mamá, le pone cachonda”.

* (Wilson recrimina a House por colarse en el despacho del psiquiatra de Stacy, y le dice que a Nixon lo procesaron por eso): “¿Me estás diciendo que tampoco puedo practicar el sexo oral con las becarias?”.

Cas típic 887: noi li agrada noia, noi li agrada el gelat de xocolata

El gelat de xocolata sense sucre del Capricci, el plaer més gran per un diabètic tipus 1.

Per cert, per què collons curen abans a les rates que a mi?

Cas típic 886: noi li agrada noia, noi llegeix

Si sou observadors us haureu adonat que ha aparegut una pestanya nova en aquest blog. El seu original nom es “Llibres”. En aquesta pestanya aniré incloent els llibres que em vagi llegint.

Què feu encara llegint aquest post? Va! Vinga! doneu-li un cop d’ull a la nova pestanya!