Arxivar per 2010-04-15

M’he apuntat al concurs de relats curts de tmb. Per què ho he fet? Doncs per què pensava que el premi era que posarien una estació amb el meu nom. Us imagineu “pròxima estació Pons correspondència amb L1 i rodalies Renfe”. Però no, resulta que els premi tan sols es un MacBook. Però bé, ara ja està fet.

Si el voleu podeu puntar-lo endavant, però els premis els decideix un jurat incapaç d’apreciar

Ostres ja torna a ser dilluns! Una altra vegada esperant a l’andana del metro per anar cap treballar. A sobre sembla que cada dia vagi més ple. Bé, com mínim espero trobar-me aquella noia rossa amb aquell nas tan esmolat. Efectivament, allà està repenjada, mai falla. Era el detall que em faltava per entrar en la rutina de cada dia.

Si tan sols es dimarts! aquesta setmana no l’acabo.  Guaita, ja està aquí el metro. Ha arribat abans? No, soc jo que anava lleugerament tard. Com ho se? Fàcil, la del nas esmolat està al vagó.

Va ànims que ja es dimecres! Pujo al vagó, busco la rosseta. Allà està. Ostres, ella també em mira! Bé, ha sigut cop d’ull fugaç. Sent realista, més aviat ha sigut una llambregada general a tot el vagó.

19, 18, 17, 16, entra. Per què sempre al 16? Per què no posarà que entra al 15 o al 17? En fi, aixeco la vista, allà està. Ei m’està mirant! Em mira a mi! Curiós, serè jo el també el seu punt de referencia per començar la rutina del dia? Algun dia li preguntaràs.

Mira el metro. Mira la noia. De quina parada deu venir? A quina deu baixar? Com es deu dir? Quina edat deu tenir? No sembla pas més gran jo. Estudia? treballa? No porta cap bossa d’estudiant deu treballar. De què? M’haig de buscar alguna excusa per dir-li quelcom.

No pot ser que torni a ser dilluns! Si tot just ahir semblava divendres, em sembla que m’han estafat un cap de setmana.  La noia! ja no hi pensava! m’havia de buscar alguna cosa per acostar-mi. Però què? Demà sens falta sí. Sí, de debò.

Ja està, ara quant pugi al tren li diré la veritat, que ja porto molt de temps veient-la dia sí dia també i que m’ha picat  la curiositat, que com a mínim m’agradaria saber el seu nom, aviam que tal reacciona. A veure, on es? A guaita-la allà. Em mira i sembla que mig somriu. Som-hi. No puc…

Bé, avui sí o sí. Ja està aquí el metro, obre la porta, respira fons. Mira-la, acostat i … no hi és!

Cada vegada que el llegeixo m’agrada menys… Però bé, ara ja he fet el ridicul, ja no em puc tirar en errera.