L’altra dia anava jo amb la bici. Sí, encara em queden bicis. De fet, jo soc el motor principal de la industria ciclista. De fet, la crisis seria pitjor si jo no anés comprant-me una bici cada vegada que me la roben. Per què si no em robessin bicis, segur que haguessin fet fora a un pobre i jove dependent del Decathlon que quant em veu arribar (aproximadament setmana sí setmana no) ja no em saluda com feia al principi, ni tan sols em dona la ma com feia després, ara directament em fa una forta abraçada i ens posem al dia de la nostre vida privada. Es diu Tomàs i es molt bon noi, de fet ja s’ha convertit en el meu millor amic, i això que només ens veiem en el Decathlon.
Em sembla que m’he desviat una mica del tema. Bé, el cas es que l’altra dia anava jo amb la bici quant em vaig trobar una senyora gran, per no dir vella decrèpita, que creuava pel pas zebra, d’acord, fins aquí molt bé, la senyora tenia tot el dret de passar-hi amb el seu bastó, la seva gepa i la seva gran parsimònia. Jo en aquell moment tampoc tenia molta pressa, però es allò que penses, coi això es com les pelis que quant més llançat vas, resulta que et trobes amb alguna cosa que et fa anar lent. Però bé, fins aquí acceptable, llavors va ser com de lluny veig una furgoneta amb la porta oberta i quant ja hi arribava en baixa un home carregat amb unes capces plenes d’ous. Ous! I havia de creuar el carrer just per allà! amb ous! la cosa més delicada que pots trobar! semblava fet expressament!
Per sort, aquesta vegada vaig poder arribar a casa sa i estalvi sense trobar-me amb els transportistes del panell de vidre.
Pons's blog 