Six feet under, també coneguda com A dos metros bajo tierra es una sèrie que la crítica sempre deixa pels nuvol, gairebé sempre just a sota dels Sopranos, i al voltant d’altres series de la HBO com The Wire. No es una sèrie que mogui grans masses d’espectadors com ara aquelles que tenen óssos polars, vampirs joves i atractius o ballarins d’institut.
Es una mare de família amb amb dos fills de 30 i escaig i una filla que acaba l’institut. Per culpa de la mort del pare el germà gran torna a casa a ajudar a l’altre germà a mantenir la funerària familiar. Fins aquí tot normal i continua normal. Cada capítol es un client (mort) que serveix per arrencar el capítol però poca cosa més. Cada vegada et vas implicant més a les històries personals de cada membre de la família. Cada personatge a mesura que avança la serie va evolucionant però sempre va topant amb els seus problemes de sempre i amb problemes nous i cada cop són més i més desgraciats, i quant sembla que la cosa s’arregla passa alguna cosa que els fa ser més desgraciats. Real com la vida mateixa.
Els últims 4 capítols de la sèrie són apoteòsics. En el capítol novè de la cinquena i última temporada hi ha un fet que desencadena un munt de dramatisme tothom es desgraciat, tothom es torna boig, tothom acaba inestable i cadascú rebenta a la seva manera. Però la sèrie no només són coses negatives, també hi ha humor negre, aquell humor àcid que esperes trobar en una família acostumada a conviure el dia a dia amb la mort. Aquest humor moltes vegades s’escapa a través de les imaginacions dels personatges a respostes que els hi hauria agradat donar en determinades circumstancies que estarien fora de lloc si les haguessin portat a cap.
Ara que s’ha acabat, veig com sempre portaré una mica dels Fisher dins meu. Aquella gent patidora, aquella gent desgraciada i així diré “Ei, com a mínim no soc un Fisher” i continuaré endavant sense enfonsar-me en cap situació.
Si voleu continuar llegint més lloances sobre la familia fisher podeu googelejar el nom de la sèrie i entrar el qualsevol dels enllaços, però, personalment a mi m’ha agradat com ho ha explicat el de serieina.
Gràcies Fisher, gràcies, altre cop, HBO.
Pons's blog 