Avui una nova entrega de la secció “La gent del tren“. Es possible que sigui la primera vegada que us parli de la gent del tren? Digueu-m’ho vosaltres que sou els fans incondicionals d’aquest blog! Sou vosaltres que els hauríeu de saber de memòria els meus posts i recitar-los com si fossin els preceptes de la vostra secta preferida!
El cas es que avui us porto una entrega doble:
1) El noi de la samarreta de màniga curta: La seva seva descripció ho diu tot. Estem a febrer, i des del novembre que el veig en el banc de l’estació amb una samarreta de màniga curta. I no es precisament que a l’andana de l’estació hi hagi calefacció… La imatge es força surrealista, tothom amb jaquetes i abrics i ell amb una samarreta de màniga curta. Es un noi jove, estarà al voltant de la vintena, per tan, es bastant possible que la seva mare estigui viva, per tan ha d’haver tingut fins recentment una dona que al llarg de la seva vida abans de passar per la porta del carrer li digui que s’abrigui bé, està en el contracte de ser mare, es una clàusula bàsica. Així doncs nano, per què no li fas cas a la teva mare? No veus que li donaràs un disgust! Mal fill! Hi ha dies que em venen ganes de posar-li la jaqueta per sobre de la seves espatlles i fer-li unes fregues a l’esquena… Per cert, si estàs llegint això i et sents identificat, tranquil, no arribaré a fer-te les fregues, era només una exageració per posar dramatisme a la situació.
2) El noi de la cara d’amargat: Aquest nom també es força explicit i denota perfectament la idea d’aquest subjecte, es un tio que té cara d’amargat. Si un dia veus que algú posa mala cara pot ser normal, li passa alguna cosa, ha dormit malament, es igual, qualsevol cosa. Però que cada dia posi aquesta cara d’amargat es realment desagradable. D’acord que potser no el veig en el millor moment del dia, les 7:20 del matí potser no es la hora feliç de la gent, però es que la seva cara va més enllà de la amargor, arriba fins al fàstic, fa cara que insinua que tot lo que hi ha al seu voltant es fastigós i ho demostra tan com pot, durant tota la estona que el miro té aquell gest desagradable, una persona normal no pot posar aquesta cara tota la estona, es cansaria, però ell ja té el rostre emmotllat en aquest gest, es horrible. Com en el cas anterior, el noi tot i no comprendre la seva actitud, sentia una certa empatia cap al pobre noi. En canvi aquest noi m’amarga el dia només de veure’l, per sort, sol agafar el tren anterior el meu i només el veig les vegades que perd el seu tren.
Actualització: Altres posts de “trens”: 1005, 870, 829,812.
Pons's blog 