El Último heroe – Terry Pratchett (176 pàgines)
Segons la contraportada del llibre El último heroe no es tracta d’una novel·la, sinó d’una fabula, o tal com diu la wikipedia, es una novel·la curta, si ho diu la wiki, jo no seré el que la contradigui…
El temps no perdona, ni tan sols pels herois de les llegendes. Cohen el Barbaro es el líder d’un grupet d’herois que s’haurien d’haver retirat fa molt de temps, però realment els herois es poden retirar? Com a última aventura decideixen posar final a les seves aventures (i a la seva pròpia vida) atacant els enemics més poderosos, els mateixos Deus del disc. Però hi ha un petit problema, resulta que es ben possible que ho aconsegueixin, i com que la destrucció dels Deus implicaria la destrucció de la màgia del disc, implicaria que el disc s’aniria a prendre pel sac amb tot el que conté a dins. A Lord Vetinari no li fa gens de gràcia que pugui passar, així doncs recorre als mags de la universitat invisible i al geni Leonardo da Quirm. En Leonardo inventarà un vehicle que mitjançant la força gravitacional del disc, servirà per passar per sota el Disc i impulsar-se fins a dalt de tota de la muntanya màgica on viuen els Deus i aturar la banda d’en Cohen. A part del mateix Leonardo, es necessitaran dos carismàtics personatges per aquesta suïcida arriscada missió: El capità de la Guàrdia Zanahoria i el “mag” Rincewind.
Pros
- Es Terry Pratchett
- Apareixen en Vetinari, Zanahoria i Rincewind tot en un mateix llibre.
- Hi ha un bonic parel·lelisme amb l’arribada a la lluna.
- Tracta els clixés i els tòpics sobre els herois i les seves conductes.
Contres
- Es massa curt. Això fa que el final sigui una mica massa precipitat pel meu gust.
- Degut als dibuixos del llibre, el llibre es pesat i gran. Ideal pel metro, de fet gairebé trec un ull a una senyora baixeta…
Otra reacción que tenían los magos cuando se enfrentaban a una situación mueva y extraordinaria era revisar sus bibliotecas para averiguar si ya había pasado alguna vez antes. Aquello, reflexionó lord Vetinari, era una característica óptima para la supervivencia. Quería decir que en los momentos de peligro uno se pasaba el día sentado muy calladito en un edificio de paredes muy gruesas.
Era un hombre tan distráidamente inteligente que podía pintar retratos que no se limitaban a seguirte con la mirada por la sala, sino que se iban a casa contigo y te fregaban los platos.
– Ahora tiene una tienda. La Despensa de Pam. Hace mermeladas.
– ¿Qué dices Cohen? ¡Pero si antes reinaba en un trono sobre una pila de cráneos!
– Yo no he dicho que sean mermeladas muy buenas.
– ¿Qué pone en su insignia, capitán Zanahoria?
– El lema de la misión, señor. Morituri nolumus mori. Lo ha propuesto Rincewind.
– Ya me lo imagino -dijo lord Vetinari, observando con frialdad al mago-. ¿Y le importaria proporcionar-nos una traducción coloquial, señor Rincewind?
– Esto… – Rincewind vaciló, pero lo cierto era que no tenia escapatoria-. Esto, en líneas generales, quiere decir: “Los que van a morir no quiereren hacerlo”, señor.
– Esto… deberíamos poder bajar “flotando” -dijo Leonardo-. Puede ser una buena idea agarrarse a algo.
Aterrizaron. Es una frase corta, pero contiene muchos incidentes.
Per cert, en l’apèndix del llibre es comenta que el Josh Kirby es qui feia les portades dels llibres i què va morir. I per sort en Paul Kidby, il·lustrador d’aquest llibre i d’altres, es qui s’encarrega de les portades a partir del 2001. Adéu a les horribles portades! Hola a les portades decents!
Nota: 8/10