Una parte del todo – Steve Toltz (551 pàgines de 1.152 pàgines )
Una parte del todo: Ens trobem a Australia, en la actualitat (més o menys). Un noi indaga en el passat del seu pare, aquells “meravellosos anys 70”. El senyor Martin es va criar en un poblet petit i lleig on tothom coneix a tothom. En Martin sempre ha sigut un noi malaltís, tot el contrari que el seu germà petit, que es fill natural del seu pare adoptiu. El seu germà acabarà sota la influencia dels pitjors de l’escola per acabar convertint-se en un veritable delinqüent fins al punt d’emprendre una croada contra els esportistes que accepten suborns, cosa que l’acabarà convertint en un heroi nacional. En Martin sempre viurà a l’ombra del seu famós germà, fins que un fet canvia les coses i….
Podria haver resumit millor l’argument del llibre, però avui no hem sentia gaire inspirat. De fet, el llibre no es que m’inspiri gaire, però no se, tenia ganes de llegir alguna cosa que no fos ciència ficció ni fantasia ni investigació policial res del que ultimant llegeixo i havia llegit que aquest llibre estava bé. La veritat es que es llibre es entretingut, però poca cosa més.
Gairebé a la meitat del llibre deixa d’explicar-se la historia narrada pel senyor Matin i el fill troba una llibreta on troba una especie de diari del pare. El diari està escrit d’una manera que es fa molt i molt pesada. I quant a la meitat del llibre el fill comença a narrar la seva infància ja no ho he suportat més i he deixat el llibre a mitges. Exactament a mitges. Quant normalment dic que deixo un llibre a mitges vol dir que m’he llegit entre una desena part i un terç del llibre, però mai havia arribat fins a la meitat exacte i després abandonar-lo. Però en aquest cas m’importa tan poca el final que no he tingut problemes en fer-ho. Ei que el llibre no es dolent, tampoc es bo… però sobretot es que la historia que explica no em crida…
Es muy raro que alguien te dé consejos realmente pràcticos. Por lo general dicen cosas como “No te preocupes” y “Todo irá bien”, lo cual no sólo es poco práctico, sino que también exasperante, y uno tiene que esperar a que les diagnostiquen una enfermedad terminal para repetírselo a sí mismo con cierto placer.
-¿De qué va todo esto?, le pregunté
-Somos de la competencia. Mi jefe quiere que el tuyo cierre el negocio.
-Bueno, joder, eso no implica que tengas que ir por ahí disparando a la gente, ¿no?
-Sí, implica eso.
No me extraña. A la mayoría, sus trabajos los matan lentamente durante décadas y yo he tenido que aterrizar en uno que acabará conmigo en lo que queda de semana.
Nota: 4/10
Pons's blog 