Arxivar per 2011-09-27

Nación – Terry Pratchett (352 pàgines)

Els lectors més veterans del bloc recordaran a Sir Terry Pratchett com l’únic autor del mon que té una categoria pròpia en aquest bloc. Fet més prestigiós que qualsevol premi Planeta, premi Nebula, premi Hugo o qualsevol altre.

I què tenim aquesta vegada amb Nación? Segons la crítica, una vegada més ens trobem amb el millor llibre de Terry Pratchett escrit fins la data. Segons el meu parer no n’hi ha pas per tan.  Però no ens avancem, primer fem-li un cop d’ull a l’argument.

Aquest com NO ens trobem a Mundo Disco, sinó que estem en un mon paral·lel molt semblant al nostre, sobre el segle XVIII, on l’imperi anglès i el francès no paren de colonitzar nous territoris. En una petita illa del Pacific un tsunami s’emporta gairebé tot l’arxipèlag i sembla que només ha sobreviscut un noi anomenat Mau. Però la onada gegant ha portat un vaixell anglès a l’illa amb una única supervivent, la Daphne.

A partir d’aquí sir Pratchett ens fa una sàtira sobre el colonialisme i sobretot sobre la religió. Es nota que aquest llibre està escrit pel bo d’en Terry amb la seva manera característica de narrar, però amb la diferència que només hi ha una sola línia narrativa en comptes d’haver varis personatges que acaben confluint.

Així doncs es un llibre recomanable? Hi ha quelcom en el meu interior que m’impedeix dir que un llibre d’en Pratchett no es recomanable, però si heu de començar (o continuar) a llegir Pratchett millor que agafeu qualsevol altre. Suposo que en part la gracia que tenen els llibres que si que són de Mundodisco es que ja coneixes molt bé els personatges.

– Nunca olvides que sólo hace falta que mueran cientro treinta y ocho personas para que a tu padre lo coronen rey.
La abuela solia decirlo con una expresión que sugería la posibilidad de que estuviese planeando cometer cientro treinta y ocho asesinatos, y no hacía falta conocerla demasiado para albergar la sospecha de que era perfectamente capaz.

El sermón fué más bien húmedo, porqu escupía un diluvio de saliva cuando alzaba la voz; estaba tan lleno de Dios que diluvoaba en todas partes. Predicaba como si empuñase una espada llameante. Los murciélagos caían a plomo de las vigas. El órgano arrancó a tocar sin nadie sentado en el banco. El agua chapoteaba en la fuente.

Hubo algo en su cerebro que dijo: valle de aspecto siniestro + árboles medio muertos + entrada ominosa = cráneos en pila, cuando no ensartados en una vara.

Nota: 6/10