Tóquio Blues – Haruki Murakami (432 pàgines)
No només em llegeixo llibres de ciència ficció i fantasia, de tan en tan també faig alguna bojeria i agafo per exemple alguna novel·la totalment diferent, per exemple Toquio Blues. Segurament la novel·la romàntica més coneguda, com a mínim per mi… Si ets dona i aficionada a la lectura tens un 80% de possibilitats d’haver-te’l llegit.
Segons el meu punt de vista l’argument tracta d’un noi japonés (posem 19 anys) que va a la universitat i es retroba amb la seva millor amiga (única…) de l’insitut que a més era la xicota del seu millor amic (únic…). Ah per cert, estem en els anys 60. El cas es que la l’amiga es rara i apart de rara està traumatizada, i part de traumatitzada es frígida i a part de frígida es rara, això jo ho havia dit, no? El cas es que el noi, tot i ser un associal total aconsegueix fer un altre amic que també es raro. I fins i tot conèix una altra noia que tot i se també rara com a mínim es una catxonda mental, només mental, però com a mínim es catxonda.
Doncs la veritat es que el llibre enganxa per què t’acabes identificant amb aquest pobre nano que igual que tu, ell veu que les dones son rares i com que el noi es un nano normal i veu les noies tan rares que fa el que faria qualsevol noi, es a dir, intentar fotre un polvo amb la noia que li agrada en cada moment, però com que son rares no li posen gens fàcil.
Ah! que els resums i els comentaris que heu vist d’aquest llibre no tenen res a veure amb el meu? Doncs no ho dubteu, són els altres que están equivocats…
Doncs resulta que tot i se un llibre per a noies m’ha agradat molt. Potser el motiu de que m’hagi agradat es que al esperar-me un pastelón únicament destinat al public femení m’hagi trobat una novel·la força entretinguda m’hagi sorprés gratament. A més el protagonista es un noi, així que encara em puc mig identificar amb el protagonista tot i que es un nano que no s’assembla gaire a mi, però ja se sap alló que es diu que tots els tios som iguals…
Nota: 7/10
El meu company d’habitació era un maniàtic de la neteja. Quan vaig explicar als altres que fins i tot rentava les cortines no s’ho van creure. Ningú no sabia que les cortines es poguessin rentar. Per ells eren una part més de la finestra. “Això és que no està bé del cap”, van concloure, i van començar a dir que si era un nazi o un soldat d’assalt.
– Per cert, quina faldilla més curta que portes, avui.
– Em queda bé, oi?
– Però com t’ho fas per pujar escales? -li va preguntar el metge.
– Com sempre. Ho ensenyo tot – va dir la Midori.
– Em sembla que també t’hauríem d’obrir el cap per veure què hi tens – va fer el metge-. Mentre siguis aquí a l’hospital, mria d’agafar l’ascensor. Amb els meus pacients en tinc més que prou.
– Oi que en una capsa de galetes sempre hi ha galetes que t’agraden i galetes que no? Primer sempre et menges les que t’agraden i al final només queden les que no agraden a ningú. quant les coses no van bé, sempre penso en això: “Quan m’acabi aquestes tot anirà millor. La vida és com una capsa de galetes”.
Pons's blog 