Arxivar per 2011-12-16

Des de que estic per aquí que no paro de repetir mentalment “estic a espanya, estic a espanya” per què el meu subconcient encara no s’ho acaba de creure. Per exemple aquesta nit he anat a sopar a un típic restaurant de la zona, de debó que es el típic, evidentment es tracta d’un restaurant marroquí. Típic restaurant marroquí, amb els 6 clients habituals marroquins, amb els 3 cambrers marroquins parlant en marroquí amb el clients. La típica tele amb les noticies en marroquí, amb subtituls en marroquí, potser? Amb la gran varietat de plats marroquins per triar: 1) Pollastre 2) Tagine. I para de contar. Al veure piles i piles de gerres de cervesa m’he llançat a la piscina i he provat de demanar una birra.
– No cervesa amigo, no alcohol.
– Agua?
– Si, agua si, toda la que quiera.
Ara bé lo bo. Mentre esperava la tagine el cambrer em deixa un tovalló de paper a la taula. Suposo que portar el tovalló i els cuberts tot alhora seria massa eficient. El cas es que el deixa aprop meu, pero no massa. El cas es que s’acosta un client i tot i haver més del 65% de taules buides (es a dir 4 taules) seu a la meva taula i em diu:
– Va a comer?
– Eh… si.
– Yo también
I jo pensant: Vols dir que també menjaràs del meu plat o què? Pero el tio continua parlant.
– Ha visto la tele?
Després d’un cop d’ull a una tele d’unes 30 polzades on feien el telenoticies marroquí de torn dic:
– Si.
A partir d’aquest moment jo faig el que qualsevol persona amb grans aptituts socials faria en aquest cas. Treure el móvil i començar a jugar amb ell.
Al cap de poc el tio agafa el meu tovalló, es frega les mans. Mentrestant jo tranquilament jugant amb el mòbil com si el fet que un desconegut et robi el tovalló passés en 9 de cada 10 restaurants. Pero es que no content amb fregar-se les mans es moca! I lo millor de tot es que me’l torna a deixar aprop mentre diu:
– Es tuyo?
– No, gracias, cogelo.
Suposo que això era com una especie de prova o repte final, per què al veure com després d’aquest espectacle jo continuava jugant amb el mobil amb tota tranquil·litat, s’ha aixecat i ha anat a una de les taules lliures.
Coses com la del dimarts i com la d’avuí, son el motiu pel qual no paro de repetir mentalment “estic a espanya, estic a espanya”.