gener | 2012 | Pons's blog

gener 2012
dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
	1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

Arxivar per gener, 2012

Cas típic 1192: noi li agrada noia, noi té dos armaris bros

Posted: 2012-01-31 in Comics

Una nova entrega de Humor tonto para gente inteligente.

Cas típic 1191: noi li agrada noia, noi fa 6 anys

Posted: 2012-01-30 in Blog

Ahir el bloc va fer 6 anys! Primer fem una mica de memòria de les celebracions posterios

Primer any: Estadístiques. Una mitjana de 12,29 visites per dia, patètic, no?
Segon any: Companys d’aniversari, com ara Tom Selleck ^^
Tercer any: Lletres grosses i poca cosa més…
Quart any: Contingut del bloc, seria com una espècie d’About.
Cinquè any: Amenaça d’abandonament.

I aquest any què? Doncs aquest any compto amb la autèntica felicitació dels The Ramones

Cas típic 1190: noi li agrada noia, noi està en el top 100 dels fans d’en Pratchett

Posted: 2012-01-27 in Blog, Llibres, Terry Pratchett

Si aquestes alçades encara no sabeu quin es el meu autor preferit es que teniu menys instint deductiu que l’inspector Gadget o bé acabeu d’aterrar en aquest bloc. A veure… quin es l’únic autor que té una categoria pròpia en aquest bloc? Efectivament, es tracta de… [en peu]… Sir Terry Pratchett [aplaudiments i ovacions]!!

Aprofitant que aquest es el post número 50 53 (mentre feia el post he descobert 3 posts que no estaven marcats com a tal…) dedicat a aquest autor tinc preparat una cosa especial. Penjaré de manera permanent una pestanya amb el rànquing dels meus llibres preferits d’aquest autor. A què espereu per fer clic a la pestanya?

Per què no quedi tan buit el post també enganxaré aquí la llista:

Cas típic 1189: noi li agrada noia, noi construeix la peça d’artilleria més gran de tots els temps

Posted: 2012-01-26 in Monogràfic

Mini canó

Canó de París: Tenia un rang màxim de fins a 130Km amb projectils de 94Kg. Era molt molt imprecisa i molt complicada de transportar. Però coi són 130Km de distància!

Canó Dora: Es la pesa d’artilleria més gran creada fins al moment, 1.350.000Kg. Munició de 7.100Kg, es a dir, un calibre 800. Distància màxima efectiva 25 Km. En total va disparar 48 projectils.

Encara que siguis un càrtel de la droga mexicà fastigosament ric, cal que li facis això a les teves armes?

Prototips d’armadures: També coneguts com exosquelets, com per exemple la TROJAN T Series

Només per tenir-ho en compte per si has d’anar de vacances: Localització de les proves nuclears realitzades fins a l’actualitat.

Recull de la localització i la data d’explosions nuclears

I de regal alguns vídeos de explosions nuclears

Cas típic 1188: noi li agrada noia, noi li agrada la peli del seu naixement

Posted: 2012-01-25 in Cine

Ves a la pàgina de la Wikipedia (en anglès) dels èxits de taquilla, és a dir, aquesta.
Ves a la fila de EEUU. Per què a no sé què siguis molt jove, les altres no et serviran…
Escull l’any del teu naixement. Si ets anterior als 60 em sap greu, però no pots jugar…
Busca l’èxit de taquilla de la setmana que vas néixer.
Cerca el tràiler al YouTube i penja-la en els comentaris.

He tingut sort i la meva és una autèntica pel·lícula de culte ^^

PD: Qualsevol semblança amb el post de la Yaiza és pura coincidència…

Cas típic 1187: noi li agrada noia, noi es Volldammista, tercera part

Posted: 2012-01-24 in Personals, Post ràpids

Recordareu altres posts volldammista com el 287 i el 874

Aquest cop m’han tocat un parell de gots de Chico y Rita, ja veus tu… Però com que només m’ha costat un segell i un sobre i el plaer de veurem 50 Voll Damms (amb l’ajuda d’algun altre amic volldammista), tampoc ha sigut un sacrifici gaire dur…

Només he fet la foto a un dels dos gots, l’altre us heu de creure que es exactament igual.

Cas típic 1186: noi li agrada noia, noi li agraden Els Diaris de les estrelles

Posted: 2012-01-23 in Llibres

Diarios de las estrellas – Stanislaw Lem (624 pàgines)

Recordareu a Stanislaw Lem de Solaris. Per sort, Diarios de las estrellas es bastant menys estrany que no pas Solaris, no hi ha conceptes tan abstractes i incomprensibles com aquell coi de planeta.
El llibre el formen 14 relats de 14 viatges d’un mateix astronauta. S’ha de dir que el llibre ha envellit bastant malament, la manera que està escrit i el que descriu recorda molt a aquells futurs a l’estil Jetsons, que seran tot lo entranyables que vulguis, però això no treu que siguin cutres.
Com es d’esperar hi ha viatges més interessants que d’altres. Justament els primers son els més interessants. El meu preferit es el primer, el qual per culpa d’unes alteracions temporals provocades per uns estranys vòrtex, apareixen diferents versions del protagonista convivint en un mateix espai temporal. En un altre, ens trobem davant d’un consell interplanetari que ha de decidir si acceptant-se tenint en compte el nostre historial, el qual no està precisament ple de bones accions. En un altre viatge el protagonista arriba a un planeta on només hi ha robots, exacte com el cinquè capítol de la primera temporada de Futurama: Temor a un planeta robot. En un viatge l’astronauta activa una màquina capaç d’accelerar l’evolució d’una civilització primitiva, una mica tal i com passa en la segona part del primer capítol de la vuitena temporada del Simpsons: Casa-arbre del terror VII. En un altre planeta tot està inundat fins al coll, tot i que realment a ningú li fa gaire gràcia, tot i que per culpa de les ideologies imposades per la societat ningú es queixa. En un altre planeta hi han discussions teològiques en front els canvis genètics que han patit els habitants arribant a crear màquines amb intel·ligència emocional. Hi ha altres viatges subrealistes com ara el que envia un electró al passat per ajudar a crear el Big Bang. En un altre viatge acaba de director d’una societat que es dedica a arreglar els problemes passat gràcies a màquines del temps. I uns quants viatges més, alguns dels quals força pesats i que no he dubtat en saltar-me trossos per arribar a la sorpresa final que sempre porta el capítol.

Nota: 5/10

Cas típic 1185: noi li agrada noia, noi només pot fer una sola cosa alhora

Posted: 2012-01-20 in Entreteniments

Press Space to Win: Es un complicat joc on prement la barra espaiadora vas fent diferents accions que et portaran a alliberar el regne del seu malvat rei.

Mathteroids: Has d’escriure el resultat de simples operacions aritmètiques per tal de destruir els asteroides mentre amb l’altra ma has de controlar la nau per evitar que xoqui amb els asteroides.

CreamWolf: Ets un home llop que condueix un camió de gelats, i quant es fa de nit has de segrestar nens per menjar-te’ls. El típic argument d’un joc…

JetPack Jackass: Has de llançar-te amb el teu jet pack ben amunt i anar saltant de tronc en tronc fins que finalment caus sobre algun edifici destrossant-lo. La música es molt motivadora.

MultiTask: Es un joc estressant. Mentre en una banda de la pantalla has d’evitar que la piloteta caigui de la barra horitzontal, per l’altra has de deixar passar les fletxes sense que xoquin contra la pared vertical. I quant ja ho tens dominat llavors has de conduir un quadrat sobre unes determinades zones abans de 10 segons, tot alhora!

Cas típic 1184: noi li agrada noia, noi li agrada Ubik

Posted: 2012-01-19 in Llibres

Ubik – Philip K. Dick (288 pàgines)

Recordareu a Philip K. Dick del post de paychek. Si no recordeu el post ara es un bon moment per llegir-lo, no patiu, jo us espero.

Podem continuar? D’acord. Tal com ens té acostumats, el senyor Dick ens posa en un futur no gaire llunyà on normalment tot segueix com fins ara, amb algunes millores de tecnologia, però sobretot hi ha alguna gran novetat que canvia la vida tal i com la coneixem. En el cas de Ubik, aquesta novetat són els telèpates, gent capaç de llegir el pensament de la gent, i com que això es bastant molest, sobretot de cara al mon empresarial i sobretot per les empreses que amaguen coses que no es vol que se sàpiguen, també hi ha una associació que té contratelèpetes, que es gent que no té cap poder especial tret de anular els poders de la gent que té poders telepàtics. Fins aquí tot “normal”. Fins que el cap de l’organització junt amb els seus principals contratelèpetes tenen un “accident” on el cap es mor i els altres queden “afectats” d’alguna manera i comencen a passar coses estranyes, com per exemple que tot els objectes del seu voltant van retrocedint en el temps. Fins aquí la trama seria senzilla de seguir si no fos per què hi ha una contratelèpata que té el poder de tornar enrrere en el temps, modificar una cosa i fer que el present sigui diferent i això provoca que no tinguis gaire clar si estàs en un present normal, en un present alterat o que sigui un dels “efectes” del accident, i més encara si ho llegeixes a quarts de 8 del matí poc després d’haver-te llevat.

El balanç de la novel·la es positiu. La història es original, la trama està explicada amb agilitat i hi ha certs tocs divertits. A vegades resulta una mica confosa. Tot i que a part del personatge principal, els altres son pràcticament un decorat de fons. Aquesta última frase l’he copiat d’algun bloc de literatura per fer-me l’entès, o sigui que no en feu gaire cas…

La puerta se negó a abrirse.
– Cinco centavos, por favor.
Chip registró sus bolsillos. Ya no le quedaba calderilla, no tenía nada.
Te pagaré mañana -dijo a la puerta. Volvió a mover el tirador, peró seguía firmemente cerrada-. si te pago, será en todo caso por algo perfectamente grauito: no tengo por qué pagar nada.
– No opino lo mismo -respondió la puerta-. Repase el contrato que firmó al comprar este apartamento.
Chip encontró él contrato en un cajón de su escritorio. Era cierto: el pago de cinco centavos para que la puerta se abriera o cerrara era obligatorio.
– Ya ve que tengo razón -djo la puerta con satisfacción.
Joe Chip tomó un cuchillo de acero inoxidable u empezó a desatornillar aplicadamente la cerradura de aquella puerta tragaperras.
– Le demandaré -dijo la puerta cuando cayó el primer tornillo.
– Nunca me ha demandado una puerta, pero creo que podré vivir con ello.

Nota: 6/10

Cas típic 1183: noi li agrada noia, noi li agrada la noia amb uns bons gigapixels

Posted: 2012-01-18 in Monogràfic

Avui post visual de diverses ciutats

I en contraposició amb tanta resolució: Ciutats amb 8 bits.

Cas típic 1182: noi li agrada noia, noia coneix al Pons

Posted: 2012-01-17 in Personals

Avui obro una nova secció de posts anomenada “Coneix al Pons”. Com els més perspicaços de vosaltres haureu deduït, en els posts d’aquests tipus trobareu informació personal meva. De fet, seria més o menys el mateix que la categoria “Personals” de la barra lateral del bloc, però tenia ganes d’inventar-me un nom…
Doncs avui us ensenyaré que tinc a la pàgina d’inici del Chrome. Per aquells inconscients que no feu servir el Chrome, us diré que si no ho canvies, quan obres una nova pestanya / pàgina nova t’apareix un quadre de 4×2 amb les pàgines més visitades. Aquestes son les meves (clic per ampliar):

No crec que faci falta cap comentari, totes son prou conegudes, no?

Cas típic 1181: noi li agrada noia, noi li agrada Johnny y la bomba

Posted: 2012-01-16 in Llibres, Terry Pratchett

Johnny y la bomba – Terry Pratchett (224 pàgines)

Johnny y la bomba es una novel·la juvenil fora de la saga del Mundodisco. De fet pertany a la mini saga del Johnny MAxwell de tres llibres, i aquest es el tercer llibre, però es el primer que jo em llegeixo. No passa res, son relats independents.
En aquesta novela no hi ha fantasia, a excepció d’un element, un carro de la compra d’una rodamon que permet fer salts en
el temps, el qual portarà a Johhny i als seus amics adolescents cap al dia que durant la segona guerra mundial es va
bombardejar la ciutat de Bradbury per error i el sistema d’alarma no va funcionar i va provocar la mort de diverses
persones, d’aquesta manera Johnny i els seus amics tenen la possibilitat de canviar la història, amb el risc de totes les
possibles consequències que pot comportar.
La novel·la es a l’estil Terry Pratchett, però en un estil molt suau, a Sir Terry Pratchett no se li acaba de donar bé escriure novel·les de fora del Mundodisco, a excepció de Buenos Presagios. Això no vol dir que sigui un mal llibre, al contrari, es un relat distret i divertit, però en Pratchett en té dotzenes de millors.
Nota: 6/10

Con mucho cuidado, Johnny volvió a poner el carrito sobre las cuatro ruedas. Guilty (un gato) se subió a él, bufando.
– Le gustas -dijo Bigmac.
– ¿Cómo puedes saberlo?
– Aún conservas los ojos.

– Es un príncipe -dijo.
– El príncipe Sega dijo el Serio.
– Ha venido directamente des de Nintendo -dijo Johnny.
– Y ha entrado aquí para comprar un periódico -dijo Kirsty, que para según qué cosas no tenía demasiada imaginación.

Bigmac no era un atleta. Si hubiera una Olimpiada de las Notas de Disculpa, él habría ganado los 100 metros Tengo Asma, la
media maratón de Esconderse En El Vestuario y el Tengo Que Ir Al Médico estilo libre.

Cas típic 1180: noi li agrada noia, noi mou Mart

Posted: 2012-01-13 in Llibres

Marte se mueve – Greg Bear (112 de 476 pàgines)

Sembla que Greg Bear es un referent de la ciència ficció i que el tio es un crack, però ja es la segona vegada que li dono una oportunitat i no em convenç. Primer va se amb la Radio de Darwin, ara amb Marte se mueve. Amb la primera vaig pensar que al ser un llibre ambientat en la terra actual, potser no li havia donat gaire la oportunitat de tenir gaire imaginació i posar coses futuristes guais, però amb Marte se mueve s’hi podria haver lluit una mica més.
Jo esperava una novel·la de ciència ficció de cap a peus i què em trobo? Resulta que es tracta d’una història d’amor normal i corrent! Tot comença en una revolta d’estudiants de la universitat, fins aquí tot normal, no? D’acord que estem a l’any 2171, però continua havent estudiants, universitats i revoltes, les coses bàsiques semblen no canviar. D’acord que la universitat es troba a Mart. En aquesta revolta la protagonista s’enamora del lider de la revolta, que evidentment es guapo, llest i defensa els seus ideals per sobre de tot, quina noia seria capaç de resistir-se? Per tan la protagonista, la seva amiga i uns quants estudiants més s’uneixen per sabotejar una mica la universitat, entre ells un nano que tot i ser un tímid i discret estudiant de física es bona persona, i endevineu de qui està penjat? Correcte la nostra protagonista del llibre. Tot això podria passar a la terra, però com que es ciencia ficció passa a Mart, ja veus tu… Total que sembla que el lider de la revolta no li fa gaire cas a la nostra prota, segur que el tio es gay, per què no pot ser que si una noia et fa cas, tu no li fasis cas a ella, on s’es vist això? En el moment del sabotatge, la bomba falla i el lider queda partit per la meitat, però viu, bah, tan se val, tan guapo i llest potser no era… Mentrestant aprofitant l’emoció de la revolta el físic estableix contacte amb la protagonista, però la nostra prota no li va aquest, es clar que es guapo, es clar que es intel·ligent, però fi falta algo… potser es que no es un macarra que lluita conta el sistema establert. En fi, que la noia pensa que lo millor es deixar-li clar al noi que no té cap possibilitat, així que quan el físic li proposa de passar 3 dies sols en una casa de camp ella accepta sense problemes, evidentment ella no espera que el fisic es faci il·lusions de res, tan sols es tracta d’una vinya (marciana), amb la seva masia (marciana) totalment aillada i amb grans reserves de vi (marcià), qui pot pensar que això pot resultar romàntic? Total que en el primer sopar el noi ja l’emborratxa, però just abans que ella vomiti, el físic diu que ja ha begut prou, que vol que sigui ella mateixa, ooohhh!! quin cavaller! Total que s’acaben liant. Per cert, he mencionat que la noia té 10 anys? 10 anys marcians, es clar, com que Mart està més allunyat del Sol, equivalen a 19 i escaig dels anys terrestres. Total, que el noi cada vegada està penjat de la noia, i la noia com que el tio es bo al llit, diu que ja li va bé. Però al cap de cop ell li demana per casar-se, però ella no n’està segura. Una noia que no es vol casar? Ara començo a descobrir on està la ciència ficció en aquest llibre…
Total que arribant a aquest punt que la noia no sap què fer ja n’he tingut prou, si el senyor Greg volia fer una novel·la romàntica no feia falta que la ambientes a Mart! Es clar que més endavant segur que passen coses sorprenents relacionades amb la vida marciana teòricament extingida i tal i pascual, però no et pots passar una quarta part del llibre converint el llibre en una novel·la rosa, no pas per mi.