Arxivar per 2012-01-19

Ubik – Philip K. Dick (288 pàgines)

Recordareu a Philip K. Dick del post de paychek. Si no recordeu el post ara es un bon moment per llegir-lo, no patiu, jo us espero.

Podem continuar? D’acord. Tal com ens té acostumats, el senyor Dick ens posa en un futur no gaire llunyà on normalment tot segueix com fins ara, amb algunes millores de tecnologia, però sobretot hi ha alguna gran novetat que canvia la vida tal i com la coneixem. En el cas de Ubik, aquesta novetat són els telèpates, gent capaç de llegir el pensament de la gent, i com que això es bastant molest, sobretot de cara al mon empresarial i sobretot per les empreses que amaguen coses que no es vol que se sàpiguen, també hi ha una associació que té contratelèpetes, que es gent que no té cap poder especial tret de anular els poders de la gent que té poders telepàtics. Fins aquí tot “normal”. Fins que el cap de l’organització junt amb els seus principals contratelèpetes tenen un “accident” on el cap es mor i els altres queden “afectats” d’alguna manera i comencen a passar coses estranyes, com per exemple que tot els objectes del seu voltant van retrocedint en el temps. Fins aquí la trama seria senzilla de seguir si no fos per què hi ha una contratelèpata que té el poder de tornar enrrere en el temps, modificar una cosa i fer que el present sigui diferent i això provoca que no tinguis gaire clar si estàs en un present normal, en un present alterat o que sigui un dels “efectes” del accident, i més encara si ho llegeixes a quarts de 8 del matí poc després d’haver-te llevat.

El balanç de la novel·la es positiu. La història es original, la trama està explicada amb agilitat i hi ha certs tocs divertits. A vegades resulta una mica confosa. Tot i que a part del personatge principal, els altres son pràcticament un decorat de fons. Aquesta última frase l’he copiat d’algun bloc de literatura per fer-me l’entès, o sigui que no en feu gaire cas…

La puerta se negó a abrirse.
– Cinco centavos, por favor.
Chip registró sus bolsillos. Ya no le quedaba calderilla, no tenía nada.
Te pagaré mañana -dijo a la puerta. Volvió a mover el tirador, peró seguía firmemente cerrada-. si te pago, será en todo caso por algo perfectamente grauito: no tengo por qué pagar nada.
– No opino lo mismo -respondió la puerta-. Repase el contrato que firmó al comprar este apartamento.
Chip encontró él contrato en un cajón de su escritorio. Era cierto: el pago de cinco centavos para que la puerta se abriera o cerrara era obligatorio.
– Ya ve que tengo razón -djo la puerta con satisfacción.
Joe Chip tomó un cuchillo de acero inoxidable u empezó a desatornillar aplicadamente la cerradura de aquella puerta tragaperras.
– Le demandaré -dijo la puerta cuando cayó el primer tornillo.
– Nunca me ha demandado una puerta, pero creo que podré vivir con ello.

Nota: 6/10