Diarios de las estrellas – Stanislaw Lem (624 pàgines)
Recordareu a Stanislaw Lem de Solaris. Per sort, Diarios de las estrellas es bastant menys estrany que no pas Solaris, no hi ha conceptes tan abstractes i incomprensibles com aquell coi de planeta.
El llibre el formen 14 relats de 14 viatges d’un mateix astronauta. S’ha de dir que el llibre ha envellit bastant malament, la manera que està escrit i el que descriu recorda molt a aquells futurs a l’estil Jetsons, que seran tot lo entranyables que vulguis, però això no treu que siguin cutres.
Com es d’esperar hi ha viatges més interessants que d’altres. Justament els primers son els més interessants. El meu preferit es el primer, el qual per culpa d’unes alteracions temporals provocades per uns estranys vòrtex, apareixen diferents versions del protagonista convivint en un mateix espai temporal. En un altre, ens trobem davant d’un consell interplanetari que ha de decidir si acceptant-se tenint en compte el nostre historial, el qual no està precisament ple de bones accions. En un altre viatge el protagonista arriba a un planeta on només hi ha robots, exacte com el cinquè capítol de la primera temporada de Futurama: Temor a un planeta robot. En un viatge l’astronauta activa una màquina capaç d’accelerar l’evolució d’una civilització primitiva, una mica tal i com passa en la segona part del primer capítol de la vuitena temporada del Simpsons: Casa-arbre del terror VII. En un altre planeta tot està inundat fins al coll, tot i que realment a ningú li fa gaire gràcia, tot i que per culpa de les ideologies imposades per la societat ningú es queixa. En un altre planeta hi han discussions teològiques en front els canvis genètics que han patit els habitants arribant a crear màquines amb intel·ligència emocional. Hi ha altres viatges subrealistes com ara el que envia un electró al passat per ajudar a crear el Big Bang. En un altre viatge acaba de director d’una societat que es dedica a arreglar els problemes passat gràcies a màquines del temps. I uns quants viatges més, alguns dels quals força pesats i que no he dubtat en saltar-me trossos per arribar a la sorpresa final que sempre porta el capítol.
Nota: 5/10
Pons's blog 