El imperio final – Brandon Sanderson (688 pàgines)
Es la primera vegada que parlo de Brandon Sanderson en aquest bloc, però ja us aviso que no serà l’última per què he decidit que continuaré llegint la seva trilogia dels Nacidos de la bruma. El primer llibre té un final força tancat, però m’agrada la història i s’ha de reconèixer que enganxa com pocs.
L’argument es original. La majoria de gent es normal però hi ha gent especial que pot fer màgia. Espereu, espereu, dit així no té gràcia, tornaré a provar-ho… Ens trobem en un mon imaginari anomenat l’Imperi Final, el nom el va triar el mateix semi-deu que regeix l’imperi amb ma de ferro des de fa 1000 anys, per tan no s’accepten referèndums. Hi ha 3 estaments socials. Els ska, que son els humans pringats que treballen com a esclaus, els nobles que son humans igual, però tenen la àrdua tasca d’esclavitzar als ska, es dur, però algú ho ha de fer. I finalment hi ha els obligadors, que són els que son el braç controlador del Lord Legislador, el semi-deu que us comentava abans. Entenc, que fins aquí l’argument no convenç gaire, però encara no s’ha acabat. Resulta que entre la sang dels nobles i dels obligadors es pot arribar a transmetre uns poders alomàntics, son rars, però com més noble siguis, més possibilitats tens de tenir un d’aquests poders. Aquests poders són 8, agrupats en parelles: Empènyer ferro, estirar ferro, força, sentits amplificats, tranquil·litzar la gent, excitar la gent, amagar els poders, detectar els poders. Si voleu ser més detalls sobre els poders us podeu llegir el llibre, així l’autor tindrà alguna cosa per menjar, pobre. El cas es que si un noble té relació amb un ska i aquest té un fill li pot arribar a transmetre a través dels gens algun poder, per tan, lo habitual després de fornicar amb un ska es carregar-te’l, molt més segur que qualsevol altre anticonceptiu. A més a més, es veu que molt de tan en tan apareix algú que es capaç de dominar els 8 poders a la vegada, i aquest s’anomena Nascut de la Boira, la resta que només té un poder es diu boirós. Ah si, m’ho descuidava, per utilitzar el poder, has d’empassar-te un metall en concret i “cremar-lo” i quan es consumeix s’ha acabat el poder, suposo que l’autor es deuria inspirar arran d’alguna intoxicació per metalls pesats… Total, que hi ha un grup de ska que no estan contents amb el sistema de classes socials i es volen revoltar contra el sistema i justament el seu líder es un Nascut de la Boira, el problema es que ells son mitja dotzena i l’imperi té centenars de milers de soldats, total que no poden anar a la capital del regne i picar a la porta del palau i presentar una queixa formal, així doncs fan un intricat pla per tal d’intentar derrocar el jefe. Us explicaria el pla, però després no tindríeu cap incentiu per llegir-vos el llibre.
Per què m’ha agradat tan el llibre? Doncs per què està ben escrit, la història es interessant, els protagonistes m’agraden, la gran part dels secundaris també, i per què l’autor s’ho munta bé per què sempre tingui més ganes de continuar llegint, i aquest últim punt es el més difícil d’aconseguir i el més important!
El llibre es la primera part d’una trilogia, però tot i això té un final totalment concloent, això està molt bé, ja en podrien aprendre altres trilogies… Però no ha sigut el final que m’esperava, no es pas un final dolent, però tampoc ha sigut satisfactori del tot, ja que pensava que seria un altre tipus de final i resulta que passa… bé, no us ho puc explicar per què sinó espatllo el llibre, però repeteixo, no es pas un mal final, simplement que jo no ho hagués deixat així.
Nota:8/10
– No estás bebiendo
– Podrías haberle echado algo -dijo Vin.
– Oh, no hay ninguna necesidad de que te eche nada en la bebida -dijo Kelsier con una sonrisa, sacando un objeto del bolsillo de su casaca-. Después de todo, vas a beber de este vial de líquido misterioso voluntariamente.
Colocó el frasquito sobre la mesa. Vin frunció el ceño., observandolo el líquido que contenía. Había un oscuro poso en el fondo.
– ¿Qué es?
– Si te lo dijera, no sería misterioso -contestó Kelsier con una sonrisa.
Dockson puso los ojocs en blanco.
Pons's blog 