Cas típic 1225: noi li agrada noia, noi li agrada el Pou de l’ascens

El pozo de la ascensión – Brandon Sanderson (800 pàgines)

El Pozo de la ascensión es la segona part de El imperio final. En la primera part ens trobem en un imperi dominat per un tirà on els skaas estan esclavitzats pels nobles. En la segona part tot començar bastant millor, però de seguida es veu que no es així…
La segona part continua amb gairebé els mateixos protagonistes que la primera, menys els que per dir-ho d’alguna manera s’han perdut pel camí… En aquesta segona part ja tenim controlat com va el sistema de alomancia (si t’has llegit el resum del primer llibre ja ho tindries de tenir clar que es una especie de màgia amb unes regles molt especials). En aquesta segona part ja coneixem molt bé els personatges. En aquesta segona part la história ja arranca més despressa, de seguida tens acció i tens els enemics a les portes, literalment…
La trama enganxa, els protagonistes estan bé, els dolents no es que siguin dolents, simplement estan en el badol que no toca, i ja he dit la trama enganxa molt? Posa-li algunes quantes morts de rigor, algun gir inesperat que un cop fet penses que realment es lògic que sigui això, es a dir, que no està agafat amb pinces per sorpendre i ja està, realment té sentit que sigui així. I ja tens una molt bona segona part de la saga dels Nacidos de la Bruma. Aquesta segona part deixa una final una mica més obert que la primera part, però tot i així la història central del llibre queda tancada.
L’argument? Hmmm val més no espatllar-lo per què si no us heu llegit la primera part, qualsevol cosa que digui la segona part espatllaria la sorpressa.
Ara la pregunta no es “per què no posar-li bona nota?” La pregunta es: “Quina excusa poso per baixar-li la nota?”. Mentre altres bons llibres com per exemple Cancion de Hielo y Fuego tenen varies trames totes corrent alhora i si una no t’agrada tens les altres. Aquí només hi ha una trama central, que si t’agrada bé, i sinó també… per sort a mi m’agrada. Però el que li falta són algunes línies de diàlegs per recordar, frases bones com les d’en Tyrion Lannister, això es troba a faltar. Posats a demanar una mica d’humor, encara que sigui humor negre sempre se li pot afegir a un llibre, no cal portar-lo al nivell Pratchett, però sempre hi ha lloc per l’humor. En canvi aquí no es veu per enlloc, només segueix avançant la història contundentment.

Y así, llego al meollo de mi argumento. Pido disculpas. Incluso grabando mis palabras en acero, aquí sentado y arañando en esta cueva helada, tengo tendencia a divagar.

Nota: 8/10