Cas típic 1279: noi li agrada noia, noi li agrada el temor d’un home savi

El temor d’un home savi – Patrick Rothfuss (1.216 pàgines)

Segur que us estàveu preguntant per què feia tan de temps que no trobàveu un post sobre cap llibre. La resposta es senzilla, per què m’estava llegint un totxo de 1200 pàgines que no es altra que la continuació del nom del vent.
Un pensa que en el segon llibreria de la trilogia ja podria començar a fer honor als múltiples noms que li donen al protagonista i començar a robar princeses, matar algun rei, parlar amb algun deu, etc. Però no. El llibre comença igual que el que passava en el primer llibre. No dic que el primer llibre sigui avorrit (si té una puntuació de 8/10!), però la història podria avançar una mica més despresa, no? Sort que cap a la meitat del llibre ja comença a fer coses diferents. Tot i que la part de la Felurian es bastant prescindible… Bé, tampoc no us vull espatllar gaire la trama per què segur que hi ha molta gent que se’l vol llegir i encara ni tan sols ha començat la primera part.
Lo millor que té el llibre es justament un protagonista espavilat i carismàtic. Seria una espècie de Dr. House i McGiver, però en jove. Què? segur que de totes les ressenyes d’aquest llibre ningú us havia fet una comparació d’en Kvothe tan guai com aquesta, no?
En 1200 pàgines hi ha molts fragments interessants del llibre, però no se per què al final m’he decantat per aquests.

– Toma, yo no tengo frío.
– Y luego dices que no eres un caballero -bromeó.
– No lo soy. Lo que pasa es que sé que olerá mejor después de que tú te la hayas puesto
– Ah, ya. Y luego se la venderás a un perfumero y ganarás una fortuna.
– Sí, ese mi plan des del principio. Un plan astuto y elaborado. Ya lo ves, tengo más de ladrón que de caballero.

Stapes estaba inusitadamente desgreñado, y me recibió con una mirada gélida. El día anterior me había dado la impresión de que le habría gustado verme muerto y enterrado. Ese día, su mirada insinuaba que se habría contentado con verme enterrado.

Nota: 8/10