Cas típic 1308: noi li agrada noia, noi li agrada la fundació

Fundación – Isaac Asimov (264 pàgines)

Aprofitaré aquesta setmana de 3 dies per dedicar un dia a cada llibre d’aquesta trilogia.

Primer llibre de la saga més famosa d’Isaac Asimov. Sent un fan moderat de la ciència ficció crec que ja trigava a llegir-me un clàssic com aquest. Però la veritat, els llibres antics sempre m’han tirat una mica endarrere, com em passa amb les pelis antigues. Però en aquest cas haig de reconèixer que ha valgut la pena, relativament.
El llibre comença amb l’inici de la decadència d’un enorme imperi galàctic que avarca tota la galàxia, amb milions de mons habitats. La capital d’aquest bast imperi es Trántor, un mon totalment ocupat per una sola ciutat amb 40.000 milions d’habitants, pràcticament tots dedicats a la gestió administrativa de l’imperi. Es a dir, funcionaris. Mitjançant uns complicats càlculs de la ciència de la psicohistòria, en Hari Seldon, determina que l’imperi anirà caient progressivament en una decadència que culminarà en un període de 30.000 anys de barbàrie. Però en Hari proposa fundar una Fundació que permetrà reduir aquests anys de caos a només 12.000. Per tal que tot funcioni bé, en Hari ha creat una circumstàncies per tal que el planeta on neix la Fundació vaig passat inevitablement per unes etapes marcades per punts d’inflexió conegudes com les Crisis Seldon on realment només hi ha una solució possible.
La veritat es que l’inici del llibre està molt bé, on introdueix tot aquest bast imperi. Després al centrar-se en la fundació la acció se’n va a més petita escala, mentre la narració va fent salts entre els moments claus de la Fundació. Potser alguns capítols son massa polítics, però al final de cada una de les cinc parts sempre hi ha un desenllaç inesperat.
El llibre es fa també una mica pesat perquè el llenguatge es una mica antic, i coses que a principis dels 50 semblaven molt futuristes, ara no ho semblarien tan. Com per exemple la dependència amb l’energia nuclear. Tot funciona amb energia nuclear des de les naus especials gegants i la calefacció i refrigeració de les ciutats fins a la rentadora. Personalment em faria una mica de cosa tenir una torradora nuclear, perquè si ara se’m crema la torrada no es cap desgracia, però si acabés amb una torrada radioactiva la cosa seria més fotuda…

La violència és l’últim refugi de l’incompetent.

Nota: 6/10

Cas típic 1307: noi li agrada noia, noi li agrada el seu administrador de sistemes

Com cada últim divendres de juliol avui es celebra el dia d’apreciació de l’administrador de sistemes.

Per tan, feu-li avui un favor i no toqueu el vostre ordinador de la feina. Ni us acosteu i amb una mica de sort no haurà de treure-us  les castanyes del foc (tenia ganes de fer servir aquesta expressió i no sabia com xD).

Es l’últim divendres de juliol, per tan segur que tothom està de vacances o està apunt d’agafar-les, per tan no crec que valgui la pena esforçar-se en fer un post que ningú llegirà, tret de la meva mare que sempre em donarà suport, hola mama!

 

Cas típic 1306: noi li agrada noia, noi li agraden els robots

Em sembla que ja coneixeu la meva afició pels robots. Per tan no crec que sorprengui a ningú aquest post sobre aquests monstres metàl·lics.

Hal-5: Un exosquelet per tenir més força.

EEUU prepara un exèrcit de Terminators, noticia alarmista? Naaah.

Minirobots capaços d’auto ensamblar-se. Qualsevol semblança amb els Replicants de StarGate es pura i terrífica coincidència.

Braços robotics ràpids de collons.

Un robot que ordena la roba!

El primer robot actor

Un robot cambrer!

Robot multi arma

Teoria de la vall inquietant.

Una aranya de 15 metres. Esteu pensant en aquesta, però no.

Panic Attack! Robots gegants ataquen Montevideo (no sempre havia de ser Washington, no?)

Cas típic 1305: noi li agrada noia, noi li agraden les matemàtiques

Les mates són per molts estudiants la assignatura maleïda. Però també tenen una cara més interessant, us ho ensenyaré mitjançant aquest post, no es mereixen.

Probabilitat matemàtica de l’urinari: Un extensa i detallada investigació sobre la posició probable dels homes en els urinaris públics, cortesia del blog del xkcd.

Sabeu quin es l’únic nombre natural que està situat entre un quadrat i un cub? Doncs el 26, 5^2 = 25 i 3^3 = 27. Si a més a més voleu la demostració podeu llegir l’interessant article de gaussianos.

La constant de Kaprekar: Diu que si agafes un número de quatre xifres amb totes les xifres diferents i ordenes les xifres de més gran a més petit i restes el mateix número ordenant les xifres de més petit a més gran sempre et donarà 6174. Es possible que s’hagi de repetir la operació fins a un màxim de 7 vegades, però al final acaba sortint. Curiós, oi? Els del Alt1040 són els que m’ho van ensenyar.

Number Gossip: Es un buscador que t’explica les característiques úniques del número introduït. Per una banda t’explica les propietats matemàtiques i per l’altre t’explica altres curiositats com per exemple que el 66 es el número de l’ordre que reben els exercits clons per matar els jedis.

La calculadora gràfica inversa: Tu li escrius la forma què ha de tenir la gràfica i la web et calcula la formula.

La espiral logarítmica

La cinta de Moebius: Esmorzar matemàticament correcte

Què passa quant divideixes per zero? Res de bo…

Lògica ascensoril

Classe de matemàtiques.

Cas típic 1304: noi li agrada noia, noi li agrada L’home Intranquil

L’home intranquil – Kiko Amat (152 pàgines)

L’home intranquil es un recull d’anècdotes breus més que no pas un llibre. Són capítols d’unes 2 pàgines de mitjana on el autor/protagonista viu la seva vida normal expressant els seus sentiments de manera més exagerada del normal. Ell es un recent pare de família que conviu amb la seva parella durant unes vacances a la costa brava. Dia a dia ens explica el que li treu de polleguera, les seves manies i neures, els seus problemes i les seves picabaralles amb la seva parella.
La gràcia del llibre es que són sentiments molt exagerats, i al ser capítols molt curts no cansa gens i ja tens el Capitol següent que el tio es fot en contra de qualsevol altra cosa. El problema es que al ser històries inconèxes tampoc enganxa, es distret i ja està.

– Tenia fred.
– Fred al tronc, calor al peu? Les parts del teu cos estan a diferents temperatures? Què ets, el monstre de Frankenstein? Estàs feta de les parts mortes d’altra penya?

Pares Perfectes són els que van tenir el part natural al cim del Pedraforca rodejats d’àligues, acompanyats només d’un ermità cec romanès que es l’únic ésser viu que encara sap com es practica el Part Natural del Doctor Essefenbauer.
Pares Perfectes són els que pel berenar dels seus nens porten sempre fruita orgànica i saníssima tallada en peces de la mateixa mida i forma -potser esculpint amb el ganivet a cada tros de pera una figura de Mickey Mouse eqüestre en relleu – enlloc de les quatre o cinc galetes Príncipe mig desfetes que nosaltres traiem dissimuladament de la butxaca. O que anem a corre-cuita a comprar a un pakistanès, perquè havíem oblidat completament el concepte “berenar del nen”.

Jo no volia el carnet de conduir. Hauria preferit qualsevol cosa abans que treure-me’l. I vull dir qualsevol: Tocar en un grup d’havaneres (membre més jove, cent cinquanta-dos anys). Comprar-me un disc dels Vetusta Morla. Fer-me membre de Ciutadans.
Bé, tampoc no ens passem.

Nota: 6/10

Cas típic 1303: noi li agrada noia, noi li agrada Johnny y los muertos

Johnny y los muertos – Terry Pratchett (192 pàgines)

La tercera i última part de la trilogia d’en Johnny Maxwell es encara pitjor que les seves predecesores. Aquesta vegada en Johnny descobreix que al passar pel cementiri es capaç de veure la gent que està morta. Res a veure amb en Bruce Willis… El problema arriba quan una empresa vol comprar el terreny del cementir al l’ajuntament per fer unes oficines. La cosa coincideix pels voltants de Halloween i ja tenim muntada una historieta distreta però poca cosa més.
Encara que es tracti d’un llibre del gran mestre Pratchett, aquest cop ha anat massa lluny amb la historia de fer novel·les per nens i li ha sortit un llibre tan fluix que amb prou feines es tolerable per mi.
Bé, potser m’he passat una mica amb tot això. Però suposo que les decepcions ja solen crear aquest sentiments tan negatius.

-Dice que las brujas viajan durante Halloween -dijo el Cojo.
-¿Qué? -Johnny arrugó la frente-. ¿Viajar? ¿Cómo? ¿Del palo… se van a Mallorca y tal?
-Creo que sí -dijo el Cojo.
– Tiene sentido… supongo. Deben de aprovechar las ofertas de temporada baja, son mujeres mayores. Mi tía puede ir a
cualquier parte en autobús prácticamente gratis y ni siquiera es bruja

Un trabajo para el colegio. Impresionante. Cualquiera puede meterse donde quiera y preguntar lo que quiera a todo el mundo siempre y cuando justifique que está haciendo un trabajo para el colegio. Si Saddam Hussein hubiera dicho que estaba haciendo un trabajo para el coloegio en Kuwait, no se habría complicado tanto la vida…

Nota: 5/10

Cas típic 1302: noi li agrada noia, noi li agraden els animalons escocesos

De debò, últim post amb fotos sobre Escòcia, ho prometo. La resta de fotos només se les empassa la família que te molta paciència. Però es que no he pogut fer un últim post sobre els animalons escocesos.

Falcons ratoners

Aneguets

Tortuga gaudiniana

Vaques peludes

Cervol

Acceptem espantaocells?

Girafes

I un matxambrat de tot que vaig trobar en un jardí

Cas típic 1301: noi li agrada noia, noi li agrada en Keith Haring

Quan tothom ja es pensava que no ho faria, al final m’he decidit a participar en els relats conjunts amb la imatge de Keith Haring.

Feia temps que pensava que necessitava trobar el seu estil propi. De moment però, no havia tingut sort, així doncs dia darrera dia en Keith Haring estava capficat amb el tema. Fins que un dia calorós de finals de juliol, en Keith va decidir que necessitava canviar d’aires per tal d’aconseguir alguna idea nova. Total, que va anar a la platja de la Barceloneta. De cop va veure la imatge que canviaria la seva vida, va veure clarament el que estava cercant. Efectivament, era una família de cinc persones amb samarretes de colors llampants fent saltets ridículs per sobre la sorra que cremava com un dimoni.

Cas típic 1300: noi li agrada noia, noi explica com funciona la creació de posts

Aprofitant un dia tan especial com el cas típic 1300 us explicaré com funciona internament la creació dels posts d’aquest bloc.

Primer de tot explicar que els pots no es produeixen de manera espontània com fa el correu comercial dins de la meva bústia. Els posts els elaboro jo mateix, altrament conegut com Pons. Segons el tipus, el post es creat d’una manera o altre:

1. Tipus Blog: Son pots on parlo sobre quelcom relacionat amb el propi bloc, una pestanya nova, una nova aparença, una celebració d’un cas típic especial, com per exemple aquest mateix post
2. Divagacions meves: Posts que dono alguna opinió sobre algun tema, per sort, no n’hi ha gaires d’aquests…
3. Llibres: Resum del llibre que m’acabo de llegir, amb valoració personal inclosa.
4. Personals: Posts en els que explico alguna vivència personal, normalment no gaire íntima.
5. Tota la resta: Posts fets amb material inspirat/robat d’internet.

Els posts tipus 5 a diferència dels altres es fan en tres fases:

1. Llegeixo alguna cosa que m’agrada.
2. La guardo al delicious sota el tag que més se li escau
3. Agafo el tag del delicious amb més entrades, sel·lecciono uns quants enllaços (depenent del seu interés)  i en faig un post.

Aproximadament tinc 5500 enllaços guardats al delicious, gairebé tots guardats amb privacitat. Però la gran majoria tenen un guió al davant per exemple “-anuncis_video”. Aquest guió indica que l’enllaç ja ha estat utilitzat per fer un post. El mateix tag però sense el guió, es a dir “anuncis_video” indica que es material per a nous posts. Actualment tinc 466 tags diferents, però s’ha de recordar que estan duplicats, es a dir la meitat tenen guió i l’altra meitat no. En total unes 233 categories reals.

Ara que ja sabeu com funciona la creació de posts ja podeu celebrar el cas típic 1300. Visca el Pons’s Blog!

Cas típic 1299: noi li agrada noia, noi no li agrada el decret 16/2012

En el post d’avui: Indignació diabètica!

Gràcies al Reial decret llei 16/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions. Ser diabètic tipus 1 encara es més car.

Pel que us feu una idea, abans d’aquesta fantàstica llei una caixa de insulina Novorapid o de Lantus, tan es, costen el mateix, valia 2,63€. Ara en canvi val 4.13€!! Ni que fos ric! bé, de fet ho soc… però això no ve al cas.

El cas es que aquest post no es original, hi ha un altre bloc que s’ha fa ressò del problema. Us recomano que us ho llegiu, però si us fa mandra us faré un resum: La insulina s’ha apujat un 186%.

A més a més, aquest nano té la desgràcia de viure en una comunitat autònoma on no et subvencionen les tires reactives, però en canvi si que subvencionen aeroports sense avions i circuits de formula 1 urbans. Pobre nano, em sa greu. A més a més, pels càlculs que fa es fot 3 cops la dosis de insulina que jo prenc, per tan li deuen quedar quatre dies de vida.

Sort que de moment la calculadora de carbohidrats de l’android encara es gratuita.

Cas típic 1298: noi li agrada noia, noi li agrada el monstre del Llac Ness

No podia passar per Escòcia sense passar pel famós Llac Ness. Es més, vaig trobar el monstre! I tinc proves!

 

No ha colat? massa petit potser? Està bé… veig que sou difícils de convèncer, que tal aquest altre?

Quin inconvenient tenia aquest? massa lila? massa somrient? Bah… us hauré de deixar amb el cartell de la pedra del temps del Llac Ness. Només hi ha el cartell perquè la pedra havia desaparegut.

Per cert, no patiu, no faré més pots del viatge per acabar d’enganxar la resta de les gairebé 300 fotos que vaig fer del viatge.

Cas típic 1297: noi li agrada noia, noi li agrada recapitular llibres

Ja fa més de mig any que no actualitzo la pestanya de llibres! Toca actualitzar-la! I per què no quedi tan buit el post enganxaré els llibres nous des de l’última addicció de llibres a la pestanya:

2012

• El cementiri sense làpides i altres històries negres – Neil Gaiman 3/10
• Sólo Tú Puedes Salvar a la Humanidad – Terry Pratchett 6/10
• El Heroe de las Eras – Brandon Sanderson 8/10
• El temor d’un home savi – Patrick Rothfuss 8/10
• Wings of Liberty Official Strategy Guide – StarCraft II
• El pozo de la ascensión – Brandon Sanderson 8/10
• El Gato y el ratón – James Patterson 6/10
• El imperio final – Brandon Sanderson 8/10
• Diarios de las estrellas – Stanislaw Lem 5/10
• Ubik – Philip K. Dick 6/10
• Johnny y la bomba – Terry Pratchett 6/10
• Marte se mueve – Greg Bear

2011

• L’ocell de la revolta – Suzanne Collins 7/10
• El fin de la infancia – Arthur C.Clarke 6/10
• Cita con Rama – Arthur C. Clarke 8/10

Cas típic 1296: noi li agrada noia, noi li agrada el Kindle

Segur que heu vist un munt de posts que comparen la lectura de llibres en lectors digitals amb la lectura en els llibres de paper de tota la vida. No patiu, aquest post no serà un més d’aquests. Ja us dic de bones a primeres que el Kindle ja ha caigut a la meves mans. Molt bé, ara que fet publicitat en el meu bloc del lector d’Amazon, ara ja em poden tornar els calers que m’ha costat, no? no…?

Com que els últims anys porto una mitjana de 30 llibres llegits a l’any, no en va en aquest bloc existeix la llarga pestanya de llibres. Així doncs per comoditat a l’hora de llegir segons quins totxos en el transport públic m’he passat de la pàgina impresa al pixel. El meu únic dubte ha estat decidir entre el Kindle Touch i el no touch. Després de llegir moltes comparacions entre l’un i l’altre, el resum de la decisió final vindria resumit en aquesta frase: Amb el Kindle 4 és possible sostenir el lector i passar de pàgina amb una sola mà, cosa impossible amb el Kindle Touch. Així doncs no hace falta decir nada mas.
Ara només manca omplir el lector de llibres. Però soc un noi molt legal, així doncs no puc demanar als meus lectors que em recomanin pàgines il·lícites [picada d’ullet]. Res de webs de dubtosa moralitat on hi hagi enllaços per descarregar llibres digitals de manera gratuita [picada d’ullet].