Arxivar per Agost, 2012

Avui un post per fer obrir la gana.

Primer una infografia del fast food. La enganxaria però es molt llarga…

Pregunta: Es sang això que surt del meu bistec? Doncs no…

El filete es tejido muscular, no una parte del sistema circulatorio. El color rojo de los músculos es consecuencia de la mioglobina, una proteína que almacena oxígeno en los músculos para ser utilizado cuando se requiera energía de manera repentina. Lo que ocurre es que tanto la mioglobina como la hemoglobina de la sangre son ambas de color rojo, debido al hierro que contienen. Y de ahí la confusión.

Pregunta: Què hi ha en l’interior de l’envàs del menjar del super? Gasos ralentitzadors de les reaccions bioquímiques.

Durante el MAP, o sea, el envasado en atmósfera modificada, el producto se sella con una mezcla de gases que ralentizan las reacciones bioquímicas culpables de que la comida se ponga mala o simplemente fea.

Por ejemplo, el etileno que se libera durante la maduración es la causa de la decoloración de vegetales como el brócoli, o el que otros adquieran un color marrón responde a la acción de determinadas enzimas. Si la carne pierde su color rojo y se hace amarronada es porque la exposición al aire ambiental provoca que la oximioglobina (lo que le da el color rojo) se convierta en metamioglobina.

Pregunta: Quant pes la hamburguesa més gran del mon? Resposta: 95,5Kg

Incluye 81 kilos de carne, 120 huevos, 150 lonchas de queso, 16 tomates, 2 kilos de lechuga, 1,5 kilos de remolacha, 2 kilos de salsa especial y 21 kilos de pan con semillas de sésamo

Galeria de Sandwich simpàtics

Una pizza feta de pizzes. Una metapizza? En total fa gairebé 2 metres de diàmetre té més de 50 ingredients.

I per acabar una comparació entre l‘anunci i la realitat.

Fa uns dies que vaig tornar d’Escòcia, però encara no havia fet el post samrretil de rigor. Així doncs ja tenim afegida a la pila de samarretes viatgeres la d’escòcia. Si la voleu veure més grossa només cal que feu clic a la foto.

Recordareu altres samarretes en els posts 250, 738 i 987, 1593.

Fiasco – Stanislaw Lem (496 pàgines)

Tercer llibre que em llegeixo del senyor Stanislaw, Stanis pels amics dels clàssics de la ciència ficció. Sens dubte el millor dels tres. La veritat es que només veure el títol, ja promet. No estàs cansat de llibres que acaben vivint feliços i menjant perdius? Doncs si veus que el llibres es diu Fiasco ja et pots imaginar com pot acabar.
Ens trobem en el futur, concretament en el segle XXII, es a dir, el segle que ve, justament el mateix segle d’on prové en Doraemon, casualitat? Qui sap… El cas es que comencem amb l’aterratge semi accidentat d’un pilot en un aeroport espacial de Titan, el satèl·lit més famós de Saturn. El pilot, després de l’aterratge forçós, una bona dutxa i mentre s’està foten uns ous remenats li comenten que parell de Diglas s’han extraviat de camí a un enclavament miner. Pels qui no sàpiguen què es un Digla, diré que es tracta d’un robot de forma humanòide però sense cap, d’uns 30 metres tripulat des de dins, que resulten la mar de pràctics per les expedicions mineres. Per cert, els fan a Suècia. El nostre pilot resulta que es un crack pilotant Diglas, així que s’ofereix per rescatar els dos Diglas desapareguts i també un tercer Digla que també ha desaparegut intentar rescatar els dos primers. Al igual hi aniria jo…
Ara es quan es nota que l’autor gaudeix descrivint planetes, queda ben clar en el cas de Solaris, però diguem que descrivint les meravelles de Titan no es queda pas curt. Per resumir direm que Titan es un d’aquells llocs que es genial per anar de vacances, però que ha de ser una autèntica putada viure-hi.
Per fer-ho més emocionant no us diré que passa amb el protagonista. En el següent capítol l’autor ens planta una història d’un espanyols que sembla que estiguin a la cerca del Dorado. No té cap sentit. Després torna amb la trama principal de la història. I en e capítol següent ens explica la història d’un explorador d’Àfrica que troba un munt de nius gegants de tèrmits. Tampoc té relació alguna amb la trama principal, però si l’autor vol posar històries pel mig, qui soc jo per discutir-ho? A més, si volgués discutir-ho no podria perquè fa 6 anys que està criant malves.
Després de tot el que us he explicat de l’argument, resulta que l’argument principal de la novel·la no té res a veure amb tot això, podriem treure les primeres 80 pàgines del llibre i la novel·la no es veuria afectada, es com si l’autor hagués volgut vendre dos llibres en un. L’argument real del llibre es sobre el contacte de una nau de la terra amb un planeta anomenat Quinta. Però tot i l’avançada superioritat tecnològica de la nau terrestre, els quitants no ho posaran gens fàcil per establir un contacte amb els humans. I fins aquí puc explicar.
Un punt que m’agrada es quan l’autor s’inventa una història molt científica i molt creïble per algú que no sigui un expert en física per aconseguir fer viatges entre sistemes estel·lars sense que siguin molt llargs. Explica teories de forats negres, dilatacions temporals, i coses així abstractes. Tot això em va recordar a la explicació que dona Futurama, molt més senzilla i pràcticament igual de vàlida: “Com que físicament es impossible viatjar més ràpid que la velocitat de la llum, el que vam fer va ser augmentar la velocitat de la llum”. Un exemple del curiós llenguatge que l’autor fa servir quan s’ho passa bé inventant rollos rotllos físics avanaçts seria això:

La segunda posibilidad era un método sumamente especulativo de utilizar los efectos cuánticos del espacio. De acuerdo con esta idea, no había partículas materiales que hubieran atravesado subrepticiamente la barrera defensiva, ni tampoco en toda la región esférica que la rodeaba. El espacio físico contenía infinidad de partículas virtuales que podían materializarse al recibir infusión de energía desde el exterior. Esta posibilidad exigía que la nave fuese rodeada, mas allá del radio del escudo, por generadores de la banda más fuerte de rayos gamma ultrarroentgen, así como una descarga centrípeta, en la forma de una onda esférica que se contraía a la velocidad de la luz, que produciría -exactamente en intersección con la defensa- un efecto de túnel: cuantos de energía, al surgir cerca de la nave, darían lugar a una cantidad suficiente de hadrines en el espacio que golpearan violentamente al Hermes desde todas direcciones. Un método posible, pero que exigía los instrumentos más sofisticados, emplazamientos de precisión en el espacio, así como un camuflaje perfecto de los orbitadores.
La tercera posibilidad implicaba el uso de energía negativa fuera del perímetro defensivo, pero esto requería ingeniería sideral; ingeniería sideral en su forma macrocuántica.

Nota: 6/10

El dador – Lois Lowry (240 pàgines)

El Dador es el típic llibre semi-conegut amb argument que te pinta de ser interessant i que pot cridar l’atenció però que després acaba decepcionant. Molt malament senyora Lois, m’ha ben enganyat, espero que estigui contenta. Sort que només son 170 pàgines escasses amb lletra força grossa.
Va vinga, parlarem una mica sobre l’argument. Ens trobem en una societat molt estructura. On les estructures familiars venen imposades per la societat, igual que la resta d’aspectes importants de la teva vida personal. Una família sempre està composta per un pare, un mare i dos fills. Els pares no son els pares biològics, per això ja estan les paridores. El pare no tria la mare, ni al revés tampoc, per això ja hi ha un consell de savis, que al ser savis en saben molt més d’aquestes coses… Evidentment cadascú té una feina imposada pel mateix consell de savis, son la hòstia aquests savis, oi? Els nens creixen amb una estructura any per any, on cada any van aconseguint més “privilegis”, per exemple, a partir de cert any tenen el luxe de tenir butxaques els pantalons, anar amb bici, deixar de portar cuetes en el cas de les noies, etc.
Doncs molt bé, el llibre segueix la vida d’un nano de 12 anys que es converteix en aprenent del Dador, la única persona que té el deure de recordar totes les coses que han passat abans fora la comunitat, pel cas que els savis necessitin consell sobre algun tema. Per tan aquest nano es converteix en el segon membre de la comunitat que aprèn que passa fora de la comunitat, i això el farà reflexionar sobre lo realment fantàstica que es la comunitat.
Per una banda sempre fa gracia conèixer estils de societats inventades totalment diferents a la actual, però no se com s’ho fa aquest llibre que avorreix. I el que és més important al final no passa res de gaire impactant. Tan costa fer alguna sorpreseta final? Mai més senyora Lowry.
Nota: 4/10

Que tal porteu la meteorologia?

Per exemple, sabeu per què els núvols son blancs?

Así pues, podríamos decir que las gotitas de agua que componen las nubes no tienen querencia alguna por dispersar un tono en concreto (como le pasa a la atmósfera con el azul) sino que las dipersan a todas por igual, y es por eso que los conos de nuestro ojos las perciben como blancas.


Quant pesa un huracà? Pesa com un munt de balenes blaves, es a dir…

Núvol normal (uns 100m cúbics)–> 97.976 kg = 2/3 de una balena blava
Núvol de tempesta –> 47.990.073 kg = 353 balenes blaves
Un huracà –> 48.987.975.960 kg = 360.000 balenes blaves

Calamarsada en una piscina. A partir del primer minut comença la veritable acció.

Un tornado de núvol a núvol

Aquest llamp si que ha caigut aprop

Apunt final: En un poble francès els hi plou merda xD

A la nova secció anomenada “El debat” presento: Estoreta del ratolí si o no?

Jo personalment em decanto pel no. Ja fa anys que no. Ni a la feina ni a casa. Això que a la feina ens van donar unes boniques estoretes corporatives la mar de maques, fem expedients de regulació, però les estoretes que no faltin…

A casa com que la taula del ordinador es de fusta de la bona el ratolí òptic sempre ha lliscat i ha enviat senyal la mar de bé sense estoreta.

Ara que ho penso bé, quina porqueria de tema pel debat, no? Però ara que tinc mig escrit el post també sap greu llençar-lo a les escombraries… Ara, si em dispenseu vaig a preparar posts amb contingut amb cara i ulls.

Avui post matemàtic ^^

Us heu plantejat mai que el volum d’una pizza de radi z i espessor a seria: pi·z·z·a ?

La llei de Gaga: (RAH)² + (AH)³ + RO · (MA + MAMA) + (GA)² + OOH + (LA)²

Rècord mundial de calcul dels decimals de pi: 5 Billons de decimals, poca broma. L’anterior rècord eren uns miserables 2,7 billons.

Proof: Un fotoblog sobre matemàtiques. Cada imatge representa algun concepte matemàtic. No patiu, han posat links que expliquen de què va.

Funció matemàtica de quatre paràmetres que et dibuixa un elefant. Amb cinc paràmetres mou la trompa i tot ^^

Cartell penjat en una facultat de matemàtiques

Matemàtiques en les pelis: Una interessant web que fa un recull dels moments matemàtics de diverses pel·lícules i algunes sèries, com per exemple el capítol dels Simpsons que en Homer es queda atrapat en un mon tridimensional amb uns quants conceptes matemàtics voltant al seu voltant.

Per acabar. Qui no ha tingut mai un amic imaginari?

El dia que me’n vagi no li diré a ningú – Kiko Amat (216 pàgines)

El dia que me’n vagi no li diré a ningú es el primer llibre publicat de Kiko Amat.
L’argument està força trillat, per una banda en Julián, un nano que treballa en una llibreria amant de la música alternativa, molt alternativa, els llibres i sobretot un penjat que viu en els seus mons paral·lels que es construeix. Per l’altra banda l’Octavia, una noia que posa veu a les gravacions pregravades del metro, dels contestadors, etc. Una noia cansada d’aquesta feina que l’obliga a prostituir la seva veu. Fins que un dia es troben.
La originalitat d’aquest llibre no rau en el contingut sinó en el continent. En Kiko Amat té una manera de narrar força original, o predominen els pensaments dels personatges en front les accions que realitzen. Realment en el llibre hi ha molt poca acció, tot gira al voltant de les metàfores i de les idees dels sentiments dels dos protagonistes.

Su uniforme de montería -botas altas, tejanos estrechos, cazadora verde, pañuelo al cuello- tendría que estar fuera de lugar en la calle Aribau, pero no lo está. En los cinco minutos que pasan en la puerta de la librería se les cruzan dos o tres chicas con las mismas ropas.
Julián espera que se saluden entre ellas, pero no lo hacen.
Julián se pregunta qué clase de conspiración esconde esa imagen. Gente que va a montar a caballo los fines de semana y aparenta no conocerse cuando se cruzan por la calle.

Este capítulo empieza con Octavia poniéndose los zapatos para ir a trabajar.
La tercera línea aún trata de Octavia ocupada en calzarse.
Es obvio que se hace necesario algo para recuperar la acción.
La acción en este capítulo está paralizada por completo, y el número de cosas que uno puede decir de un par de zapatos, aun amando el detalle, son limitadas.
Así que la novena línea tendrá qeu sonar un teléfono.
Suena el teléfono.

Nota:7/10

A vegades arreplego La Vanguardia d’algun lloc, el problema es que no es precisament el diari del dia, sinó que ja te un temps, però hi ha articles atemporals que m’agraden, com per exemple el de l’obsolescencia programada dels aparells electrònics.

Us deixo amb l’article en qüestió:

Yun buen día dejó de funcionar…
Se llama obsolescencia programada: los fabricantes de todo tipo de aparatos electrónicos los programan para que duren un tiempo determinado.

Eso no pasaba en tiempos de mi abuela.
Antes un frigorífico duraba treinta años, ahora seis. Unas medias de nailon prácticamente irrompibles se dejaron de fabricar.

¿Quién inventó esa atrocidad?
La revolución industrial. El concepto se desarrolló entre 1920 y 1930. Antes, un empresario o sus suministradores de materia prima montaban su negocio con dinero familiar. Entonces los bancos les dijeron: “Amplíen su negocio, vendan más, yo les dejo el dinero”.

Y lanzaron los créditos al consumo.
Y ya tenían controlado todo el ciclo de vida del producto. Pero querían más y decidieron acortar la vida de los productos. Así llegamos a los años setenta, en que el 80% de la riqueza del mundo se concentraba en el 20% de la población, esos que controlaban.

Ahora se la reparte un 7%.
Sí, bancos que tienen empresas y empresas que tienen bancos: las multinacionales, que hacen que los productos duren menos y se vendan más. El resultado es la explotación de los recursos de la Tierra y toneladas de residuos innecesarios que se están cargando el planeta.

Pero ahí está esa bombilla que lleva 111 años encendida.
Sí, en un parque de bomberos en Livermore (California). Decidí crear, junto con 22 ingenieros, una línea de iluminación aplicada a la tecnología led y contribuir a detener la locura de la obsolescencia programada.

Otros fabricantes lo intentaron.
Hay una decena de patentes de bombillas con más de 100.000 horas de uso (entre 60 y 70 años encendidas), pero nunca han llegado a salir al mercado. Hay una organización que controla a los fabricantes de bombillas; no es oficial, pero yo doy fe de que existe.

¿Por eso las comercializa por internet?
Las distribuidoras nos dicen que viven de las que se funden, y los grandes almacenes nos proponen duplicar su precio, a lo que nos hemos negado. Hemos tenido ofertas millonarias para no sacarla al mercado y amenazas de muerte, que están en manos de la policía.

¿Cuánto consume su bombilla?
Ahorra un 92% respecto a las bombillas incandescentes y un 68,42% respecto a las de bajo consumo. En España, las compañías eléctricas tienen que fabricar 47 millones de megavatios al año que dan servicio a toda la industria. A la iluminación general se destinan siete millones de megavatios.

Lo que fabrican las ocho centrales nucleares activas en España.
Sí, pero no es suficiente, hay que importar entre 6 y 7 millones de megavatios de Francia.

Carísimo.
Si utilizáramos una tecnología como la que propongo, nos los ahorraríamos. Estamos hablando de más de 20.000 millones de euros al año. Bombillas que emiten un 70% menos de CO2 a la atmósfera porque trabajan con muy pocos grados de temperatura.

¿Cuánto duraría una lavadora o un frigorífico sin obsolescencia programada?
Entre 40 y 70 años, pero hay que utilizar los componentes electrónicos y materiales adecuados. He creado el movimiento SOP (Sin Obsolescencia Programada).

¿Qué espera de él?
Que se unan fabricantes conscientes de que crisis de endeudamiento como la que vivimos son evitables, y que podemos detener el crimen ecológico y la injusticia que provoca: todas esas materias primas que se extraen del tercer mundo a precios reventados les son devueltas en forma de basura.

Eso roza la inmoralidad.
Cambiar la manera de fabricar supone un cambio socioeconómico. El sistema está diseñado para comprar y tirar, fabricar barato, en China, y comercializar en Europa.

Si acabamos con el crecer por crecer, ¿acabamos con el mercado?
Muchos economistas dicen que la única forma de crear empleo es a través del crecimiento. Falso. Si creas un producto que dura mucho, tendrás un mercado de segunda mano y florecerán negocios de reparación.

Y haremos un bien al planeta.
Cuando competimos para conquistar mercados internacionales consumimos petróleo de forma innecesaria. ¿Por qué importar electrodomésticos de Alemania si podemos hacerlos aquí? Eso encarece el producto y consumimos recursos innecesariamente.

¿Ha habido demandas?
Sí, un grupo de personas demandaron a Apple y ganaron al demostrar que sus iPod estaban fabricados con obsolescencia programada.

¿Ha servido de algo?
Prefieren pagar las demandas que dejar de fabricar con ese sistema. Las impresoras las programan introduciendo un chip contador: cuando llega un determinado número de copias deja de funcionar y comprar una nueva es más económico que repararla. Lo mismo ocurre con las calderas. De hecho, todos los componentes electrónicos los fabrican tres o cuatro empresas en el mundo.

¿Cómo desmontar esta locura del usar y tirar?
No serán los políticos, deben ser los ciudadanos quienes impulsen el cambio; pero no es tan difícil: tenemos las redes sociales y hemos de ponernos de acuerdo. ¡Intentémoslo al menos!

Pels més despitats diré que ja han sortit els nominats als premis c@ts d’aquest any. Pels fans menys devots del bloc diré que aquest Pons’s blog ha estat nominat en tres de les categories (divertit, original i miscel·lània) justament les tres categories en les quals vaig demanar el vostre vot. Això vol dir que si hagués demanat el vostre vot per la categoria literaria me l’haguéssiu donat també? bloc visual? també? si hagués demanat vots per totes les categories també hagués col·lat? De l’ahse ja sabia que la tinc sotmesa sota el meu control mental, però dels altres no m’ho esperava gens. Fins hi tot jo mateix em sorprenc del meu poder hipnòtic, si ja dec ser més persuasiu que el propi Hypnotoad!

Pels nominats, els organitzadors han dissenyat aquest logo verdós, que justament no combina gens amb els colors del meu bloc. Aprecieu-lo bé en aquesta imatge de sobre aquest paràgraf perquè no el penso incloure pas en la barra lateral d’aquest bloc. I no només per l’aspecte físic, sinó pel què simbolitza. Hauria d’estar content per estar tan sols nominat? Es que potser no em mereixo les nominacions? Potser no estava prou clar que estaria nominat? Posar aquest logo en el bloc seria tan patètic com qui té emmarcat un d’aquells ridículs premis de participació a sobre la tele, bé, ara no, que totes les teles son planes i no serveixen per aguantar premis. Què esperàveu? que donés les gràcies a la organització pel suposat honor de posar-me la imatge en el bloc igual que la resta de nominats? Ben bé, que no hi ha res com estar totalment segur de guanyar com per permetrem el luxe de desprestigiar la organització fins hi tot abans d’haver guanyat absolutament res. Heu vist que algun altre nominat ho faci? Es clar que no! els altres son gent assenyada…

Possiblement més endavant quan hagi estudiat millor la competència ja trauré un post analitzant-los, perquè suposo que seria injust que la organització tingués un post desacreditant-los i en canvi no pogués gaudir difamant sobre els rivals. De moment us puc avançar que cap d’ells està a l’alçada…

Per cert, abans que us llenceu en massa a omplir el formulari de votació, que encara no ha penjat la organització dels premis c@ts, us aviso que encara no s’ha obert la fase de votació, presumptament es podrà votar a partir de setembre, però qui sap, fiat tu de la organització…

Es conegut que no porto el repàs dels diaris gaire al dia, així doncs no es d’estranyar que avui (ahir, de fet) hagi llegit un article del 01/03/2012. L’article es de l’admirat Quim Monzó. No cal dir res més.

La crisis del tocho ha afectado a la testosterona de constructores y albañiles, que tradicionalmente conseguían que Construmat fuese la feria que más beneficios daba al sector prostibulario. En época de vacas gordas, cuando había Construmat maestros de obras y tapaagujeros de toda Catalunya bajaban a Barcelona para, tras visitar la feria, con la excusa de que era tan grande y tan interesante que se tenían que quedar a dormir para seguir al día siguiente, se gastaban la pasta en las mejores casas de citas barcelonesas.

Ahora la situación ha cambiado. A duras penas se construye, Construmat ya no es lo que era y los constructores de más allá del cinturón barcelonés se quedan en casa. No hay excusa creíble para bajar masivamente a Barcelona. La agencia ACN explica que, para el sector de la prostitución, más importante que Construmat es ahora este Mobile World Congress (MWC) que hoy se acaba. Es un tipo de cliente diferente, más joven, que “sabe lo que quiere y no hace preguntas”. Es tal la demanda que hay estos días que con los prostitutos y las prostitutas de los burdeles barceloneses no basta, y han hecho una importación temporal, de otros sitios de la península. Todos esos movimientos alegremente improvisados me hacen pensar que quizás esa actividad no está lo bastante regulada. Los trabajadores sexuales –ahora los llaman así– que vienen de forma temporal ¿trabajan en lugares debidamente reglamentados? No sería bueno que los del MWC volviesen a sus países con tan mala impresión que el nombre de Barcelona quedase en entredicho. Hace días la revista australiana My Career publicó un anuncio de una empresa de detectives de Sydney que ofrece el puesto de inspector de burdeles de Nueva Gales del Sur, el estado australiano con la legislación más liberal de toda la isla, con normas bien claras contra los proxenetas y persecución decidida de los locales que se hacen pasar por salones de masaje, saunas o peluquerías chinas y luego ofrecen desde un francés a un completo. Quien consiga la plaza cobrará 60.000 euros anuales. Los candidatos tienen que ser solteros y preferiblemente sin novia, ya que el trabajo implica copular a menudo y no quieren complicaciones sentimentales. La estratagema del inspector consiste en visitar salones de masaje, saunas y peluquerías fingiendo ser un cliente normal. Si entonces le ofrecen fornicio, tiene que decir que sí, porque esa será la prueba concluyente ante el tribunal, al que deberá acudir para, previo juramento, relatar el acto sexual practicado. Al anuncio se han presentado docenas de jóvenes, y eso que en Australia no hay el paro que hay aquí. Y ya que hablamos de aquí, ¿quién se encarga en nuestro país de hacer ese tipo de inspecciones? Y no me digan que no se hacen porque, si se enteran los asistentes al MWC, no vuelven nunca más, al menos los australianos.

Últimament veig que vaig una mica faltat de lectors… Però tinc la solució: Sexe

Primer unes quantes dades:

En 60 segundos:

-Todos hombres juntos producen7.000.000.000.000.000.000.000.000 de espermatozoides.

-Ovulan un millón de mujeres.

-Eyaculan 60.000 hombres

-500 mujeres quedan embarazadas.

-260 mujeres tienen un bebé.

-200 óvulos fertilizados se pierden por causas naturales. 40 mujeres abortan voluntariamente.

Ara unes quantes dades del porno en internet:

  • El 12% de los sitios web de Internet son pornográficos, es decir 24.644.172 webs
  • Cada segundo se gasta en pornografía 2.517 euros y 28.528 usuarios de Internet están viendo porno
  • 40 millones de estadounidenses visitan regularmente sitios pornográficos, 1 de cada 3 “espectadores” son mujeres y el 70% de los hombres de entre 18 y 24 años visitan sitios pornográficos cualquier mes
  • En EE.UU la industria pornográfica de Internet mueve unos 2.300 millones de euros al año, y en todo el mundo unos 4.000 millones de euros
  • 2.500 millones de emails pornográficos circulan por la red al día, lo que equivale al 8% del total de correos
  • El 25% de todas las búsquedas que se realizan en motores de búsqueda están relacionadas con la pornografía. Eso son 68 millones de búsquedas diarias
  • El 35% de todas las descargas de Internet son pornográficas
  • Los términos más buscados, relacionados con el porno, son: Sex (75 millones), Adult Dating (30 millones) y Porn (23 millones). Elmhurst, ciudad situada en Illinois, es la número 1 en buscar los términos “Sex”, “Porn” y “XXX”
  • Utah tiene la nación con la mayor tasa de suscriptores, que tienen banda ancha, a sitios pornográficos: 5.47 por cada mil usuarios
  • El 34% de los usuarios de Internet se han visto expuestos a pornografía sin pedirlo ya sea a través de pop-ups, “enlaces engañosos” o emails
  • Diariamente se realizan 116.000 búsquedas relacionadas con pornografía infantil
  • La edad media a la que un niño ve por primera vez porno en la red está en los 11 años
  • Un 20% de los hombres y un 20% de mujeres admiten ver porno en lía en el trabajo. La duración media de las visitas a estos sitios es de 6 minutos y 29 segundos
  • El día menos popular del año para ver porno es el de Acción de Gracias. El día más popular de la semana para ver porno es el domingo

Ja tens el teu certificat de virginitat?


Desesperació: En una tempesta, qualsevol port…

Calendari eròtic en raig X: Perquè lo important està a l’interior…

Unboxing porn

Segona fundació – Isaac Asimov (320 pàgines)

Tercera i última part de la trilogia .
< spoiler >
En aquesta última part la segona fundació es veu obligada a passar a l’acció arrel dels esdeveniments del final del segon llibre. La segona fundació es aquella que ho sap tot sobre la primera i la que coneix en la totalitat el pla Seldon, ja que ells, contràriament a la primera fundació que son científics físics, la segona fundació està formada integralment per científics mentals, capaços de no sols entendre el pla Seldon sinó de millorar-lo i adreçar-lo. Però per culpa del “Mulo”, aquests han agut d’aparèixer abans d’hora i això té unes conseqüències no desitjades en la primera fundació. Com ho farà la segona fundació per arreglar-ho?
< /spoiler >
La segona fundació es la conclusió final de la trilogia, i sens dubte la millor part. Es tanquen els enigmes principals de la saga, tot i que si hagués continuat explicant uns quants anys més la història tampoc hagués fet cap mal… En l’última part hi ha tan sols un fil argumental de principi a fi de tot el llibre. Més que tractar-se d’una lluita entre tota la galàxia a gran escala (que també) es centra més en uns quants personatges protagonistes de tot, diria que s’assembla més a una novel·la d’intriga on cada personatge tindrà la seva hipòtesis dels fets, però realment fins al final no se’ns explica realment qui es l’assassí, o en aquest cas concret que coi fa la segona fundació i on s’amaga.
Nota: 7/10

Fundació e Imperi – Isaac Asimov (336 pàgines)

Segon llibre de la trilogia més famosa d’Asimov.
< spoiler >En aquesta segona part ja tenim la Fundació ben assentada en el domini de la seva zona remota deixada de la ma de Deu. Tot va bé amb el seu comerç interplanetari fins que un general de l’imperi es planteja aturar la seva expansió. Tot i que l’imperi galàctic està en decadència encara compta amb la major part dels planetes de la galàxia i amb dos terceres parts de la població total de la galàxia, per tan es tracta d’un enemic més que respectable. Podrà el pla Seldon continuar endavant davant de tan fort enemic? i per si encara no n’hi ha prou apareix el “Mulo”, sí es tracta d’un nom ridícul, però es tracta d’un mutant amb uns poders mentals els quals el pla Seldon no va contemplar ja que es tracta d’un sol individu, però aquest individu serà capaç de capgirar totalment els esdeveniments planejats amb tanta cura per en Hari Seldon.< /spoiler >.
Aquesta segona part ja no són cinc talls en moments claus de la història com el primer llibre. Es tracta de tan sols dos parts i prou, les quals, segons el meu parer, fa que t’enganxis més a la trama. Tot i que aquesta segona part ja no sorprèn tan ja que la organització de l’imperi en galàxia ja està explicada, la narració es fa més interessant per què realment sembla que els problemes plantejats no tinguin solució i la Fundació estigui condemnada, i potser ho està… petri misteri, petri emoció xD A més a més està clar que aquesta segona part no acaba, bé, si que acaba, però no pas com hauria d’acabar i clarament et fa llegir la tercera i última part. I per últim no oblidem que comencen a circular rumors sobre la misteriosa i fins ara desapareguda segona fundació.

Nota: 7/10