El dia que me’n vagi no li diré a ningú – Kiko Amat (216 pàgines)
El dia que me’n vagi no li diré a ningú es el primer llibre publicat de Kiko Amat.
L’argument està força trillat, per una banda en Julián, un nano que treballa en una llibreria amant de la música alternativa, molt alternativa, els llibres i sobretot un penjat que viu en els seus mons paral·lels que es construeix. Per l’altra banda l’Octavia, una noia que posa veu a les gravacions pregravades del metro, dels contestadors, etc. Una noia cansada d’aquesta feina que l’obliga a prostituir la seva veu. Fins que un dia es troben.
La originalitat d’aquest llibre no rau en el contingut sinó en el continent. En Kiko Amat té una manera de narrar força original, o predominen els pensaments dels personatges en front les accions que realitzen. Realment en el llibre hi ha molt poca acció, tot gira al voltant de les metàfores i de les idees dels sentiments dels dos protagonistes.
Su uniforme de montería -botas altas, tejanos estrechos, cazadora verde, pañuelo al cuello- tendría que estar fuera de lugar en la calle Aribau, pero no lo está. En los cinco minutos que pasan en la puerta de la librería se les cruzan dos o tres chicas con las mismas ropas.
Julián espera que se saluden entre ellas, pero no lo hacen.
Julián se pregunta qué clase de conspiración esconde esa imagen. Gente que va a montar a caballo los fines de semana y aparenta no conocerse cuando se cruzan por la calle.
Este capítulo empieza con Octavia poniéndose los zapatos para ir a trabajar.
La tercera línea aún trata de Octavia ocupada en calzarse.
Es obvio que se hace necesario algo para recuperar la acción.
La acción en este capítulo está paralizada por completo, y el número de cosas que uno puede decir de un par de zapatos, aun amando el detalle, son limitadas.
Así que la novena línea tendrá qeu sonar un teléfono.
Suena el teléfono.
Nota:7/10
Pons's blog 
Interessant estil d’escriure…
feia molt que no deies la paraula “interessant” en un post de llibre!
A vegades aquesta també s’ha de dir, eh? De totes formes, no entenc perquè no hi ha <spoiler>-s al post.
Per dir-ho així que soni bé, diria que tens uns gustos molt eclèctics, però ens podríem quedar en frikisme. Home, no negaré que és original, però tot el llibre de gracietes així… és com si el narrador s’atenyés a la voluntat dels personatges, i al seu ritme, no?
o t’agrada o l’odies, s’ha de provar
Sempre s’agraeix a algú que faci l’esforç d’expressar-se amb una certa personalitat diferent dels estereotips als que ens tenen acostumats altres escriptors/es.
Un 7/10 és molt, imagino que en part la nota ve motivada per aquesta original manera d’explicar les coses.
bàsicament gairebé tota, no havia vist mai una manera d’escriure així.
El títol m’agrada. Me l’apunto.
Reconec que m’ha picat la curiositat. Me l’apunto!!
Massa estona per calçar-se, no et sembla? Vaja a mi també em fa curiositat!
Ep Pons! Jo vaig comentar aquest post i el meu comentari… ha desaparegut! Em fas el buit o s’ha perdut?
s’ha perdut, l’akismet mai em mentiria….
[…] El dia que me’n vagi no li diré a ningú – Kiko Amat 7/10 […]