Cas típic 1320: noi li agrada noia, noi li agrada Fiasco

Fiasco – Stanislaw Lem (496 pàgines)

Tercer llibre que em llegeixo del senyor Stanislaw, Stanis pels amics dels clàssics de la ciència ficció. Sens dubte el millor dels tres. La veritat es que només veure el títol, ja promet. No estàs cansat de llibres que acaben vivint feliços i menjant perdius? Doncs si veus que el llibres es diu Fiasco ja et pots imaginar com pot acabar.
Ens trobem en el futur, concretament en el segle XXII, es a dir, el segle que ve, justament el mateix segle d’on prové en Doraemon, casualitat? Qui sap… El cas es que comencem amb l’aterratge semi accidentat d’un pilot en un aeroport espacial de Titan, el satèl·lit més famós de Saturn. El pilot, després de l’aterratge forçós, una bona dutxa i mentre s’està foten uns ous remenats li comenten que parell de Diglas s’han extraviat de camí a un enclavament miner. Pels qui no sàpiguen què es un Digla, diré que es tracta d’un robot de forma humanòide però sense cap, d’uns 30 metres tripulat des de dins, que resulten la mar de pràctics per les expedicions mineres. Per cert, els fan a Suècia. El nostre pilot resulta que es un crack pilotant Diglas, així que s’ofereix per rescatar els dos Diglas desapareguts i també un tercer Digla que també ha desaparegut intentar rescatar els dos primers. Al igual hi aniria jo…
Ara es quan es nota que l’autor gaudeix descrivint planetes, queda ben clar en el cas de Solaris, però diguem que descrivint les meravelles de Titan no es queda pas curt. Per resumir direm que Titan es un d’aquells llocs que es genial per anar de vacances, però que ha de ser una autèntica putada viure-hi.
Per fer-ho més emocionant no us diré que passa amb el protagonista. En el següent capítol l’autor ens planta una història d’un espanyols que sembla que estiguin a la cerca del Dorado. No té cap sentit. Després torna amb la trama principal de la història. I en e capítol següent ens explica la història d’un explorador d’Àfrica que troba un munt de nius gegants de tèrmits. Tampoc té relació alguna amb la trama principal, però si l’autor vol posar històries pel mig, qui soc jo per discutir-ho? A més, si volgués discutir-ho no podria perquè fa 6 anys que està criant malves.
Després de tot el que us he explicat de l’argument, resulta que l’argument principal de la novel·la no té res a veure amb tot això, podriem treure les primeres 80 pàgines del llibre i la novel·la no es veuria afectada, es com si l’autor hagués volgut vendre dos llibres en un. L’argument real del llibre es sobre el contacte de una nau de la terra amb un planeta anomenat Quinta. Però tot i l’avançada superioritat tecnològica de la nau terrestre, els quitants no ho posaran gens fàcil per establir un contacte amb els humans. I fins aquí puc explicar.
Un punt que m’agrada es quan l’autor s’inventa una història molt científica i molt creïble per algú que no sigui un expert en física per aconseguir fer viatges entre sistemes estel·lars sense que siguin molt llargs. Explica teories de forats negres, dilatacions temporals, i coses així abstractes. Tot això em va recordar a la explicació que dona Futurama, molt més senzilla i pràcticament igual de vàlida: “Com que físicament es impossible viatjar més ràpid que la velocitat de la llum, el que vam fer va ser augmentar la velocitat de la llum”. Un exemple del curiós llenguatge que l’autor fa servir quan s’ho passa bé inventant rollos rotllos físics avanaçts seria això:

La segunda posibilidad era un método sumamente especulativo de utilizar los efectos cuánticos del espacio. De acuerdo con esta idea, no había partículas materiales que hubieran atravesado subrepticiamente la barrera defensiva, ni tampoco en toda la región esférica que la rodeaba. El espacio físico contenía infinidad de partículas virtuales que podían materializarse al recibir infusión de energía desde el exterior. Esta posibilidad exigía que la nave fuese rodeada, mas allá del radio del escudo, por generadores de la banda más fuerte de rayos gamma ultrarroentgen, así como una descarga centrípeta, en la forma de una onda esférica que se contraía a la velocidad de la luz, que produciría -exactamente en intersección con la defensa- un efecto de túnel: cuantos de energía, al surgir cerca de la nave, darían lugar a una cantidad suficiente de hadrines en el espacio que golpearan violentamente al Hermes desde todas direcciones. Un método posible, pero que exigía los instrumentos más sofisticados, emplazamientos de precisión en el espacio, así como un camuflaje perfecto de los orbitadores.
La tercera posibilidad implicaba el uso de energía negativa fuera del perímetro defensivo, pero esto requería ingeniería sideral; ingeniería sideral en su forma macrocuántica.

Nota: 6/10