Arxivar per Octubre, 2012

No, no em caso, tan sols es un post sobre casaments…

7 invitacions de casament curioses.

Pastissos de divorci (NSFW)

Foto de casament

Invitació de casament molt molt freak.

Proposta de casament

Proposta de casament molt geek

American gods – Neil Gaiman

El principi de American Gods es un rotllo. L’únic que fa el protagonista es sortir de la presó, però no us penseu pas que es tracta d’una sortida al estil Prison Break! que va! Simplement surt perquè ja se li ha acabat la condemna de 3 anys. I després fa coses interessants? no pas. Es baralla en un bar. Té somnis estranys. Juga a Dames. En resum un rotllo. Potser la meva impressió que es avorrit ve provocat perquè quan vaig llegir el principi estava constipat i em sentia dèbil i aixafat. Qui sap.
En aquesta història Neil Gaiman comença a explicar coses pel simple fet d’omplir, perquè suposo que s’havia plantejat el repte d’arribar a les 600 pàgines i no volia fallar. Per exemple, que el protagonista ha d’anar d’una ciutat a l’altra? doncs que es trobi amb una autoestopista que li explicarà els seus problemes gratuïtament i que no tenen res a veure amb la trama principal del llibre. A sobre, com si no en tinguéssim prou amb aquests personatges, en mig d’algun capítol ens posa una història de l’arribada d’algun colon a Amèrica, un víking, una anglesa exiliada, etc. Perquè? Per res!
Entre les histories per omplir que no porten enlloc i els somnis estranys del protagonista la trama avança una mica, sense gaire interès, però avança. Però arribat al 42% del llibre he dit prou! i aquí l’he deixat. I si ara començava lo bo? No ho crec pas…
La veritat, no entenc perquè encara intento llegir llibres del senyor Gaiman, si realment no el suporto! De debò que no ho entenc.

—Creo que hay varios aspectos de nuestro matrimonio que tendremos que tratar.
—Cariño, estás muerta.
—Obviamente, ése es uno de ellos.

Llevó el coche al túnel de lavado junto a la gasolinera, esperando que la suciedad no fuera lo que mantenía todas las piezas unidas. Descubrió con gran sorpresa que, una vez limpio y contra todo pronóstico, el coche era blanco y mucho más bonito.

Atravesó un gran río enfangado y no pudo contener las carcajadas alver que según el cartel se llamaba Gran Río Enfangado.

—El forense es un cargo político aquí —dijo Ibis—. Se encargan de darle una patada al cadáver, y si no se la devuelve firma el certificado de defunción.

Nota:3/10

El divendres passat el bloc va arribar al comentari 10.000!!! Declarem tal efemèride com a festa nacional!!! O mundial!!!

Va vinga, anem a fer números! Per fer-ho senzill i evitar matemàtiques complicades amb molts decimals, nombres complexes, imaginaris i coses per l’estil arrodoniré i diré que al bloc s’han publicat 1.500 posts. Això ens dona una mitjana de 6,6 (periòdic) comentaris per post. Quina misèria, no…? ja us val… a tots plegats…

Anem a calcular-ho per temps. Posem aproximadament que el bloc té 6 anys i 9 mesos. Això son 81 mesos, per tan ens dona 123,456790123 (periòdic, si hagués tingut el 8 haguessis sigut un periòdic amb totes les xifres!!) comentaris per mes. També es una misèria… I si ho passo a dies encara pitjor només surt a poc més 4,11 comentaris per dia. Es ridícul! Si es que de fet 10.000 comentaris tampoc son tants…

El que passa es que quan la gent entra en el bloc es queda parada amb la magnificència dels posts i es queda tan petrificada que no sap que comentar. Sí, exacte, ha de ser això, no pot haver cap altra explicació!

En resum, que no vull tornar-me a esperar gairebé 7 anys per poder celebrar el comentari 20.000 o sigui que ja esteu comentant com un descosits. Però comentaris amb sentit, val? No em feu fer la feinada de començar a esborrar comentaris estúpids.

Per cert, contra tot pronòstic el comentari número 10.000 no ha sigut de l’ahse sinó que li ha tocat a la Gemma Sara. I el porquet el 10.001 que es un bonic capicua però totalment incomparable al rodó 10.000

(clic per ampliar)

Avui curiositats sobre Google ^^

Primer una gràfica amb les adquisicions més importants de google, que no enganxo per què es massa llarga.

Per exemple, si tens configurat el google en espanyol i busques al google “anagrama” et suggereix “gama rana” que es un anagrama de la paraula “anagrama”.

Estar en la llista d’auto completat de google pot arribar a ser bastant dur xD

Coneixeu Inframmutt? Es tracta del contrari de Google. Es a dir, busques quelcom i et retorna els resultats més irrellevants. Es a dir, els últims que et retornaria google.

Us recomano un dels experiment de Chrome amb l’HTML5, el google street i google maps, poseu la vostra adreça i deixeu fer al navegador The Wilderness Downtown. Per què us funcioni correctament us recomano el Chrome.

Google Instant – “We Didn’t Start the Fire”

Simulador del windows 3.1: Quins records!

Us heu preguntat mai en quins països estan les 500 computadores més potents?

Extret de la peli Escápate como puedas tenim el millor portàtil del mon

Mouse per ordinador invisible

o l’alternativa

Punto Geek ens porta 10 usos per donar-li als CDs. El meu preferit: Les garlandes nadalenques

El art de la computació analògica

Ja sabeu que aquest bloc, quan m’en recordo, es dedica a informar efemèrides tals com: El dia mundial de James Bond, el de parlar com un pirata, el del programador, el de l‘administrador de sistemes, el de l’orgull friki, el del apaleamiento, el de Star Wars, el de la diabetis,  i un llarg etcètera.

Doncs resulta que l’altre dia. Bé, quan jo dic l’altre dia, realment pot haver passat un temps, perquè a mi m’agrada madurar les idees, assegurar-me que estic fent una cosa que realment després em penediré, així doncs, en aquest cas l’altre dia vol dir fa gairebé 3 setmanes. Concretament el passat 6 d’octubre l’Ahse (si algun dia sou suficientment bons entrareu en el selecte grup de gent que pot entrar al seu bloc) em va proposar crear un dia mundial del Culte del Pons. Com ja sabeu, jo soc una persona que em dec totalment al favor del fans i per tan no em puc negar a tan altruista petició que segur que farà feliços a milions i milions dels meus estimats fans.

Quin dia preferiu per celebrar el dia Mundial del Culte al Pons? Feu les vostres propostes, i tal com si d’un examen de l’escola es tractés, també heu de justificar la vostra resposta.

Sempre em poso una mica trist quan acabo una serie. Aquest últim cop ha sigut per culpa de House. L’altre dia vaig veure el capítol 22 de la vuitena temporada i per tan l’últim capítol de la serie.
D’acord que era la serie més repetitiva que he vist mai. D’acord que tots els termes mèdics eren avorrits perquè no hi entenc un borrall. De fet, encara no se que coi es el Lupus, només ser que bo no és. D’acord que hi havia capítols que eren avorrits. Però tot i aquests problemes i molts d’altres que no mencionaré per no enfonsar la reputació de la serie, haig de reconèixer que era una bona serie. D’acord, no ha sigut la millor serie. Tampoc era una serie excepcional. No era una serie imprescindible. Però era una bona serie, i de fet, tampoc hi ha tantes series que pugui dir que siguin bones.
Suposo que no serà cap sorpressa si dic que el millor de la serie es el propi Gregory House. Tota la serie gira entorn a ell, entorn al seu mal caracter, al seu filldeputisme per ser més clars. Es com contradictori que una de les professions més altruistes que hi ha com es la medicina, hi hagi un metge que es preocupi tan poc per les persones. Però tot i això es un personatge que cau bé, com a mínim a mi… Es aquest un motiu suficient per seguir la serie durant 8 temporades? Doncs per mi si. Per si vosaltres no ho és, teniu altres motius com ara l’atractiu de la doctora Cameron que queda ràpidament aclaparat en la tercera temporada (o era la quarta?) la doctora “tretze”. Si sou el tipus de gent que preferiu els nois, els guionistes també han pensat en vosaltres, han posat el doctor Chaise (espero que s’escrigui així) durant 6 (o 7) temporades.
La estructura típica d’un capitol seria: Persona que ingresa amb una maltia xunga, el diagnostiquen, sembla que es recupera, empitjora molt, diuen que es lupus, ho descarten, li apliquen un tractament, sembla que es recupera altre cop, fins que torna a empitjorar fins a gairebé palmar-la i després en un acte de il·luminació gairebé divina en House endevina què li passa i el salva. Però sobretot ens les últimes temporades, en especial els capitols inicials de temporada i finals, rarament trobem aquesta estructura, així doncs tenim un nou alicient per seguir la serie sense perdre cap capítol.
Sobre el final res que objectar. Té la seva part de drama i té la seva part de sorpressa, què més ha de tenir un final? que al final sigui tot un somni? es evident que no.
Apa, que feu aquí parats en comptes de mirar House?!

El misterio de la cripta embrujada – Eduardo Mendoza

Estem en l’època post franquista. Un policia demana ajuda a un pacient d’un manicomi per resoldre una misteriosa desaparició d’una noia en un internat de monges. Curiosament fa 6 anys, una noia de la mateixa edat va desaparèixer en les mateixes misterioses circumstàncies i va tornar a aparèixer dos dies més tard com si res no hagués passat i sense recordar absolutament res. S’ha de dir que sortir d’un sanatori mental el protagonista s’espavila prou bé. Té els seus moments de lucidesa que li permeten anar treien l’entrellat de tan misteriós assumpte. Afegint la dificultat que no té ni un cèntim i s’ha d’espavilar com pot per anar vivint mentre investiga.
La trama en si no està malament, però l’estil narratiu del senyor Mendoza em cansa bastant. Ja havia llegit altres llibres seus com La aventura del tocador de senyores, el últim trajecte de Horatio Dos o sens dubte el més divertit Sense noticies de Gurb.. El cas es que si que recordava la seva manera d’escriure de manera tan formal i vocabulari tan no se… podríem dir Mendozil? Però no recordava pas que se m’hagués fet tan pesat com en aquest llibre. Suposo que té la seva gràcia quan es compara la narració en primera persona del protagonista i la manera de parlar en els diàlegs amb els altres personatges, però que vols que et digui… En fi, els extractes:

Mientras el inspector, con una sonrisa que dejaba al descubierto muelas de oro, puentes, coronas, empastes y una considerable dosis de sarro, nos exigía que nos identificáramos con esta fórmula:
—¡Identificarse, cabrones!

No tiene nada que temer de mí. Soy un ex delincuente, libre sólo desde ayer. Me busca la policía para encerrarme otra vez en el manicomio, porque creen que estoy envuelto en la muerte de un hombre o quizá de dos, según si los de la metralleta acertaron o no al jardinero. También ando metido en un asunto de drogas: cocaína, anfetaminas y ácido. Y mi pobre hermana, que es puta, está en chirona por mi culpa. Ya ve usted en qué dramática tesitura me hallo. Repito que no tiene nada que temer

Trabajando muchos años como mujer de hacer faenas, que es como el vulgo llama al servicio doméstico supernumerario, aunque los trabajos le duraban poco por su incontrolable afán de robar de las casas los objetos más visibles, tales cuales relojes de pared, butacones y, una vez, un niño.

Y cogiendo por el gollete una botella de vino vacía, la estrelló contra el mostrador de mármol, clavándose en la mano los cristales y sangrando con profusión.
—¡Mierda! —exclamó—. En las películas siempre sale bien.

Nota:5/10

Super Mario Special Post

Llista de curiositat sobre en Mario.

  • El primer Mario Bros. fue producido por Nintendo allá por 1983.
  • El juego nace a partir de otro juego clásico: Donkey Kong.
  • Mario se llamaba originalmente Jumpman. Este nombre fue cambiado después de que el casero de un desarrollador del juego entrara en su piso demandándole el pago de la renta. El casero se llamaba Mario Segale, y de ahí el cambio de nombre.
  • El porqué del aspecto de Mario tiene su explicación. Lleva gorra para que los programadores no tuvieran que preocuparse del movimiento del pelo al andar. Lleva bigote para destacar su nariz y peto para el mismo cometido, para que el movimiento de los brazos destacara más.
  • Otros nombres de personajes del juego también tiene su explicación.
    • Donkey Kong se llama así porque es un gorila (de ahí el Kong) y porque en un diccionario japonés-inglés, la traducción para la palabra manuke, que en japonés viene a significar estúpido, era donkey. Es decir, el gorila estúpido.
    • Pauline es el nombre de la primera damisela a la que debe rescatar y su nombre proviene de la mujer de uno de los empleados de Nintendo en Estados Unidos.
    • Wario, el lado malo de Mario, proviene d ela conjunción de Mario y warui, la palabra japonesa que significa “malo”.
  • En un principio Mario iba a ser carpintero, pero debido a que los escenarios se componían con tuberías, pasó a ser fontanero.
  • El primer movimiento de la serenata nocturna de Mozart abre cada una de las fases del juego.
  • Super Mario Bros. fue el juego más vendido de la historia durante dos décadas, hasta que fue superado por Wii Sports en 2009.

Retro Sabotage i Super Mario Bross: Salta! Salta! Salta!

Super Mario + Violí

Super Mario al carrer

Mario + Grand Thef Auto

Un dia a la vida d’en Mario

I us deixo amb una llista de les possibles morts d’en Mario

Un d’aquells posts de gràfics que tan adoreu.

Últimes paraules

Com traduir de l’anglès al castellà

Temps que se li dedica a un anunci pop-up

Què fem quant s’acaben les piles del comandament a distància

Paraules que els tele operadors entenen

Què pensen els pares quan el fill no respon al telèfon

Relació entre l’emoticona que escrius i la teva veritable expressió facial

Pórtico – Frederik Pohl

El llibre ens situa en l’any… bé, l’any no el sé, ni tan sols se quin segle es. Tan és, el cas es que es tracta d’un futur no massa proper però tampoc molt llunyà. La terra està ple de gent, total que bàsicament el que es necessita es menjar, molt de menjar. Les condicions de vida en general no son massa bones; bé, sempre hi ha els rics que viuen bé, però sembla que aquests sempre hi seran passi el que passi. El cas es que primer es van descobrir un túnels buits a Venus. Era molt curiosos que hi fossin allà però tampoc aportaven res de bo a part de un nou lloc per viure uns quants humans. Però lo que realment és sorprenent i que crida l’atenció per les seves inimaginables possibilitats és Pórtico. Però què es Pórtico? Doncs per saber-ho haureu de llegir gairebé una tercera part del llibre o bé mirar resums per internet que siguin menys misteriosos que aquest, com ara el de la Wikipèdia.
El llibre va alternant capítols entre el present, on el protagonista va a un psiquiatre robòtic a intentar afrontar i superar els seus traumes, i la història passada on el protagonista surt de la seva miserable vida fins a aconseguir arribar a Pórtico on la seva vida canviarà radicalment. Per sort els capítols del psiquiatre són més curts, mentre que els altres, on hi ha l’acció són més llargs i entretinguts. La llàstima que es per culpa dels capítols del present sabem que el protagonista acaba sortint viu, com a mínim del primer llibre d’aquesta trilogia dels Heechee que es el nom que s’els hi dona als extraterrestres que han fet això del Pórtico. Si no voleu llegir molts espoilers no li feu massa cas als enllaços, bé com a molt li podeu fer un cop d’ull ràpid al del autor, però tampoc ha fet res de bo a part d’aquesta saga.

No sé hasta qué punto era realmente mareo. El miedo tenía gran parte de culpa. Es imposible no tener miedo cuando sabes que lo único que te separa de una muerte instantánea y horrible es una fina pared de metal hecha por tipos excéntricos desconocidos hace medio millón de años; cuando sabes que estás condenado a ir a algún lugar sobre el que ya no tienes ningún control, y que puede resultar extremadamente desagradable.

Recuerdo una especie de libro en broma que vendían en las ferias cuando yo era pequeño. Se titulaba Todo lo que sabemos sobre los Heechees. Tenía ciento veintiocho páginas, y todas estaban en blanco.

Nota:6/10

Suposo que ja heu vist la meva decepció en els cats. Què dir en aquestes circumpstàncies? que ser nominat es ja tot un premi? Que la competéncia era realment bona? Que de fet ja es tot un honor rebre un segon premi encara que estigui empatat amb uns altres dos? Que estic molt content pels guanyadors? I un be negre per aquests tópics! Jo volia guanyar! De fet, encara espero que la organització digui que tot això era una broma i que em doni els premis que em mereixo…

Potser apunto massa alt? Potser voler guanyar 3 premis es massa? soc una persona realista, guanyar premis que ni tan sols estic nominat potser si que seria apuntar massa alt, tot i que tampoc ho veig descabellat… però guanyar premis on la nominació es un simple trámit per apuntar-me la victòria? De debó que encara no entenc què ha passat…

Que no n’hi ha per tan diuen alguns! Vols dir que no s’ha de reconèixer el mèrit d’aquest bloc? Vols dir que vivim en un mon tan injust on no es reconèixen els mèrits de la gent que s’esforça i fa una bona feina?

Suborns? això es el què m’ha faltat? La organització era subornable? Tothom ha subornat menys jo? Jo que pensava que vivia en una societat correcte i justa…

Saber que tot i no haver guanyat res (segon premi en un triple empat = res) he tingut el suport de molts vots i haver-me quedat a les portes dels premis no em consola gens, tot el contrari! Qui coi recorda els segons? la gent només recorda els campions, en canvi els segons son oblidats a l’acte,

Haig de consolar-me pensant que l’any que ve anirà millor? que l’any que ve ho guanyaré tot? Que us fa pensar que si hi ha gent que aquest any es incapaç de reconèixer la genialitt excepcional del bloc, l’any que ve la podrà reconèixer? De què serveix fer un bloc perefecte si la gent es incapaç d’apreciar-ho? Soc un incomprés per les masses…

I analitzem fredament això del triple empat en un segon lloc. Realment es positiu? Hi havia 5 nominats, d’ells un guanya, i uns altres tres queden empatats en segon lloc, per tan només queda un desgraciat que no te premi (que no s’ofengui pobre xD), 1 sobre 5, per tan era molt més probable emportar-se un premi que no pas no emportar-se’l! Ja veus, ni tan sols en quedar segon lloc pot ser únic aquest bloc…

Ara es quan tots em diueu: Que estrany si jo et vaig votar a tu! Si es clar, tothom em va votar i jo m’ho crec… bé, de l’Ahse si, però els altres? on es la vostre deboció? On es la vostra adoració a la secta d’en Pons quan es tracta de votar? Doncs molt bé, si la catosfera no reconeix la meva clara i aclaparadora superioritat del meu bloc perfecte doncs m’apuntaré a un lloc on la gent em sàpiga valorar tal i com em mereixo. No se, potser la extremadura-esfera….

PD: Si algú que no coneix aquest bloc llegeix aquest post fliparà bastant xD

DECEPCIÓ

Ahir em vaig descuidar les frases sel·leccionades de Going Postal!!

Dicen que ante la perspectiva de ser ahorcado por la mañana, un hombre es capaz de concentrar su pensamiento de un modo maravilloso; por desgracia, en lo que se concentra el pensamiento de forma inevitable es en que está dentro de un cuerpo que será ahorcado por la mañana.

—Señor Húmedo, esta mañana no tenía usted ninguna experiencia en estar muerto, y sin embargo, de no ser por mi intervención, habría resultado que se le daba de maravilla —replicó Vetinari en tono seco—. Eso demuestra que nunca se sabe hasta que uno lo intenta.

—Bueno, de acuerdo. Por supuesto, 4acepto en calidad de criminal nato, mentiroso habitual, estafador y genio perverso indigno de la menor confianza.
—¡Magnífico! ¡Bienvenido al funcionariado público! —dijo lord Vetinari, ofreciéndole la mano—. Yo me enorgullezco de elegir siempre al hombre idóneo.

No, yo creo que mi oferta tal vez sea desproporcionada, pero ¿cruel? No me lo parece. De todas maneras tengo entendido que en los sótanos tenemos castigos que son extremadamente crueles y en muchos casos bastante desproporcionados, si desea usted probarlos en aras de comparar.

El señor Ardite llevaba peluquín. Tal vez en alguna parte existiera un hombre a quien le quedara bien el peluquín, pero fuera quien fuese aquel hombre, no era el señor Ardite. Era un peluquín castaño que tenía el tamaño equivocado, la forma equivocada, el estilo equivocado y, en general, era una gran equivocación.

-Los tiene sueltos de noche por sus patios.
—Así no entran ladrones, ¿eh?
—Creo que él en realidad prefiere que entren, señor. Así se ahorra tener que dar de comer a los perros.

-Nuestra fe nos prohíbe que nadie tome ninguna imagen de nosotros. Las imágenes se te llevan una parte del alma, ya sabe.
—¿Y usted se cree eso? —preguntó Sacharissa—. ¿En serio?
—Ejem, no. No. Claro que no. No exactamente. Pero… no se puede tratar la religión como si fuera una especie de bufet libre, ¿verdad? O sea, no se puede decir: «Sí, por favor, póngame un poco de Paraíso Celestial y una ración de Plan Divino, pero no se pase con las postraciones y no me ponga Prohibición de Imágenes, que me provoca gases». Es el menú del día o nada, de otra manera… bueno, sería una tontería.

Tengo que reconocerle a usted el mérito de aceptar un trabajo que ha matado a cuatro de sus predecesores, señor Mustachen. Hay que ser un tipo de hombre especial para hacer eso. Sí, pensó Húmedo. Uno ignorante.

Se trataba del estudio de un mago, así que por supuesto contenía una calavera con una vela encima y un cocodrilo disecado colgado del techo. Nadie sabía por qué era así, y los que menos los magos, pero había que tener todo aquello.

El reloj de la antesala de lord Vetinari no hacía tictac con normalidad. A veces el tic llegaba una fracción de segundo tarde y a veces el tac sonaba antes de tiempo. De vez en cuando, el uno o el otro no tenían lugar. Nadie acababa de caer en la cuenta hasta que llevaba cinco minutos allí, y para entonces varias partes pequeñas pero significativas del cerebro estaban enloqueciendo.

-No se angustie sin razón. Por mi experiencia, su señoría es un hombre… complejo. No es sabio intentar adelantarse a sus reacciones.
—¿Quiere decir que cree que voy a vivir? Drumknott retorció la cara con gesto pensativo y se quedó mirando el techo un momento.
—Hum, sí. Sí, me parece posible.
—Quiero decir, ¿al aire libre? ¿Con todas las extremidades en su sitio?

Los gólems no pueden moverse tan deprisa. Stanley es… bueno, es Stanley, y el resto de ustedes son vie… ricos en años.

Y aquel era su encanto. Que el señor Gryle de verdad lo entendía. Casi nunca necesitaba órdenes: solo había que especificar el problema. El hecho de que fuera Gryle a quien se lo estuvieras especificando aseguraba en gran medida cuál sería la solución más probable.

Aquello era un auténtico pestazo. El aire podría haberse cortado en cubitos y venderse como material barato de construcción.

La gente no paraba de decirle que últimamente Ankh-Morpork se había vuelto un lugar mucho más civilizado, que entre la Guardia y los Gremios habían tranquilizado las cosas lo bastante como para asegurarse de que ahora el hecho de que te atacaran mientras llevabas a cabo algún asunto legítimo en Ankh-Morpork se hubiera convertido en una mera posibilidad en lugar de ser, como antes, una certeza. Y ahora las calles estaban tan limpias que a veces hasta se podía ver la calle.

Ya había llevado a cabo el punto 1: En Caso De Descubrir Fuego, Conserve la Calma. Ahora llegó al punto 2: Grite «¡Fuego!» Con Voz Alta y Clara. —¡Fuego! —gritó, y tachó el número 2 con su lápiz. Luego venía el 3: Intente Extinguir el Fuego Sí Es Posible. Stanley fue a la puerta y la abrió. Entró una ráfaga de humo y llamas. Observó un momento, negó con la cabeza y cerró la puerta. El párrafo 4 decía: Si el Fuego lo Tiene Atrapado, Intente Escapar. No Abra Puertas que Estén Calientes. No Use Escaleras que Ardan. Si No Se Presenta Ninguna Salida, Conserve la Calma y Espere a) A Ser Rescatado o b) La Muerte.

—Está el Hospital Gratuito Lady Sybil —dijo la señorita Buencorazón.
—¿Y es bueno?
—Hay pacientes que no mueren.

De haber sido un héroe, habría aprovechado la oportunidad para decir: «¡Eso sí que es clasificar!». Pero como no era un héroe, vomitó. Los cuerpos no funcionan como es debido cuando hay partes importantes que no comparten el mismo marco espaciotemporal que el resto, aunque es cierto que se ven más coloridos.

No es que Gran Tronco se ganara enemigos, es que debía fabricarlos en serie.

¿Por qué este hombre gobierna solo una ciudad?, pensó. ¿Por qué no está gobernando el mundo? ¿Es así como trata a la gente? Es como ser una marioneta. La diferencia es que él lo dispone todo para que seas tú quien tiras de tus propios hilos.

Ah, sí, aquí lo tengo. Sí, sus pantalones fueron objeto de detonación controlada después de que explotara uno de sus calcetines. No estamos seguros de por qué.

Era basura, pero la había urdido un experto. Oh, sí. Era admirable la manera en que unas palabras completamente inocentes habían sido asaltadas, violadas, despojadas de todo significado y decencia verdaderos y luego puestas a hacer la calle al servicio de Asidor D’Oropel, aunque lo más seguro era que «sinergéticamente» ya hubiera sido puta desde siempre.

Pero es un hombre de… recursos ingeniosos. A Húmedo le pareció que aquella era una forma muy cuidadosa de decir «cabrón asesino».

Recuerda siempre que la multitud que aplaude tu coronación es la misma que aplaudirá tu decapitación. A la gente le gustan los espectáculos.

—Es un disfraz —dijo Alex.
—¿Un casco enorme con cuernos?
—Sí. Llama tanto la atención que nadie sospechará que estoy intentando pasar desapercibido, así que no se molestarán en fijarse en mí.
—Hay que ser un hombre muy inteligente para que se te ocurra eso

—¿No puedo? —dijo Vetinari—. Soy un Tirano. Nos dedicamos a esto.

Acababan de salvar a la ciudad con oro más fácilmente de lo que en aquel momento podría haberla salvado cualquier héroe con acero. Pero en realidad no había sido exactamente el oro, ni siquiera la promesa del oro, sino más bien la fantasía del oro, el sueño fabuloso de que el oro estaba ahí, al final del arco iris, y de que seguiría estando ahí eternamente siempre y cuando, por supuesto, uno no se acercase a mirar. Es lo que se conoce como finanzas.

Terry Pratchett – Cartas en el asunto

Sabia que acabaria llegint Going Postal i m’agradaria, per això vaig fer el cas típic 1664. I per fi ara me l’he llegit i no solament no m’ha agradat sinó que m’ha encantat!
La veritat es que em feia por llegir un llibre que en principi era independent, vull dir que no estava dins de cap saga del Mundodisco, perquè no hi hauria com a protagonista cap dels personatges que ja conec i tan de carinyo que ja els hi tinc. El cas es que al final en Terry ha decidit començat una nova saga amb amb en Moist von Lipwig com a protagonista. De moment la saga només té aquest llibre i Making money, però si el segon llibre es tan bo com el primer segur hi haurà més llibres, no en tinc cap dubte.
Els últims llibres d’en Terry que havia llegit no eren de Mundodisco sinó d’en Johnny Maxwell, i la veritat, no son massa bons. Però Going Postal té poc a veure amb en Johnny, Going postal es Mundodisco 100%. Té tots els elements d’un autèntic llibre Pratchett amb un protagonista molt carismàtic, mai honrat, mai valent. I tot i que el llibre no es massa llarg en Lipwig té una gran evolució, de fet, podríem dir que comença una vida nova, de fet mai aquesta expressió havia estat tan literal, els que se l’hagin llegit ja saben de què parlo. I no només el protagonista es genial, sinó que el seu antagonista està a la alçada. En Reacher Gilt es un empresari sense escrúpols que ni tan sols pensa en el millor per l’empresa sinó en com guanyar més diners i poder, i es astut i ho aconseguix gràcies a la companyia de Claks que vindria a ser una espècie de telègraf amb torres de senyals operades manualment. Però en Lipwig li farà la competència amb una enfonsada i totalment arruïnada companyia de correus.
Tot i que en el llibre no apareix cap protagonista principal d’altres sagues si que apareixen molt bons secundaris com es el cas dels mags de la universitat invisible. I en especial, el meu secundari preferit que es Lord Vetinari, el tirà dèspota que governa Ankh-Morpork. Això no vol dir que sigui un mal governant, de fet, es una persona molt pragmàtica, i fins hi tot sempre et deixa escollir una alternativa a la seva proposta, tot i que si la proposta no t’agrada, es molt possible que l’alternativa sigui molt pitjor. Es el governant perfecte sempre i quan acceptis aconseguir les coses a qualsevol preu. Si la meva memòria no falla, aquest es el llibre que en Havelock Vetinari gaudeix de més estona de protagonisme, regalant segons el meu parer els millors moment del llibre.
Per cert, si voleu una crítica amb més contingut d’algú amb experiència i gràcia fent crítiques de debò no dubteu en visitar l’article del meu admirat Tipo de la Brocha.
En fi, no cal dir que recomano el llibre, oi?
Nota: 9/10