Un sombrero de cielo – Terry Pratchett (336 pàgines)
Quin títol més ridícul per tractar-se d’un llibre d’en Terry Pratchett, no? Potser pensareu que es tracta d’un llibre de fora el Mundodisco, però si que ho és sí. Però trampa perquè es tracta de d’un de la Tiffany Dolorido, que es la única saga de dins del Mundodisco més orientada per a joves, si es que dos llibres es poden considerar saga. Quina mania que té en Terry en fer coses per joves… I com se que es per joves? Fàcil, la protagonista té 11 anys, de fet encara bo, perquè en el primer llibre Los Pequeños hombres libres tot just en tenia 9. Per sort aquest llibre queda encreuat amb una altra saga, però per desgràcia es la saga que menys m’agrada, la saga de les bruixes. No es que la saga sigui dolenta, simplement que es la saga que totes les sagues son bones però aquesta es menys bona.
Ara que ja us tinc situats anem cap a l’argument. En aquesta segona aventura la Tiffany es convertirà en l’ajudant d’una bruixa per tal d’aprendre com ser una bruixa, tot i que la nena ja té certes habilitats bruixerils millors que les de la pròpia bruixa. Però es topara amb un ésser desagradable anomenat “colmenero” que té l’habilitat de posseir el cos de la gent quan estan desprotegits i cada vegada controlar-los més i més de tal manera que cada vegada estan més segurs de si mateixos i amb més orgull fins que la megalomania es tal que acaben morint, moment en el qual el “colmenero” va a cercar una altra víctima. Però per lluitar contra aquest ésser la Tiffany no està sola, contarà amb “l’ajuda” dels Nac Mac Feegle una espècie de pixis de 15 centímetres de color blau especialitzats en emborratxar-se, barallar-se i robar.
Es un llibre distret, que supera de llarg les altres aventures juvenils que té en Terry sobre en Johnny Maxwell, però dintre de Mundodisco es de lo més fluix. Els Nac Mac Feegle alegren la història i l’aparició de la Yaya Ceravieja dona un bon toc èpic de bruixa crack, la resta es acceptable.
Por casualidad, Tiffany los había escuchado hablando del tema después de irse a la cama aquella noche. Es bastante sencillo escuchar por casualidad a la gente que habla en el piso de abajo si se pone un vaso al revés en el suelo y, por casualidad, se pega la oreja al vaso.
Doscamisas era muy popular más adelantado el año, cuando la gente acudía desde la friolera de kilómetro y medio de distancia para el Festival de Macerado de Repollos.
Ciertamente, el estofado de ternera sabía a estofado de ternera y no, por poner un ejemplo total y absolutamente aleatorio, a estofado de la última pobre chica que trabajó allí.
A modo de experimento, sacó una cuchara de la sección de cucharas, la liberó entre los tenedores y cerró el cajón. Se volvió de espaldas. Hubo un sonido de deslizamiento y un tilín que era idéntico al tilín que hace una cuchara cuando regresa a la compañía de las otras cucharas, que la han echado de menos y se mueren de ganas de que les explique cómo era la vida con la temible gente puntiaguda.
El jardín estaba lleno de adornos. Eran de los tristes y baratos: conejitos de sonrisa enloquecida, ciervos de porcelana con los ojos muy abiertos y gnomos de puntiagudos gorros rojos en cuyas expresiones se leía que estaban tomando la medicación equivocada.
A la hora de averiguar si una planta era venenosa o beneficiosa tenía que conformarse con el método tradicional, que consistía en probarla con alguna tía anciana que no hiciera mucha falta, pero la señorita Cabal era la precursora de novedosas técnicas con las que esperaba mejorar la vida de todo el mundo (y en el caso de las tías, además alargarla).
Nota:6/10
Pons's blog 