Arxivar per 2012-11-28

Las puertas de Anubis – Tim Powers

Les portes d’Anubis es una novel·la de ciència ficció on es barregen elements històrics reals amb ficció pura i dura. Aquesta es la primera novel·la que em llegeixo del meu bloguista fetitxe el tipo de la brocha. Evidentment ell n’ha fet una crítica molt més divertida o sigui que millor que acabeu de llegir-vos la meva abans de llegir la seva sinó la meva quedarà enfosquida per la seva.
Un vell multimilionari descobreix l’existència de les portes d’Anubis, uns forats en l’espai que s’obren durant un període temps que et permeten saltar en una altra època del temps on també hi hagi obert un altre d’aquests forats. El multimilionari contracta al nostre protagonista per fer de guia a un grup de rics que volen assistir en viu a una mítica conferència d’en Taylor Coleridge va fer a Londres a principis del segle XIX. Però a partir d’aquí tot es torça per culpa d’una misteriosa organització amb poders màgics provinents de l’antic imperi d’Egipte. Si màgia, Egipte, Londres i poetes del segle XIX us sona una barreja curiosa, espereu perquè encara falta afegir a la mescla organitzacions secretes de vagabunds, un home llop que canvia de cos com qui es canvia de mitjons, salts en el temps, duplicats màgics, elementals de foc i d’aire, conspiracions varies per derrocar el poder, pallassos que controlen els baixos fons de Londres, organitzacions secrets que van en contra de les organitzacions secretes màgiques i moltes més coses que en un principi no enganxarien en un context històric real però en Tim Powers sap cohesionar bé per aconseguir una novel·la d’acció força distreta.

Cuando dos grupos evidentemente poderosos combaten por tu posesión, uno queriendo matarte, mientras que el otro se conforma meramente con torturarte, es difícil conservar un trabajo

Apretó fuertemente la jarra, lo bastante fuerte para que se le volvieran blancos los nudillos (las conversaciones habían cesado y todos, incluido el posadero, le estaban observando con interés) y luego aumentó la presión, notando cómo todas las pequeñas irregularidades de la jarra se le clavaban en los dedos. El brazo le dolía terriblemente y todo su cuerpo temblaba…, pero la jarra no cedió. Tras unos segundos más de esforzarse inútilmente aflojó su presión y, con mucho cuidado, puso nuevamente la jarra sobre la mesa. —Una artesanía excelente —musitó.

Doyle contempló durante unos instantes el flaco rostro de aquel hombre, que daba la impresión de haber sido tallado a golpes de cincel, y con cierto nerviosismo intentó imaginarle en alguna agradable actividad doméstica, como por ejemplo acariciar a un gato. Le resultaba imposible lograrlo.

Ara ja si, ja podeu llegir el resum del tipo de la brocha.
Nota: 6/10