Las estrellas de mi destino – Alfred Bester (336 pàgines)
Vist el titol crec que no donaré cap sorpresa si dic que es tracta d’una novela de ciència ficció. Es més, es tot un clàssic de la ciència ficció amb més de mig segle de vida (1956) i que encara es deixa llegir sense semblar massa antiquat.
Ens trobem en el segle XXV on la humanitat a aprés a fer salts a teletransportar-se distàncies de fins a 1000Km gràcies a la ment, només cal saber exactament on ets i exactament on vols anar, fàcil, no? ho podeu probar sempre i quan conteu amb la supervisió d’un adult. Entre tot això el sistema solar està dividit en dos parts, per una banda les colònies dels planetes interiors: La Terra, la Lluna, venus i Mart i per l’altre doncs uns quants satèl·lits habitables que hi ha més enllà del cinturó d’asteroides d’entre Mart i Júpiter. I aquestes dos parts no es porten bé, i a mesura que avança el llibre la cosa anirà cap a pitjor.
Molt bé, ara que estem situats en el context històric futur de la novela del senyor Bester passem al nostre protagonista. Es tracta d’en Gulliver Foyle un pobre operari que té la sort de sobreviure aillat en una cambra de les restes de la seva nau que algú a atac. L’home es una persona sense ambició ni aspiració, però quan veu passar una nau pel seu costat i aquesta en comptes de rescatar-lo passa de llarg canvia radicalment per convertir-se amb algú que res no el pot aturar. Així doncs aquest llibre tracta sobre el sentiment més fort que pot impulsar un èsser humà, evidentment no estic parlant de l’amor… Estic parlant de la venjança pura i dura! De camí cap a la seva venjança en Foyle descobrirà una trama amagada que condicionará l’enfrontament entre les dos potències del sistema solar. I fins aquí puc exlicar…
El llibre va com a trossos, hi ha moments que enganxa i moments que no. Moments que la cosa avança i moments que segueix avançant però no hi ha interés pel què passa. Hi ha moments que apareix gent nova i que no te la presenten convenientment i no saps què coi hi fan allà fins que mes o menys acabes lligant caps de qui poden ser aproximadament, però bé, i fins que al final es resol el misteri i això està bé, el que ja no està tan bé es la decisió final que pren el senyor Foyle. Quin sentit té? que algú m’ho expliqui si us plau!
Aviso. Esta residencia ha sido provista de trampas por la Corporación de Defensa Letal de Suecia. R: 77-23. Quedan legalmente advertidos.
—¿Qué infiernos? —murmuró Foyle—. ¿En la víspera de Navidad? Un tipo amistoso.
—Mírelos —dijo desdeñosamente Foyle—. Dan asco. Si hay algo que sea más repugnante que los adictos a la religión, son los adictos a las enfermedades.
Nota: 6/10
Pons's blog 