Què millor que celebrar el divendres Sant o divendres de Pasqua amb un bonic post religiós?
Recull d’onze eslgesies que han sigut reconvertides. Com per exemple aquesta que han convertit en skate park
Fe, no tan efectiva com 6 centímetres de vidre blindat
La Antàrtida: El únic continent amb més institucions científiques que esglésies.
Repartir aigua beneïda, versió moderna
Acabem amb una processó de setmana santa al ritme de Ai Se Eu Te Pego
33 anuncis pujadets de to. Com ara el “Per desgracia venem texans…”
Cartells publicitaris que es camuflen en l’entorn. Com ara una pintura blau cel
La serie Law & Order que aprofita la il·luminació
I el periscopi del museu naval
Anunci de Tippex, tot el que voldries esborrar…
51 exemples de campanyes publicitaries agressives
Insecticida Raid
He trobat molta gent alarmada perquè google reader tanca. Es un fet, ja no hi ha volta endarrere, el proper 1 de juliol s’acaba. Adéu pàgines d’estadístiques:
La pregunta que es fa tothom es: Ha arribat el moment de corre en cercles com pollastres sense cap mentre cridem i mantenim els braços aixecats? La resposta es: Encara no. Encara que en un primer moment sembla que no, existeixen alternatives, de fet existeixen un munt d’alternatives com ara: Yanobs Reader, BlogRoll, bloganizer, 1kpl.us, RSSOwl, Zite, Flipboard, Netvibes, Bloglovin, Reeder, WikiStart, NewsBlur, livedoor Reader, Feed Fiend, Prismatic, Pulse, News360, Intigi, Fever° Red hot, WebReader, etc, etc. El problema que comparats amb el google reader tots aquests son una porqueria. Però no patiu! També hi ha un munt d’alternatives decents! Bé, de fet, son dos alternatives:
The Old Reader
Pros: El més semblant possible al google reader, tan en aspecte com en funcionalitats.
Contres: Hi ha llista d’espera força llarga per tal d’importar els teus feeds. De moment no tenen cap aplicació pel mòbil. L’equip que el manté es força petit.
Feedly
Pros: Te aplicació per mòbil. Funciona força semblant al google reader. Es visualment agradable e intuïtiu. La sincronització amb google reader.
Contres: “Només” funciona per Chrome i Firefox.
La veritat, jo ja he fet la migració a feedly i tot i que els canvis sempre son traumàtics, ha estat menys traumàtic del que podria esperar, suposo que en un temps ja estaré del tot acostumat i seré fanàtic defensor del feedly. He vist que té una pàgina d’índex molt maca on es veu tota la llista de blocs amb entrades pendents per llegir. Una entrada amb l’històric d’elements llegits. El “Saved for later” es el mateix que les estrelletes del google reader. La pantalla per organitzar els feeds en grups es molt pràctica.
Si coneixeu altres alternatives al google reader i les voleu comentar endavant, em moro de ganes de comparar els lectors de rss que em digueu ridiculitzant-los amb la clara superioritat de feedly.
Hi ha gent que quant té poca feina es dedica a fer posts pel seu bloc. Altres en canvi…
Es dediquen a fer un joc de carreres amb un circuit fet de cartró
Altres es dediquen a reciclar ampolles de plàstic
Altres prefereixen fer maquetes. Com per exemple la del port de Sydney
Altres es dediquen a fer dibuixets a la sorra
Altres comencen a fer punt de creu i 628.296 puntades després ja tenen feta la capella sixtina.
Feliç dia mundial de la lectura de Tolkien!
El nom del dia ja ho diu tot. Per tan ja podeu agafar un llibre del Tolkien i fer veure que el llegiu si voleu complir amb el dia d’avui. Us recomano el Hobbit per exemple.
Ara si em dispenseu vaig a caçar Nazguls.
Avui webs que no ens aporten res de bo, però…, però… però res.
Why did you buy me that? Es una web on recopila un munt de regal horrorosos.
Ratio Finder: A partir del GPS i el foursquare aquesta web en temps real et mostra el percentatges entre nois i noies que hi ha en els locals, es a dir, per evitar el col·loquialment conegut “camp de naps”. De moment només Nova York i San Francisco.
Jigsaw Planet: Puja una imatge i converteix-la en trencaclosques.
Lesbians who look like Justin Bieber: Web que recull fotos de lesbianes (en teoria) que s’assemblen a Justin Bieber.
Ja sabeu que no soc gens aficionat als rel·lats curts, però amb en Quim Monzó faré una excepció i de pas descanso una mica de novel·la, només una mica, perquè es un llibre realment curt, no arriba ni al centenar de pàgines.
Totes les històries estan relacionades amb situacions d’amor. N’hi ha de quatre pàgines literalment i n’hi ha alguna d’unes 15 pàgines. En general presenten situacions exagerades i sobretot molt àgils i ràpides on els protagonistes fan coses molt estranyes per amor i desamor, canvis sobtats d’idees, pensaments irracionals i totes aquestes coses acceptades perquè diem que es fan per sentiments i ho trobem tan normal. Però explicat amb històries tan curtes i ràpides es converteixen clarament en situacions ridícules. Ai l’amor… Al final, com per acabar d’omplir apareixen contes de fades versionats, no estan malament, però pseee.
Ho sé, el comentari del llibre d’avui no ha estat gaire treballat, però ja se sap, hi ha llibres que inspiren a fer millors posts que d’altres. Si em llegeixes Quim, no t’ho prenguis malament ;)
L’aparent indiferència del mineral l’entendreix. L’acaricia amb els capcirons dels dits. Ara li parla amb veu seductora: —Pedra. Hola, pedra. ¿Pedra? Pe dra. P e d r a. Pedra…
Nota: 4/10
Sempre havia presumit de ser un alcalde enrotllat i modern, així doncs perquè no deixar via lliure a un jove pintor per decorar la paret principal de la sala de plens de l’ajuntament?
Aquesta ha estat la meva curta però intensa col·laboració als relats conjunts d’aquest mes.
L’enigma d’aquesta setmana es:
Un rei te 10 súbdits, cada un li paga amb un sac en el qual hi ha 10 monedes de 10 grams, però un d’ells li entrega fraudulentament monedes de 9 grams. El rei te una balança digital. Com s’ho farà el rei per descobrir el lladre amb el menor nombre possible de pesades? Quantes pesades farà?
Pel que fa l’enigma de fa dos setmanes:
Com pots posar 12 cavalls en un tauler d’escacs de tal manera que quedin totes les altres caselles amenaçades? (tauler normal de 8×8)
Solució:
Guanyador: McAcbeu
I què millor per celebrar el dia del pare que un post amb nens fent coses sota la atenta i segura supervisió dels pares?
22 exemples de mals pares, com per exemple aquest:
Per si no eren suficient 22 exemples de mala paternitat, doncs 48 exemples més. Com aquest:
Pares que ensenyen a escriure a la seva filla Marta
Quan creixi vull ser com la meva mare. A veure si endevineu a través del dibuix a què es dedica la mare d’aquesta nena. La solució.
Un pare que fa malabarismes amb el seu fill
PD: M’informen que el dia del pare es demà, però bé, demà toca l’endevinalla, i què es més important? Doncs ja està…
Feliç dia del penis!.
No m’ho he inventat! Els japonesos ho celebren cada 15 de març. Japonesos, no cal dir res més… En fi, aprofitarem per fer un post amb “contingut alegre”
Treballar d’apuntador en una peli porno
Perquè després digueu que no hi ha ciència en aquest bloc: La ciència dels orgasmes
Què passaria si la masturbació fos declara il·legal?
Acabem amb recopilació de curiositats sobre el sexe cortesia de Cuanta Razon.
I amb aquesta efemèride no puc fer altra cosa que recomanar veure la peli de Pi (fe en el caos). Naahh no ho feu, es una peli horrible.
Recordeu els SMS? Sí? Recordeu aquells missatges de text que s’enviaven des dels mòbils de primera i segona generació? Us recordeu d’aquells temps abans del whatsup, del blackberry messenger i totes aquestes mandangues via tarifa de dades? Doncs resulta que encara guardo alguns missatges en la bustia d’entrada el meu mòbil. Són missatges que si els treus del seu context tenen la seva gràcia, com a mínim a mi em fan gracia i com que es el meu blog….
Si algú de vosaltres reconeix algun d’aquests missatges com a seu ja pot anar reclamant els drets d’autor…
Per celebrar que m’han tornat a robar la bicicleta avui porto un bonic post pels amants d’aquest transport de dos rodes.
Qui ha dit que les bicis només estan fetes per anar en pla? També serveixen per pujar escales, i sinó que se li preguntin al ciclista que va pujar els 921 graons de l’hotel més alt d’Europa en menys de 20 minuts.
Et fa cosa anar amb bici per por de caure? Cap problema, TMS bicycle està tan ben equilibrada que fins hi tot anant sola no cau.
No tens bici? Potser perquè te l’han robat…? Bé es igual, millor deixar el tema… el cas es que només et calen uns amics i una cinta mecànica.
I per últim aquesta cosa. No estic del tot segur que sigui una bici, però tampoc tinc clar què més podria ser…
Des del juny passat que no llegia cap llibre de Sir Terry Pratchett! No sabíeu les ganes que en tenia! Però se que m’haig de reservar, perquè no crec que l’home aguanti gaire més temps podent escriure i si me’ls acabo tots de cop em posaré trist.
Passem al llibre en si. Es la setena novel·la sobre la Guàrdia de la ciutat, la que s’ha acabat convertint en la subsaga preferida dels fans, i crec que també la meva tot i que si agafem els llibres individualment n’hi ha de millors, però com a saga si, definitivament es la millor.
Els nans i els trolls no s’han portat bé des de… bé, no s’han portat mai bé i punt, però des de la llegendària batalla de la vall del Kloom la rivalitat es va tornar oficial, i cada any que es celebra l’aniversari de la batalla les relacions entre nans i trolls es posen molt tenses. A més a més, cal afegir que uns nans molt influents estan fent un mina sota del mateix AnhkMorpork, dirigits pel grag Chafajamones, i lamentablement aquest mort en estranyes circumpstàncies i el pitjor de tot es que totes les probes apunten cap a un troll. La Guàrdia de la ciutat ha d’intentar descobrir l’autèntic assassí mentre les dues minories ètniques més importants de la ciutat estan apunt de començar una guerra dintre de la pròpia ciutat que de començar s’acabaria extenent a tot el continent. Pobre comandant Vimes, trobar a faltar els dies senzills d’abans quan els problemes es podien solucionar fàcilment com per exemple només habia de fer-se carrec d’un enorme drac que podia cremar la ciutat.
En El Quinto Elefante els agents de la Guàrdia de la ciutat ja va quedar relegats en segon terme en front d’en Vimes, més descarat va ser en Ronda de Noche on pràcticament només en Vimes (o els Vimes…) era el protagonista absolut. Però tot i que Vimes continua portant el pes principal de la història, la resta de la guàrdia compleix un paper secundari molt important per la trama.
En conclusió, es un bon llibre de la Guàrdia, potser no el millor, però si per sobre de la mitja. Com sempre, si fos per mi la Mort tindria més protagonisme igual que el Patrici, que tot just apareix en dos moments puntuals.
Vimes lo miró fijamente. Nunca lo había pensado, pero sí… El pequeño y nervioso Otto, con su operística capa negra de forro rojo, llena de bolsillos para todos sus pertrechos, con sus zapatos negros relucientes, su impecable peinado con flequillo en pico y, no había que olvidarlo, su ridículo acento que empeoraba o desaparecía según con quién hablase, no resultaba amenazante en absoluto. Parecía cómico, un chiste, un vampiro de opereta. A Vimes nunca se le había ocurrido antes que quizá, solo quizá, los burlados eran los otros. Hazles reír y no tendrán miedo.
Aquel jersey era en verdad una prenda espantosa. Tenía un dibujo en zigzag que mareaba, de muchos colores extraños y desafortunados. Parecía algo tejido como regalo por una tía daltónica, el tipo de estorbo que uno no se atreve a tirar por si los basureros se ríen de él y le empiezan a volcar los cubos.
Se entreabrió con un chirrido. Cualquier puerta abierta por un Igor chirriaba. Era un truco suyo.
—A. E. Pésimo será más que aceptable, excelencia —dijo el inspector.
—¿La A es de…? —preguntó Vimes, apartando la mirada del tablón por un instante.
—Solo A, excelencia —respondió el inspector con paciencia—. A. E. Pésimo.
—¿Quiere decir que no le pusieron nombre, solo iniciales?
—Exacto, excelencia
Estar de pie observando al prójimo era, por supuesto, la principal industria de Ankh—Morpork. La ciudad era una exportadora neta de miradas penetrantes.
Empezaron a dedicar a Vimes la mirada universal de los centinelas de todo el mundo, que resumiendo dice lo siguiente: «El punto de partida es que estás muerto; solo mi paciencia se interpone».
¡Libro de objetos perdidos! En los viejos tiempos no lo tenían. Si alguien se presentaba quejándose de que había perdido algún objeto pequeño, bastaba con poner a Nobby Nobbs boca abajo y buscar entre lo que caía al suelo.
Los cordones policiales eran una raya en la arena. Decían: hasta aquí, y ni un paso más. Decían: aquí es donde está la ley. Supera esta línea y te habrás saltado la ley. Superad esta línea, con vuestras hachas enormes, vuestros descomunales manguales y vuestros pesados, pesadísimos garrotes con pinchos, y nosotros pocos, felices pocos, que estamos aquí con nuestras porras de madera, os… os… … vamos, que mejor no crucéis la raya, ¿vale?
—¿Qué haría si le plantease una pregunta directa, Vimes?
—Le contaría una mentira descarada, señor.
—Entonces me abstendré —dijo Vetinari, con una leve sonrisa.
—Desde luego tenemos que hablar con usted —dijo Zanahoria—. ¿Quiere un abogado?
—No, ya he comido.
—¿Come usted abogados? —preguntó Zanahoria.
Ladrillo le dedicó una mirada vacía hasta que hizo acopio del cerebro suficiente.
—¿Cómo se dicen las cosas esas que se hacen como pedacitos si te las comes? —preguntó.
Zanahoria miró a Detritus y a Angua, para ver si encontraba allí alguna ayuda.
—Podrían ser abogados —reconoció.
—Se ponen todas blanduchas si las mojas en cosas —añadió Ladrillo, como si llevara a cabo un análisis forense.
—Es más probable que estemos hablando de galletas, entonces —sugirió Zanahoria.
—Lo mismo sí. En un paquete todo envuelto en papel. Eso, galletas.
—Lo que quería decir —explicó Zanahoria—, era: cuando hablemos, ¿quiere que haya alguien de su parte?
—Sí, por favor. Todos —se apresuró a responder Ladrillo.
Había una multitud de enanos congregados delante del Yard. No parecían belicosos —es decir, no más que el aspecto automático de una especie cuyos miembros, por costumbre y práctica, llevan a todas horas grandes cascos pesados, cotas de malla, botas de hierro y una gran hacha.
Havia una ancha y rugiente poza de agua blanca y neblinosa que en cualquier otra parte tendría un nombre como Caldero del Diablo pero que allí era anónima porque aquello era el valle del Koom y para el valle del Koom no había diablos suficientes ni tenían bastantes calderos.
Nota: 7/10
Pons's blog 