Una dona sap que cada hora passen 6 autobusos del tipus B i 6 del tipus A, i qualsevol dels dos tipus li serveix així doncs mai es fixa amb els horaris ja que passen molt sovint, i així que sempre agafa el primer que arriba sense tenir en compte l’hora, i es fixa que per mitjana, 9 de cada 10 vegades agafa l’autobús A.
Explica el per que de la diferencia de proporcions alhora d’agafar el autobús (posa un exemple de una possible taula d’horaris).
Pel que fa l’enigma de fa dos setmanes: Una persona té uns cubs, amb els quals intenta formar una quadrat, però li falten 7 cubs. Llavors vol fer un quadrat més petit, però li sobren 10 cubs. Quants cubs té? Solució:
7 +10 = 17, per tan 17 es la diferència entre 2 quadrats.
17 = n^2 – p^2 = (n+p) * (n-p) = 1*17
Llavors com que son consecutius n-p = 1, llavors n + p = 17
I trobem que els únics nombres consecutius que sumen 17 son el 8 i el 9
Llavors la persona té 8^2 + 10 = 74 cubs.
Guanyador:McAbeu i mig punt per l’allau per posar l’equació.
Mentre pintava ell pensava: Ha! Com l’he enredat fent-la creure que soc un famós pintor!
Mentre posava ella pensava: Ha! Com l’he enredat fent-li creure que soc una model famosa!
Modèstia a part, però crec que em mereixo el premi al relat conjunt més concís d’aquest mes.
Últim dia amb el final de la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui l’agrupació es una mica dispersa, avui toca totes les pel·lícules que no encaixaven en les altres categories.
La princesa promesa: Si agafes tots els tòpics dels contes de fades i els ajuntes tots, hi poses bon humor i poses personatges memorables al davant de tot, que et forma? Shrek? No! Ni de conya! Tens la princesa promesa! Hi ha amor, hi ha humor, hi ha acció, hi ha mort, hi ha drama, hi ha la millor lluita d’espases, hi ha de tot! Soc Iñigo Montoya, tu vas matar al meu pare, preparat a morir!
Duel de craks
Amelie: Qui ha dit que les pel·lícules romàntiques no tenen cabuda en la meva llista? Amelie es el millor exemple de com fer una peli maca i que no sigui cursi. El film destil·la bon rotllo i alegria per tot arreu sense ser embafador. Amelie aconsegueix fer feliç a la gent del seu voltant amb tot de petits detallets genials. A part de posar de moda els nans de jardí viatgers.
A Amelie li agrada…
Gladiator: El Ridley Scott va decidir rescatar una peli de romans quan feina molt que ningú apostava per elles i la va encertar de ple. Bona acció, una trama senzilla però eficient. Només començar ja tenim una lluita espectacular entre els romans i els bàrbars, i les escenes de lluita la arena també son molt bones.
“Mi nombre es Máximo Décimo Meridio, comandante de las tropas del norte, general de las legiones Félix, leal servidor del verdadero emperador, Marco Aurelio. Padre de un hijo asesinado, marido de una mujer asesinada, y alcanzaré mi venganza, en esta vida o en la otra”.
Salvar al soldat Ryan: El millor de la peli està al començament. Es la fantàstica escena del desembarcament aliat en una platja infestada d’alemanys. De totes les pel·lis bèl·liques que he vist, aquesta escena les supera a totes. Però el film continua sent bo després de l’espectacle visual inicial. Hi ha franctiradors, tot tipus de blindats alemanys, metralladores amb un calibre brutal, etc. No m’estranya que després d’aquesta obra mestra en Hanks i el Spielberg en tinguessin ganes de més i fessin la meravellosa Germans de sang.
Millor haver-se quedat a casa aquell dia
Braveheart: Perquè serà que els catalans sempre ens acabem identificant amb els pobles oprimits com ara els escocesos? A la realitat en William Wallace no es pintava la cara de blau ni era un pobre desconegut amb una espasa enorme, però a qui coi li importa la fidelitat històrica quan tallen caps com aquell qui talla pastanagues? A més, que no tot es violència i ensenyar el cul al enemic, perquè qui no s’emociona quan en Wallace fa el discurset sobre la llibertat?
Puede que nos quiten la vida… Pero jamás nos quitaran la Libertard!
Cadena Perpetua: Pel·lículon amb majúscules. Es de les pocs films que crítica i públic es posen d’acord per deixar-la pels núvols. Tot i ser del tòpic tema presidiari, i que sigui una peli llarga, en absolut es fa pesada. Serà que els actors son realment bons? Serà que la història emociona? Serà que el protagonista es un crack? Serà que el final es molt maco? Tot això i més. Segur que aquesta peli també estarà entre les vostres pelis preferides, i si no ho està es que no l’heu vist.
Tornar a sentir-se normal
American Beauty: No podia ser que fes una llista de les millors pel·lícules i no aparegués en Kevin Spacey com a protagonista! American Beauty es l’america autèntica, es el somni americà real. Es un tio amb problemes, un adolescent amb problemes, una adolescent amb problemes, un veí amb problemes, tothom té problemes! En una societat perfecte e idíl·lica com a Amèrica tothom hauria de ser perfectament feliç amb la vida solucionada, doncs no es així, ningú està bé. Si fins hi tot es pensen que filmar una bossa de plàstic es art! Acabes la pel·lícula pensant: “Doncs quina merda tot plegat”.
La meva feina consisteix en…
Django desencadenat: Christoph Waltz no es el protagonista, però com si ho fos. Tota la pel·lícula funciona gràcies a ell (altre cop com a Maleits malparits). Tot i que s’ha de reconèixer que els papers de DiCaprio i Samuel L. Jackson també son molt bons. Però el caràcter i la seguretat que demostra el dentista es inigualable. La peli es exagerada com ella sola, només cal mirar el litres i litres de sang, es fantàstic, es Tarantino. Son 2 hores i tres quarts que no vols que s’acabin.
El KKK en acció.
Continuem amb la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui toquen les pel·lícules que fan paròdia del gènere en el que pertanyen. Se que en general aquest tipus de pelis no son gran cosa, però personalment a mi em fan molta gràcia que voleu que us digui.
El quinto elemento: Ciència ficció al estil Luc Besson, amb acció, humor, armes ben grosses, una opera ben animada i el destí de l’univers a les mans d’una pelroja i un taxista. Qui havia dit que cal tenir uns grans pits per ser sexy? que li preguntin a la Milla Jovovich i el seu estrany i morbós vestidet blanc. En resum, ciència ficció ben fresca i original.
Això es opera
Una terapia perillosa: Es cert, aquesta peli no està mai en les llistes de les millors pel·lícules de ningú, però està en la meva llista, què passa? A mi m’encanta veure tot un actoràs amb majúscules com Robert de Niro parodiant-se del tipus de pelis de mafiosos que l’han portat a la fama. Mira que en Billy Cristal no m’agrada gaire, però sense arribar a fer un bon paper, tampoc fa nosa en la pel·lícula que es portada completament gràcies a Robert de Niro que es tan bo quan fa papers seriós que quan fa comèdia.
“Es usted bueno, es muuuy bueno”.
Falses aparences: Sí, ho reconec, no se que fa aquesta peli en aquesta llista. Però hi ha una sèrie d’elements que fan que aquesta peli normalilla es converteixi per mi i pràcticament només per a mi en una bona peli. El primer de tot es Matthew Perry, en Chandler de Friends, de fet, el meu personatge preferit de Friends, que justament en el film fa de Chandler total. Per altra banda en Bruce Willis en una peli totalment d’humor, auto-parodiant-se, tot fent el mateix paper de tio dur de sempre per mi es de lo més divertit. Ei! i la trama sense arribar a ser excel·lent, no està pas malament!
La dona d’en Matthew Perry es dolenta
Els Mercenaris 2: Per mi no hi ha res més divertit que veure els actors fent-se auto-paròdia dels personatges que interpreten. I si en els mercenaris 1 ho intentaven, en els mercenaris 2 ho aconsegueixen. Un munt d’avis en mig d’una peli d’acció rient-se d’ells mateixos, recopilant les frases memorables de les seves millors pelis, exagerant els seus personatges i… Chuck Norris fent de Chuck Norris.
Chuck Norris es Deu
Mars Attacks!: Fart de la típica peli d’extraterrestres malvats que ataquen la terra? Fart de la típica peli d’extraterrestres bon jans que es vol posar en contacte amb la terra? Els terrícoles sabem reaccionar quan ens ataquen molt fàcilment. Els terrícoles intentem posar-nos en contacte quan venen en so de pau. Però quan les intencions dels extraterrestres semblen una cosa però son una altra estem totalment venuts (menció especial a la escena dels francesos). En resum, una paròdia genial del gènere d’extraterrestres.
Aquesta escena representa l’esperit de la pel·lícula
Maleïts malparits: Es cert, el títol en català sona ridícul, però què hi farem… El que importa no es el títol, el que importa es que Tarantino s’ha atrevit a fer conya sobre els Nazis, a fer conya sobre un Hitler histriònic, exagerat i pràcticament dement, tan es que la història real no sigui així, Tarantino fa el què vol perquè gaudium. I un altre tòpic capgirat, els aliats que en comptes de ser valents soldats heroics son uns carnissers sapastres. Tot això sense parlar de l’espectacular Hans Landa, un nazi tan ben actuat i tan ben malparit que… que… no tinc paraules.
Italians natius de la Itàlia profunda
Continuem amb la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui toca repassar les millors sagues, tot i que d’alguna només es salva la primera part, i no miro a ningú senyors pirates…
Indiana Jones i l’última creuada: Què dir de la pel·lícula d’aventures per excel·lència?! Dieu-me una peli d’aventures millor i us diré que us equivoqueu. Si l’Indiana ja es divertit sol encara millora emparellat amb el seu pare. La peli ens ha deixat grans escenes memorables com l’Indiana lligant d’esquena amb el seu pare e intentant arreglar la relació paterno-filial, mentre aquest crema l’habitació. Sense dubte la millor de la trilogia! Sí, he dit trilogia, algú recorda una quarta part? Jo no…
Treball en equip pare i fill
Indiana Jones: A la recerca de l’arca perduda: I pensar que podrien haver espatllat la segona millor (després de l’última creuada) d’aventures posant en Tom Selleck en comptes d’en Harrison Ford! Sort que la van fer tal com va ser i podem gaudir de les aventures del descarat Indiana. Qui no te gravada la seqüència de l’Indi perseguit per una bola gegant? Gràcies a l’Indi vaig aprendre que els Nazis son els millors dolents que una peli pot tenir.
Perquè l’escena original ja la teniu molt vista. Em disculpo per la qualitat la gravació.
La guerra de les galàxies V: L’imperi contraataca: Què dir de la millor part de la trilogia (sí, trilogia, lo altre es… es… no se que es, però no es Star Wars, no estic dient que siguin males pelis, com a mínim la dos i la tres, però Star Wars no es.) més famosa del cine? A més, el imperi contraataca sobresurt per sobre de les altres, si es que això es possible. Es la part que tot va malament, en Han carbonitzat, els rebels sense fer res, el cantó fosc guanyant totes les batalles, i no es destrueix cap estrella de la mort de manera ridícula.
Quan costarà un AT-AT?
La guerra de les galàxies IV: Una nova esperança: Cal que afegeixi alguna cosa més a part de que no es tan bona com la cinquena, però casi casi? No, oi? PD: Mira que no donar-li medalla al Chewabaka!
Un destructor imperial es gros, realment gros.
La guerra de les galàxies VI: El retorn del Jedi: Sabeu perquè està gairebé a l’alçada de les dues anteriors i no les iguala? Pels Ewoks, evidentment. Tot i això, s’ha de dir que en George Lucas abans molava i molt! Tan debò algú li hagués impedit continuar fent pel·lícules…
Calia que digués aquest “Nooo!” senyor Lucas?!
El senyor del anells: El retorn del rei: Perquè si haig de triar alguna de la millor trilogia d’aventures fantàstica (recordeu que Star Wars no es fantàstica, es ciència ficció, i Indiana Jones no es fantàstica, es simplement aventures) em quedo amb aquesta. Es la última part, el desenllaç, amb la batalla més èpica (he esborrat la part final dels fantasmes que formen una massa de mocs verds de la meva ment). Perquè s’ha de felicitar a Peter Jackson per haver fet una bona adaptació d’un bon llibre. Bones escenes, bona música, bona trama, un elfs relativament poc efeminats, uns orcs ben lletjos, uns arbres lents però molt grossos i uns herois amb un parell de … peus peluts.
Avui no es aquell dia
El senyor dels anells: Les dos torres: Es la segona millor part de l’aventura a la terra mitja. Mentre els Hobbits no fan gran cosa, els humans han de resistir com poden en una batalla contra un munt d’Orcs realment espectacular. Excel·lent senyor Jackson, excel·lent.
“Espera mi llegada con la primera luz del quinto día, al alba mira al este”
El senyor dels anells: La comunitat de l’anell: Perquè sigui la més fluixa de la trilogia no vol dir pas que sigui una mala peli. De fet podriem veure tota la trilogia com una sola pel·lícula, una sola peli condemnadament llarga, però una sola peli en el fons ja que explica una sola història. Ja he lloat abans la feina del senyor Jackson, no?
Els Nazgûl estan una mica secs
Pirates del Carib: La maledicció de la Perla Negra: Sempre m’han distret les pelis d’aventures i si va de pirates, doncs encara millor! I si el pirata es interpretat per un excèntric Johnny Depp doncs encara molt molt millor! Quina llàstima que la resta de parts de la saga sigui un exemple clar de com allargar una peli perquè si sense tenir una trama amb sentit.
Jack Sparrow, el motiu perquè aquesta peli estigui en aquesta llista:
Continuem amb la llista de les meves 35 pelis preferides. Sense més dilació avui films de Ciència ficció:
Cube: Una peli que no s’assembla a cap peli. Una peli angoixant com poques. Una peli de por on no hi ha monstre ni assassí ni dolent. Una peli tensa i inquietant com poques, que no fa servir trucs barats com la música per sorprendre, de fet, ni tan sols hi ha cap música en tota la peli. Una peli que no tens ni idea de cap on anirà, no saps què hi haurà a la propera habitació.
Us deixo amb la primera escena
Terminator 2: Qui ha dit que les segones parts no eren bones? En aquest cas la successora no només iguala la original sinó que la supera. Per si no fos prou problema que un robot assassí provinent del futur et vulgui matar, imaginat que un robot assassí provinent del futur i millorat perquè sigui indestructible et vulgui matar. Acció de la bona representada per un actor que ja porta la cara inexpressiva de robot incorporada de sèrie.
Perquè ningú dispara una retallada mentre condueix una moto com ell fa
Matrix: Soc informàtic, es pràcticament obligatori que Matrix estigui entre les meves pel·lícules preferides! Hi ha efectes especials xulos, hi ha acció i ritme, hi ha una història d’un mon virtual, hi ha conspiracions, hi ha agencies secretes, hi ha Keanu Reeves vestit de capellà, que més vols?! En resum una pel·lícula trencadora i original com poques s’havien fet fins al moment.
Pastilla blava o vermella
Jurassic Park: Aquesta es la primera peli que vaig veure al cine que em va realment impressionat. Però heu vist que grossos que son els dinosaures?! Ocupen més que tota la gran pantalla del cine! Perquè potser es un problema si et persegueix un assassí, però no es res comparat amb un grup de velociraptors amb ungles llargues com navalles o la por que tens al veure com tremola el terra perquè un bitxo que menja vaques com aperitiu està apunt de empassar-se el jeep en el que vas.
Sí, sí, una fulla molt interessant però…
Aliens, el retorn: (a.k.a alien 2). La primera alien va ser la primera que va obrir la veda de les pel·lícules de sustos (que no de por) en ambients xungos. Però la segona va anar molt més enllà. En la segona, a part dels sustos tenim un grup de marines durs, molt durs, molt molt durs, que poden en tot vaja, però es faran caca quan vegin la festa que els aliens tenen muntada en aquell planetoide miner de mala mort. Perquè no hi ha enemic més malparit que un que es ràpid, llefiscós, amb ungles esmolades com ganivets, una cua esmolada com un ganivet i una boca dins d’una boca amb dents esmolades com ganivets i per si no es suficient que àcid quan el fereixes. Ah, si i el truquet del gavinet del Bishop xD
L’escena del ganivet (podeu obviar a partir del 0:25)
Atrapat en el temps: No! No es diu “El dia de la marmota”, es diu “Atrapat en el temps”. Tot i que es en essència una pel·lícula romàntica es veu catapultada en aquest rànquing de les millors pel·lícules gràcies al seu humor i sobretot als cicles temporals. I mira que no soc gaire fan d’en Bill Murray (tampoc en soc detractor) però en aquesta pel·li ho fa bé el malparit.
Atracament ben planejat
Els Venjadors: Tot i ser totes molt bones, en una llista de 35 pel·lícules es normal que entre la més bona de totes a la més fluixeta hi hagi diferència de qualitat, tot i això, per mi els Venjadors es una molt bona pel·lícula, a més a més suposo que el dia que la vaig veure devia estar de molt bon humor per què tinc molt bon record, se que m’ho vaig passar molt bé entre les confrontacions entre els superherois per llimar asprors, bé, que coi, es l’Ironman que es fica amb tots perquè es un sobrat de l’hòstia. Fins hi tot amb personatge que no contava que serien gran cosa com el cas d’en Hulk em van sorprendre gratament. I sobre la trama? A qui coi li importa que la història sigui una tonteria si la acció es espectacular? Els Venjadors es una peli per gaudir i ho aconsegueix àmpliament.
Tony Stark contra un semi Deu
Primer va ser la Gemma, després va ser la rits i després no ho se, però segurament algú més haurà seguit amb la idea de les 35 pelis de la seva vida.
Després de fer el post he vist que hem quedava massa llarg per l’estil de posts d’aquest bloc. Què havia de fer? Fer un post excepcional? Empatxar els lectors amb grans quantitats d’informació que no podrien assimilar? Pons’s Blog sempre pensa en els seus lectors, per això he decidit repartir el post en tots els dies d’aquesta setmana.
Fent un càlcul senzill surt que 35 pel·lícules dividides en 5 posts toquen a 7 films per dia. Però això seria en un bloc previsible i aquest bloc es imprevisible (menys en les dates i hores de publicació que son d’una previsibilitat absoluta…)! Així doncs he intentat dividir les pel·lícules en 5 categories, una categoria per cada dia de la setmana. Tampoc he pogut ser gaire estricte amb les categories si volia que cada dia tingués més o menys el mateix nombre de pelis, o sigui que sigueu comprensius.
Amb tots vosaltres els millors Thrillers!
Snatch. porcs y diamants: Com a cançó de gel i foc m’agraden les històries de diferents personatges que s’acaben creuant unes amb les altres. Suma-li punts si els personatges son molt carismàtics. Suma-li punts si hi ha acció. Suma-li punts si hi ha humor. Suma-li punts si la trama es molt bona. Suma-li punts si hi ha violència. Suma-li punts si el ritme es trepidant. I en total obtens la meva peli preferida.
Amb tots vosaltres…Tony dientes de bala!
El club de la lluita: Les pelis on les coses no son el que semblen sempre m’han agradat sempre i quan la cosa no estigui agafada amb pinces i aquest no es el cas. A part, el talent Brad i Edward en aquest film es i-m-p-r-e-s-s-i-o-n-a-n-t!
Poco a poco todos lo entendemos?
Saw: La primera, la original, la trencadora. Perquè tot i que s’havien fet pelis de psicòpates sonats, pel meu gust, cap havia sabut integrar tan bé la tensió i el thriller amb el gore. I haig de reconèixer que el final no me l’esperava pas. Es una llàstima que la saga hagi caigut en decadència tan ràpidament en les altres parts, cada una molt pitjor que la següent. I què voleu que us digui, entre bons psicòpates ens admirem…
La versió de Scary Movie 4
Ocean’s Eleven: Què passa quant ajuntes un grapat d’estrelles en una mateixa pel·lícula? Doncs que s’acaben eclipsant uns als altres, però això no es problema per Ocean’s Eleven que continua funcionant molt bé. El film ofereix el que promet, un atracament original, espectacular e inversemblant per tot lo alt. Es una peli típica i tòpicament Hollywood? Si, i què? a mi em va agradar.
Adéu a la lluminosa Las Vegas
Seven: Si busqueu la definició de thriller trobareu com a resposta aquesta pel·lícula, a més a més sense dubte. Com aconseguir llançar a la fama a en Brad Pitt? Fàcil, fes una bona pel·lícula amb un assassí en sèrie ben rar i pertorbat i acompanya’l amb el bo d’en Morgan Freeman que sempre cau bé a tothom.
Fins hi tot els crèdits son bons
Ara farà uns 4 anys, una companya de feina… si, en el meu mon laboral també hi ha noies qui ho diria, oi? Si voleu, com a mostra de que realment existeixen teniu l’ahse, saluda ahse. Però en aquest cas la companya no era l’ahse. El cas es que es va sorprendre molt que sent com soc no m’hagués llegit durant la meva adolescència un llibre de culte anomenat Demian de l’alemany Hermann Hesse. I ja ho veieu, més de dos anys després des de que no treballem junts i no hem tingut cap més contacte he decidit fer-li cas i llegir Demian.
El llibre relata en primera persona maduració d’en Sinclair. Comença sent un nen innocent, sincer, feliç i bon jan com tots els nens, fins que sense donar-se ni compte es veu atrapat en un engany d’un nen més gran que li farà xantatge, arrel d’això descobreix que la vida no son flors i violes i que tret del mon feliç de la família amb el seu pare i mare i les seves dues germanes grans que l’estimen, la resta del mon es perillós, per si tot això no fos prou desconcertant en la seva apareix en Demian, un nen un parell d’anys més gran que el protagonista que no sembla un nano, actua en part com un adult però sense ser-ho. Per en Sinclair, en Demian es converteix en una espècie de psicòleg que el farà reflexionar sobre que els coses no son sempre tal i com en les expliquen, i que si hi dones un parell de voltes segur que descobreixes un nou significat.
Fins aquí penses que val, que està bé, que si hagués llegit aquest llibre just en l’adolescència encara hagués estat més bé. Però després comença amb l’institut, comença la decadència, la beguda, els llargs passeigs, les reflexions sobre la vida, la típica etapa d’expressió artística, el rotllo de la part divina i la part demoníaca, bla bla bla i tots aquest rotllos que et fan entendre perquè ràpidament aquesta novel·la trencadora en la seva època (primera guerra mundial) es va convertir ràpidament en una novel·la de culte. Però a mi no em van aquestes coses. I menys quan ja estic crescudet. Però s’ha de reconèixer que el llibre està ben fet, per exemple, lo típic que diuen dels llibres, lo de evolucionar els personatges, aquí està claríssim, seguim al protagonista durant la seva formació i va canviant sense parar, com aquell qui diu, a cada pàgina nova el protagonista ja ha canviat. En resum, que si us agraden els llibres que van sobre el procés d’aquesta època tan truculenta i plena de canvis interns i externs que es l’adolescència aquest es el vostre llibre.
Ah si! Em faltava parlar del final! Es el pitjor de tot. Els últims capítols sembla que l’autor escrigui el primer que li passa pel cap encara que no vingui a compte i ho endolla com a pensaments del protagonista, o això es el que m’ha semblat a mi. Per no parlar del final de tot, que sembla que algú li hagi dit al autor “Va! vinga! acaba això!”, i hagi triat pel recurs fàcil per acabar el llibre ràpidament. Nota:3/10
Una persona té uns cubs, amb els quals intenta formar una quadrat, però li falten 7 cubs. Llavors vol fer un quadrat més petit, però li sobren 10 cubs. Quants cubs té?
Recordeu que m’agraden les solucions amb raonament!
Pel que fa l’enigma de fa dos setmanes: En un joc infantil es posen tots els nens en un cercle i es començar a recitar una frase de 13 paraules, de tal manera que a cada paraula es va passant de un nen al altre, a la paraula número 13 queda eliminat el nen. Sabent que en el cercle hi havia 8 nens, anomenats de A,B,C..H i que es contava en el sentit de les agulles del rellotge i que després de eliminar 7 vegades als nens corresponents, es va salvar el nen C, per quin nen es va començar a contar? Solució:Per trobar la solució comencem a contar per exemple per A i anem contant 13 i taxem la lletra que toqui, el resultat final serà que li toca a G, Per tan per què es salvi C que està oposat a G s’ha d’haver començat a contar per E. Guanyadora:Yaiza I mig punt pel programa en C++ de l’ahse.
Ja fa un parell d’anys que corre Españistan. Però a mi ningú m’imposa el meu ritme lector! Ni tan sols Aleix Saló! El creador d’aquest còmic divertit i ple de referències freaks, la primera i més evident la del senyor dels anells, i alhora satiritza sobre la situació que ens ha portat la bombolla immobiliària amb hipoteques que valen molt més que el valor real del pis.
A través d’un pobre cani a l’atur que ha viscut per sobre de les seves possibilitats gràcies a la bombolla immobiliària que semblava que no hagués de petar mai, ens embarquem en un viatge a través dels organismes burocràtics de l’estat i els bancs. Si expliqués més us estaria destripant el còmic perquè es molt curtet.
Per acompanyar el còmic tenim el ja famós vídeo: Españistán, de la bombolla Immobiliària a la Crisis
Bienvenidos al país con el mejor sistema educativo de toda África. El país de las hipotecas crecientes y los sueldos menguantes, una democracia joven que lo mismo te patenta la fregona que te planta un adosado sobre una fosa común por aquello de cerrar viejas heridas.
Bienvenidos al país con los directivos mejor pagados de Europa y la tasa de paro más alta del mundo libre. El país donde el 65% del dinero circula en billetes de 500, la nación de naciones con más idiomas, bailes regionales y cocaína por habitante del planeta. La capital mundial del currículum vitae, el neón en los bajos y el inglés nivel medio, orgullosos inventores de la hipoteca a cincuenta años y el minipiso cuco pero asfixiante.
Bienvenidos a este fantástico país donde los ingenieros son parias y las chonis líderes de opinión, ¿me entiendes? Donde la innovación es un anglicismo y la prensa un conglomerado de propagandas con sudoku adjunto. El país donde los políticos inauguran descampados no vaya ser que alguien, algún día, monte ahí un hospital.
Digan hola a nuestros jueces progresistas y a nuestros jueces conservadores. Somos tan demócratas que lo tenemos todo bipolar. Aquí los poderes del Estado están separados por paneles corredizos de Pladur para agilizar el tránsito de maletines.
¡Contemplen el milagro económico erigido con poderosas vigas de arena de playa! Si no te gusta cómo están las cosas, manda un SMS con el texto LA GRAN FIESTA DE LA DEMOCRACIA y entrarás en el sorteo de un contrato como mano de obra barata más allá de Pirineos.
Tomen asiento y disfruten del país donde la corrupción es avalada democráticamente, el balcón desde el que Europa salta a la piscina con resultado de traumatismo craneoencefálico y repatriación de cadáver.
Griten conmigo: ¡bajo los adoquines están las máquinas perforadoras compradas al primo del alcalde!
Bienvenidos a Españistán.
Nota: 9/10
Si, heu llegit bé, es un 9 sobre 10 i no té res a veure amb Terry Pratchett. De fet, si hagués posat alguna referència a Terry Pratchett potser s’hagués emportat el 10 de 10, a veure si en Simiocràcia la trobo.
Avui Simpsons! ……. Dels antics, es clar! Bé Yuhuuuu! Bé!
He arreglat els censurats! I de pas algun més de regal :D
Debido a us muchos años como tecnico en una central nuclear…
Uh que semblante tan maquiavelico
Os prestaré toda mi atención
Homer no es comunista…
Relacionat
Esa cosa que…
Golpe de remo
Callad…!
Escoceses…
Os prestaré toda mi atención
El perro
Los que sean de una raza que domine los viajes intergalacticos que levanten la manoTota la raó, lo últim no es vídeo, es tan sols una imatge que no té gaire a veure amb l’escena de la frase, però es que em van esborrar el vídeo…
Pons's blog 