Victus – Albert Sánchez Piñol (608 pàgines)
Suposo que ja em coneixeu els meus gusts literaris, i si encara no els coneixeu no serà perquè no hagi escrit més de 200 posts sobre llibres… El cas es que sempre fujo de qualsevol cosa que faci pinta a novel·la històrica com aquell qui fuig de les malalties venèries, però Victus venia recomanat per un amic que no recomana gaires llibres, però quan recomana encerta, de fet, que jo recordi l’anterior que m’havia recomanat es que em llegís alguna cosa de Terry Pratchett ara fa molts i molts anys, amb aquests antecedents, com podia negar-me a la seva recomanació?
Ens trobem a principis del segle XVIII, el nostre protagonista es el Martí Zuviría, un noi català que té la sort d’estudiar amb un mestre enginyer francès de renom mundial. A partir d’aquí els fets el porten cap a la guerra per la successió en el tro d’Espanya entre els Filipistes i els Carlistes. En fi, tots sabem com va acabar la cosa, no? Doncs el llibre ens explica la història a través de la vida d’en Martí, un personatge anònim que va estar en contacte amb tots els protagonistes d’aquesta fita històrica.
L’autor es permet escriure com vol i amb punts de vista clarament parcials i fins hi tot amb punts de grolleria ja que el llibre està narrat des del punt de vista de les memòries del Martí a les portes de la mort. La història es dinàmica i àgil gràcies al personatge carismàtic d’en Martí, i també als secundaris amb caràcter que van apareixent per tota la novel·la. Fins hi tot, vas aprenent una mica d’història sense donar-te ni compte. Bé, al final del llibre es més descarat i et posen una cronologia amb els fets reals, i una breu descripció dels personatges reals que apareixen en el llibre, però podeu fer com jo i llegir-ho en diagonal i així no aprendreu gaire.
La primera quarta part per mi es la més divertida i la que més enganxa, es la curiosa formació amb el mestre francès, la segona quarta part son les batalletes per espanya entre un bàndol i l’altre i el Martí fent el trànsfuga pel mig. La última meitat es el setge de Barcelona, la part més dura, fins que arriba al final melodramàtic total, i vulguis que no, al cap de 600 pàgines has agafat estima al protagonista i als secundaris i et sap greu acabin d’aquesta manera.
En resum, si a mi m’ha agradat el llibre, i no es de cap dels meus generes preferits, perquè no us ha d’agradar a vosaltres? Perquè teniu un mal gust literari? Possiblement…
Se produjo un silencio tal que podía oírse la carcoma royendo las sillas, y no es una figura retórica.
En general los franceses son más abiertos de espíritu de lo que la gente cree. Eso sí, no intente usted convencerlos de que quizás, solo quizás, y según la opinión de algunos cartógrafos entendidos en la materia, París no es el centro geográfico del planeta Tierra. No van a discutírselo; simplemente pensarán que es usted un pobre infeliz.
Vauban era tan fanático de la limpieza que se bañaba una vez a la semana. Yo no soy partidario de los excesos, pero es que Anfán y Nan nunca habían estado más cerca del agua que dos piedras del desierto.
Nota: 7/10
Pons's blog 