Demian – Hermann Hesse (68 pàgines)
Ara farà uns 4 anys, una companya de feina… si, en el meu mon laboral també hi ha noies qui ho diria, oi? Si voleu, com a mostra de que realment existeixen teniu l’ahse, saluda ahse. Però en aquest cas la companya no era l’ahse. El cas es que es va sorprendre molt que sent com soc no m’hagués llegit durant la meva adolescència un llibre de culte anomenat Demian de l’alemany Hermann Hesse. I ja ho veieu, més de dos anys després des de que no treballem junts i no hem tingut cap més contacte he decidit fer-li cas i llegir Demian.
El llibre relata en primera persona maduració d’en Sinclair. Comença sent un nen innocent, sincer, feliç i bon jan com tots els nens, fins que sense donar-se ni compte es veu atrapat en un engany d’un nen més gran que li farà xantatge, arrel d’això descobreix que la vida no son flors i violes i que tret del mon feliç de la família amb el seu pare i mare i les seves dues germanes grans que l’estimen, la resta del mon es perillós, per si tot això no fos prou desconcertant en la seva apareix en Demian, un nen un parell d’anys més gran que el protagonista que no sembla un nano, actua en part com un adult però sense ser-ho. Per en Sinclair, en Demian es converteix en una espècie de psicòleg que el farà reflexionar sobre que els coses no son sempre tal i com en les expliquen, i que si hi dones un parell de voltes segur que descobreixes un nou significat.
Fins aquí penses que val, que està bé, que si hagués llegit aquest llibre just en l’adolescència encara hagués estat més bé. Però després comença amb l’institut, comença la decadència, la beguda, els llargs passeigs, les reflexions sobre la vida, la típica etapa d’expressió artística, el rotllo de la part divina i la part demoníaca, bla bla bla i tots aquest rotllos que et fan entendre perquè ràpidament aquesta novel·la trencadora en la seva època (primera guerra mundial) es va convertir ràpidament en una novel·la de culte. Però a mi no em van aquestes coses. I menys quan ja estic crescudet. Però s’ha de reconèixer que el llibre està ben fet, per exemple, lo típic que diuen dels llibres, lo de evolucionar els personatges, aquí està claríssim, seguim al protagonista durant la seva formació i va canviant sense parar, com aquell qui diu, a cada pàgina nova el protagonista ja ha canviat. En resum, que si us agraden els llibres que van sobre el procés d’aquesta època tan truculenta i plena de canvis interns i externs que es l’adolescència aquest es el vostre llibre.
Ah si! Em faltava parlar del final! Es el pitjor de tot. Els últims capítols sembla que l’autor escrigui el primer que li passa pel cap encara que no vingui a compte i ho endolla com a pensaments del protagonista, o això es el que m’ha semblat a mi. Per no parlar del final de tot, que sembla que algú li hagi dit al autor “Va! vinga! acaba això!”, i hagi triat pel recurs fàcil per acabar el llibre ràpidament.
Nota:3/10
Pons's blog 