Cas típic 1540: noi li agrada noia, noi li agrada relaxar el ritme

Avui toca comunicar-vos una noticia que us deixarà més desencaixats que el novè capítol de la tercera temporada de jocs de trons. Ha arribat el juliol, i com els seguidors més fidels del bloc sabran, vol dir el ritme de publicació del bloc baixa i es relaxa. Durant tot el juliol i tot l’agost passarem dels 5 posts setmanals a només 3 posts setmanals (dilluns, dimecres i divendres). Ei! no us queixeu! Hi ha molts blocs que ja voldrien aconseguir un ritme de tres posts setmanals! Ànims, que dos mesos passen volant! Entre vacances, la platja, la calor, les cerveses a la fresca i tot plegat no us donareu ni compte i ja estarem altre cop al setembre amb les cinc entrades setmanals de rigor.
Per si tot això no fos una mala noticia suficient me’n vaig de vacances i no tornaré fins al 8 de juliol o sigui que també suspendré tots els pots de tota la primera setmana de juliol. Per tan us deixo en pau fins aquest dilluns no l’altre. De fet, donat que ni jo publicaré i no comentaré en els vostres blocs, no us valdria pas la pena agafar vacances vosaltres també i així deixem la catosfera tranqil·la, què us sembla? D’aquesta manera evito els remordiments de consciència de donar-li botó de “mark all as read” en el lector de feeds quan torni. Es broma! Que no pas tinc remordiments jo!
Per cert, pels que us preocupeu de les endevinalles que es publiquen dimarts si i dimarts no, doncs simplement quedaran suspeses fins al setembre.

Cas típic 1539: noi li agrada noia, noi li agrada CSI Las Vegas per sobre de qualsevol altre CSI

Els múltiples posts de CSI demostren que soc un gran fan de la franquícia. De Las Vegas: 1222 1218 1213 883, 721, 540, 474, 442, 162. En menor mesura de CSI NY 1222 1218. I fins hi tot de CSI Miami 1448 1222 1218 1213 162, 27. Així doncs perquè no un altre post més sobre CSI? Esclar que si! A més, en aquest bloc mano jo…
Comparar CSI Las Vegas amb les altres dos CSIs es com comparar un Ferrari amb un Citroen i un Fiat, si, els tres son cotxes, però hi ha nivells i nivells. Però perquè son tan diferents si els tres van del mateix? Primer de tot pels personatges. Agafa el personatge més soso de CSI Las Vegas i tindrà més carisma que qualsevol dels personatges dels altres CSIs, bé, exceptuant el nazi de l’Horatio, que de tan exagerat fa gràcia. Només cal veure els principals de Las Vegas, primer va ser el Grissom durant molt de temps, però tot i ser un personatge discret va omplir amb el seu caràcter peculiar tots els capítols de les primeres temporades. Després van posar el Ray Langston (Laurence Fishburne), però haig de reconèixer que no va funcionar massa, i ràpidament van posar en Russell (Ted Danson), un personatge desconegut per aquells que no son fans de CSI Las Vegas ni de Daños y perjuicios, però molt admirat per tots els que ho som.
Però els personatges no son la única diferència. El casos son millors, molt més originals, molt més impactant, molt més diversos, amb molta més gràcia. I es estrany, perquè teòricament els tres CSIs comparteixen els guionistes, però per algun motiu sembla que s’inspirin més quan escriuen per Las Vegas.
CSI Las Vegas va ser la primera, i no dic només el primer CSI sinó la primera sèrie moderna. Abans les series totes eren iguals, eren culebrons dramàtics tots iguals, semblaven telesèries d’antena 3 de diumenge a la tarda, era horrorós. El CSI ho va canviar tot començant pels seus efectes especials que et porten literalment dins del cadàver fins a la seva manera d’explicar una història, sense anar més lluny, el primer capítol després d’ensenyar-te el primer dia d’una CSI novella en el mon de la policia forense, quan pensaves que la sèrie aniria seguint la evolució d’aquesta noia, fan un cop d’efecte final i se la carreguen sense miraments.
Per tot això i molt més CSI Las Vegas es una sèrie de visionat obligatori del seu primer capítol fins al seu capítol 293 i continua!

Cas típic 1538: noi li agrada noia, noi li agrada el diari d’en Greg

El diari de Greg – Jeff Kinney (224 pàgines)

El diari de Greg es un llibre sobre un pre-adolescent per a pre-adolescents. Sou un pre-adolescent? Si la resposta es negativa fugiu d’aquest llibre.
Bé, potser he estat un pel massa dur. En Greg es un noi d’uns 12 anys? any amunt any avall, que importa? El cas es que escriu un diari amb les coses que li passen. I resulta que li passa lo tòpic que li passa a un nano de la seva edat. La gràcia del llibre suposo que es el seu humor, un humor que no fa per mi. Llavors, perquè s’ha venut tan i han fet un munt de continuacions? La veritat, no en tinc ni idea, els camins dels bestsellers son realment inescrutables. Suposo que si fos un pre-adolescent em faria més gràcia ja que entremig del que escriu en el diari l’autor hi va dibuixant vinyetes. Però què voleu que us digui, no crec que n’hi hagi per tan, si em sembla que volen treure una pel·lícula i tot.
Anava a posar algun extret del llibre que fos divertit o que m’hagués agradat com sempre faig, però no se què ha passat que quan m’he donat compte ja havia acabat el llibre i no havia subratllat res de res. Després m’he sentit una mica culpable i he buscat pel google imatges a veure si hi havia alguna historieta que em fes gràcia encara que fos d’un altre llibre de la sèrie, però tampoc he trobat res que valgués la pena.
Nota:3/10

Cas típic 1537: noi li agrada noia, noi li agraden les corbates

L’enigma d’aquesta setmana:
3 corbates blaves costen 20 euros. 2 corbates grogues i una vermella costen 20 euros també. El senyor Blau, el senyor Groc i el senyor Vermell compren entre els 3, 30 corbates per 300 euros, triant cada un les corbates del color del seu nom, i com a mínim s’emporten 1 corbata.
El senyor Verd ha pogut saber els nombres respectius de corbates comprades per els senyors Groc, Vermell i Blau, sabent simplement que un dels 3 nombres era igual al nombre de corbates verdes que ell tenia. Qui ha comprat mes corbates? el senyor Groc o el senyor Blau? quantes corbates ha comrpat cada un?

Pel que fa l’enigma de fa dos setmanes
Com fer un cub amb 5 palets sense doblar-los ni trencar-los? (té una mica de trampa…)

Solució:
    2^3 = 8

Guanyador:Sergi. La respota que jo coneixia de fet era la d’en Biel, pero la d’en Sergi m’ha agradat més :D

Cas típic 1536: noi li agrada noia, noi li agraden els tornados de foc

Que tal la revetlla de Sant Juan d’ahir? ja vau fer una foguera ben grossa? Us agrada el foc? Doncs us encantarà el post d’avui.

Què fa més por que un tornado? Un tornado de foc.

Bruce Lee encenent mistos amb un Nunchaku

Concentrar un raig solar amb 5800 mirallets.

Una il·lusió òptica feta amb espelmes

Sabeu què passa quan enceneu un milió de llumins a la vegada? Si sou impacient aneu directament el minut 4.

La boca d’un volcà des de molt aprop, potser massa.

Cas típic 1535: noi li agrada noia, noi li agrada el dia de portar el gos a la feina

Feliç dia mundial de portar el gos a la feina!

Aquest bloc també s’apunta a celebrar el dia de portar el gos a la feina. Avui, ho tinc fàcil, algunes fotos i vídeos divertits de gossets i ja està ^^

Als gossos no els hi fan gaire gràcia els banys

Un recull de fotos de gossos traient el cap per la finestra del cotxe. Com per exemple

Cartell de gos no perdut.

Un gos i la electricitat estàtica

Neil Tyson el gos que sap mil paraules

Cas típic 1534: noi li agrada noia, noi li agrada el futur

Segons el meu pla d’expansió per la catosfera, el cas típic d’avui s’ha traslladat al cartes al futur.

Cas típic 1533: noi li agrada noia, noi li agrada Apocalipsis z

Apocalipsis z – Manel Loureiro (432 pàgines)

Per una banda el tema zombis m’agrada, per altre es tema molt sobreexplotat i ja cansa bastant, però tot i així em vaig embarcar a llegir Apocalipsis z. El començament del llibre es espectacular. Tot comença en una petita noticia en un coi de república de no se quin lloc de Rússia, de seguida la cosa es va fent més i més important, dia a dia et va relatant com la pilota es va fent més i més gran, com les mesures presses pels governs queden superades, com en mica en mica la por i el pànic es va expandint. La reacció es tal que així. Primer comences amb un “Caram”, després passes a un “Caram! Caram!”, per passar a un “Ostres tu!”, per tot seguir un “Vatua l’olla!” i continues amb el clàssic “Collons!” i emfatitzes “Collons! Collons!” per acabar amb “Collooooooons!”. Així es el principi del llibre.
En menys d’un 15% del llibre ja està clar quina es la crisis que travessa la humanitat. De fet què esperàveu d’un llibre amb un títol com “Apocalipsis Z“? Que la Z fos de zebres? una apocalipsi de zebres? zebres que es tornen agressives i ataquen a la humanitat? Teniu molta imaginació, no? Heu pensat a escriure un llibre? Doncs no li poseu de títol Apocalipsis Z perquè molta gent que el llegís crec que quedaria decebuda…
Segons el meu gust, aquest 15% del llibre es la millor part de tota, perquè tot i saber que la cosa anirà de zombis, m’agrada molt com estableix la atmosfera d’incertesa a través de les confoses noticies que rep el protagonista. També m’agrada molt perquè com no podria ser de cap altre manera el incident comença a una república russa d’aquelles de nom impronunciable i que inevitablement acaba en “tan”. Com hem aprés de les pel·lícules, els russos son uns especialistes a tapar tota la informació per evitar escàndols i no dubten alhora d’optar per les solucions radicals, vosaltres ja m’enteneu… Però aquest cop no els hi funciona i la cosa s’escampa per tot arreu, fins hi tot a Catalunya! Que la Moreneta ens agafi confessats! A partir d’aquí el llibre es converteix en un sobreviu com puguis.
El llibre està escrit com si fos el diari personal del protagonista. Es a dir, en cada capítol ens explica què es el que acaba de passar, per tan si està escrit sabem que està viu i no s’ha convertit en zombi, perquè tothom sap que els zombis no escriuen diaris. Això no vol dir que no les passi magres, de fet sembla que l’autor gaudeix posant el protagonista en problemes, i cada cop el fa patir més i més. Per això un dels començaments dels curts capítols més habituals es del estil “Aquestes últimes 24 hores han estat les pitjors de la meva vida”. Pobre desgraciat… Es com el Theon de joc de trons però que cau bé. I perquè cau bé? Doncs bàsicament perquè té un gat i el cuida molt, qualsevol que tingui un gat i se l’estimi em cau bé, ja pot ser el psicòpata malparit més gran del mon, que mentre tingui el seu gat content a mi em caurà bé, de fet, els psicòpates malparits tampoc em solen caure malament… En fi, per on anava? Cert, deia que el protagonista ho passa fatal. Fins hi tot l’autor ens deixa un recurs per contar exactament quant de malament ho està passant, la unitat de mesura son els joders/pàgina. Entre 0 i 1 tot es normal. Entre 2 i 3 hi ha alguna cosa molesta. Entre 4 i 5 hi ha lleugers problemes. Entre 6 i 7 les coses van maldades. Més de 7 es un infern en tota regla. Però no passa res perquè tot es ficció, ja que en un moment del llibre comenta que el metro arriba a l’aeroport del Prat. Ha! Aquesta si que es bona!
Nota: 8/10

Cas típic 1532: noi li agrada noia, noi li agrada estar a sobre de les vigues dels gratacels

– Necesitava promocionar el nou gratacels en construcció, així doncs vaig arribar a la concluisió que calia una foto ben impactant on es mostrés una dotzena d’homes agosarats i sense cap mena de temor pel perill com a metàfora de l’esperit valent de l’empresa.
– Escolta, però jo només en veig onze.
– Que tots fòssin homes agosarats no vol dir que algún tingués un sentit de l’equilibri no massa bo…

Aquesta ha sigut la meva aportació al relat conjunt d’aquest mes.

Cas típic 1531: noi li agrada noia, noi li agraden els cinc porquets

Els cinc porquets – Agatha Christie (272 pàgines)

Cinc porquets? Què es això? La versió extessa dels tres porquets? Dos porcs més? El de la casa de ferro i la casa de formigó armat? Doncs no! Es tracta d’un llibre d’Agatha Christie. La meva afició per l’Agatha Christie es bastant recent, de fet tot just la vaig descobrir a finals de l’any passat, però em va enganxar tan amb l’Orient Express que vaig decidir continuar amb un altre del seus famosos llibres.
Com que en Monsieur Poirot es tan crack que resoldre qualsevol assassinat es bufar i fer ampolles, aquest cop el repte serà resoldre un assassinat que es va perpetrar fa 17 anys quan tot rastre de les proves fa temps que ha desaparegut i els implicats no recorden amb exatitut els fets. L’argument gira al voltant d’un artista assassinat amb verí a la seva última cervesa. Els sospitsos son la seva jove amant, la seva germana petita de la seva dona, el seu millor amic, el germà gran del millor amic i la institutriu de la germana petita de la seva dona. En el judici celebrat ara fa 17 anys, el jurat va culpar a la dona de l’artista i ara ja es morta, però la seva filla, que en aquella època tenia 5 anys no està gens convençuda sobre els fets i vol saber la veritat i per això recorre al millor investigador, en Gill Grissom, perdó, l’Hercule Poirot.
Cada capítol correspon a una entrevista entre Poirot i algú implicat en el cas, ja sigui l’advocat defensor, el fiscal, el jutge com els possibles sospitosos. Des del primer moment el llibre ja enganxa ja que immediatament s’expliquen els fets i et fa pensar qui podrá ser l’assassí o assassina, perquè ja se sap que això del verí sempre ha estat més cosa de dones (això pot ser una pista o no jijiji). Aquest llibre, igual que el de l’Orient Express es molt important estar atent en tot moment per intentar anticipar-te al llibre e intentar esbrinar qui es el culpable i encara s’ha d’estar més concentrat al principi ja que es quan es presenten tots els personatges de cop i la relació que hi ha entre ells.
Quan portava un 40% del llibre llegit vaig crear-me una hipòtesis que em va semblar bastant vàlida i que vaig mantenir durant força temps, tot i que potser semblava massa senzilla per tractar-se d’un llibre de l’Agatha Christie, evidentment no la vaig encertar pas, tot i que fins al punt final del llibre la teoria encaixava molt bé, de fet es coincideix amb la última teoria que descarta en messier Poirot. Si haig de destacar algun aspecte negatiu del llibre es la repetició. Com que hi ha 5 sospitosos i els cinc expliquen la versió dels fets des del seu punt de vista, es lògic que tot i que hi ha parts noves en cada relat i cada un té les seves simpaties i les seves antipaties i per tan treu les seves pròpies conclusions, el cas es que fets en si no deixen de ser el mateixos.
Si el comparo amb l’Orient express, el altre únic llibre que m’he llegit de l’autora, trobem que aquest es menys espectacular, la quantitat de personatges es redueix, de fet, es que en l’Orient Express n’hi havien molts! Pel que fa al final, a l’Orient Express es realment sorprenent i espectacular, o com a mínim a mi em va sorpendre i el vaig trobar espectacular. En els cinc porquets el final es més “normal”, vull dir que es un final decent, amb una bona deducció final, que un cop llegida dius: Doncs si, mira, es cert, tal i com ho explica tot encaixa perfectament i te sentit. Et deixa satisfet, fins hi tot amb la idea de que si ho hagués pensat més, potser fins hi tot ho hagués pogut deduir jo mateix, però en el meu cas tenia massa creguda la meva teoria i com que tot encaixava perfectament fins al moment final no vaig pensar en teories alternatives, i un cop arribat al moment final pel poc que et queda ja no tens temps de pensar més teories i acabes de llegir les poques pàgines que et queden perquè vols saber ja la solució.
Nota:7/10

Cas típic 1530: noi li agrada noia, noi li agraden els jocs interactius de youtube

Els meus amics de youtube patrocinen aquest post.

Coneixeu el yooouuutuuube? Es com el youtube però com si abans t’haguessis pres LSD. Reprodueix qualsevol vídeo de youtube però divideix la pantalla en moltes pantalles i van una mica desincronitzades.  Per exemple aquest vídeo de Alicia.

Parodia / Homenatge de South Park a tots els freaks del youtube

Coneixeu els jocs interactius de youtube? Son petits vídeos que al final et deixen triar com continuar la història. Per exemple us deixo el Interactive Jacuzzi Girl

BooneOakley: Es una empresa que en comptes de tenir una pàgina web té la web en vídeo. Es força curiós de veure.

Què tal porteu lo de tocar el piano? Salteu a un segon del vídeo per tocar la nota que vulgueu.

Per acabar, una cosa que no es un vídeo. La infografia dels 5 primers anys de youtube. La enganxaria però es realment llarga. Es més llarga que un dia venussià sense pa.

Cas típic 1529: noi li agrada noia, noi li agraden els resums del Tipo de la Brocha

Us he parlat mai de Jocs de trons? Del llibre està clar que si, però de la série diria que no, doncs avui tampoc us en parlaré, com a mínim no es l’objectiu principal del post. Ara que ja fa temps que ha començat la tercera temporada de jocs de trons, i de fet, crec que ja ha acabat i tot, seria un bon moment perquè tots aquells que no heu vist la sèrie la miressiu. I el que és tan o més important, llegíssiu a continuació el resum/crítica que ha fet el Tipo de la Brocha del capítol. Podeu trobar el resum corresponent en el seu apartat de grandes sagas i buscar la secció de Juego de Tronos. Lamentablement, de la primera temporada només va ressenyar els dos primers capítols, però la temporada segona i tercera estan totalment completes.
Des de que va començar la tercera temporada sempre faig el mateix, veig el capítol e immediatament després llegeixo el resum i això em fa molt feliç ^^ Ja ho veieu, soc un home de gusts senzills, veure jocs de trons, llegir el Tipo de la Brocha, matar els meus enemics, violar a les seves dones i quedar-me amb el seu or. Bé, d’acord, les últimes tres coses no son cosa meva, es cosa de Tito Pullo, el coneixeu? Es un dels protagonistes de Roma, la millor serie de romans que s’ha fet mai, ni Spartacus ni hòsies en vinagre, simplement Roma es la millor, no es pas casualitat que sigui HBO.
Tornant al tema del Tipo de la Brocha. El que més greu em sap de tot, es que tot i ser de llarg el meu bloc preferit, després de Pons’s blog es clar, bé, no, què collons! La veritat m’agrada més el bloc del Tipo de la Brocha més que no pas el meu propi bloc! Evidentment el meu bloc li tinc més carinyo pel fet de ser propi i tal, i que es com un fill, però mirat objectivament com a bon bloc no hi ha dubte que el Tipo de la Brocha em supera. Això es com una cadena l’ahse es la meva groupie, jo soc el groupie del Tipo de la Brocha i el Tipo de la Brocha es groupie de l’ahse? D’això últim no estic gaire segur… Per resumir a partir d’ara el Tipo de la Brocha el resumiré com a TdlB.
Què estava dient? Ah si! El que més greu em sap de tot es que després d’haver seguit al TdlB des de la creació del seu bloc al febrer 2011 sense perdrem cap dels seus posts, exceptuant alguns que parlen sobre música, encara no li he deixat mai cap comentari. Cap! Zero! Soc un mal seguidor ho reconec, però es que davant de tanta genialitat em veig incapaç d’escriure un comentari a la alçada, no em trobo capaç de fer un comentari que estigui a l’alçada dels seus posts. Vull dir que no es com vosaltres, amb els vostres blocs mediocres plens de posts mediocres, no tinc cap problema en deixar comentaris a l’alçada de les vostres entrades, es més, moltes vegades els meus comentaris son millors que els propis posts, encara que els meus comentaris rarament arribin a les dos línies.
En resum:
1- Mireu Juego de tronos.
2- Llegiu el resum del capítol corresponent del TdlB.
3- Sigueu feliços.

Cas típic 1528: noi li agrada noia, noi li agraden els posts de llibres

Avui ofereixo un post de la categoria llibres que no parla de cap llibre, ves quina cosa! Però abans de reclamar que us sentiu estafats acabeu de llegir el post.
Com els seguidors habituals ja sabeu, aquest bloc es extremadament miscel·lànic i un dels molts diversos temes que avarca el bloc son els llibres, concretament els llibres que jo em llegeixo, o com a mínim faig l’esforç de començar-los a llegir i deixar-los a mitges si son molt dolents. El cas, es que aquests tipus de posts conformen la categoria més poblada del bloc amb gairebé 250 posts, una quantitat considerable d’entrades que molts blocs desitjarien tenir com a posts totals (Pons’s Blog, auto-lloant-se des de 2006).
Però no tot son coses positives en aquest tipus de post, també tenen la maledicció de ser els posts amb el menor percentatge de comentaris de tots els tipus de posts existents, per si no ho recordeu sempre podeu fer una ullada al about. Però m’agradaria arribar al fons de la qüestió sobre la baixa quantitat de comentaris que tenen aquests posts, bé, se que aquest en concret serà una excepció, perquè serà una excepció, oi?! Deixeu-me aventurar amb una teoria. Primer, hi ha molts llibres, per tan, es complicat que al gent es llegeixi els mateixos llibres que jo, i llavors, la gent té una estranya mania a no saber opinar d’un llibre que no s’ha llegit, però es que realment no cal llegir-se un llibre per poder criticar-lo, de fet, us encoratjo a criticar els llibres que apareguin en els meus posts de llibres per molt que no els hageu llegit, així si ataqueu un llibre que a mi m’ha agradat us podré dir “Tu calla babau! Que ni tan sols te l’has llegit!” i si pel contrari sense haver llegit el llibre el defenseu quan a mi no m’ha agradat us podré contestar de manera totalment diferent al cas anterior amb un “Tu calla capsigrany! Que ni tan sols te l’has llegit!”. D’aquesta manera aquesta categoria seria més amena i divertida per tots, sobretot per mi. Dono per fet la vostra col·laboració, gràcies!
Una altra manera que teniu per aprofitar millor la categoria de llibres es utilitzar la meva sabia i encertada opinió per parlar d’un llibre davant dels vostres amics i fer-vos passar per persones cultes i amb criteri sobre la literatura de qualitat. Potser sospiten una mica si d’un dia per l’altra us heu convertit en uns experts en Terry Pratchett, però bé, si son amics vostres tampoc crec que siguin gaire espavilats…
Una altra opció de treure el suc a aquests posts es compartir. Que vosaltres no us hageu llegit el llibre ressenyat no vol dir que els vostres amics no tinguin un millor criteri lector que el vostre i algun d’ells si se l’hagi llegit i segur que aquest amic estarà content de poder contrastar la seva opinió amb tot un expert en la crítica literària com soc jo.
Si amb tot això no aconsegueixo revitalitzar els posts de llibres ja no se que fer! Ah si, espera, que això es un post de llibres, falta la puntuació.
Nota: 10/10

Cas típic 1527: noi li agrada noia, noi li agrada fer cubs amb pals

L’enigma d’aquesta setmana:
Com fer un cub amb 5 palets sense doblar-los ni trencar-los? (té una mica de trampa…)

Pel que fa l’enigma de fa dos setmanes
Deduïu a quin dia de maig es van incrementar exageradament les visualitzacions d’aquest bloc però el nombre de visitants es van mantenir bastant constant. Cada barra del gràfic correspon un dia, i en cada dia hi ha la barra de color blau clar amb les visualitzacions de pàgines del bloc i en blau fosc el nombre de visitants únics. Quin es el dia que gairebé arriba a 500 visualitzacions?

Solució:
El 3 de maig coincidint amb el cas típic 1500. Casualitat? No ho crec pas…

Guanyador:Xexu

Cas típic 1526: noi li agrada noia, noia li agrada ser puntual

Feliç dia mundial de la puntualitat! I per celebrar-ho, post de rellotges ^^

El misteri dels rellotges de Sicilia que s’avançaven sense motiu algun. Per saber el motiu haureu de llegir el post de microsiervos.

Desde hace tres semanas, los sicilianos se han sentido dentro de un vórtex del espacio-tiempo: como si hubiesen sido poseídos por un mágico torbellino invisible, los números de las pantallas de sus relojes digitales, telefonía móvil, computadores y hornos de microondas aceleraron sin que nadie, hasta hace poco, acertara a dar una explicación satisfactoria. Todos los días, los relojes digitales dieron un salto de entre 15 minutos y 20 minutos y nadie, durante largo tiempo, supo por qué.

Estora despertador: Fins que no poses el peus sobre la estora no para de sonar

Puzzle alarm clock: Fins que no has posat totes les peces al seu lloc no para de sonar el malparit

Clocky: el despertador que salta de la tauleta de nit i comença a corre per l’habitació fins que l’atrapes i el pares.

Rellotge que funciona amb mosques, per a més informació naukas.