Cas típic 1533: noi li agrada noia, noi li agrada Apocalipsis z

Apocalipsis z – Manel Loureiro (432 pàgines)

Per una banda el tema zombis m’agrada, per altre es tema molt sobreexplotat i ja cansa bastant, però tot i així em vaig embarcar a llegir Apocalipsis z. El començament del llibre es espectacular. Tot comença en una petita noticia en un coi de república de no se quin lloc de Rússia, de seguida la cosa es va fent més i més important, dia a dia et va relatant com la pilota es va fent més i més gran, com les mesures presses pels governs queden superades, com en mica en mica la por i el pànic es va expandint. La reacció es tal que així. Primer comences amb un “Caram”, després passes a un “Caram! Caram!”, per passar a un “Ostres tu!”, per tot seguir un “Vatua l’olla!” i continues amb el clàssic “Collons!” i emfatitzes “Collons! Collons!” per acabar amb “Collooooooons!”. Així es el principi del llibre.
En menys d’un 15% del llibre ja està clar quina es la crisis que travessa la humanitat. De fet què esperàveu d’un llibre amb un títol com “Apocalipsis Z“? Que la Z fos de zebres? una apocalipsi de zebres? zebres que es tornen agressives i ataquen a la humanitat? Teniu molta imaginació, no? Heu pensat a escriure un llibre? Doncs no li poseu de títol Apocalipsis Z perquè molta gent que el llegís crec que quedaria decebuda…
Segons el meu gust, aquest 15% del llibre es la millor part de tota, perquè tot i saber que la cosa anirà de zombis, m’agrada molt com estableix la atmosfera d’incertesa a través de les confoses noticies que rep el protagonista. També m’agrada molt perquè com no podria ser de cap altre manera el incident comença a una república russa d’aquelles de nom impronunciable i que inevitablement acaba en “tan”. Com hem aprés de les pel·lícules, els russos son uns especialistes a tapar tota la informació per evitar escàndols i no dubten alhora d’optar per les solucions radicals, vosaltres ja m’enteneu… Però aquest cop no els hi funciona i la cosa s’escampa per tot arreu, fins hi tot a Catalunya! Que la Moreneta ens agafi confessats! A partir d’aquí el llibre es converteix en un sobreviu com puguis.
El llibre està escrit com si fos el diari personal del protagonista. Es a dir, en cada capítol ens explica què es el que acaba de passar, per tan si està escrit sabem que està viu i no s’ha convertit en zombi, perquè tothom sap que els zombis no escriuen diaris. Això no vol dir que no les passi magres, de fet sembla que l’autor gaudeix posant el protagonista en problemes, i cada cop el fa patir més i més. Per això un dels començaments dels curts capítols més habituals es del estil “Aquestes últimes 24 hores han estat les pitjors de la meva vida”. Pobre desgraciat… Es com el Theon de joc de trons però que cau bé. I perquè cau bé? Doncs bàsicament perquè té un gat i el cuida molt, qualsevol que tingui un gat i se l’estimi em cau bé, ja pot ser el psicòpata malparit més gran del mon, que mentre tingui el seu gat content a mi em caurà bé, de fet, els psicòpates malparits tampoc em solen caure malament… En fi, per on anava? Cert, deia que el protagonista ho passa fatal. Fins hi tot l’autor ens deixa un recurs per contar exactament quant de malament ho està passant, la unitat de mesura son els joders/pàgina. Entre 0 i 1 tot es normal. Entre 2 i 3 hi ha alguna cosa molesta. Entre 4 i 5 hi ha lleugers problemes. Entre 6 i 7 les coses van maldades. Més de 7 es un infern en tota regla. Però no passa res perquè tot es ficció, ja que en un moment del llibre comenta que el metro arriba a l’aeroport del Prat. Ha! Aquesta si que es bona!
Nota: 8/10