Arxivar per Juliol, 2013

Col·lecció de samarretes interessants ^^

Samarreta jostick

Amor geek via web

Samarreta tèrmica que canvia de color quant la toques

Samarreta gat de Schörrinder

Omnomnomagón

Sobre les galàxies llunyanes

Quin necessita drogues?

Demà seràDivendres passat va ser el dia d’apreciació del administrador de sistemes! Per celebrar-ho què millor que un post d’informàtica?

Per començar un post amb un recull dels comentaris en codi més divertit, no té rebuig, de debò. I com a mostra:
comentari

Acudit gràfic dolent per a informàtics
20110411065243_hobbyte

I si l’anterior era dolent… Ara Mac suporta Windows
CR_254170_mac

Aquest segur que el coneixeu: Bill Gates estalviat per comprar un Lamborghini.
20110911173538_gates-lamborghini

Per acabar. Què passaria si els problemes informàtics fossin reals?

3946785088_312d6ef2c8_zUs recordeu de Battlestar Galactica? M’agradaria pensar que si, m’agradaria pensar que estudieu amb devoció els posts d’aquest bloc. M’agradaria pensar que quan venen amics a casa vostra en comptes de donar-lis la tabarra amb les fotos de les vacances els hi ensenyeu els posts d’aquest bloc.
El cas es que ja he acabat aquesta sèrie i m’ha agradat molt!! A mesura que passen els capítols galàctica et vas enganxat més i més. Personatges que al principi no et queien bé, van canviat i et cauen bé. Personatges que et queien bé, van canviant i et cauen pitjor, o personatges que cada vegada et cauen més bé com es el cas del comandant Adama, em cau bé aquest vell rondinaire. I quant sembla que en un capítol no passarà gran cosa interessant et sorprenen amb la revelació d’un nou misteri. Però normalment no es desvetlla el misteri de cop, generalment durant tot el capítol et van donar pistes, veus que la història es centra més del compte en el personatge en qüestió, veus que té massa protagonisme, per tan alguna cosa passarà amb ell, i efectivament no falla.
El que sembla que serà el misteri final de tota la sèrie queda resolt al principi de la última temporada (per mi, la millor temporada), però dona lloc a més trames que fins al últim capítol no es treu l’entrellat. Un últim capítol per cert, com ha de ser, es a dir, que tot acaba com ha d’acabar. Un últim capítol amb acció durant la primera la part i amb una molt emotiva segona part. El fet es que trobaré a faltar aquest munt de ferralla espacial anomenada Battlestar Galactica amb tots els seus tripulants que tanta estona d’amè entreteniment m’ha fet passar.
Després de Galactica m’he plantejat mirar la preqüela anomenada Caprica, però tothom diu que no està a l’alçada, o sigui que de moment tinc altres series pendents per veure. Ostres, que críptic que m’està quedant aquest post, escriure sobre la sèrie sense arribar a desvetllar res es realment complicat, però si us explico coses després quan les veieu, perquè les heu de veure, no seran sorprenents i ja perdrà la gràcia, es com si us dic que el Bruce Willis en el sisè sentit…
Nota:9/10

Què tal la vostra religió? La meva ja la coneixeu. Però en teniu d’altres per triar com ara la del Gran Lewosky que ja porta més de 120.000 adeptes.

Estimats feligresos! esteu d’enhorabona! ja ha arribat el nou dispensador d’hòsties!

Soc jo o això sona una mica malament?

I tornant al pastafarisme, sabeu que un col·lador d’espaguetis ja està reconegut com a símbol religiós (a Àustria)?

Per què la gracia de les religions es que pots triar la que més t’agradi, com si vols adorar una tetera gegant

Llàstima que en el meu país encara no estem gaire avançats en quant a tolerància religiosa es refereix. Ni tan sols pots fer segells del teu Deu.

Us bé de gust una birra? Doncs aquest post us en farà venir encara més ganes ^^

Primer de tot una mica d’ambient cervesil. Octoberfest 2010

Tenim clar com apilar bé les cerveses?

Pregunta: Que es pot fer amb 33.000 caixes de cervesa? Doncs una catedral de caixes de cervesa!

Mozart i cervesa?

I per acabar. Tu també ets d’aquells que omplen les cerveses per sota?

EDIT: I la pregunta, es perquè del Octoberfest 2010 i no del 2012.? Doncs perquè aquest post es un dels denominats “gran reserva” es a dir, que estava en la nevera des de fa… bé, que no es va fer ahir precisament.

El_despertar_de_los_heroes_0

El despertar dels herois – Robert Jordan

Continuo amb la saga de la roda del temps. Com bé recordareu primer em vaig llegir el primer anomenat l’ull del mon i després em vaig llegir la preqüela anomenada Nova Primavera. Doncs ara ha tocat el despertar dels herois.
El despertar dels herois continua allà on l’ull del mon va deixar la història. Recopilant una mica, l’inici de la roda del temps segueix la típica estructura de les novel·les de fantasia que diu que hi ha d’haver un pobre llenyador/pastor/granger que viu en el poble més tranquil, aïllat i més allunyat de l’acció de totes les terres conegudes que viurà la seva avorrida vida fins que algú amb poders li dirà que d’ell depèn el destí de tot el mon ja que sense ell les forces del mal s’apoderaran de tot i evidentment això no es bo.
En la roda del temps, tot i ser una novel·la de fantasia al 100% no hi ha escalades de poders màgics absurdes, com a mínim ara al principi, el que es troben tan sols son objectes posats totalment com deus ex machina per tal que la història avanci just per on vol l’autor. I son elements màgics, si, sempre amb l’excusa que són elements d’una altra època llunyana on el mon era més màgic, per si quedaven dubtes, aquesta època passada fantàstica es diu la Època de la Llegenda. En aquest segon llibre, com a mínim la història no solament gira al voltant d’un únic personatge o grup de personatges, sinó que hi ha varis grupets de personatges que van fent la seva per la seva banda i així el llibre va canviant d’escenari. En el primer llibre només hi havia un “dolent” i tenia poca gràcia, però en aquests hi ha diversos personatges “dolents” i això fa que sigui més entretingut, a part dels personatges que en principi semblen neutres però estic segur que son dolents.
En resum, que si us agrada la fantasia, la Roda del temps us agradarà, ara bé, si no us agrada, doncs la Roda del temps no us agradarà, així de fàcil i senzill. Com a mínim contant els 3 llibres que he llegit, ja veurem més endavant, no patiu que us penso mantenir informats.
Com passa en el primer llibre, en els últims capítols es on trobem el moment èpic i tota la lluita amb un munt d’efectes especials. No vull dir que duran el llibre no passin coses, que si que en passen, però sembla que els personatges facin poc més que donar voltes perdent els temps fins que arriba el moment de posar-se tots a on els correspon per afrontar el moment final. La confrontació final tot i ser un moment èpic, no m’ha motivat gaire tal i com ho ha explicat l’autor, de fet, m’agrada més quan es discuteixen les conseqüències de tot el que ha passat a causa daixò i provocarà que passi més tard que no pas el fet mateix que ho ha encadenat tot.
Rellegint el que he escrit sembla que no estic deixant el llibre gaire bé, quan no es aquesta la impressió que voldria transmetre. Es un llibre entretingut i està prou ben narrat que em dona motius més que suficient per continuar llegint la saga, cosa que segurament faré a principis de l’any vinent.
Nota: 6/10

L’excursionista de pa sucat amb oli. Oh, espera, crec que l’excursionista de pa sucat amb oli està agafat. Cap problema, el canviaré per l’excursionista de pa torrat sucat amb tomàquet, oli i pernil ibèric. Per resumir ens quedarem amb les seves característiques sigles, EPTSTOPI.
Al EPTSTOPI li van proposar d’anar a la Pica d’Estats, i va acceptar sense dubtar-ho. Més tard es va donar compte que no es tractava de cap nou local de moda de la ciutat sinó que es el cim més alt de Catalunya. I per més inri no hi ha ni un maleit telefèric, ni ascensor, ni escales mecàniques, tot costa amunt a peu! Però el EPTSTOPI ja no es podia fer endarrere, perquè fer-se endarrere es de covards i el EPTSTOPI no es un covard! Pot ser un mentider, un porc, un idiota, un covard… però d’actor porno no té res! [ehem].
La història emocionant e intrèpida comença al deixar el cotxe en l’aparcament. El primer tram el va fer el dissabte a la tarda, del aparcament fins al refugi. Tothom es pensava que del aparcament fins al refugi només hi havia 20 minutets. Es clar que la ressenya es referia des de l’últim aparcament al refugi, no pas des del primer aparcament que et trobes. Això va comportar que els 20 minuets es convertissin en gairebé 2 hores. La cosa podia haver començat pitjor? I tant, podria haver-se fet tard i que hagués començat a fer-se fosc, doncs justament va ser el què va passar. Alguna cosa més? Podria haver plogut per exemple? Doncs també, també va passar-se gran part del camí plovent.
La nit no va ser fàcil, ja que havia de dormir en unes lliteres envoltat de hippies, res a veure amb els hotels de 5 estrelles luxe els quals estava acostumat. Després de passar una nit totalment en vetlla per culpa del llit dur i els roncs nivell serradora a ple rendiment dels companys d’habitació, semblava que començava a agafar el son quan l’avisen per partir.
Així doncs el pobre EPTSTOPI es trobava llevat molt d’hora al matí del diumenge disposat a fer l’ascensió. Era tan d’hora que realment dubtava que ja fos diumenge, de fet dubtava que la muntanya ja estigues llevada, de fet, entre els lleganyes li va semblar veure com un equip tècnic tot just estaven acabar de posar la muntanya a lloc.
El EPTSTOPI es va donar compte que només començar el camí ja feia pujada, i sabeu que va observar després el nostre EPTSTOPI? Doncs que després de pujar venia més pujada. S’ha de reconèixer que la zona que vas seguint el riu i veus els dos llacs es la mar de maca i tampoc es gaire exigent, però això només era un tram perquè el EPTSTOPI es confiés i no pensés en l’infern gelat que començaria més endavant.

infern gelat

Infern gelat


Qui espera trobar a mitjans de juliol aquell munt de neu i gel en muntanya? La temperatura era apte per anar amb màniga curta sense problemes, però semblava que al munt de gel que cobria la tartera i de fet, tota la part superior de la muntanya des del segon llac no li havien explicat. La maleïda tartera gelada no s’acabava mai! I finalment un cop superada li van dir: La part més dura ja està feta. I sabeu lo pitjor? Que el EPTSTOPI s’ho va creure! Per continuar l’ascensió fins al cim hi havia dos possibilitats, per una banda crestejar fins al cim la qual cosa, segons els comentaris dels companys semblava una mort pràcticament segura, o bé fer una mica de volta i pujar per darrera. Aquesta mica de volta es va convertir una altra llarga marxa gel amunt. Després d’unes hores el EPTSTOPI va pensar que en rendir-se, però llavors va pensar que no estava pujant la muntanya com a individu, la pujava com a un col·lectiu! El col·lectiu era el gremi d’informàtics que mai van més enllà d’aixecar-se per anar a buscar un cafè a la màquina. Si en aquell moment fallava, no només es fallaria a ell mateix, sinó que fallaria al seu gremi. I pensant en això va agafar la moral suficient per caminar 3 o 4 minuts més ben bons. I després va ser quan va trobar la motivació correcte. Si defallia i es quedava a mitja muntanya a la mercè de la fauna salvatge de la zona, que crec que son els tigres dents de sabre, Pons’s blog moriria i això no es pot permetre de cap de les maneres! Queden molts bons posts per publicar! com el futur participatiu cas 1800, o l’entretingut 1900, o el curiosament decebedor 2000. Per no parlar de tots els genials posts que hi hauria entremig, entre els quals aquest emotiu i fidedigne rel·lat de patiment i suplici. Per tan sabia que havia de complir el repte, sabia que havia de deixar de plorar com una nena i havia de pujar aquella maleïda muntanya, on de fet no se li havia perdut res.
Després de grans esforços, i al cap de 6 hores d’haver sortit del refugi, el EPTSTOPI arriba al cim de la muntanya! Ara es quan heu d’aplaudir, no us talleu encara que estigueu a l’oficina. Després de totes les hores de pujada per fi pot gaudir del moment i prendre una Voll Damm ben fresca en el bar del cim i… No… No hi ha cap bar, sabeu que hi ha en comptes d’un bar amb cerveses fresques i cambreres de pits generosos amb pantalons curts? Una creu! Una maleïda creu! El EPTSTOPI ha pujat un munt de metres per trobar una punyetera creu de ferro?!
Estúpida creu de ferro

Estúpida creu de ferro


Després de fer el cim, només li quedava baixar la muntanya, que com tothom sap es la part més fàcil ja que al ser tot baixada estàs més confiant i es on caus i et trenques la closca. El EPTSTOPI no es va adonar realment de lo molt que havia pujat fins que ho va haver de repetir el trajecte baixant, si pujar gel amunt es extenuant, baixar-lo es realment pesat. I més quan al arribar al refugi no acabes amb l’excursió sinó que encara et queda una eterna hora i mitja fins al llunyà aparcament.
Quedava molt per baixar

Quedava molt per baixar


En els dies posteriors a l’excursió, al EPTSTOPI només li queda gaudir del regal que li ha deixat la caminada, i no em refereixo en el bonic record que queda de l’experiència viscuda, em refereixo a les mortals agulletes que fan que camini com un avi reumàtic de 90 anys.

europesadilla

Euromalson – Aleix Saló

Amb Euromalson, l’Aleix segueix un estil més semblant Simiocràcia que no pas a Españistán. Aquest cop no està tan centrat en la política sinó en l’economia i els motius que han portat a Europa a aquesta crisis financera.
Potser es cosa meva, però no l’he trobat tan divertit com els altres dos llibres. Ara bé, com a instructiu, explicatiu i divulgatiu ho es tan o més que els anteriors. Però continua estant molt bé, sens dubte es un llibre totalment. Mireu tret un pàgina que a mi m’ha fet gràcia.
euromalson
I per si encara no l’heu vist us deixo amb el vídeo que acompanya el llibre

Nota:7/10

Post recopilatori dels llibres llegits en aquesta primera meitat del 2013. Calia aquest post? Segurament no, però ja sabeu, al estiu sempre es fan més posts per omplir…

Diuen que una abraçada a temps et pot salvar la vida, i més si l’abraçada es tracta de la maniobra d’HeimlichIsalluna
Qui ho diria, però al final també he acabat participant en la proposta de Sa lluna, però que no s’acostumi…

Per cert, aquest es el post publicat número 1700, però ja sabeu que jo només celebro casos típics rodons, aniversaris i efemèrides vàries, res de posts rodons, però si voleu felicitar-me no us talleu.

Avui resolc el misteri, aquesta primera setmana de juliol que he estat totalment desaparegut en el bloc he voltant per la zona nord occidental de França, es a dir, Normandia, Bretanya, el Loira per acabar a París. De fet, els meus seguidors més fidels ja haurien d’haver endevinat ja que durant la setmana pel twitter i l’instagram he anant penjant diverses fotos.
I com que París es la ciutat de la moda, o era Milà? tan es, el cas es que m’he comprat una samarreta allà. Ja ho veureu que l’estil es una mica diferent al resta de samarretes, no se com dir-ho, potser com més fashion. Ja donareu la vostra opinió si us ve gust.
paris

Post relacionats:250, 738, 987, 1593, 1321, 1416 i 1523.